L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

dissabte, 28 de febrer de 2009

Guies


A dia d'avui, ningú en el Món ornitològic dubta que la guia de referència, la preferida pels ornitòlegs europeus, és la d'Sevensson i Mullarney, amb Zetterström i Grant.
Jo hi estic bàsicament d'acord, passada l'etapa llarga de la Peterson, fins a l'aparició de la Jonsson, amb els ocells més grassos que s'han dibuixat mai, ara és l'època d'Svensson.
Realment la guia és bona, molt bona, boníssima, vaja. Els dibuixos són encertadíssims, els textos ratllen la perfecció, i, encara més, els petits dibuixets d'a més a més, aquells que volen il·lustrar el moment en què detectes l'espècie, són realment ideals, acostumen a ser diagnòstics.
Defectes...és clar, en té, un, el més important, és que no ha estat traduïda al català. Els d'Omega sembla que consideren que amb la traducció al castellà ja n'hi ha prou. Jo me la veig comprar de seguida que va sortir en anglès, idioma original. Més tard, me n'he comprat una altra quan ha sortit en castellà, i ara sembla que hi haurà aquesta primavera -o estiu?- una segona edició que corregirà els petits errors de la primera i, a més, ampliarà informació. Per cert, es pot aconseguir en format DIN-A4 de manera que es gaudeix encara més dels dibuixos.
De tota manera, encara hi ha incondicionals de la Peterson, de la Jonsson i fins i tot d'altres guies que no han tingut tant d'èxirt, com la de Bruun i Singer o la de Heinzel, Fitter i Parslow.
En general, no ténen massa acceptació les guies que en lloc d'Il·lustracions, es basen en fotografies, així és que no solen ser massa utilitzades, si més no amb finalitats d'identificació.
Tot això quant a guies, un altre dia ja parlarem d'Atles, guies especialitzades, monografies, etc.
Un tema també molt interessant són els llibres comarcals. Avui he acabat una feina que fa temps volia fer, i és digitalitzar completament el nostre primer llibre "Els Ocells a l'Alt Camp" que vam publicar emb il·lustracions del Manel Concernau aquell llunyà 1982, quan tots dos teniem vint anys. Va tenir un èxit que va superar àmpliament les nostres espectatives, i es va exhaurir en poc temps. Molta gent ens ha anat demanant com es pot aconseguir, i l'IEV no n'ha volgut saber res mai, de reeditar-lo.
Afortunadament, la tecnologia d'avui ens permet de posar-lo a l'abast de tothom en un format diferent, en un àlbum de Picasa, l'enllaç el teniu directament en aquest bloc, senzillament clicant a la seva portada.

dijous, 19 de febrer de 2009

Binocles


Els binocles: Molts els creuen imprescindibles, es pot dir que quasi ho són, però nosaltres no els descriurem així perquè podria semblar que menystenim la importància de les veus; Realment, i depenent de l'època de l'any, un ornitòleg una mica expert pot detectar més del 85% de totes les espècies presents en una zona concreta amb sols un parell d'hores escoltant. Paga la pena no oblidar-ho.
De tota manera, els binocles són una eina molt útil per a la tasca, però gairebé imprescindible per a gaudir de l'observació. És clar que un Blauet, per exemple, el reconeixerem de molt lluny, per forma, color, moviments i veu. Però serà un espectacle si el podem contemplar de prop amb uns bons binocles.
La tria dels binocles és una feina molt complicada i que respon a diversos criteris, al mercat n'hi ha des de poc més de 100 EUR. fins a més de 5.000 EUR. És evident que, de entrada si més no, no farem una despesa tan gran, però tampoc no anem al més senzill, després ens en podem penedir. Pensem que, molts cops, un preu superior es veu reflectit en una durabilitat més gran, amb la qual cosa surt a compte, a la llarga.
Les xifres que descriuen els binocles són dues separades per un símbol de multiplicació. La primera són els augments, és a dir, els cops que l'objecte que mirem aparenta estar més a prop del que realment és. Per entendre'ns, la nostra vista equival a una focal 50 mm en fotografia -l'objectiu normal. Doncs uns binocles de 8X és com si miréssim amb la càmera amb un objectiu de 400 mm, és a dir, 8 augments, 8 cops més a prop.
La segona xifra és el diàmetre en mil·límetres de l'objectiu, la lent del davant. L'ocular és el que ens posem a l'ull. Aquest diàmetre ens indicarà directament la lluminositat dels binocles, com més diàmetre, més llum. Però també més pes i preu, és clar.
Si esteu en una comarca mitjana, sense grans muntanyes ni grans extensions obertes, haureu d'escollir uns binocles de compromís, que no siguin massa grans ni massa foscos o poc potents, el millor serà uns 8X40 o uns 10X40. Si teniu grans espais, trieu uns 10X50 i si no voleu arrossegar massa pes, uns 8X30.
Es pot dir que n’hi ha de dos tipus principals, els de prismes de porro, amb la forma clàssica del doble angle recte, i els de prismes de sostre, amb els dos tubs rectes, sense angles. Dins d’aquest darrer tipus, podem dividir-los en els que tenen enfocament intern, en els quals no es mou cap element extern quan enfoquem, i la resta, on podem veure com els oculars es mouen per a enfocar.
Els més usats entre els ornitòlegs són els 10X42 de prismes de sostre i enfocament intern, ja que són els més equilibrats i resistents. Entre la resta de naturalistes i altres afeccionats més ocasionals, s’usen molt els 10X25 plegables, amb les mateixes característiques que els altres, però molt més petits i lleugers. Això els fa aptes per a portar-los sempre al damunt, fins i tot si ja carreguem amb altres equips que necessitem per una altra tasca principal o si el motiu del nostre viatge no és sols veure ocells.

En qualsevol cas, no aconsellem augments inferiors a 7 ni pesos superiors a 1 Kg. si no és que sempre aneu en cotxe. Tampoc aconsellem els zoom, són més pesats, delicats, cars i de menys qualitat. Aquest comentari no val per als nous duovid de Leica que no són zoom, sinó de doble focal, sense entremig. De moment, per pes i preu, tampoc aconsellem els que incorporen estabilitzadors.
El que sí que és clar és que és una de les eines tradicionalment més lligades a l'ornitòleg, és important de saber-los triar. No us ha de fer vergonya de demanar al botiguer de torn que us els deixi provar a l'exterior, us han de convèncer a la primera, han d'ésser petits i manejables, però de construcció sòlida. I, sobretot, han de ser clars i nítids, sense aberracions que puguin fer ballar la vista. Penseu que, al cap d'hores d'observació, aquella sensació rara es pot esdevenir mal de cap, els binocles no han de cansar la vista, ens hi hem de sentir bé, mirant-hi. No dubteu a dedicar-hi un bon pressupost, potser ho agraireu molts cops.
Les millors marques, aposta segura, són Zeiss, Leica i Swarovski, binocles de qualitat màxima, que ens donaran la millor visió tota la vida. La majoria ofereixen trenta anys de garantia, garantia real, ho he comprovat personalment, si més no a Zeiss. Però, és clar, estem parlant de força diners.
Si no ens volem gastar tant, hi ha altres marques amb una excel·lent relació qualitat-preu, a mi, particularment, m'agraden molt els Minox -segona marca de Leica-, els Opticron i els Optolith. Són quasi tan bons com els tres primers, però molt més barats.
Recentment, ha aparegut amb força una nova marca, Kite, jo no en puc parlar perquè encara no l’he provada, però diuen que és molt bona, a poca distància de les tres clàssiques.
Finalment, hi ha altres marques prou acceptables, i que, segons amb qui parlem, les defensaran a mort o les abominaran, són, per exemple Nikon, Bushnell, Minolta, Olympus, Pentax o Kowa.
Evidentment, n'hi ha moltes més, de totes qualitats i preus. És per això que cal anar a una botiga especialitzada, i l'única que hi ha a aquest país és Oryx, de la qual en teniu l'enllaç al costat. Ben bé val una visita

dijous, 12 de febrer de 2009

Sits


Sit blanc ; Plectrophenax nivalis; P, H; AC;
Identificació: 16 cm.
Molt fàcil de conèixer, una mica més gran que un pardal, però amb un plomatge blanc i negre totalment diagnòstic, amb ales blanques amb puntes negres.
Situació:
Raríssim, citat sols un parell de cops a hiverns molt rigorosos i als cims de la comarca.
Itineraris recomanats:
Tot i que sembla que al nostre país tendeix a ser citat en zones d’aiguamoll litoral, això pot ser degut a una evident major prospecció en aquest ambients, nosaltres l’aniríem a cercar als altiplans amb poca vegetació.

Verderola ; Emberiza citrinella; P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Molt característic, com un pardal amb el cap groc finament ratllat i el carpó vermell rovellós. femelles més difícilment detectables, de lluny poden semblar gafarrons grans.
Situació:
De tots els sits que hem catalogat de no rars, aquest és el menys abundant. Es relativament probable de veure’l en migració, però ja és més difícil que en trobem d’hivernals.
Itineraris recomanats:
Herbassars i matollars baixos, tendeix a triar indrets alts i humits.

Gratapalles ; Emberiza cirlus; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
De la mida i forma d’un pardal, però inconfusiblement acolorit, amb tons marrons vermellosos, grocs, negres i grisos. Femelles molt més discretes, més pigallades. La cara recorda una mica la del sit negre, però amb groc enlloc de gris. Gola negra molt visible en els mascles.
Situació:
Freqüent, el tipus d’hàbitat que li agrada és abundant a la nostra comarca, encara que de cada cop menys. Tot l’any n’hi ha, però és més fàcilment visible a la primavera.
Itineraris recomanats:
Allò que li agrada més són les bardisses, els matollars de separació de camps de conreu. Però també és corrent a garrigues, matollars i clarianes de boscos.

Sit negre ; Emberiza cia; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
Ocell una mica més gran que un pardal, tacat de marró, blanc i negre per damunt i vermellós per sota. Allò que el fa destacar més , però, és el disseny del plomatge del cap, amb una triple ratlla negra sobre fons gris, que li dibuixa una cara inconfusible. Femelles molt més discretes.
Situació:
Corrent, dels més corrents de tots els sits a la comarca. es pot veure tot l’any.
Itineraris recomanats:
Qualsevol zona de muntanya, gairebé a qualsevol ambient, però especialment garrigues i zones de matoll.

Hortolà ; Emberiza hortulana; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.

Una mica de barreja de verderola i passerell. Mascles i femelles força diferents, els mascles amb cap gris verdós. Les femelles més tacades, amb bigoti groc. De tota manera, és força escàs, un dels més escassos de tots els sits.
Situació:
Gens freqüent com a nidificador, però és més fàcil de veure’l en migració.
Itineraris recomanats:
Zones de contacte entre boscos i conreus. Clarianes i pistes de travessen el bosc, especialment als boscos caducifolis.

Repicatalons ; Emberiza schoeniclus; H, P; NR;
Identificació: 14 cm.
Com que pràcticament sols el veurem a l’hivern o en migració, cal que ens mirem a les guies l’aspecte que té en plomatge hivernal. En aquest plomatge, es pot confondre amb mols altres Sits, cal fixar-se en les restes del pitet fosc del plomatge estival i en la combinació de collaret i bigotis blancs. El bec és gris i molt gruixut. No ens enganyem, però, és una mica difícil de detectar per al no iniciat, més encara si recordem que no és gens corrent. No obstant això, ajudarà molt l’hàbitat.
Situació:
Com s’ha dit, hivernal rar i migrant no tant rar.
Itineraris recomanats:
Hàbitat totalment exclusiu, canyissars i vegetació baixa de la vora dels rius i aiguamolls. Bons llocs per a cercar-lo a l'hivern són els Aiguamolls del Pla, la Sallida o els Aiguamolls de Torredembarra i el Creixell.

Repicatalons petit. Emberiza pusilla. P, AC.
Identificació: 13 cm.

El més petit de tots, a la pràctica, però, això no ens farà més fàcil de distingir-lo d'un repicatalons a l'hivern. S'assemblen molt, sols es dintingeixen per una estructura diferent del plomatge del cap i per la forma del bec.

Situació:Accidental, citat sols un cop.

Itineraris recomanats:Observat als Aiguamolls del Pla

Cruixidell; Miliaria calandra; S, P, H; NR;
Identificació: 17 cm.

Moixó amb aspecte de Pardal, però totalment inconfusible si ens hi fixem una mica. De fet, hi ha molts trets distintius que fan fàcil de conèixer-lo:
D’entrada, el seu costum de cantar insistentment des de la part alta d’un arbre a la vora d’un sembrat de cereal. Al migdia, serà pràcticament l’únic que sentirem.
La coloració, marró groguenca apagada i la bona mida, així com el seu bec gros i les potes clares, si el veiem de prop, ens acabaran d’ajudar.
Situació:
Molt corrent, sobretot a les parts altes, cosa lògica si tenim en compte el seu hàbitat preferit.
Itineraris recomanats:
Conreus de cereals, amb o sense marges ben poblats de vegetació. Encara que, lògicament, serà molt més freqüent si els marges són poblats d’arbres i arbustos.

Fringíl·lids






Pinsà ; Fringilla coelebs; P, H, S; NR;
Identificació: 15 cm.
Entrem a la família dels fringíl·lids, i aquest n’és un de molt abundant, prou conegut, doncs. Mida del pardal, amb coloració general marró vermellós, ales contrastades, amb negre i blanc, clatell gris i ventre i galtes vermelloses. Femelles i joves molt més descolorits, però amb disseny semblant.
Situació:
Dels ocells més corrents de la nostra ornitofauna, sobretot a l’hivern, en estols. Però també en nidificació, encara que aleshores ocupa ambients diferents i és més escàs.
Itineraris recomanats:
A l’estiu, com a niador, boscos de qualsevol mena, especialment pi roig. A l’hivern, on n’hi ha més és als conreus, sobretot de cereal.

Pinsà mec ; Fringilla montifringilla; P, H; NR;
Identificació: 15 cm.

Com que només el veurem a l’hivern , les diferències amb el pinsà comú són subtils, la més importants és el carpó blanc i, si el veiem bé i posat, el pit i les ales també són d’un to molt diferent.
Situació:
Força escàs, n’hi ha alguns de tant en tant barrejats amb els esbarts de pinsà comú o solitaris. Hivernal i migrador, sols.
Itineraris recomanats:
Conreus de cereal, altiplans i conreus d’arbres de secà.

Gafarró ; Serinus serinus; S, P, H; NR;
Identificació: 11 cm.

Cant molt inconfusible, monòton i potent, que el fa ser fàcilment detectat. Fringíl·lid molt petit, el més petit, de color verd groguenc i grisós, amb un bec diminut.
Situació:
Abundant, dels més corrents de tots els fringíl·lids, a més, li agrada de viure prop de l’home.
Itineraris recomanats:
Jardins i parcs urbans, conreus d’arbres, com oliverars o avellaners. Horts i boscos, molt adaptable. li agraden molt els xipresos per a posar el niu.

Llucareta ; Serinus citrinella; P, H; AC;
Identificació: 12 cm. 508 Jon, 350 Sve.
Una mena de barreja de verdum i gafarró, quasi tan petit com ell, característic amb el clatell gris i el ventre i gola grocs verdosos.
Situació:
Raríssim en migració i excepcional a l’hivern.
Itineraris recomanats:
Boscos de tota mena, però especialment de pi roig.

Verdum ; Chloris chloris; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
Gran, per a ser un fringíl·lid, és clar. Tot verd, amb el bec gros i unes taques grogues molt visibles a la cua i a les vores de les ales. Cant inconfusible, monòtons i potent, que es pot confondre una mica, al principi, amb el cruixidell.
Situació:
Molt corrent, encara que no tant com el gafarró o la cadernera.
Itineraris recomanats:
Parcs i jardins, conreus d’arbres. Com qualsevol fringíl·lid, però sembla que cerca més els arbres grans.

Cadernera ; Carduelis carduelis; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.
Molt coneguda, portada a moltes guies d’ocells i, en aquest país nostre, molt popular com l’ocell autòcton més usat per a gàbia. Cara vermella, marró al cos, ales grogues i negres amb un disseny molt espectacular. Es poden conèixer els mascles i les femelles, però les diferències són subtils, com a molt altres fringíl·lids.
Situació:
Freqüent, juntament amb el gafarró, el més corrent de la seva família.
Itineraris recomanats:
Jardins i parcs urbans. Places dels pobles amb arbres, conreus de secà amb arbres. Moreres i altres arbres exòtics els agraden molt per a fer el niu.

Lluer ; Spinus spinus; P, H; NR;
Identificació: 12 cm.

Com una cadernera amb els colors del gafarró. El capell i la perilla negres ens el fan conèixer ben aviat si el veiem de prop. Si és de lluny, ens hi haurem de fixar més per a no confondre’ns amb el gafarró.
Situació:
Hivernal corrent, però depenent dels anys, és una mica invasiu, i hi ha anys en què n’hi ha moltíssims i anys en que quasi no se’n veuen.
Itineraris recomanats:
Punts d’aigua enmig de zones de secà. Horts i conreus. Matollars.

Passerell ; Linaria cannabina; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.

El menys conegut de la família dels que crien a casa. Com un pardal elegant i esvelt, amb una espectacular taca vermella al front i al pit, els mascles sols. Cant bonic i fàcilment reconeixible.
Situació:
Més corrent del que sembla, encara que, com que no viu a prop de l’home, no se’l coneix tant.
Itineraris recomanats:
Matollars, clarianes de boscos, bardisses.

Trencapinyes ; Loxia curvirostra; S, P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Interessantíssim ocell, molt peculiar per costums i aspecte. fringíl·lid gran, dels més grans, els mascles amb un color vermellós únic, i les femelles verdes, com un verdum pigallat. Tots dos sexes amb una silueta característica –cap molt gros- i un bec totalment endèmic d’aquest gènere a Europa, en el que les mandíbules es creuen sense cap patologia.
Situació:
No rar, però molt localitzat i variable amb els anys. Sedentari però invasiu amb anys de molta més densitat que altres, depenent de la producció de pinyes i del fred al nord del continent.
Itineraris recomanats:
Pinedes de pi roig, sens dubte, són els boscos que li agraden més pel que fa als autòctons, però és clar que li agraden pins introduïts, procedents de zones on el trencapinyes és freqüent.

Pinsà borroner ; Pyrrhula pyrrhula; P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Un dels fringil·lids més bonics i espectaculars, els mascles amb el cap negre, l’esquena gris blavós i el ventre vermell més fort i vistós que el pit-roig.
Situació:
No se’n veuen gaires, però alguns hiverns en podrem veure, fins i tot estar-se alguns dies entre nosaltres. La veu, també molt peculiar, ens el farà detectar cas que n’hi hagi. Molt més amagadís que altres fringil·lids.
Itineraris recomanats:
Boscos caducifolis i obacs, també de ribera.

Durbec ; Coccotrhaustes coccotrhaustes; P, H; NR;
Identificació: 17 cm.
El més gran i espectacular de tots els nostres fringíl·lids. Inconfusible amb el seu enorme bec i el seu plomatge bellament acolorit, especialment els mascles, és clar.
Situació:
Un dels més rars, el veurem amb més facilitat els hiverns més durs.
Itineraris recomanats:
Li agraden molt els horts, però el seu ambient natural són els boscos de planifolis, com rouredes, castanyedes, etc.

Pardals



Pardal ; Passer domesticus; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
Qui no coneix el pardal comú? Moixonet petit, amb coloració marró, gris, negre i castany. La combinació de galtes clares, clatell i cella castanyes i capell gris és pròpia dels mascles. Les femelles i els joves, menys contrastats i groguencs, també sense el pitet negre que adorna els mascles adults.
Situació:
Abundant, present tot l’any arreu on l’home li facilita menjar i protecció dels predadors.
Itineraris recomanats:
Pobles, ciutats i masos habitats. Fixem-nos com no viu en poblets o masos abandonats.

Pardal xarrec ; Passer montanus; S, P; NR;
Identificació: 13 cm.


Semblant al comú, però, a banda d’ésser una miqueta més petit –quasi inapreciable- se’l diferència pel disseny del cap, aquest té el capell castany, barbeta negra –com una perilla- i una taca negra a les auriculars enmig de tota la cara blanca, molt diagnòstic. Sexes iguals, no com el pardal comú.
Situació:
Molt menys freqüent que el comú. Però no rar, també.
Itineraris recomanats:
Masos i poblets petits. A les ciutats només el trobarem als afores, és un pardal rural, no urbà.

Curiosament, la petita diferència de mida amb el comú li permet d'utilitzar les caixes niu que es comercialitzen amb un forat de diàmetre precís.

Pardal roquer ; Petronia petronia; S, P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Com un jove de pardal comú, amb cella blanca i una taca groga al pitet única, que la veurem bé si se’ns posa de cara a cantar. El cant, xisclant i monòton, també és molt típic, i el reconeixerem ben aviat quan l’haguem sentit per primer cop.
Situació:
Més aviat escàs, per tal i com és propi d’un tipus molt concret d’hàbitat.
Itineraris recomanats:
Cingleres i parets a la muntanya. També pot ocupar ambients semblants al que li són propis però elaborats per l’home, com ara pedreres abandonades i runes de masos o altres edificis.

Pardal d’ala blanca ; Montifringilla nivalis; P, H; AC;
Identificació: 17 cm.
S’assembla prou al sit blanc perquè ens hi haguem de fixar. A més, ocupa els mateixos ambients. Els podrem distingir pel cap, més gris al pardal, i per la veu. De fet, no paga massa la pena de descriure’l massa, ja que tots dos són veritables rareses a la comarca, vegeu la foto de dalt.
Situació:
Raríssim, sols se’l veu cada dos o tres anys, els hiverns més rigorosos i a indrets inhòspits, això fa pensar que una major prospecció a aquestes zones en dates extremes potser faria veure que no és tan escàs com sembla.
Itineraris recomanats:
Altiplans, cims de les Muntanyes de Prades, Serres de Vandellòs, Llaberia, Colldejou i el Bloc del Gaià.

Estornells



Estornell ; Sturnus vulgaris; P, H, S; NR;
Identificació: 20 cm.
Mida del tord, o de la merla, a qui s’assembla, a més, per ser tot negre. Però per poc que ens hi fixem, ens n’adonarem de moltes diferències. L’estornell camina -no salta-, es posa més dret i té reflexos tornassolats al plomatge negre. Aquest, a més té taquetes blanques que es veuen prou si el tenim a prop. El bec és groc, no taronja.
Els joves, en ser marrons, són una mica més difícils de distingir, però la seva forma de caminar i posar-se és característica.
Situació:
Molt corrent, abundant a l’hivern, quan forma estols enormes i sorollosos, i també ben distribuït com a niador, a moltes teulades de pobles, ciutats i masos.
Itineraris recomanats:
Zones urbanes i rurals, conreus, masos, pobles i ciutats. Cria a les teulades, competint amb els pardals pels llocs d’instal·lar els nius.

Estornell negre ; Sturnus unicolor; S, P; NR;
Identificació: 20 cm.

Complicat de distingir del seu parent proper, l’estornell vulgar. Pensem que fins i tot n’hi ha d’híbrids. A l’hivern, més fàcil, ja que el negre té taquetes blanques molt petites, mentre que l’altra es torna molt més clar, molt clapejat. A l’estiu, cal veure’ls molt de prop per a observar que aquest no té cap mena de taca.
La veu pot ajudar, però no massa la qualitat, sinó la quantitat, ja que aquest és molt més silenciós.
Situació:
Cria a les quatre comarques, però no és tan abundant com l’altre. No forma els grans esbarts hivernals de l’altre.
Itineraris recomanats:
Masos, abandonats o no, pobles i ciutats.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Corb, gralles, garsa, etc.



Gaig ; Garrulus glandarius; S; NR;
Identificació: 33 cm.


Un dels còrvids més fàcils de detectar, però difícil de veure bé. Per la veu –cerqueu al diccionari el que vol dir el seu nom científic- no passa precisament desapercebut. Veure’l és fàcil, però sempre fuig esperitat. El seu aspecte és molt atípic per ser un còrvid, ja que no és negre, sinó que està adornat amb tons marrons vermellosos, grisos, negres, blancs i blaus lluents, inconfusible. De la mida d’un colom.
Situació:
Molt corrent, dels més abundants de tots els còrvids. Molt sedentari i amb conductes socials molt interessants, fins i tot interespecífiques amb altres animals.
Itineraris recomanats:
Sempre dins o prop del bosc, qualsevol mena de bosc, però. De fet, n’és un eficaç escampador, perquè acostuma a amagar-ne llavors per a l’hivern, llavors que no sempre troba.

Garsa ; Pica pica; S, P, H; NR;
Identificació: 45 cm.


Què dir de la garsa? Inconfusible còrvid elegant, blanc i negre, amb reflexos tornassolats, cua molt llarga i ales curtes. Tothom n’hem vist alguna, o més d'una, segur.
Situació:
Abundant, però no tan com sembla, ja que el fet de viure sempre prop de l’home la fa semblar més corrent del què és. Si anem per indrets amb bones poblacions de rapinyaires, especialment falcons i astors, ens n’adonarem que no en veurem ni una, ja que, òbviament, amb aquest plomatge tan vistent i una capacitat de vol limitada, és una presa fàcil.
Itineraris recomanats:
Prop de qualsevol població, com més gran millor, ja que serà més difícil que s’hi presenti un astor.

Gralla de bec vermell ; Pyrrhocorax pyrrhocorax; P, S; R;
Identificació: 38 cm. .
Miniatura del corb, de la mida d’un todó. Totalment negre tornassolat, esvelt i àgil, cridaner com tots els de la seva família, i amb un bec vermell que sols ens servirà per a no confondre’ns amb la de bec groc, que ací no hi és.
Situació:
No rar, un parell de colònies amb vora un centenar d'exemplars. Totes dues a les serres del Sud del Baix Camp. Curiosament, no és present a llocs que podrien semblar adients, com les Muntanyes de Prades.

Itineraris recomanats:
Serres de Llaberia i Colldejou, especialment recomanable el Racó de la Dòvia, a Pratdip, on hi ha els Cingles de la Grallera.

Gralla ; Corvus monedula; P, H, S; NR;
Identificació: 32 cm.


Mida de colom, però totalment negra, amb el clatell gris, que li dóna un toc elegant. Graciosa i cridanera, curiosa i molt activa, molt gregària, en grups grans.
Situació:
Actualment rara, no sabem per què. Només n'hi ha unes poques colònies de cria al Camp, cap a la Conca de Barberà.

Itineraris recomanats:
Adaptable a gairebé qualsevol ambient, però el que li és més propi són els talussos fluvials o les construccions humanes, com grans masies velles.

Cornella ; Corvus corone; P, H, S; NR;
Identificació: 48 cm.


Com un corb en petit, tot negre, molt elegant i bon volador. Però la mida, ho repetim, és molt diferent, per a fer-ho més gràfic, podem dir que la cornella és com un falcó comú i el corb és com una àliga perdiuera. Ultra la mida, hi ha alguna altra diferència evident, com la forma de la cua, molt característica en el corb , i el bec, també més normal el de la cornella. La veu també és diferent, molt menys ronca, encara que això no és tant útil, ja que tots els còrvids són molt bons imitadors.
Situació:
Si el corb és escàs, la cornella ho és encara més, per la nostra experiència, això és producte d’una forta disminució de poblacions que no ens expliquem, ja que la cornella no és especialment perseguida per cap motiu.
Itineraris recomanats:
Zones altes que alternin conreu i bosc, Serra del Tallat, Alt Gaià, Muntanyes de Prades i serres de Colldejou i Llaberia.

Corb ; Corvus corax; P, H, S; NR;
Identificació: 62 cm.


Ocell molt especial, no el podem confondre amb cap altre “moixó”, ja que no s’assembla ni de lluny a cap altre passeriforme. En tot cas, ens pot semblar que estem veient una àliga, així és que donarem trets distintius amb grans rapinyaires. Vola planant i picant com una àliga, però amb bona llum, el plomatge totalment negre és únic. Amb pitjors condicions, la cua, amb una forma molt característica, de falca, ens traurà de dubtes. En qualsevol cas, la veu, ronca i potent, se sent quasi constantment.
Situació:
No rar, però molt localitzat i territorial. Ocell molt longeu, les parelles ocupen territoris al llarg de molts anys, i en tenen un coneixement molt gran.
Itineraris recomanats:
Cingles a les parts més altes de qualsevol de les serralades de la Zona, especialment a les Diverses serralades més solitàries.

Capsigranys



Escorxador ; Lanius collurio; P, E; NR;
Identificació: 17 cm.


Dels més petits dels Lanius del Camp. Mascles molt bonics, en temps de cria; Parts superiors vermelloses, gola blanca i pit rosat. Clatell i capell gris i màscara negra, des del front fins quasi el clatell. Cua més curta que els altres botxins. Els joves s’assemblen molt als de capsigrany, però són més clars i amb pigallat més fi.
Situació:
Es el més escàs dels tres comuns. Cria a la comarca, però molt localitzat. moltes més probabilitats de veure’l simplement en migració. A més, aleshores és també menys exigent a l’hora de triar hàbitat.
Itineraris recomanats:
En temps de cria, matollars a molta alçada, li agraden especialment els rosers ferèstecs i altres matolls amb punxes, com els aranyons. Sempre per damunt dels 800 m. En migració, qualsevol garriga o matollar, herbassars o bardisses entre conreus.

Una de les seves seva úniques zones de cria al Camp, prop del Picorandan, a Capafonts, va patir un incendi el 2009, haurem d'anar vigilant per a trobar-ne noves àrees òptimes.

Les guies i atles, fins i tot els més actualitzats, no el citen com a niador, malgrat que fa anys que se'n coneix la reperoducció a la zona. Els seus mapes de distribució haurien de ser més semblants als del Pica-soques blau.

Botxí ; Lanius meridionalis; S; NR;
Identificació: 24 cm.
El més gran de tots els Lanius amb diferència, cua molt llarga i ales molt curtes, la combinació d’això dóna com a resultat una silueta que recorda una mica una garsa en petit. Gris fosc al damunt, gris rosat per sota, ales i cua negres amb taques blanques, i cap clar amb una màscara negra que no li cobreix el front, com al capsigrany o la trenca. Es posa sempre ben visible.
Situació:
No rar, a més, és l’únic sedentari, amb això el reconeixerem més fàcilment, ja que si veiem un ocell d’aquesta família a l’hivern, ben segur que serà un botxí.
Itineraris recomanats:
Molt poc exigent, però li agraden els llocs tranquils amb barreges de camp obert i bosc o conreus. Clarianes, vores de bosc i matollars amb arbres o boscos de ribera.

Capsigrany ; Lanius senator; P, E; NR;
Identificació: 18 cm.


El capell i el clatell vermell serà el tret més distintiu. Ni tan gran com el botxí ni tan petit com l’escorxador, fort contrast entre les parts inferiors, blanques, i l’esquena i damunt de les ales, negres. Màscara negra, com els altres parents. Femella igual però descolorida.
Situació:
El més corrent, però estival. també el més freqüent en migració.
Itineraris recomanats:
molt semblant al què hem dit del botxí.




Trenca ; Lanius minor; P, E; NR;
Identificació:
El més petits de tots els Lanius. Una mica similar al botxí, però amb front negre i sense cella blanca. Molt més petit.

Situació:
El més escàs de tots. molt localitzat. moltes més probabilitats de veure’l simplement en migració. A més, aleshores és també menys exigent a l’hora de triar hàbitat.
Itineraris recomanats:
Més amant de les terres baixes, el podrem veure a la plana del Camp i especialment a aiguamolls litorals.

Oriol

Oriol ; Oriolus oriolus; E, P; NR;
Identificació: 24 cm.
De la mida d’un tord, l’oriol és un ocell esvelt certament inconfusible per la combinació llampant de groc i negre, amb un vol ondulat molt característic, com el del picot verd. A més del vol, les femelles, que són molt més verdoses, les podem arribar a confondre amb aquest.
Situació:
Prou abundant, tot i que és molt territorial i passa una mica desapercebut, si no en coneixem la veu, que és la que li dóna nom mitjançant una onomatopeia.
Itineraris recomanats:
Curiosament, presenta una duplicitat d’hàbitats molt marcada, ja que és present als boscos de ribera, on fa el seu elaborat niu a les puntes de les branques dels Populus. I també és freqüent als conreus de secà, oliveres i ametllers, dos hàbitats molt diferents, com es veu.

Teixidor

Teixidor ; Remiz pendulinus; S, P; R;
Identificació: 11 cm.

També és una mallerenga, però molt especial. A banda de l’hàbitat, que ja comentarem, presenta altres diferències amb els seus parents. Aspecte dominant clar, amb les parts del damunt més fosques, però amb una màscara negra totalment diagnòstica. Reclam molt peculiar, metàl·lic, nasal.
Situació:
Molt escàs, sobretot com a niador.
Itineraris recomanats:
Estretament lligat a zones humides, més concretament, necessita arbres del gènere Populus per a instal·lar el seu espectacular niu.

Cria a la conca del Francolí i també, encara que més escassament, al Gaià.

Raspinell

Raspinell comú ; Certhia brachydactyla; S, P, H; NR;
Identificació: 12 cm.
Petit insectívor que coneixerem fàcilment. Sols el ventre i el pit blancs trenquen un plomatge totalment críptic, que es confon amb els colors marrons, grisos i negrosos de la fusta. Puja als troncs com un picot, tombant-los en espiral, però no els baixa, quan acaba al capdamunt d’una soca, vola fins al peu de la del costat, per tornar a començar.
Situació:
Abundant, si atenem a que és un moixonet delicat i sedentari, amb poblacions sensibles als hiverns rigorosos.
Itineraris recomanats:
Boscos de qualsevol mena, especialment pinedes. Conreus d’arbres, com ametllers o oliveres, però aquest hàbitat és més ocupat a l’hivern.

Pela-roques

Pela-roques ; Tichodroma muraria; P, H; R;
Identificació: 13 cm.
Completament inconfusible, únic i espectacular. Quan és posat, sembla un petit insectívor molt normal, amb el bec molt llarg i un bonic color gris blavós, amb un to vermell sang a les ales que es veu molt poc. Però quan vola és quan ens sorprèn amb tota la seva espectacularitat, una mica com la Puput, ja que sembla una enorme papallona vermella, gris, negra i blanca. Preciós.
Situació:
Hivernal i migrador molt escadusser. Com més fred sigui l’hivern, més fàcil serà que el veiem.
Itineraris recomanats:
Molt selectiu pel que fa a l’hàbitat, sols el trobarem als cingles.

Pica-soques blau.


Pica-soques blau ; Sitta europaea; S; NR;
Identificació: 13 cm.
Moixonet petitó, però molt bonic i espectacular. L’únic ocell petitó que veurem pujar i baixar tranquil·lament per les soques dels arbres. L’aspecte és com una mena de bonsai de picot, blau grisós per damunt i rovellós per sota, amb una cella negra molt vistosa. Cant i reclams molt potents, amb l’estil dels picots, també, però molt més musical i líquid.
Situació:
Escàs, però no rar. Això sí, és molt localitzat en uns indrets molt concrets.
Itineraris recomanats:
Bosc de roure reboll, barrancs de Castellfollit, Torners i Titllar. No l’hem localitzat a cap punt de l’Alt Gaià que sigui dins la Conca de Barberà. Però s’ha citat a Les Piles el 1996.

Papamosques

Papamosques gris ; Muscicapa striata; P, E; NR;
Identificació: 14 cm.
Insectívor de la mida d’un pardal. Color gris, molt més clar per sota que per damunt. Finament llistat al ventre, al front i a la gola. Comportament i postura característica, quan l’haguem vist un cop, el coneixerem per sempre.
Situació:
No rar, però tampoc abundant, encara menys com a estival i niador.
Itineraris recomanats:
Sol criar en construccions humanes, ponts, edificis i fins i tot cases habitades.

Papamosques de collar ; Ficedula albicollis; P; AC;
Identificació: 13 cm.
Pràcticament igual que el mastegatatxes, però amb el collaret complet i la taca blanca del front més gran. De tota manera, cal estar molt atent, ja que els mastegatatxes meridionals –F. hypoleuca iberiae, els nostres- tenen el collaret quasi complet, a més, tenen la taca del front gran i, per acabar de complicar-ho, hi ha híbrids.
Situació:
Excepcional, sols ha estat vist un cop a Rojals. Però és interessant, ja que fa pensar un cop més que una millor i més acurada prospecció pot donar resultats. En aquest cas, fixem-nos que les diferències amb l’espècie més corrent són molt subtils, ¿Cal mirar amb els binocles tots els mastegatatxes per a estar segur que no és aquest? ¿Es podria citar el de mig collar?

Mastegatatxes ; Ficedula hypoleuca; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.
Com un papamosques gris una mica més petit i de coloració fortament contrastada, pel que fa als mascles, negre al damunt, amb taques blanques a les ales i una de petita al front. Blanc per sota.
Situació:
Prou abundant en migració, aleshores serà fàcil de veure. Però força més escàs com a niador, gairebé rar en aquesta fenologia.
Itineraris recomanats:
Boscos de ribera, rouredes humides, castanyers, etc

dimarts, 10 de febrer de 2009

Reietó i bruel.

Reietó ; Regulus regulus; P, H; NR;
Identificació: 9 cm.
El nom d’aquest ocell, excepcionalment, es refereix al seu aspecte, no pas a la seva veu. Se’n diu reietó perquè sembla que tingui corona. Sí, aquest és el tret distintiu més espectacular d’aquest petit i discret moixonet, al cap hi té una taca groga en les femelles i taronja en els mascles, envoltada de negre que li dóna un aspecte únic i simpàtic. A banda d’això, sols cal destacar que és molt petitó, un dels més petits que en podem trobar.
Situació:
A l’hivern o en migració, és força corrent en els hàbitats que li són adients.
Itineraris recomanats:
Boscos de tota mena, però és ben clar que serà més fàcil de localitzar a boscos formats per arbres de gran talla. Una visita hivernal a la pineda de Pi roig del Bosc de Poblet és gairebé una assegurança de veure’n.

Bruel ; Regulus ignicapillus; S, P, H; NR;
Identificació: 9 cm.
Gairebé podríem repetir el mateix comentari que per al reietó, però en aquest cas s’ha d’afegir una cella blanca força vistent i una ratlla negra a l’ull. Tot plegat, fa un disseny força més elaborat a la cara. De tota manera, en ser nidificadora, la fenologia ens farà distingir-lo més fàcilment segons l’època de l’any.
Situació:
A l’hivern i en migració, tan corrent com el Reietó, però a la primavera i a l’estiu, serà l’únic que podrem veure als nostres boscos.
Itineraris recomanats:
El mateix que per al reietó, encara que el bruel no és tan selectiu, és freqüent a qualsevol mena de bosc.

Mallerengues


Mallerenga cuallarga ; Aegithalos caudatus; S, P, H; NR;
Identificació: 14 cm.
En l’apartat de les mallerengues, aquesta n’és una de molt especial. Cos molt petit i cua llarguíssima, totalment desproporcionada. La seva silueta recorda una cullera. Coloració contrastada, blanquinosa, gris, negra i rosada. Un tret distintiu del seu caràcter és el fet d’anar quasi sempre en petits grups, rarament en veurem una de sola.
Situació:
N’hi ha prou, però és un moixonet molt exigent pel que fa a l’hàbitat. Sedentària, com totes les nostres mallerengues.
Itineraris recomanats:
Boscos de tota mena, especialment obagues i pi roig.

Mallerenga d’aigua ; Poecile palustris; P; R;
Identificació: 12 cm.
Recorda una mica la mallerenga petita però amb la barba retallada com una perilla i sense patilles, és a dir, molt més “pija”. També pot semblar una emplomallada que hagi perdut la cresta.
Situació:
Molt rara, amb diferència, la més cara de veure de les mallerengues que hem citat a la Conca.
Itineraris recomanats:
Boscos obacs, de ribera i altres on hi hagi força caducifolis i humitat.

Mallerenga emplomallada ; Lophophanes cristatus; S, P, H; NR;
Identificació: 11 cm.
De la mida de la blava, però de coloració molt discreta, marró per damunt i clara per sota. Inconfusible amb la seva cresta gris i blanca. Molt cridanera, amb un reclam i un cant que reconeixerem de seguida. En general, val a dir que les mallerengues es detecten bé per la veu, paga la pena d’intentar conèixer-les i identificar-les totes.
Situació:
Com la cuallarga, corrent, però sempre lligada al bosc.
Itineraris recomanats:
Tota mena de boscos, malgrat que li agrada de criar a clarianes o a prop d’elles.

Mallerenga petita ; Periparus ater; S, P, H; NR;
Identificació: 11 cm.
Si li coneixem la veu, la trobarem i la distingirem ben aviat, ja que és inconfusible i omnipresent. Petitona i rabassuda, incansable i hiperactiva, cap blanc i negre i cos gris per damunt i marronós claret per sota.
Situació:
Abundant, sobretot a les pinedes de pi roig, però també als altres boscos.
Itineraris recomanats:
Si volem estar ben segurs de veure-la, anirem al bosc de Poblet a la primavera, és clar que ni hi és endèmica, però és una visita prou recomanable en qualsevol cas.

Mallerenga blava; Cyanistes caeruleus; S, P, H; NR;
Identificació: 11 cm.

Blava i blau verdosa per damunt, groga per sota, cap blanc i blau, amb unes galtes emmarcades que li donen un aspecte molt característic.
Situació:
Amb la carbonera, la més detectable de les mallerengues, i probablement de les més abundants.
Itineraris recomanats:
Parcs i jardins, també conreus i qualsevol mena de bosc. Molt adaptable.

Mallerenga carbonera ; Parus major; S, P, H; NR;
Identificació: 14 cm.
La més gran, com ens indica el seu nom en llatí. La ratlla negra que travessa de dalt a baix el gros de les parts inferiors, des del bec i fins la base de la cua, és del tot diagnòstica, i es veu molt bé en els mascles. Mentre que en les femelles és primeta i s’acaba al ventre.
Situació:
Molt corrent, possiblement la primera que utilitzarà un niu artificial que col·loquem per a mallerengues.
Itineraris recomanats:
Extraordinàriament adaptable, però la podem cercar prop de casa, a parcs, jardins i horts, ja que cria prop de l’home.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Boscarles i bosquetes


Rossinyol bord ; Cettia cetti; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.
Paga la pena de conèixer el cant d’aquest moixó, monòton, potent i inconfusible del tot. Ja que, en canvi, a més de ser molt difícil de veure ja que és molt amagadís, el seu aspecte és molt discret i marcat de traces distintives. Podríem dir que és com un rossinyol amb la cua diferent, gens vermellosa i amb la vora “dentada”.
Situació:
Freqüent, però molt localitzat als ambients que li són adients. Sedentari, però passa totalment desapercebut fora del temps de cria, quan no canta.
Itineraris recomanats:
Zones humides, tolls, vores de rius i basses, si hi ha canyissar molt millor.

Trist ; Cisticola juncidis; S; NR;
Identificació: 10 cm.
Petit insectívor, molt petit, i sense massa trets distintius. El més visible són unes taques a la vora de la cua, que formen una banda blanca dentegada al final, quan vola segur que la veurem. Allò que ens el farà conèixer, però, és la seva conducta en època de cria, ja que fa un vol de cant ondulant molt típic, on emet una nota monòtona i uniforme quan és al capdamunt de les crestes.
Situació:
Relativament corrent, malgrat que se’l veu poc ja que és molt amagadís fora de l’època de cria. És sedentari, la qual cosa el fa víctima dels hiverns excepcionalment durs.
Itineraris recomanats:
Herbassars, però sense massa exigències. De fet, el més fàcil és veure’l a parcel·les encara abandonades d’urbanitzacions i polígons industrials.

Boscarla mostatxuda ; Acrocephalus melanopogon; H; R;
Identificació: 13 cm.
Típic insectívor d’aiguamoll, de color marró vermellós llistat i tacat de fosc, amb cella, gola i ventre blancs. De la mida d’una tallareta. Es posa al joncs i al canyís.
Situació:
Se’n pot veure escadusserament algun a les zones de canyís de l’Anguera o a altres zones adients, però és molt escàs.
Itineraris recomanats:
Vegetació helofítica, canyissar de boga i canyís. És a dir, alguns indrets del Francolí i l’Anguera, també alguns tolls com ara les graveres de Pira.

Boscarla d’aigua ; Acrocephalus paludicola; P; R;
Identificació: 12 cm.
Per a diferenciar-lo de la mostatxuda, ens fixarem en el cap, capell fosc travessat per una franja clara, a més, les parts superiors molt més contrastades, ratlles fosques i clares. La veu també és força diferent, tant el reclam com el cant, però aquest darrer difícilment el sentirem , ja que sols és un migrador rar.
Situació:
Potser una mica més freqüent que la mostatxuda, però rara, de tota manera.
Itineraris recomanats:
Joncedes i canyissars, val el mateix que hem dit per a la boscarla mostatxuda.

Boscarla de canyar ; Acrocephalus scirpaceus; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.
Aquests dos ocells, ultra la mida, s’assemblen molt. Petit insectívor esvelt i discret, color ant llis, amb una lleugera cella més clara i una mica més fosc a la cua. Canta fort, com si fos enfadat.
Situació:
De tots els Acrocephalus que podem veure a la comarca, el més freqüent, juntament amb el balquer, que és molt més gran, amb la qual cosa el distingirem de seguida. Són els dos únics que cataloguem de no rars, a diferència de com ho vàrem fer el 1992 (1).
Itineraris recomanats:
No cal repetir-nos, el mateix dels altres insectívors de canyissar.

Balquer ; Acrocephalus arundinaceus; P, E; NR;
Identificació: 18 cm.
Com una boscarla de canyar amb un creixement exagerat, enorme, gairebé tan gran com un tord. Realment molt semblant en tota la resta, però amb la cella més evident. El cant també és més potent i groller, molt peculiar, sembla una màquina.
Situació:
Encara més corrent que la boscarla d’aigua. De tota manera, cal considerar que tots aquests moixons són totalment restringits a un hàbitat molt específic i que és molt poc freqüent a la nostra comarca.
Itineraris recomanats:
Ja s’ha dit repetidament, vegetació helofítica.


Bosqueta pàl·lida ; Hippolais pallida; P, E; AC;
Identificació: 13 cm.


Sembla una boscarla, insectívor petit, amb bec molt prim i coloració ant pàl·lida, sense gaires trets distintius.
Situació:
Molt escassa, a més, prou difícil de detectar per costums i facilitat de confusió. Tot plegat, potser no és tant escàs, en qualsevol cas, no és gens corrent.
Itineraris recomanats:
Matollars, boscos de ribera i fins i tot conreus d’arbres. Per a poder-lo observar, serà millor fixar-s’hi bé en totes les bosquetes que veiem que ens semblin diferents de l’habitual.

Bosqueta ; Hippolais polyglotta; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.


Com la pàl·lida, però totalment verda per damunt i grogosa per sota. Amagadissa i difícil de veure, però amb un cant molt bonic i fàcil de reconèixer.
Situació:
No rara com a nidificant, però una mica selectiva pel que fa a hàbitat. En canvi, molt més freqüent a la migració, tot i que més difícil de detectar, és clar.
Itineraris recomanats:
Boscos de ribera i rouredes obagues per a criar, però en migració, es pot veure a qualsevol ambient obac.

Mosquiters


Mosquiter pàl·lid ; Phylloscopus bonelli; P, E; NR;
Identificació: 11 cm.
És prou difícil que veiem el mosquiter pàl·lid, però si ho aconseguim veurem un moixonet petitet, gris i amb una cella blanca a la part de dalt i verdós a la part de baix i de la cua. El que sí que serà fàcil és que el sentim, però, és clar, en un llibre és complicat de descriure un cant, podem dir que recorda una mica el del gratapalles.
Situació:
Força corrent a qualsevol bosc, especialment a les pinedes per damunt dels 500 m d’alçada.
Itineraris recomanats:
Qualsevol massa boscosa, com més gran millor, encara que no cal que sigui de massa qualitat. De fet, no és gens rar a les pinedes de pi blanc posteriors als incendis forestals.

Mosquiter xiulaire ; Phylloscopus sibilatrix; P; R;
Identificació: 11 cm.

És el més gros dels mosquiters, amb la cella i el pit d’un groc molt pàl·lid. Per la resta, excepte el cant, és clar, molt semblant al mosquiter comú.
Situació:
Rar, realment se’l veu molt poc a la comarca, molt menys que el comú o el de passa.
Itineraris recomanats:
En temps de migració, zones humides, vores de rius i boscos vells planifolis, com ara rouredes.

Mosquiter comú; Phylloscopus collybita; S; NR;
Identificació: 11 cm.
El més corrent de tots els mosquiters, no es pot dir que tingui massa trets especials distintius. Bàsicament és un moixonet petit, marró i verdós, amb el bec finet típic d’insectívor i una cella clara força marcada.
Situació:
Rar com a niador, situat en indrets molt concrets. Però força corrent com a migrant i fins i tot hivernal.
Itineraris recomanats:
En migració i a l’hivern, el lloc més fàcil de veure’l és als rius, sens dubte. Però si en volem sentir el cant i trobar-lo en temps de cria, ens caldrà anar a alzinars alts o rouredes.

Mosquiter de passa ; Phylloscopus trochillus; P; NR;
Identificació: 11 cm.
Pràcticament indistingible del mosquiter ibèric. És molt més fàcil de reconèixer-lo pel cant. En ser escàs, però, n’hi haurà prou de saber que té les potes molt més clares i el ventre també molt pàl·lid.
Situació:
El podrem veure en migració, però no és pas molt corrent, encara que sí que ho és molt més que el xiulaire.
Itineraris recomanats:
Clarianes de bosc i zones humides.

Mosquiter ibèric.
Identificació: 10 cm.
Molt similar al Mosquiter comú, però més verd per damunt i sense gens de marró. Les potes són brunes, a diferència de les negres de l’altre. De tota manera, però, i degut també a que serà molt més difícil de veure’l que de sentir-lo, ens caldrà diferenciar-lo pel cant, cosa molt més fàcil que per l’aspecte, ja que en la veu són bastant més diferents.
Situació:
Sols localitzat a diferents indrets de les Muntanyes de Prades i del Bloc del Gaià. Per exemple, al Bosc de Poblet en els recorreguts del SACRE.
Itineraris recomanats:
Boscos de planifolis a les zones descrites.

Tallarols


Tallareta cuallarga ; Sylvia undata; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.

Tallarol típic, és a dir, petit insectívor d’aspecte fi i delicat, amb bec primet i cant fort i xisclant, com renyant algú. En aquest cas, els trets diagnòstics de l’espècie són la cua llarga, desproporcionada, i la coloració molt fosca, gris per damunt i vermell vinós per sota, amb anell ocular vermell, que es veu prou bé si el tenim a prop.
Situació:
Fa temps era dels tallarols més freqüents, actualment, és molt menys abundant, però no és pas escassa. De les poques sedentàries, paga la pena tenir-ho en compte.
Itineraris recomanats:
Garrigues i matollars, clarianes de bosc.

Tallarol trencamates ; Sylvia conspicillata; P, E; NR;
Identificació: 12 cm.
Dels més bellament acolorits, gris blavós pel cap i al damunt de la cua, ventre vinós, gola blanca i parts superiors de les ales rovelloses. Anell ocular blanc. Femelles molt més apagades i descolorides.
Situació:
De les més escasses, estival i niador molt poc freqüent. Una mica més fàcil de veure con a migrador. Molts tallarols canten també en les migracions, la qual cosa en facilita la localització i la identificació.
Itineraris recomanats:
Matollars i garrigues seques a més de 700 m. sobre el nivell del mar. Molt selectiu a l’hora de criar.

Tallarol de garriga ; Sylvia cantillans; P, E; NR;
Identificació: 12 cm.
De la mateixa mida i, de vegades, recorda una mica al trencamates. Gris cendrós per damunt, vermellós al pit i blanquinós al ventre. Bigoti blanc i anell ocular vermell. Com en altres casos, femelles més apagades i críptiques
Situació:
Molt més abundant que el trencamates, també estival, però més adaptable a a l’hora de niar i també com a migrador.
Itineraris recomanats:
Qualsevol mena de garriga i matollar, clarianes de bosc, vores de pistes i carreteres, bardisses, tallafocs i fins i tot jardins i parcs.

Tallarol capnegre ; Sylvia melanocephala; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm. 444 Jon, 284 Sve.
El nom ho diu tot, tallarol una mica més gran que el de garriga, tot ell d’un color gris cendra degradat, negre al cap i clar sota la cua. Anell ocular vermell molt visible i gola molt clara, ben contrastada. Femella amb el mateix disseny però descolorida, excepte el ventre, més marronós.
Situació:
El tallarol més corrent, a més present com a sedentari.
Itineraris recomanats:
Molt adaptable, en general, garrigues i matollars, però li agrada d’ocupar jardins, parcs, boscos de ribera i bardisses entre conreus.

Tallarol emmascarat ; Sylvia hortensis; P, E; R;
Identificació: 15 cm.

Tallarol gran, més que un pardal, sembla un tallarol capnegre, però sense l’anell ocular vermell.
Situació:
Molt escàs com a estival i, per tant, niador. Molt més probable de veure’l en migració. Recordem el que hem dit amb el trencamates.
Itineraris recomanats:
Garrigues i matollars, sotabosc d’alzinars, boscos de ribera i rouredes.

Tallarol xerraire ; Sylvia curruca; P; AC;
Identificació: 12 cm.

Si el veiem, cosa realment difícil, el reconeixerem fàcilment, petit tallarol gris per damunt, amb gris molt clar per sota. Cant molt característic.
Situació:
Veritable raresa, sols l’hem observat un parell de cops a l’Alt Gaià.

Tallareta ; Sylvia communis; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.

Com una mena de tallarol trencamates gran passat per la rentadora, molt més descolorit. El color rosat del pit dels mascles, tot i que és pàl·lid, es veu si el podem observar bé.
Situació:
Malgrat el nom científic, no és precisament el més corrent dels tallarols, potser ho era quan Latham el va batejar.
Itineraris recomanats:
Bardisses entre conreus, sotabosc de boscos de ribera, rouredes i alzinars.

Tallarol gros ; Sylvia borin; P, E; NR;
Identificació: 14 cm.
Malgrat el seu nom, no és pas més gran que altres tallarols. Si alguna cosa podem destacar és, precisament, las manca de trets distintius. És un insectívor mitjà amb un plomatge uniformement gris bru, una mica rabassudet.
Situació:
No és especialment corrent, però tampoc el podem qualificar de rar, estival i migrador, caldrà paciència per a veure’l, ja que és molt discret.
Itineraris recomanats:
Nosaltres l’hem vist quasi sempre a boscos de ribera, tot i que a la bibliografia sempre se’l cita a vegetació baixa, herbassars i matollars.

Tallarol de casquet ; Sylvia atricapilla; S, P, H; NR;
Identificació: 14 cm.

Un dels tallarols més fàcils d’identificar, i el fet de ser força corrent el fa ser, també, molt conegut. De tonalitats grises als mascles i castanyes a les femelles, tant els uns com les altres tenen un capell molt característic, que en els mascles és negre i en les femelles i els joves és marró.
Situació:
Dels tallarols més freqüents, encara que darrerament ha davallat molt. A més, és dels pocs sedentaris, per la qual cosa en podrem veure tot l’any.
Itineraris recomanats:
Matollars i zones de vegetació mitja o baixa. Li agraden especialment els marges ben constituïts entre conreus.

Còlits


Còlit gris ; Oenanthe oenanthe; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.
Insectívor preciós, molt elegant i d’una coloració discretament bella. Gris per damunt, blanc cremós per sota, amb les plomes de vol negres, la cua blanca i negra i una ampla cella negra emmarcada de blanc. Les femelles menys contrastades. Mida de pardal, es posa molt dret i quasi sempre a terra o molt a prop, en posadors baixos, com pedres o marges.
Situació:
Sense ser rar, no es pot dir que sigui un insectívor corrent. Molt més fàcil de veure en migració que a l’estiu, tot i que és molt selectiu quan a l’hàbitat, la qual cosa en pot facilitat la localització.
Itineraris recomanats:
Vinyes entre marges, pedreres abandonades i tarteres.

Còlit ros ; Oenanthe hispanica; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.
S’assembla prou al còlit gris per a haver-nos de fixar una mica per a disti ngir-lo. Potser un pèl més gran i amb la cua més llarga, però el tret més distintiu és el color, amb un to rovellós a les parts on el gris és gris. Hi ha dos tipus diferent, amb la gola negra o amb la gola blanca, tots dos es veuen a la Conca.
Situació:
Similar al gris, però potser encara és més escàs. Es posa més alt, en matolls o fins i tot als arbres o pals de fusta.
Itineraris recomanats:
Matollars, garrigues i conreus com ara vinya i olivera.

Còlit negre ; Oenanthe leucura; S, P, E; NR;
Identificació: 17cm.
El còlit més gran i, ben segur, el més inconfusible. Quasi totalment negre sutge, amb el carpó i cul blancs, les femelles una mica marronoses, però vistes de lluny també semblen negres del tot.
Situació:
Sens dubte, el més rar de tots els còlits, a més, l’únic sedentari.
Itineraris recomanats:
Cingles i roquissars, a les parts més altes de les Muntanyes de Prades, l’Alt Gaià i serres del Tallat i Miramar.

Merla roquera ; Monticola saxatilis; P, E; NR;
Identificació: 18 cm.
Un dels nostres ocells més peculiars i interessants. Com un tord, però amb la cua més curta i el bec molt llarg. Es posa molt dret, canta fort i bé. El plomatge és força espectacular, blau metàl·lic per damunt i vermell per sota, amb una taca blanca a l’esquena. La femella és molt diferent, tacada de blanc, vermellós i negre, veritablement críptica i ben lluny de l’espectacularitat del mascle.
Situació:
Escassa, molt escassa però sense arribar a ser rara. En tenir un hàbitat molt concret, que ens indica el seu nom, serà, però, fàcil de localitzar.
Itineraris recomanats:
Cingleres i roquissars. Parts altes de les nostres serres, però sempre a la roca.

Merla blava ; Monticola solitarius; S, P, H; NR;
Identificació: 22 cm.
Parent “pobre” de la merla roquera, però no per això menys interessant i bella. Forma i hàbits semblants, un pèl més gran, però difícilment ho apreciarem. El plomatge, però, és molt diferent, totalment d’un color blau fosc, com el dels aranyons, totalment únic. La femella és més fosca que la de merla roquera.
Situació:
No tan escassa com la merla roquera, la merla blava, a més, és sedentària, la qual cosa la fa encara més fàcil de veure.
Itineraris recomanats:
Roquissars, cingleres i tarteres, però també masos abandonats i en runes.

Pit-roig, cotxes, bitxacs i altres parents.



Cuaenlairat ; Cercotrichas galactotes; P; R;
Identificació: 16 cm.
Ocell rar, és realment difícil que el veiem, però si ho fem no el podem confondre amb cap altre. Una mena de pit-roig però sense el pit roig i, en canvi, amb una cua llarga amb la punta blanca que sovint manté enlairada com el cargolet, o encara més.
Situació:
Escàs, possiblement podria ser catalogat de no rar, però és molt discret i passa molt desapercebut.
Itineraris recomanats:
Ocell propi de garrigues i matollars, però nosaltres l’hem vist a jardins urbans i a conreus d’arbres de secà.

Pit-roig ; Erithacus rubecula; P, S; NR;
Identificació: 13 cm.

Un dels moixons més coneguts, portada a moltes guies d’ocells i fins i tot a llibres d’altres temes. Tothom n’ha vist anant a buscar bolets. Una mica més petit que un pardal, altiu i elegant, marró per damunt, blanquinós per sota i amb l’inconfusible pitet vermell que li dona nom. Molt poca gent, en canvi, coneix els joves, de plomatge bru pigallat, molt discret.
Situació:
Molt corrent com a hivernal i migrador, molt més escàs, en canvi, co m a nidificador. Alhora que esdevé molt més selectiu pel que fa a ambients.
Itineraris recomanats:
A l’hivern, qualsevol bosc o jerdí, fins i tot garrigues i matollars. A l’època de cria, boscos caducifolis a les parts més altes de la comarca, serralades de Miramar, Alt Gaià i Muntanyes de Prades.

Rossinyol ; Luscinia megarhynchos; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.

Tothom en coneix el cant, que es fa sentir espectacularment de dia i de nit a la primavera. Però poca gent en coneix l’aspecte. és un ocell discret, de la mida d’un pardal, de color ant marronós amb la cua vermellosa, bec típic d’insectívor.
Situació:
Abundant, arriba força aviat a la primavera i també se’n va bastant aviat, a principis de setembre.
Itineraris recomanats:
Torrents, rius i rierols, boscos de ribera, parcs i jardins urbans. En general, qualsevol lloc on hi hagi força vegetació per a amagar-se i criar discretament.

Cotxa blava ; Luscinia svecica; P, H; R;
Identificació: 13 cm.

És pràcticament igual que el pit-roig, però amb el pitet molt més espectacular, de color blau, emmarcat en negre i amb una taca vermella al mig. Una espectacular cella blanca acaba de formar un plomatge molt bell, en un ocell petit i discret.
Situació:
Escàs, però potser, com en el cas del cuaenlairat, podria ser catalogat de no rar.
Itineraris recomanats:
Sempre li agrada d’estar prop de l’aigua, una mica com el cargolet.

Cotxa fumada ; Phoenicurus ochruros; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.
Moixonet totalment inconfusible i d’aspecte ben conegut, encara que la majoria de la gent no sap com es diu.
Per la forma del seu cos es pot dir que s’assembla una mica al pit-roig, però la coloració és totalment diferent, pràcticament negre o negrós del tot, excepte la cua, vermella, i la part central de les plomes de vol, blanquinoses. Molt elegant.
Sacseja la cua quan ens hi atansem i s’espanta i canta d’una forma molt característica, amb un soroll final que recorda el que fa la cel·lofana quan la rebreguem.
Situació:
Molt corrent, però també molt territorial. Això fa que sigui un ocell distribuït pràcticament pertot, però amb una densitat sempre baixa. Se’l veu des de la vora del mar fins als cims més alts dels Pirineus.
Itineraris recomanats:
A qualsevol lloc, però sempre prop de roques nues, runes, pedregams, etc.

Cotxa cua-roja ; Phoenicurus phoenicurus; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.
Com és lògic, s’assembla bastant a la cotxa fumada, per mida i forma, però el plomatge és molt més espectacular, amb el ventre ostensiblement vermell, un pitet negre que li arriba a cobrir l’ull i una mena de “visera” blanca. Veritablement, dels ocells petits més bonics.
Situació:
Força menys corrent que la seva parenta, la cotxa fumada, sense arribar a ser rar.
Itineraris recomanats:
Matollars i garrigues, però clarament molt més amant de la humitat que la fumada. Es veu també molt en migració a boscos caducifolis, parcs, jardins i conreus de regadiu.

Bitxac rogenc ; Saxicola rubetra; P, H; NR;
Identificació: 12 cm.
Molt semblant al bitxac comú, sobretot fora de l’època de cria, que és quan el veurem. Allò que hem de buscar de seguida per a saber que és ell és la cella clara, molt visible en els mascles a l’estiu, però sempre visible per a tots els sexes, edats i èpoques de l’any.
Situació:
Hivernal prou present, i encara més en migració.
Itineraris recomanats:
Garrigues i matollars, conreus de tota mena, però sempre amb espais oberts, defuig els boscos i els espais tancats.

Bitxac comú ; Saxicola torquatus; S, P, H; NR;
Identificació: 12 cm.
Moixonet petit i simpàtic, molt visible amb el seu reclam, la onomatopeia del qual és el seu nom, i el costum de posar-se sempre en llocs alts. El cap negre i el coll blanc contrasten fortament i fan força inconfusibles als mascles. Les femelles són molt més discretes, però tampoc les confondrem.
Situació:
Abundant, és dels més corrents d’entre els petits insectívors.
Itineraris recomanats:
Darrerament, és encara més fàcil de veure a les vinyes, ja que li agrada molt de posar-se als pals que s’utilitzen per a emparrar-les.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Tords i merles

Merla de pit blanc ; Turdus torquatus; P, H; NR;
Identificació: 25 cm.
Molt semblant a la merla comuna, però amb una taca blanca molt pròpia com un pitet. Si l’aconseguim veure de prop ens n’adonarem de més diferències, com ara serrells clars a les plomes i un bec diferent, també. Les femelles són molt més clares, sense la franja pectoral tan marcada.
Situació:
Hivernal rar, però migrant no tan excepcional, sobretot al pas tardoral.
Itineraris recomanats:
Boscos de pi roig i caducifolis, també ambients de ribera. De fet, en ser un migrant rar, el podrem trobar a gairebé qualsevol indret.

Merla comuna ; Turdus merula; S, P, H; NR;
Identificació: 26 cm.
No sembla massa necessari de descriure al merla, ja que és un dels ocells més coneguts al nostre país. Ocell petit, però prou gran per ser un moixó. Mascle totalment negre amb bec taronja u anell ocular del mateix color. Femelles molt més clares, però sempre més fosques que els altres tords. A molts llocs, les femelles i els mascles reben noms populars diferents.
Situació:
Potser actualment és el tord més corrent, si més no com a niador. El fet de ser l’únic que no es pot caçar pot ajudar, però també ajuda el que, darrerament, s’ha acostumat a viure prop de l’home, als seus parcs, jardins i horts.
Itineraris recomanats:
Conreus de regadiu, però també de secà, parcs, jardins i arbredes urbanes. Molt més freqüent prop de l’aigua, però no és ni molt menys imprescindible.

Griva cerdana ; Turdus pilaris; P, H; R;
Identificació: 26 cm.
El més rar dels nostres tords. i el segon més gran, a poca distància de la griva. inconfusible, clatell i capell grisos, cua fosca, ales vermelloses i ventre típic de tord, amb taquetes marró fosc sobre fons clar. Va quasi sempre en grups petits, de cinc o sis exemplars.
Situació:
El més rar dels tords hivernals, però podríem haver-lo catalogat de no rar, ja que cada any se’n veuen pocs o molts exemplars.
Itineraris recomanats:
Camps oberts a les parts més altes de la comarca. Cerquem als hiverns més crus als camps de cereal del Tallat o de l’Alt Gaià. La seva veu, molt característica, ens podrà ajudar a trobar-lo.

Tord comú; Turdus philomelos; H, P, S; NR;
Identificació: 21 cm.
Una mica més petit que la merla, marró clar per damunt i amb les parts inferiors molt clares, quasi blanques, pigallades de fosc. Sota les ales, les plomes infracobertores fan una taca d’ant rovellós que ens el farà distingir de l’ala-roig i de la griva. Encara que d’aquesta darrera el diferencia més la mida, és clar.
Situació:
El més abundant de tots els tords hivernals, però realment escàs com a niador.
Itineraris recomanats:
A l’hivern, qualsevol mena d’arbreda, però en temps de cria és molt més selectiu, i tria rouredes i alzinars, zones obagues i altes.

Tord ala-roig ; Turdus iliacus; P, H; NR;
Identificació: 19 cm.
Prou semblant al tord comú, el tret més diagnòstic és la coloració sota les ales, que és molt més vermella, color rovell. A més, la mida és una mica més petita, i la cara és també diferent, ja que té cella clara, bigotis clars i una altra ratlla clara que emmarca les galtes per sota.
Situació:
Ni molt menys tan corrent com el tord comú, però no és rar. Com tots el tords, però, és cada cop més escàs, ja que se’n cacen milers cada any, amb mètodes legals i de dubtosa legalitat, com ara les barraques, tot i que aquest no és el cas de la Conca.
Itineraris recomanats:
Com el tord comú, boscos de tota mena, conreus de secà i camps oberts.

Griva ; Turdus viscivorus; P, H, S; NR;
Identificació: 28 cm.
El més gran de tots els tords, a més, és molt més solitari i es posa sovint a llocs alts, com ara fils elèctrics. El pigallat del pit li forma una espècie de collaret, i el color per damunt és una mica més clar. Si en coneixem el reclam, el veurem sovint, amb el seu vol ondulant característic.
Situació:
Corrent, el més corrent com a niador i el segon més abundant com a hivernal. De tota manera, probablement serà el més fàcil de veure després de la merla.
Itineraris recomanats:
Conreus i camps oberts amb bosquets entremig a l’hivern. Boscos obacs en temps de cria.

Pardals de bardissa

Pardal de bardissa ; Prunella modularis; H, P; NR;
Identificació: 14 cm.
Insectívor d’aspecte molt discret, sense trets distintius aparents. Podriem descriure’l com una mena de pit-roig pigallat, amb la meitat del cos per avall vermellosa i la meitat per amunt grisa.
Situació:
Gens rar com a hivernal i encara menys com a migrador. No cria a la comarca.
Itineraris recomanats:
Molt adaptable, en general, zones de vegetació baixa, matollars, garrigues, però prop de l’aigua o amb molta humitat.

Cercavores ; Prunella collaris; H, P; R;
Identificació: 17 cm.
Com un gra n pardal de bardissa, però molt menys discret, tant visualment com auditiva ja que té un cant i un reclam que se senten força i es reconeixen en pocs temps. De lluny, ja ho hem dit, un pardal de bardissa gran. de prop, plomatge molt més detallista i contrastat, pitet gris, bec amb taca groga i vora de la cua blanc. Realment bonic, dins de la discreció.
Situació:
Rar, molt escàs em migració i gairebé excepcional com a hivernal.
Itineraris recomanats:
Cims rocallosos, altiplans. A les Muntanyes de Prades i l’Alt Gaià, però a les parts més altes i a l’hivern.

Cargolet

Cargolet; Troglodytes troglodytes; S, P, H; NR;
Identificació: 9 cm.
Moixonet petit, molt petit i rodanxó, amb la cua sovint dreta i una coloració molt discreta, finament llistada de tons bruns i negres. Sí, sempre es diu, però és que és veritat, canta amb una potència desproporcionada a la seva mida. El cant recorda una mica al de la cadernera, però més fort i variat.
Situació:
N’hi ha força, tot i que és bastant selectiu pel que fa a l’hàbitat.
Itineraris recomanats:
Vegetació de ribera, boscos humits i bardisses entremig de conreus.

Merla d'aigua

Merla d’aigua ; Cinclus cinclus; S; R;
Identificació: 18 cm.
Totalment inconfusible, l’únic ocell petitó que podem veure posar-se dins l’aigua en un riu de muntanya. Marró fosc, gairebé negre, amb un pitet blanc que contrasta fortament. Forma de vol, ràpida i a ran d’aigua, i reclam també totalment únics. Si tenim la sort de veure’l, de segur que no ens confondrem.
Situació:
Molt escàs, fins i tot en perill. De costums molt sedentaris i territorials.
Itineraris recomanats:
Rius amb aigua constant i molt, molt neta. En una comarca com la nostra, no calen més pistes.

Titelles i cueretes


Trobat ; Anthus campestris; P, E; NR;
Identificació: 16 cm.

Sembla una cuereta blanca que s’hagi canviat de roba, mancada totalment dels colors blancs i negres que els són propis, a les pastorelles. En el seu lloc, té una coloració que el fa semblar un alàudid, ben críptica amb el terra, marró i gris i amb la cua un pèl més curta. Per a diferenciar-la dels altres Anthus servirà de molt el pit i els flancs, llisos, a diferència de la majoria dels altres, que els tenen tacats.
Situació:
Encara que no és realment rara, sí que és una de les més escasses de les nostres titelles. Caldrà fixar-s’hi bé per a veure-la.
Itineraris recomanats:
Clarianes de boscos, rieres i torrents secs o amb aigua. En general, ambients amb poca vegetació.

Piula dels arbres ; Anthus trivialis; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.
S’assembla molt a la titella, fins i tot podríem dir que s’hi assembla massa perquè una `persona que no sigui ornitòleg se n’adoni que no ho és. En canvi, el cant sí que és prou diferent per a reconèixer-lo ben aviat. És un cant molt més potent i variat. A més, el distingirem també per l’hàbitat, ja que aquesta és molt lligada al bosc, com ens vol indicar el seu nom.
Situació:
No és rar, però és molt localitzat, sols el trobarem en un tipus molt determinat d’hàbitat, essent possible sols veure’l en migració a qualsevol altre lloc.
Itineraris recomanats:
Rouredes de roure martinenc a les Muntanyes de Prades.

Titella; Anthus pratensis; P, H; NR;
Identificació: 15 cm.

Petit moixó que camina per terra, amb bec prim, d’insectívor, i plomatge molt críptic, de tons marrons i groguencs. Esvelt i elegant, amb el pit finament pigallat, molt característic i conegut per la gent del camp.
Situació:
Molt corrent, però sols com a hivernal o migrador, no el trobem pas a l’època de cria. Així doncs, en podrem veure des de primers de setembre fins al final d’abril, aproximadament.
Itineraris recomanats:
Li agraden les zones de conreu, i, en general, garrigues i zones de vegetació baixa i oberta, però ens el podrem trobar una mica arreu.

Grasset de muntanya ; Anthus spinoletta; P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Com una titella gran i sense el característic pigallat al pit a l’estiu, a l’hivern sí que el té, però no és tan intens ni regular. A més, també és molt més uniforme per damunt, per l’espatlla, el clatell i l’esquena.
Situació:
Molt rar com a hivernal, però molt més present a les dues migracions. Possiblement és més corrent que no ens pensem, però la dificultat de distingir-lo de la titella el pot fer passar desapercebut molts cops.
Itineraris recomanats:
Zones altes i obertes, altiplans, conreus de cereal a la zona de Santa Coloma i Serra del Tallat.

Grasset de costa ; Anthus petrosus; P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
A la pràctica, és realment indistingible del grasset de muntanya al camp, fins i tot el cant s’assembla. Val a dir que durant molts anys se’ls va considerar dues subspècies de la mateixa espècie.
Situació:
Més rar a la conca que l’anterior, això s’explica fàcilment pel seu hàbitat diferent, ja que a aquest li agraden més les zones litorals, com ens indica el seu nom.
Itineraris recomanats:
considerant que sols en tenim en migració, és difícil de dir on el podrem veure, però serà millor esperar-lo a zones humides amb poca vegetació.

Cuereta groga ; Motacilla flava; P; NR;
Identificació: 15 cm.
Migrador i hivernal molt corrent i interessant, ja que si els podem veure bé, en podrem detectar diverses subspècies diferents. En general, totes són petites, esveltes, amb la cua llarga i coloració groga al ventre i fosca per damunt, amb el cap que varia força. Per a simplificar, podem dir que és com una cuereta blanca però amb el dessota groc i grisa per damunt.
Situació:
No és que sigui molt corrent, però tampoc és rara. El que sí que és cert és que és fàcil de veure, ja que els llocs on es mou i la seva conducta la fa molt visible.
Itineraris recomanats:
Vores de rius, basses, tolls i, en general, zones humides, sempre prop de l’aigua.

Cuereta torrentera ; Motacilla cinerea; S, P, H; NR;
Identificació: 18 cm.

La cuereta més gran i esvelta, amb una cua llarguíssima i un plomatge molt colorit. Groga per sota, com la cuereta groga, gris i verda per damunt. Amb la cua fosca i les plomes més externes blanques. Mou la cua amunt i avall de forma compulsiva.
Situació:
Gens rara, però cada cop menys corrent, ja que necessita cursos d’aigua en bon estat per a nidificar. Molt més sedentària que les altres dues, sens dubte, la més fàcil de veure a l’estiu.
Itineraris recomanats:
Rius i torrents, com més nets i vius millor.

Cuereta blanca; Motacilla alba; S, P, H; NR;
Identificació: 17 cm.
Molt coneguda, la pastorella, que és com se la coneix popularment, és un moixó petit i esvelt. Camina per terra amb pas elegant, vestida amb un plomatge blanc, negre i gris molt característic, i movent la cua amunt i avall. Prou refiada, la podrem veure bé fins i tot a simple vista.
Situació:
Molt abundant com a migradora i hivernal, però molt més rara i desconeguda com a niadora, a més, és molt localitzada en aquesta època de l’any.
Itineraris recomanats:
A l’estiu, rius, torrents i zones humides en general. A l’hivern, conreus, sobretot conreus oberts i mentre s’hi regira la terra. Sol seguir els tractors que llauren. També sol acompanyar els ramats, d’ací li ve el nom.


Piula gola-roja ; Anthus cervinus; P, R;
Identificació: 15 cm.
S’assembla a la titella, massa i tot, però el detall més distintiu és la gola i cella vermellosa als mascles.
Situació:
Rar, poques cites segures, al Camp d'aviació, entre Alió i Valls, el 2014 una amb fotografia i tot.
Itineraris recomanats:
Camps oberts, guarets, erms recent llaurats.

Orenetes

Oreneta de ribera ; Riparia riparia; P, E; R;
Identificació: 12 cm.
La més rara de totes les nostres orenetes, a primer cop de vista, segur que la confondrem amb un roquerol, però per poc que ens hi fixem una mica, ben aviat ens n’adonarem de la diferència més evident: la panxa i la gola són blanques, amb una franja fosca a la gola. Aquest tret ens la farà reconèixer de seguida.
Situació:
Rara, no és gens fàcil que la veiem en temps de cria, però sí que la podrem veure, amb relativa freqüència, com a migradora. De fet, potser no és pas tan rara, en migració, però és que cal fixar-s’hi bé, entre la munió d’orenetes d’altres menes que passen.
Itineraris recomanats:
En aquest cas, el nom és força útil per a saber on hem d’anar per a veure-la. Té un hàbitat molt específic, els cursos fluvials amb talussos argilosos, hi és quasi exclusivament com a niadora, per bé que en migració és molt més ubiqua, és clar.

Roquerol ; Ptyonoprogne rupestris; P, E, S; NR;
Identificació: 14 cm.
L’única oreneta sedentària a la comarca, la qual cosa fa que si en veiem una a l’hivern, la identificarem ben aviat com a roquerol. També podem dir que és l’única que no és blanca i negra –a banda de l’escassa oreneta de ribera, és clar- La mida és una mica més gran que l’oreneta cuablanca, però la coloració, com hem dit, és ben diferent, amb un to dominant marró, més fosca per damunt, i amb un grupet de taquetes blanques quasi al final de la cua, bastant visibles, encara que no ho sembli a priori.
Situació:
Prou corrent, però no de forma regular durant tot l’any, ja que, encara que és sedentària, n’hi ha moltes en migració i algunes d’estivals.
Itineraris recomanats:
Cingles i zones rocalloses, com més alt i més tranquil millor, aquesta oreneta no és com les altres, li agrada la solitud. Encara que no defuig de criar, si cal, sota estructures artificials, com ara ponts d’autopistes i vies de tren.

Oreneta ; Hirundo rustica; P, E; NR;
Identificació: 17 cm.
Hi ha algú que encara no conegui l’oreneta “vulgar”? Esvelta, petita, ales punxegudes, cua forcada i elegant plomatge blanc, negre i vermell. Aquests són els trets característics de l’animal migrador més conegut i, potser, més estimat.
Ja ho va dir en J. M. de Sagarra (12): “Al món no hi ha pas ocell més eixerit que l’oreneta. És tan bona per al pagès, i fa tant de profit i dóna tanta alegria, que l’oreneta és l’ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom en diu bé.”
Situació:
Abundant, a la Conca, potser és la més abundant de totes, ja que l’oreneta cuablanca és més “de ciutat” i l’oreneta és més rural, de poble i masia, amb la qual cosa s’entén que, per manca de grans ciutats, sigui més abundosa aquesta.
Itineraris recomanats:
Masos, pobles petits o afores de pobles grans.

Oreneta cua-rogenca ; Hirundo daurica; P, E; R;
Identificació: 15 cm.
El primer cop que la veiem, ens serà difícil de distingir-la de l’altra oreneta. Per a fer-ho, ens haurem de fixar en el clatell i el carpó, on té una coloració taronja que explica el seu nom científic, ja que és realment, daurada.
Per la resta, és molt semblant a l’altra, tret que és una mica més petita.
Situació:
Difícil de dir, però, en principi, escassa, molt escassa, tot i que hi ha anys que no ho és tant. potser una mica més abundant en migració.
Itineraris recomanats:
Gairebé sempre propera a cursos fluvials, sempre cerca ponts i túnels per a criar, així és que cercarem ponts vells sobre rius o torrents.

Oreneta cuablanca ; Delichon urbicum; P, E; NR;
Identificació: 14 cm.
La més corrent a la ciutat. El nom és una mica incoherent, ja que ben bé li podrien haver posat oreneta cul-blanca. Se’n pot resumir ràpidament l’aspecte; més petita que l’oreneta i amb la cua molt menys forcada, negra per damunt i blanca per sota, excepte el carpó, que trenca la continuïtat del color negre.
La forma de criar també les diferència, la cuablanca fa el niu enganxat al sostre amb un foradet d’entrada, a les volades i sota els balcons, mentre que l’altra el fa a golfes i coberts, amb la part de dalt totalment separada del sostre.
Situació:
Molt corrent, després de l’oreneta, la més abundosa.
Itineraris recomanats:
Pobles grans, prefereixen clarament el nucli antic, on les volades estan més ben adaptades als seus costums arquitectònics. Però també ocupen edificis nous.

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...