Ocells del Camp i la Conca de Barberà.

La importància de l'Heura.

2012-02-05T19:28:00.002+01:00

A l'hivern el menjar escasseja als ecosistemes mediterranis. L'Heura, Hedera helix, amb les seves baies negres rodones, és un rebost de la màxima importància que coneixen moltes espècies i visiten cada any.

Aquí tenim la Griva, Turdus viscivorus, la Merla, Turdus merula, i el Tallarol de casquet, Sylvia atricapilla, atipant-se amb el preuat fruit.

Gavines capnegres al Baix Camp.

2012-02-03T21:56:00.005+01:00

Els moviments espectaculars dels milers de gavines capnegres cada dia al Baix Camp són ja coneguts de tothom, però la majoria de la gent ni tan sols sap de quina espècie es tracta.

Àligues calçades.

2012-01-31T21:53:00.003+01:00

Avui hem aprofitat unes sessions del programa educatiu del CAR per a alliberar una Àguila calçada, Aquila pennata. És curiós, en tots aquests anys, sols he pogut alliberar dues àligues calçades, i totes dues amb menys d'una setmana de diferència.

Les noien i nois de l'institut de l'Hospitalet han quedat ben impressionats amb el vol del rapinyaire.

Dormidor de pardals comuns.

2012-01-27T12:25:00.001+01:00

Aquest any, igual que ja passava l'hivern passat, es manté i fins i tot augmenta el dormidor d'ocells al Passeig Prim de Reus.

S'hi concentren poc a poc, quan es va fent de nit, centenars de Pardals comuns, Passer domesticus, que es passen una bona estona xisclant i deixen el terra -i els cotxes- plens de dejeccions.

Enguany també s'hi sumen estornells, encara que aquests amb menor nombre. Cada espècie té la seva zona, és a dir, el seu grup d'arbres, encara que tembé es barregen.

El més curiós és que malgrat que els arbres ja s'han quedat sense fulles, els ocells segueixen concentrant-se a dormir, quedant totalment a la vista, si més no fins que es fa fosc del tot.

El niu de la Griva americana.

2012-01-25T19:16:00.000+01:00

M’han enviat un vídeo molt interessant, paga molt la pena perdre una estona
veient-lo.

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=9479342&server=vimeo.com&show_title=0&show_byline=0&show_portrait=0&color=00ADEF&fullscreen=1

Estupidesa Vs Tords.

2012-01-23T16:35:00.001+01:00

Sovint algú ens regala tords, bé, ens intenta regalar, nosaltres no els acceptem mai. El motiu és que n'han caçat massa i no saben què fer-ne.

L'espècie humana va començar com a recolectora-caçadora, però amb els anys va anar evolucionant i ara ja som agricultors i ramaders. Per a aconseguir menjar no cal que cadascú se'n vagi a matar les seves pròpies proteïnes.

Els caçadors, doncs, no tenen l'excusa de la necessitat, avui.

Per què maten animals, doncs?

Si us penseu que jo us contestaré, aneu molt equivocats, jo no en tinc explicació.

I amb coses com aquestes encara em costa més de trobar-la. Si no te'ls has de menjar, per què els has mort?

Tots aquests tords comuns, Turdus philomelos, passen a fer més gran la xifra de milers o potser milions d'ocells morts de forma totalment absurda i innecesària.

Perdó, és pel bé de l'esport, és clar, me n'oblidava.

Aerogeneradors Vs Àligues.

2012-01-21T14:56:00.001+01:00

L’any 2006 vaig fer un powerpoint amb el títol:

Àligues i aerogeneradors, compatibles o no.

En ell exposava la hipòtesi que, si s’implantaven totes les centrals eòliques projectades al nostre país, en pocs anys, les àligues i els altres grans rapinyaires seran exactament igual que els óssos, els linxs i els llops, és a dir, extints o gairebé extints. Un simple record.

Aquesta hipòtesi se sustentava en la comparança de la dimensió de la població d’aquestes aus amb la mortalitat calculada en diferents centrals eòliques d’arreu del Món. A dalt hi ha els càlculs que vaig recopilar aleshores.

Doncs aquests dies, arran del primer congrés d’Energia Eòlica i Conservació de la Vida Silvestre de Jerez de la Frontera, el 12 de gener passat, es conclou que la totalitat dels aerogeneradors presents a la Península Ibèrica poden matar cada any de 6 a 18 milions d’ocells i rat-penats cada any.

Ho podeu veure ací:

http://www.epaw.org/press/STEI_nota_de_prensa_14enero2012.pdf

De sis a divuit milions cada any!

Crec que puc dir que no anava tan errat, no?

És molt trist, de vegades, tenir raó.

Segon SOCC d'hivern a La Selva.

2012-01-14T12:05:00.003+01:00

Avui dia ideal per al segon SOCC d'hivern a La Selva. Realment és hivern, marca 1 grau a Reus i quan arribo al lloc, és tot gebrat, quasi sembla que hagi nevat.

Un parell d'aligots i xoriguers, molts, molts estornells. tudons, pinsans i estornells. Un apuput i moltes altres espècies que no se surten del que és habitual al lloc.

Finalment, un recorregut de SOCC realment hivernal, amb guants i gorra de llana, ja ho trobava a faltar.

Ànec cullerot.

2012-01-11T19:51:00.004+01:00

Primer pla del bec de l'ànec cullerot, per a observar les barbes d'aquesta eina tan especial que li serveix per a filtrar l'aigua d'una forma similar a com ho fan les balenes al mar.

Segon SOCC d'hivern a Pratdip.

2012-01-07T14:09:00.003+01:00

Malgrat el vent, i el fred relatiu (9 graus) el segon recorregut del SOCC d'hivern a Pratdip ha estat força reeixit. Exactament com fa un mes, la quantitat d'ocells no ha estat molt alta, però sí la qualitat, per exemple, les dues espècies de rapinyaires més emblemàtiques, Àliga daurada i Falcó perlegrí. Amb observacions properes i llargues. També Gralla de bec vermell, com sempre, i la típica varietat de mallerengues, fringíl·lids i túrdids.

Gavines i fredelugues.

2012-01-03T09:48:00.000+01:00

L'any ornitològic comença bé al Camp. El primer dia, treballant, prop de l'aeroport de Reus, un grup de Fredelugues, unes 15 o 20, no ho puc veure bé. Després, ja plegant, les Gavines capnegres, no sé quantes, però probablement uns quants milers, em sobrevolen damunt de la riera de Maspujols, és la concentració habitual de cada hivern.

Xoriguers i Aligots hivernals també són freqüents, els observo caçant arreu, fins i tot vora mateix dels pobles i ciutats.

Aquesta setmana toca SOCC a Pratdip, a veure com va.

Hivern als Aiguamolls.

2012-01-02T09:48:00.001+01:00

Hivern als Aiguamolls del Pla.

L'aguait, després dels treballs, torna a ser útil, vet ací els primers resultats, una Xivita, Tringa ochropus, observa atentament com una Cuereta blanca, Motacilla alba, cerca menjar sense parar. I una femella de Xarxet, Anas crecca, que neda ràpidament a amagar-se a la vegetació.

Birdwatching al Perú.

2011-12-29T15:49:00.000+01:00

Aquests dies estic en contacte virtual –per correu-e- amb un amic de Valls que fa anys que viu al Perú.

Hi té muntat un negoci que es divideix en tres allotjaments enmig de la selva i els Andes on es pot gaudir d’una de les zones amb més biodiversitat de tot el Món, s’hi ha citat més de mil cinc-centes espècies d’ocells, per a fer-nos una idea, a tot Europa se’n comptabilitzen unes vuit-centes.

Si a algú li interessa programar un birwatching per a aquest estiu a l’altra banda del llac, sempre que la crisi li ho permeti, i amb un cert regust Mikimoto –ho dic per allò de trobar catalans lluny de casa- aquí té l’enllaç.

http://www.pumarinri.com/

Segur que ha de ser una experiència única.

Primer SOCC d'hivern a La Selva.

2011-12-17T11:27:00.002+01:00

Ahir feia molt de vent, però avui al matí semblava que no en faria, per tant, he començat el primer SOCC d'hivern a La Selva.

Efectivament, al final s'ha aguantat sense quasi vent, si més no fins que he acabat, el vent fort ha començat al migdia. Feia fred, això sí, vuit graus, però això ja toca, no?

Res d'especial, moltíssims pinsans, estornells, tòrtores turques, tudons, etc. Tot molt normal, com cada any.

Però això és el SOCC, monitorització d'espècies comunes, millor que no hi hagi grans variacions.

A les fotos, el camí a primera hora i la col·laboradora amb la feina acabada i a punt de tornar cap a casa.

Arpelles transvestides?

2011-12-16T23:03:00.001+01:00

Fixa’t, ara resulta que el fet que observem a l’hivern més femelles que mascles d’arpella no és perquè n’hi hagi més, és perquè alguns mascles es transvesteixen.

No és broma, s’ha estudiat seriosament, mireu un parell d’enllaços

http://blogs.20minutos.es/cronicaverde/2011/12/13/el-travestismo-les-sienta-bien-a-los-aguiluchos/

http://rsbl.royalsocietypublishing.org/content/early/2011/11/04/rsbl.2011.0914

No, si els humans no inventem res, la resta d’animals de la Natura sempre ens passa la mà per la cara.

A les fotos de dalt hi tenim un mascle de debò, a sota, i a dalt, suposo, una femella...o un Drag-queen?

Bé, la propera vegada m'ho miraré millor abans de disparar amb la càmera.

Primer SOCC d'hivern a Pratdip.

2011-12-06T20:40:00.001+01:00

Avui primer recorregut del SOCC d'hivern a Pratdip.

Quan he sortit de Reus no feia gaire vent, però a la Dòvia, a Pratdip, sí que en feia. Ja que havia matinat, ho he iniciat igualment, i, finalment, els resultats només han estat una mica més pobres que altres anys.

El més destacable ha estat el joc entre un Falcó pelegrí i un Corb. Sí, dic joc, perquè el falcó no semblava en cap moment intentar de caçar el corb. Cosa que li hagués estat difícil, ja que és més gran. Ni el corb en cap moment semblava voler fugir de debò del falcó. Ben al contrari, hi havia moments que el corb era qui empaitava al falcó. En qualsevol cas, cap dels dos volia foragitar l'altre de l'àrea del niu, si més no no hi havia l'agressivitat que he observat altres cops. Molt curiós.

A banda d'això, poques Gralles de bec vermell -19- un Esparver comú i, com sempre, molts Pit-roigs, Merles, Pinsans, Mallerengues, etc.

Anellament al Pla.

2011-12-05T16:16:00.001+01:00

Ahir, dissabte, hi va haver una nova sessió d'anellament als aiguamolls del Pla. Aquest cop a la joca, al vespre, i jo no hi he pogut anar per motius de salut familiar, el resultat és:

Erithacus rubecula 2, Turdus philomelos 1, Turdus merula 4, Cettia cetti 1, Cisticola juncidis 1, Phylloscopus collybita 1, Aegithalos caudatus 3, Remiz pendulinus 2, Emberiza schoeniclus 2, Emberiza calandra 25.

Total: 42 anellaments

Comenta el Raül que es nota respecte a l'any passat una gran disminució de Cruixidells i Repicatalons. En desconeixem les causes.

Ja han arribat.

2011-12-04T19:05:00.001+01:00

Ja hi ha els típics grups de milers d'estornells vulgars, Sturnus vulgaris, a tot el Camp. Sí, ja fa dies, però ara fins i tot han sortit a la tele i a la premsa. És espectacular veure les seves evolucions quan tot el grup intenta escapar-se de l'atac d'un prepador.

Proposta per al pont.

2011-12-01T15:34:00.001+01:00

Ja van per les dinou edicions, segur que paga la pena.

Voltors i aerogeneradors.

2011-11-24T20:37:00.001+01:00

No és freqüent veure una notícia que tracti l'impacte dels aerogeneradors sobre els ocells a la premsa general. Ja he fet referència als voltors a l'altre bloc, sembla que avui és el seu dia.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/molinos/cambiaran/elpepusoc/20111118elpepusoc_7/Tes

Grues al Baix Camp.

2011-11-21T19:33:00.001+01:00

Un estol de trenta-quatre (34) grues, no com la de la foto, sino Grues comunes, Grus grus, sobrevolaren el Baix Camp en migració el divendres passat.

La Lena Paüls les va veure i fotografiar i m'ho ha explicat, fins i tot m'ha passat les fotos, per això les hem pogut comptar.

Anellant als Aiguamolls.

2011-11-13T12:57:00.001+01:00

Avui ha fet un dia perfecte per a anellar als Aiguamolls del Pla, amb el Raül, el Miquel Àngel i el Bernat, que ahir havien preparat el lloc per a parar les xarxes i, de bon matí les han parat.

Abans de dinar, ja havíem anellat una trentena de moixons, entre ells aquesta preciosa Cotxa blava, Luscinia sevecica, que ja havia estat anellada l'any passat al mateix lloc, exactament el 20 de novembre, i pesava 16,3 g. mentre que avui ha marcat 16,5 g. O aquest exemplar tan petitò de Teixidor, Remiz pendulinus.

Hem vist també esparver, astor i aligot, però jo he marxat al migdia, gràcies al Raül tenim la relació completa d'espècies:

Sylvia atricapilla 3, Cettia cetti 2 (3), Erithacus rubecula 5 (1), Cisticola juncidis (1), Emberiza schoeniclus 5 (1), Gallinula chloropus 1 (1), Phylloscopus collybita 5, Turdus merula 2, Prunella modularis 1, Remiz pendulinus 1, Parus major 1, Luscinia svecica (1)

Total 34 captures (26 anellaments i 8 controls) de 12 espècies.

Propietat horitzontal.

2011-11-04T19:37:00.000+01:00

Després diran que les grans empreses elèctriques no es preocupen pel medi ambient, pels ocells i altres animals i plantes.

A l'Aragó, i més concretament als Monegros, una gran empresa elèctrica, suposo que Red Elèctrica de España, s'ha gastat un munt de diners -milions- per a construir estructures metàl·liques destinades únicament i exclusivament a ser suport per als nius de les cigonyes.

Aquesta torre, per exemple, fa de casa fàcilment a unes vint parelles d'aquests simpàtics ocells.

Tot un exemple de generositat i altruisme, no?

Tornen les gavines.

2011-11-02T19:09:00.003+01:00

Ara sí que ja podem dir que enfilem el camí de l'hivern. Han tornat les gavines capnegres. El dissabte, un grup bastant nombrós passava per damunt del Molí de vent en direcció a mar, a Cambrils.

En un altre tema totalment diferent, via auscat m'arriba aquest tutorial, que pot ser interessant a molta gent:

http://xaviersoleguimera.blogspot.com/2011/10/tutorial-1-labeurador-per-fotografiar.html

Una col·lisió més.

2011-10-27T13:28:00.001+02:00

Passa sovint, que els ocells xoquen contra les grans superfícies envidriades que hi ha arreu avui. La majoria, moren, com l'esparver que vaig penjar l'altre dia.

Aquest cop és un Pit-roig, i ha mort al mateix bloc de naus on nosaltres hi tenim la base.

És per això que es comercialitzen sil·luetes de rapinyaires adhesives per a posar-les a les finestres. Nosaltres, des que les tenim, no hi hem tornat a trobar cap cadàver, sota les nostres.

Les podeu trobar a Oryx, per exemple, encara que les nostres ens les vam fer nosaltres mateixos.

Recuperant els Aiguamolls.

2011-10-23T20:42:00.005+02:00

Ja s'han fet diverses feines als Aiguamolls del Pla. S'han remogut els fangs de la llacuna i s'ha restablert la circulació de l'aigua, encara no hi ha el nivell que cal, el de sempre, però sembla que ja es va recuperant.

La visibilitat des de l'aguait també ha tornat, ara és útil altre cop.

Hi ha un fet negatiu, però, sembla ser que algú ha arrencat els cartells senyalitzadors i hi entren caçadors. Als Aiguamolls del Pla és prohibit de caçar, caldrà ressenyalitzar-ho i vigilar més.

Ara ja és tot a punt per a fer-hi anellaments i observacions interessants.

Esparver estavellat.

2011-10-08T17:59:00.001+02:00

Aquest Esparver, Accipiter nisus, s'ha estavellat contra un gran finestral de vidre a Vandellòs, al Baix Camp. Just al seu costat, hi havia el cadàver d'un mosquiter, també estavellat contra el mateix vidre.

És fàcil saber què ha passat, no cal demanar la presència del CSI.

Quina llàstima!

Dia mundial dels ocells.

2011-09-30T16:33:00.001+02:00

Entreu al web de l'ICO i us en podeu assabentar de les moltes activitats que s'organitzen amb motiu del Dia Mundial dels ocells.
Segur que n''hi ha alguna prop de casa vostra.

http://www.ornitologia.org/

Martinet blanc.

2011-09-24T16:47:00.004+02:00

Un dels ocells estèticament més atractius de la nostra fauna, el Martinet blanc, Egretta garzetta. Un exemplar volant a la Torre d'en Dolça, a Vila-seca.

Torlit.

2011-09-24T00:20:00.001+02:00

Espectaculars ulls, els del Torlit, Burhinus oedicnemus. Aquest és al mateix terme de Reus.

Ornitonímia.

2011-09-22T15:57:00.000+02:00

Aquest és un article molt interessant per a tots els que els agradi l’ornitonímia, és a dir, l’estudi dels noms dels ocells.

http://www.inh.cat/articles/La-influencia-de-la-llengua-catalana-en-els-noms-d-ocell-maltesos

Relacionat amb aquest tema de l'ornitonímia, hem trobat molt encertades les plaques de nom de carrer de València d'Àneu, que fan homenatge al noms populars dels moixons del Pallars Sobirà.

Fa anys, vam editar el llibre "Els Ocells al Pallars Sobirà" en que, entre d'altres tasques, ens vam proposar recuperar els noms populars dels ocella a la comarca. Fa goig veure, de tant en tant, que no estàs del tot sol, que algú més 'interessa a conservar no tan sols els ocells, sinó també els seus noms populars en Català, que també és una riquesa cultural.

Aguaits fotogràfics.

2011-09-16T14:51:00.002+02:00

Ho acabo de descobrir i, és clar, encara no n'he pogut comprovar les meravelles, però promet molt.

http://www.photo-logistics.com/cat/index.htm

Falcó de la reina Vs. Gralla.

2011-09-12T12:22:00.001+02:00

Ara feia molt de temps que no veia un Falcó de la reina, Falco eleonorae, ben vist, força estona i de prop. Doncs vet ací que, de cop, un parell de falcons es passen una bona estona empipant -no crec que puguin fer gran cosa més- un grup d'unes quinze Gralles de bec vermell, Pyrrhocorax pyrrhocorax, a pocs metres d'on sóc jo i sense fer ni cas de la meva presència. Alguns cops fins i tot arriben a tocar-ne alguna, però les gralles, finalment, se'n van amb la seva cridòria habitual i els falcons es queden i continuen amb la demostració del seu vol acrobàtic.

Les fotos no són gens bones, hi havia boira, però en alguna del falcó de la reina en vol es veu la típica silueta d'ales llarguíssimes, amb la zona interior més clara i les infracobertores fosques.

I, en posat, les galtes blanques arrodonides amb el bigoti i les ales que, plegades, són tan llargues com la cua.

Un ocell preciós que sols havia vist a plaer e les Columbrets, fa anys.

No us perdeu les explicacions sobre l'espècie de l'amic Alfred Russel, aquí:

http://laliniadewallace.blogspot.com/search?q=eleonorae

Mussol banyut.

2011-09-01T13:41:00.002+02:00

Espectacular, preciós rapinyaire nocturn, el Mussol banyut, Asio otus, afortunadament cada cop més corrent.

Gralla.

2011-08-29T21:34:00.001+02:00

En un altre temps molt abundant, la Gralla, Corvus monedula, s'ha anat fent cada cop més escassa, ara mateix xsolament en coneixem tres colònies, al Camp de Tarragona.

Xot de fase rogenca.

2011-08-24T15:44:00.004+02:00

El Xot, Otus scops, es presenta majoritàriament en la seva fase grisa, que és la de sota, amb un plomatge molt críptic a l'ambient on habitualment es mou.

Però també hi ha una fase rogenca, que nosaltres hem pogut observar en molt menor nombre. Aquest exemplar adult de Pratdip, el de dalt, és d'aquesta coloració.

Cigonyes a Reus.

2011-08-23T20:59:00.002+02:00

Avui ja es comença a manifestar la migració. Sis cigonyes s'han aturat a dormir en el seu viatge passant pel Baix Camp. Aquestes dues, una de les quals es veu que està anellada, en són part.

Oca vulgar.

2011-08-22T12:31:00.002+02:00

L'Oca vulgar, Anser anser, és un migrant relativament freqüent al Camp, però molt més rar és observar-ne a l'hivern.

Roquerol.

2011-08-19T21:57:00.001+02:00

Roquerol, Ptyonoprogne rupestris. baixant a beure aigua.

Aquest cop han estat seixanta-cinc les vegades que he premut el disparador de la càmera per a poder captar aquesta imatge. He obtingut sis o set fotos totalment desenfocades, mogudes o on el roquerol sols sur en part. Quasi seixanta on sols es veu aigua, i una sola, aquesta, on l'ocell és totalment present i prou enfocat.

Després va començar a tapar-se i ja no hi havia prou llum per a disparar a velocitats ràpides. Haurem de tornar-hi un altre dia.

Flamenc.

2011-08-16T11:24:00.007+02:00

El Flamenc, Phoenicopterus ruber, és un visitant ocasional del Camp, sobretot a les migracions i als aiguamolls litorals, és clar. Com la fotografia de portada del llibre del Camp de Tarragona del 1988, que és feta a Torredembarra.

Però és tan espectacular, gran i d'una bellesa una mica surrealista, que pot esdevenir ell sol atractiu turístic a les zones on sí que és freqüent.

Cigonya.

2011-08-13T09:30:00.004+02:00

La Cigonya, Ciconia ciconia, sols és presenta en migració, al Camp. Es va desestimar l'oportinitat de introduir-la fa anys.

Esplugabous.

2011-08-12T23:36:00.002+02:00

L'Esplugabous, Bubulcus ibis, era rar fa anys, però cada dia és més freqüent, tant com a hivernal com en migració. De moment, no se n'ha comprovat la nidificació al Camp.

Ànec blanc.

2011-08-11T12:09:00.002+02:00

L'Ànec blanc, Tadorna tadorna, és prou freqüent com a hivernal al Camp de Tarragona, encara que no és precisament dels més fàcils de veure. Sempre als aiguamolls litorals.

Polla d'aigua.

2011-08-10T20:41:00.001+02:00

Una Polla d'aigua, Gallinula chloropus, peixa els seus dos pollets.

Boscarla de canyar.

2011-07-29T15:36:00.000+02:00

Abellerols.

2011-07-27T22:09:00.004+02:00

L'Abellerol, Merops apiaster, és un clàssic entre els fotògrafs de Natura. I no és gens estrany, només cal fixar-s'hi una mica per a veure quina bellesa.

Tudó.

2011-07-26T07:43:00.003+02:00

Ara podria explicar que he muntat un aguait a un lloc on van els tudons a menjar, m'hi he posat a primera hora del matí, i he esperat amb paciència fins que han començat a venir.

La realitat és que, quan m'he aixecat al matí, aquest tudó era marcant territori a la barana del balcó de casa. He agafat el 70-300, i, a menys de dos metres de distància, li he fet fotos amb el macro posat, ni tan sols l'he pogut fer de cos sencer.
Ha marxat tranquil·lament quan ha pensat que ja n'hi havia prou, de posar.

Llarga vida.

2011-07-22T18:06:00.002+02:00

Molts cops, a les xerrades que fem a escoles o instituts, una de les preguntes que ens fan és quants anys viuen els ocells.

La resposta ja la sabeu la majoria dels que seguiu aquest bloc. Depèn de cada espècie. Les més petites viuen pocs anys, tallarols o mallerengues, per exemple.

Però d’altres viuen força anys, els exemples que posem més sovint són els psitàcids –lloros- rapinyaires i corbs. També els ocells marins, com ara gavians. Els dos foscos de la foto poden tenir unes quantes desenes d'anys.

Però aquí en tenim un cas demostrat, de gran longevitat, un rècord:

http://cs.birdwatchingdaily.com/BRDCS/blogs/field_of_view/archive/2011/03/08/oldest-known-wild-bird-returns-to-midway-atoll-to-raise-chick.aspx

Més de seixanta anys, i criant, extraordinari, no?

Orenetes cuablanques.

2011-07-19T13:50:00.003+02:00

Aquest cop les he comptat, noranta-set fotos he disparat per a aconseguir copsar les Orenetes cuablanques, Delichon urbicum, mentre baixen a beure aigua en vol.

Blauet.

2011-07-17T22:42:00.003+02:00

El Blauet, Alcedo atthis, un dels moixons més bonics de la nostra fauna.

Oreneta volant.

2011-07-08T20:16:00.002+02:00

Una Oreneta, Hirundo rustica, captura insectes en vol rasant a la Conca de Barberà just abans de la pluja d'estiu.

Puput.

2011-07-06T14:52:00.001+02:00

Un preciós exemplar de Puput, Upupa epops, a les Muntanyes de Prades.

Cucut reial.

2011-06-22T08:06:00.002+02:00

Fent l'aleta, de tota la vida.

2011-06-21T09:32:00.003+02:00

Aquest Xoriguer comú, Falco tinnunculus, està caçant de la forma més típica que ho sol fer, una pràctica que tota la vida, en català, se li diu com als xiquets quan coronen un castell, és a dir, fer l'aleta.

Realment és una denominació que jo sempre he trobat molt encertada i pròpia del català. Per què cal canviar-la ara?

SOCC 2n a Pratdip i Cames llargues.

2011-06-20T10:49:00.004+02:00

Cames llargues, Himantopus himantopus, en vol.

Ja vaig fer el segon recorregut del SOCC de la Dòvia, a Pratdip.

El resultat no va ser res d'excepcional, potser el més destacable és haver vist l'Àliga daurada mascle en vol prou baix mercès a un grup de gralles de bec bermell esverades, i un avistament prou bo de mostela a ple dia.

La resta, el de sempre, de fet, això és que que s'espera d'un SOCC, no?

Gaig blau, posat i en vol.

2011-06-19T23:41:00.005+02:00

Fotografies d'avui mateix al Baix Camp, el que es veu darrere el Gaig blau, Coracias garrulus, posat no és una taca, és un Xoriguer comú que estava caçant per darrere.

Agró roig.

2011-06-15T14:49:00.003+02:00

Agró roig, Ardea purpurea, posat i en vol.

Aquest és fotografiat a l'Encanyissada, al Delta de l'Ebre, però se'n poden veure a aiguamolls litorals del Camp i fins i tot a alguns de més a l'interior, com els del Pla.

Cap de setmana al Delta.

2011-06-14T16:36:00.004+02:00

Un cap de setmana al Delta pot donar moltes descobertes. Avui penjo dues fotos de la Cèlia, així descanso una mica.

A la primera, una mare fotja peixa el seu pollet, a la segona, descobrim que a casa ja tenim una nova ornitòloga, i és que ja ho diuen, que no cal cap condició especial per a ser observador d'ocells, ni tan sols cal ser persona.

Sí, ja sé que aquesta foto de Fotja no és feta al Camp de Tarragona, però l'espècie cria a la comarca també.

2n SOCC de primavera a La Selva.

2011-06-11T11:23:00.002+02:00

Avui hem pogut fer el segon recorregut del SOCC de primavera a La Selva, a la riera Gran. De fet, només és el segon cop que faig aquest recorregut, ja que el vaig canviar per a no haver de passar per la carretera de La selva a Constantí, amb tot el trànsit de cotxes i, sobretot, camions.

No cal dir que el guany ha estat importantíssim. Per la riera no hi ha passat mai ningú, ni amb vehicle ni a peu, en les dues ocasions en què he fet el SOCC. Es pot gaudir amb tota tranquil·litat de l'observació d'ocells sense haver de portar lligada la gossa, cosa que pot arribar a ser útil, ja que les dues perdius que he vist, per exemple, potser no les hauria detectat si no les hagués aixecat la gossa, ja que no han cantat en cap moment.

Finalment, el resultat ha estat perfectament homologable al del recorregut de la c arretera i, és clar, al primer recorregut a l'abril.

Potser l'anècdota naturalística més destacable han estat la parella de mussols que han tingut una llarga discussió amb una colla de garses.

Ara ja solament queda el segon recorregut a Pratdip, i la feina d'enguany ja estarà acabada.

Atles dels ocells a l'hivern.

2011-05-29T20:21:00.004+02:00

Finalment, ja el tinc a les mans, i fins i tot ja me n'he llegit bons trossos. Algunes fitxes, introducció, pròlegs, etc.

Realment és una obra impressionant, una bona prova del nivell que té l'ornitologia al nostre país. Si l'atles de nidificants era bo, amb molt bona feina de més de cinc-cents col·laboradors. Aquest és encara millor, gairebé nou-cents ornitòlegs hi hem treballat, més de dos-cents hi hem escrit. I una elit més reduïda ha coordinat, recollit i analitzat les dades per a donar una presentació digna.

Esment a banda mereixen les il·lustracions, són precioses i rigoroses, boníssimes, felicitats des d'ací a l'autor, Martí Rodriguez Franch.

En resum, una obra imprescindible per a qualsevol ornitòleg, no necessàriament català, i un orgull haver-hi col·laborat amb un granet de sorra.

Larus audouinii

2011-05-21T18:48:00.002+02:00

Molt freqüent a les costes del Camp, la Gavina corsa, aquesta era a Cambrils, ahir mateix.

Chlidonias hybrida

2011-05-19T09:44:00.005+02:00

No és gens rar a les costes del Camp de Tarragona, però la cita més curiosa és la que s'ha fet d'un exemplar als Aiguamolls del Pla.

Ardeola ralloides.

2011-05-18T08:28:00.003+02:00

El Martinet ros és molt rar al Camp, però s'ha citat a diversos aiguamolls litorals.

Motacilla alba.

2011-05-17T12:28:00.004+02:00

Sortint de la feina, a la gespa de La Roureda, s'hi poden observar diverses espècies, òbviament la majoria de les que toleren bé la proximitat dels humans.

un exmple clar és la pastorella o Cuereta blanca, Motacilla alba.

Cyanoliseus patagonus a la Conca de Barberà.

2011-05-15T11:21:00.003+02:00

Aquesta Cotorra de la Patagònia encara no és assilvestrada, de moment vola lliure pels voltants de casa seva, a Vilaverd. Però ja s'han donat casos d'exemplars i fins i tot grups d'aquesta espècie a Catalunya. Ho reflecteix la nova guia d'Estrada et. al.

Galerida theklae.

2011-05-10T16:37:00.006+02:00

Una mica separada del seu hàbitat més freqüent, aquesta Cogullada fosca ha vingut aquí a beure aigua. És a Montblanc, a La Sallida, i és un dels primers resultats pel que fa a fotografia de l'aguait que hi vam fer instal·lar.

SOCC de primavera a La Selva.

2011-05-08T10:56:00.004+02:00

El primer recorregut de primavera del SOCC de La Selva ha estat prou reeixit. Enguany he canviat l'itinerari per a separar-lo de la carretera. No és gens agradable haver d'anar observant ocells i vigilant, al mateix temps, que no t'aixafi un camió, a mi mateix o al gos.

Així es que, sense separar-lo gens de l'indret, ara el faig passar per una riera, de manera que solament s'hi pot passar a peu, tranquil·litat total.

Per contra, la riera és una mica més enclotada, i cal estar més atent als cants que passant per la carretera. És igual, ja em va bé.

Els resultats han estat perfectament homologables amb els obtinguts els altres anys per la carretera, xoriguers, todons, tòrtores, tallarols, rossinyols.

No repeteixo totes les dades perquè les van penjant els companys de l'ICO al seu web, i cal fomentar-ne l'ús, no?

Curiosament, la llei de Murphy funciona, no he sentit ni vist cap cucut. En canvi, a la tarda, a la Conca, ens he sentit ben de prop.

En fi, ara falta el segon recorregut, a Pratdip i a La Selva.

Columba palumbus.

2011-05-04T22:12:00.001+02:00

A l'ombra dels àlbers, aquest Tudó creu que ha passat desapercebut, i aguanta molt l'atançament.

Delichon urbicum.

2011-05-03T18:48:00.003+02:00

Les dues orenetes cuablanques de baix comencen a edificar el seu niu, han triat un bon lloc, sota una balconada, i a embrutar-se el bec.

La de dalt, a la Conca de barberà, ja té la feina més avançada.
Les anirem seguint?

Niu de Cargolet.

2011-05-01T13:37:00.003+02:00

Avui, tot fent el SOCC de Pratdip, he trobat aquest típic niu de Cargolet, Troglodytes troglodytes. Realment, aquests petits moixonets fan una feinada, tant pel seu potent cant com per l'elaboració d'aquests preciosos i acollidors nius.

No puc deixar de pensar en els episodis del Pingu, i m'imagino l'interior d'aquest niu amb mobles i habitacions.

És el que té ser pare al segle XXI.

Alectoris rufa.

2011-04-29T16:17:00.004+02:00

La nostre Perdiu roja, Alectoris rufa, tan important com desconeguda.

Singing in the rain?

2011-04-28T21:20:00.002+02:00

Avui he sentit per primer cop cantar el Xot, Otus scops, mentre corria per la Boca de la Mina, a Reus mateix.

No sé si és que acaben d'arribar -ho dubto, per la data- o és que no cantaven perquè plovia. En qualsevol cas, jo no els havia sentit encara.

Aythya ferina nidificant al Camp.

2011-04-24T17:04:00.001+02:00

Ja fa temps que ho sabia, que el Morell, Aythya ferina, criava a algunes basses i aiguamolls litorals del Camp de Tarragona, però enguany m'he decidit a fer-ne fotos que siguin ben clares.

Aquests dies n'he fet alguna, encara no hi ha pollets, però quan n'hi hagi, també espero que hi hagi fotos.

Clamator glandarius al Parc Samà.

2011-04-23T17:45:00.006+02:00

Avui el primer Cucut reial, Clamator glandarius, al Parc Samà. També dues perdiueres, diversos xoriguers, una Tallareta vulgar, Sylvia communis, banyant-se i dos Mastegatatxes, Ficedula hypoleuca.

Orenetes i altres ocells del mas.

2011-04-17T22:12:00.004+02:00

Ja tenim al Mas les orenetes, Hrundo rustica, a veure si enguany crien i fan companyia als todons i gafarrons.

Abellerols.

2011-04-13T22:09:00.004+02:00

Ja han arribat els abellerols, Merops apiaster, al Camp. Potser fa dies que hi són, però avui n'he vist la primera volada gran, localitzada ràpidament gràcies al seu cant aflautat.

Aix galericulata al Pla.

2011-04-09T15:27:00.004+02:00

Avui, atenent als resultats de la darrera sessió d'anellament als Aiguamolls del Pla, hi he anat a comprovar amb els meus propis ulls -i aparells- la presència de la parella d'Ànec mandarí, Aix galericulata, que explicava el Raül, ja que això representaria una nova espècie, fins i tot possiblement reproductora, al Camp de Tarragona.

Doncs, efectivament, i malgrat que jo esperava trobar un moixonet refiat -segurament deu ser escapat de captivitat- i fàcil de fotografiar, per la qual cosa sols portava el 400 i la càmera, he pogut veure solament la femella. A més, era força fugissera i estava amagada, la qual cosa fa pensar encara més amb la intenció de criar.

I no ha esta això sol, també un Martinet blanc, Egretta garzetta, preciós se m'ha aixecat i m'ha sobrevolat una estona. I una Xivita, Tringa ochropus se m'ha exhibit xisclant. En un moment donat, he viscut un veritable concert de granotes verdes i alguna reineta.

Llàstima que tot està molt abandonat, l'aguait segueix essent totalment inútil, rodejat de vegetació. I la llacuna ja és a menys de la meitat de la seva superfície d'aigües lliures. és evident que cal urgentment una mica de gestió d'aquest espai, que ofereix unes potencialitats increïbles.

Migració.

2011-04-09T10:46:00.002+02:00

La migració ja és en el seu punt àlgid. Ahir, mentre corria per Reus, a la tarda, em va sobrevolar a molt poca alçada un Aligot vesper, Pernis apivorus, en una de les poques ocasions en què no porto binocles, ja que els plegables m'acompanyen sempre...excepte quan surto a córrer, és clar.

A més a més, al migdia, quan tornàvem de Cambrils, un vol en formació d'uns cent vint-i-cinc corbs marins, Phalacrocorax carbo, també va sobrevolar la ciutat, cosa que em va explicar la Coia que també va veure, realment era un grup espectacular, en formació més o menys disciplinada.

No hi ha dubte, doncs, que ja som a la millor època per a veure ocells rars i fins i tot excepcionals a la nostra comarca, caldrà estar a l'aguait.

Ocells dels Països Catalans.

2011-04-08T18:22:00.003+02:00

Aquesta guia la presento amb molt de goig, i per molts motius.

De primer, perquè una guia en català i d'àmbit dels Països Catalans era necessària, una assignatura pendent per tal que l'ornitologia catalana accedís a la majoria d'edat.

Ja era rar que amb el gran desenvolupament de l'estudi dels ocells a casa nostra encara no existís una obra com aquesta. Una guia complerta, feta i pensada en català i des de Catalunya.

No oblidem que, per exemple, el famós "Handbook" també s'ha editat al nostre país.

També perquè, realment, està molt ben feta, les il·lustracions, encara que són a molta distància de la d'Svensson per quantitat, estan molt i molt bé. Vull dir que no hi ha tantes variacions d'edats i sexes, és clar. I els textos són clars, entenedors i prou actualitzats.

En tercer lloc, qui ho ha fet és gent ben coneguda, també personalment, i són de solvència contrastada.

A nivell més personal, m'ha fet especialment gràcia que hi surti la cita de cria de Morell de plomall, la qual cosa demostra l'esforç per l'actualització de les dades.

També és molt i molt interessant, amb els temps que corren, que té un preu del tot assequible a tothom, dada que assegura l'èxit, també.

En definitiva, una gran obra, imprescindible llibre per a qualsevol afeccionat -de qualsevol nivell- als moixons a les terres de parla catalana.

Naturalment, es pot perfeccionar, i de segur que passarà, però això no treu que cal tenir-la a casa, tenir-la i fer-la malbé a base d'usar-la.

Gràcies, Joan, Francesc i Toni, bona feina, com sempre.

Anellaments als Aiguamolls del Pla.

2011-04-06T17:48:00.002+02:00

El passat cap de setmana, hi ha hagut curset d'anellament als Aiguamolls, el Raül Aymí és tan amable d'enviarme'n els resultats:

Només parar i obrir una estona les xarxes abans de fer-se foscvan fer 10 captures: 1 L svecica, 2 P collybita, 1 E calandra, 1 P domesticus, 1 S melanocephala, 3 C cettia i 1 C juncidis.

El dissabte es preveia un dia molt bo i va ser just el contrari. A la primera batuda, amb els 13 cursillistes, només vam capturar un C cetti i ja pensaven que no faríen gairebé res. Al final, 14 captures, pràcticament tot ocells residents ja anellats: 4 C cetti, 3 T merula, 1 C juncidis, 1 S atricapilla, 2 P domesticus, 1 R pendulinus i 2 S melanocephala.

Observacions d'interès: darrers hivernants (1 A pratensis, 1 E schoeniclus), alguns rapinyaires (1 F tinnunculus, 3 B buteo, 1 A fasciata), van escoltar C canorus i també van veure reineta i tortuga d'aigua.

A la bassa del costat de l'observatori hi ha una parella dànec mandarí.

Altres ocells escoltats: fotja, polla d'aigua i rascló.

En definitiva, una jornada prou positiva, encara que lluny dels resultats d'altres dies.

SOCC

2011-04-05T11:25:00.002+02:00

Ja som a l'abril, a partir del dia 15 ja es pot començar a fer el SOCC de primavera. Com cada any, en farem dos al Baix Camp, el de La Selva i el de Pratdip.

Fa pocs dies el SOCC va ser notícia al Punt diari, això només fa que confirmar que aquest projecte de monitoratge periòdic a tot el País cada cop és més important, i, com més temps passi i més itineraris es cobreixin, més útil serà, ja que les dades a comparar seran moltes més.

Cal destacar de forma clara que aquest treball, com molts altres que es fan sobre ocells a Catalunya, és realitzat de forma voluntària per més de dos-centes persones, que dediquen, si més no, quatre dies de feina l'any per al millor coneixement de les nostres poblacions d'ocells.

La guia nova.

2011-04-01T13:39:00.005+02:00

Fa poc vam aprofitar el viatge de la presentació del llibre de rapinyaires a la botiga Oryx per a comprar-ne un parell, entre ells la nova edició de la guia que tenia com a assignatura pendent des de feia temps, l'edició nova i en català -finalment- de l'Svensson, Mullarney i Zetterström.

Finalment, dic, tenim en català la que a dia d’avui es considera la "Biblia” dels ornitòlegs europeus. Una guia que no és bona, és molt bona, boníssima.

Han passat molts anys, des d’aquell llunyà 1977, en que vam comprar la nostra primera guia, la famosa Peterson, en la seva quarta edició en castellà. Aleshores, era considerada la millor, encara que no l’única, ja que hi havia també les de Brunn i Singer i la de Heinzel, Fitter i Parslow.

Posteriorment, va anar millorant, va sortir en català. Més tard, la de Larsson, també en català, la va deixar una mica de costat. I, finalment, aquesta d’Svensson, Mullarney i Zetterström va fer un pas decisiu endavant, millorant moltíssim tant quant a il·lustracions com en el text.

Només tenia un problema, per als ornitòlegs catalans que no dominessin l’anglès; no estava traduïda al català.

Ara ja ho tenim tot; una guia complerta, molt bona i en català.

Si hi hem de trobar algun però –sempre és bo de trobar-ne, cal ser crític- és que la traducció no m’acaba de convèncer. M’explicaré:

Per exemple, quan fa molts i molts anys que tothom ens hem posat d’acord que els Xoriguers –entre d’altres- quan cacen fan l’aleta, expressió que recorda als castells. Ara resulta que a aquest llibre fa l’àngel.

Per què, aquest canvi?

Que no estava bé, això de l’aleta?

Però això és un concepte subjectiu, que pot agradar o no. El més greu és que hi ha errors gramaticals.

Em refereixo, per exemple, a l’ús dels imperatius.

Es tradueix sempre l’imperatiu vegi’s. Quan en català l’imperatiu més correcte en aquest cas seria vegeu o també veieu.

En fi, ningú no és perfecte. Encara que en aquest cas, gairebé.

En definitiva, molt i molt recomanable, com a regal o autoregal.

El primer falciot.

2011-03-31T16:53:00.004+02:00

Ahir, quan estava fent estiraments de tornada de córrer, em va sobrevolar a la plaça de la Pastoreta, al centre de Reus, el primer Falciot, Apus apus, que he vist enguany. A més a més, l'ICO em diu que ja puc fer el SOCC. Ara sí que ja som a la temporada de cria.

L'Alt Gaià.

2011-03-30T18:59:00.006+02:00

El riu Gaià és sens dubte el més important des del punt de vista natural del Camp de Tarragona, com el Francolí, neix a la Conca de Barberà, però la major part del recorregut és al Camp.

A la seva part més alta, la Vall del Gaià ofereix immillorables oportunitats per a observar ocells, especialment d'aquelles espècies que poden ser més escasses a altres indrets.

Un exemple ben clar són els rapinyaires; a l'Alt Gaià podrem trobar totes les espècies d'àligues, com la Daurada i la Perdiuera, i moltíssimes altres espècies de rapinyaires, segons l'estació, és clar. Des de l'esparver cendrós fins a l'aligot calçat i passant per tota mena de falcons.

També hi podrem cercar Merla roquera, Merla blava, Còlit negre i, al mateix riu, Blauet i Merla d'aigua.

A la zona hi vam dissenyar i vam seguir un SOCC durant uns quants anys, es pot trobar l'itinerari d'aquest SOCC al web de l'ICO, ja que encara es fa. Ens va saber greu haver-lo de deixar, ja que els resultats hi eren molt bons, però el vam canviar pel de la Dòvia, a Pratdip, més a prop de casa.

http://www.sioc.cat/estacions.php

Recórrer aquest itinerari és una de les recomanacions més clares, allargant-lo potser pujant al cim de Formigosa, ens donarà moltes satisfaccions per les vistes de paisatges i pels ocells que hi veurem.

Un altre itinerari molt recomanable és pujar als castells de Salmella i Saburella, indrets molt especials i poc transitats.

Veure les àligues daurades volant per damunt nostre en aquests paratges desconeguts i despoblats és un dels espectacles més autèntics que encara es poden gaudir a la segona zona més poblada de Catalunya.

Han arribat les marcenques.

2011-03-27T21:21:00.004+02:00

La migració ja és força interessant, ahir una femella d'Esparver cendrós a Mont-roig, avui un mascle a Reus. I a Arbolí, ja han arribat les marcenques, les de casa, ja cacen als llocs de sempre.

Presentació a Barcelona.

2011-02-10T12:59:00.004+01:00

Avui he rebut les invitacions de la presentació a Barcelona. També avui, quan tornava de Tarragona amb la moto, m'han passat per damunt vuit cigonyes, són les primeres que veig.

Hivernals a la Conca.

2010-12-15T20:06:00.008+01:00

Tot esperant l'Altles dels ocells de Catalunya a l'hivern, avui hem fet una sortideta a fotografiar uns quants moixonets hivernals.

Amb els dits glaçats, hem aconseguit alguna imatge aprofitable, deixo dalt de tot una foto que podria ser perfectament un quadre de l'època blava d'algun pintor famós. El fred de primera hora ha donat una dominat blava que, sumada a l'ocellet en qüestió, fan que la foto es pugui entitolar de forma totalment coherent: Blava.

El que s'amaga més és un Tord comú, la resta es poden identificar bé.

Ja que hi sóc, he inclòs una llista de blocs interessants, anirem incorporant-ne a poc a poc.

Estany Gelat de Mont-roig.

2010-09-24T20:13:00.005+02:00

En temps de migració, com ho és avui mateix, quan escric aquesta entrada, és agraït de visitar petits indrets, racons particulars de la costa. En un moment que quasi no hi ha gent, ja, perquè els estiuejants humans majoritàriament han marxat, a més, hi ha una tranquil·litat a les platges que es troba a faltar durant l'estiu.

Indrets com l'Estany Gelat, inclosos a la xarxa Natura 2000 i declarat Espai d'Interès Natural, són, doncs, visites sempre profitoses, a la tardor i a la primavera, especialment.

El lloc és realment reduït, es tracta de l'embocadura del barranc de l'Estany Gelat, nom que prové de la forma de pronunciar a Mont-roig Salat. En realitat, doncs, no cal pensar en una llacuna d'aigües fredes, sinó uns aiguamolls salabrosos, amb aigua mig dolça i mig salada.

En aquestes condicions, és evident que ens trobarem amb la millor població de Fartet del Baix Camp, i una de les reserves d'aquest peix a nivell nacional.

Però els fartets difícilment els veurem, en canvi, ens serà molt fàcil d'observar-hi moltes espècies d'aus limícoles, com el Cames-llargues o el Corriol gros, Charadrius hiaticula, de la foto.

També tota mena de gavines i xatracs -més al mar, però també a l'estany- i una gran varietat de moixons petits, com ara fringíl·lids, cueretes, sits, etc.

Quant a vegetació, hi trobarem el típic canyís i salicorniar, envoltat de bosc de pins i matolls diversos. Una veritable illa enmig de l'asfalt i el ciment.

Per a accedir-hi, el més fàcil és anar per la N-240, la de Tarragona a Castelló, de nord a sud, just a l'entrada de Miami platja, podem agafar el desviament a la dreta que ens permet de creuar-la, la carretera i la via, i anar cap a l'aparcament que hi ha a la mateixa vora de l'espai, on hi ha també els plafons explicatius. podrem recórrer-lo a peu, no pas amb vehicle, però és molt petit.

Una visita fàcil, propera, però de la qual no ens en penedirem.

Sèquia Major de Vila-seca.

2010-09-10T12:51:00.004+02:00

La Sèquia Major de Vila-seca és un espai molt interessant que ha sofert una variació espectacular amb el pas dels anys.

Antigament, a la zona de la Pineda, hi havia un estany espectacular, molt gran, del qual en tenien els drets de pesca els monjos del Monestir de Poblet. Per les raons que tots coneixem de principis del segle passat, i com a molts altres llocs, l’estany es va dessecar pràcticament en la seva totalitat.

Posteriorment, van quedar unes restes de zones humides amb la Sèquia Major com a zona més àmplia d’aigües obertes.

La degradació ha anat augmentant amb el creixement urbanístic dels anys seixanta –ens n’hem d’adonar que som a la costa catalana- i fins i tot amb la bombolla urbanística de finals del segle passat, la que acaba d’explotar.

Com a nota positiva, en el darrer capítol de la destrucció d’aquest espai, hi ha la instal·lació d’un camp de golf del complex Port Aventura. La part positiva es refereix a que aquesta empresa accepta de col·laborar en una certa restauració de l’espai.

Els efectes d’aquesta restauració es poden veure perfectament a dia d’avui, i estan ben explicats en forma de plafons sobre el mateix terreny.

El problema és que la zona és majoritàriament dins terrenys privats, i les visites sols es poden fer guiades i de forma totalment controlada. De tota manera, hi ha un petit espai, el del mirador que es pot veure a la foto, que és obert a tothom.

Per a anar-hi de fora fàcil, sols cal cercar els indicadors de La Pineda i tot plegat és darrere mateix del Parc Aquàtic.

Encara que només fem una petita volteta, pujant al mirador i fent una ullada per damunt del pont de la Sèquia, podem veure espècies molt interessants, com la Polla blava, la fotja, totes les espècies d’ardèids i molts ocells petits, com les boscarles, etc.

Hi ha Fartets i tortugues d’aigua, però probablement això ens costarà una mica més de veure.

En definitiva, un racó que paga la pena de visitar, a més, pot ser un complement perfecte a la visita a la Torre d’en Dolça, que és molt a prop.

La Sallida.

2010-08-04T12:33:00.004+02:00

La Sallida és la zona humida que es crea a l'Aiguabarreig dels rius Francolí i Anguera, molt a prop de Montblanc, a la Conca de Barberà.

Fa cinc o sis anys, juntament amb el CHNCB vam iniciar un projecte de millora i protecció d'aquesta zona humida.

Bàsicament, els treballs consistien en l'eliminació de vegetació al·lòctona invasora -canya americana-, snyalització amb plafons i itineraris, buidatge dels sediments que reblien l'assut i instal·lació d'un aguait per a l'observació d'ocells.

A dia d'avui, l'acció del temps cronológic i atmosfèric i els brètols han desmuntat moltes de les coses que es van fer. Encara hi ha l'aguait i algunes de les peces de senyalització.

De tota manera, l'espai és molt interessant i val ben bé més d'una visita. A més, s'hi pot arribar a peu des de Montblanc.

S'hi poden observar tota mena d'ocells d'aiguamoll, des de Balquers o Boscarles fins a ardèids o limícols. El Xoriguer comú i l'aligot són trobades segures i, en migració, ens pot sorpendre qualsevol raresa.

A més d'ocells, hi podem localitzar moltes papallones i libèl·lules. I, és clar, la simple observació del paisatge ja val el desplaçament, és un bocí del Francolí d'abans, d'aquell Francolí que desapareix com a riu quan travessa l'estret de La Riba i entra al Camp de Tarragona.

Ocells urbans.

2010-05-25T18:36:00.006+02:00

Cada dia hi ha més espècies d'ocells que es tornen com nosaltres, és a dir, urbanites.

Fa més o menys trenta anys que em dedico a observar ocells i, quan vaig començar, la Merla i el Tudó, per exemple, eren moixons de bosc, sols els veia quan agafava la bicicleta o la moto i aconseguia endinsar-me al bosc, ja sigui a la serra de Miramar, al pantà del Gaià o a Farena, que eren els llocs on anava més.

A dia d'avui, si vols veure una merla o un tudó només cal que miris per la finestra de casa o que passegis per un carrer qualsevol d'un poble o ciutat.

Això per no parlar de la tórtora turca, que no n'hi havia enlloc, o de les caderneres, verdums i gafarrons, que ja hi eren, als pobles, però no pas tan freqüents com ara.

Suposo que això és una prova més de l'adaptació, de l'evolució de les espècies. La majoria deuen haver "pensat" que, si no els pots vèncer, uneix-te a ells. És a dir, si els humans ens estan destrossant els nostres hàbitats, el que cal fer és adaptar-nos-hi, si no, haurem de desaparèixer.

Al cap i a la fi, estar prop d'aquests mamífers tan abundants -els humans- pot portar molts avantatges, per exemple aconseguir menjar fàcil, protecció contra els -altres- predadors i moltes altres coses. També problemes, és clar, per això totes les espècies no ho aconsegueixen.

Però el fet real és que els que sí que ho fan augmenten espectacularment la seva població, i de forma ràpida. Hem pogut veure una parella de tudons treure endavant tres postes, cadascuna de dos pollets.

Per contra, evidentment, les espècies més sensibles a la presència humana, les que no la toleren, cada dia són més escasses. Per exemple, la Xixella, molt similar al tudó però cada dia més difícil de veure.

Suposo que és una tendència inevitable, tal i com van les coses.

Aiguamolls de Torredembarra.

2010-05-24T14:30:00.006+02:00

Divendres passat, a la ràdio, vaig parlar dels Aiguamolls de Torredembarra en la sèrie que estem fent amb el Jordi de llocs on anar a veure natura. Em vaig comprometre a explicar-ho al bloc per tal que qui vulgui ho pugui consultar i, a més a més, hi pugui trobar enllaços interessants a webs o blocs. I així ho faig.

L'excursió als Aiguamolls de Torredembarra és pràcticament obligada per a tothom que vulgui conèixer bé la Natura del Camp de Tarragona, són, sens dubte, els aiguamolls més ben conservats del Camp, i els quarts en importància de Catalunya. A més, són veritablement molt a prop tant de Reus com de Tarragona, i les possibilitats de veure ocells són enormes.

Per autopista, ens hi arribarem en menys d'un quart d'hora des de Reus, a més, és de franc, ja que recollirem el ticket a l'entrada i amb ell sortirem sense pagar. Després, cal agafar la N-240 i, quan ja se'ns acaba el poble en direcció N, sortim al barri de la Marina, deixem el cotxe i podem començar a caminar per la zona de dunes i observar les dunes, els Muntanyans, els Salats, etc.

És un lloc on val més no anar-hi a ple estiu, des de finals de juny fins a principis de setembre, però la resta de l'any hi estaredm prou bé i tranquils.

Hi ha ànecs coll-verds, fotges, cabussets, tota mena de gavines i ardèids, limícols i moltes altres espècies, la llista seria interminable. A més, podrem veure, segons l'època de l'any, sargantana cuaroja, lliris de mar i altres animals i plantes interessants.

A més a més, el paisatge en sí mateix també és força recomanable, poques platges a Catalunya presenten aquest estat de conservació. Les postes de sol´són especialment espectaculars.

Després, podem menjar a un dels molts llocs bons que hi ha per fer-ho al poble, recordem que Torredembarra és un poble força turístic, però no tan massificat com altres de la costa Tarragonina.

Si el que volem és una visita breu però intensa per a observar ocells, no cal que parem al poble, seguim N-240 amuunt fins a la urbanització, hi entrem, la travessem tota i aparquem just al final, passarem sota la via del tren i la feina està servida.

http://litoral.torredembarra.cat/index.php?menu=1&sm=0&ssm=0&contenido=2

http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/extractives/restauracio_torredembarra.jsp

http://muntanyans.gepec.org/files/creixell/pla_especial_platja_torredembarra.pdf

http://joanmolar.wordpress.com/2009/04/04/platja-dels-muntanyans/

De fet, posant a un cercador Aiguamolls de Torredembarra en trobareu informació abundosa.

Plomissol.

2010-03-25T15:42:00.004+01:00

Aquest preciós ànec, l'Èider, Somateria mollissima, és l'ocell del qual en surt el producte estrella que ens protegeix del fred.

Molt abans de la invenció de les fibres tècniques, i amb més efectivitat, el plomissol ha estat i és un aïllant tèrmic únic. Tothom que l'hagi provat, sabrà que un bon anorac de ploma natural sí que aïlla de debò.

Per a recollir el plomissol no cal, evidentment, matar l'ocell. S'agafa del recobriment que fan les femelles als seus nius, que elles s'arrenquen a si mateixes del pit. Se'n fa unes quantes recol·leccions fins que ja se'ls deixa en pau per a que, finalment, criïn. I ja està.

Veient com viuen els ocells als Països freds, ja s'entén ràpidament que les plomes són efectives. Es crea una capa d'aire entre les plomes exteriors i la pell mitjançant el plomissol. Aquesta capa és variable, els ocells poden estarrufar-se i augmentar-la, o prémer les plomes grans contra el cos i aprimar-la, depenent de la temperatura. A més, hi ha plomes que contenen un sistema aïllant també de l'aigua, per a veure això només cal observar la Merla d'aigua, Cinclus cinclus, com surt de l'aigua gelada dels torrents després d'una immersió, completament seca.

Nius artificials.

2010-03-07T22:06:00.006+01:00

Al Mas del Segimon, a l'Aleixar, enmig de la plana del Baix Camp, hi tenim instal·lats, amb l'Albert Manent, el propietari, un total de set nius artificials d'insectívors i dos de grans, per a rapinyaires. A més d'una caixa de fusta dins d'una caseta de tros condicionada per a la nidificació de les òlibes.

Avui mateix hi hem passat per a comprovar-los, en sis dels set nius d'insectívor ja hi ha material per a pondre-hi ous, un d'ells és ja completament acabat, sols hi falta la posta. L'any passat ja hi era, i ens va sortir el moixonet de dins.

Els dos nius grans també són ocupats, encara que no sembla que per rapinyaires, sino que també per moixons, malgrat que el forat d'entrada és molt gran.

De moment, i amb els anys que fa que hi són, és un èxit total, cada any els utilitzen tots, els que instal·lem.

Això fa pensar per què la Generalitat no potencia aaquest tema. Hi ha força gent que m'ho pregunta sovint, on pot aconseguir nius artificials per a insectívors, i certament hi ha formes d'aconseguir-los. Fins i tot és molt fàcil de fer-los amb material reciclat o molt barat.

Però això no treu que estaria bé que l'administració en facilités, sobretot donat l'èxit i la utilitat de posar-ne.

Rateres.

2010-02-02T20:36:00.003+01:00

Sí, som al segle XXI, però encara hi ha gent que no se n'ha assabentat. Convenis de Wasington, de Bonn, de Berna, Lleis nacionals i internacionals, Llistes roges, Catàlegs d'espècies amenaçades...què és tot això?

On estiguin uns bons "pajaritos fritos" que es deixin anar de proteccions i altres martingales.

Avui mateix, dia dos de febrer de dos-mil deu, una persona capturava tres Pits-roigs, dos Tallarols de capnegre i tres Tallarols de garriga amb rateres -també dites ballestes- fabricades artesanalment per ell mateix.

Potser la crisi afavoreix les ànsies d'aconseguir proteïnes?

Deplorable!

Tórtores bevent.

2010-01-28T18:36:00.003+01:00

Tothom ha vist beure algun ocell. És allò típic que agafen aigua amb el bec acotxant el cap, després l'enlairen per a empasar-se-la.

Això ho fan tots. Bé, quasi tots.

Els columbiformes, dels quals els més coneguts són les tórtores i els coloms, són els únics ocells que tenen un sistema a la gola que els permet de beure de forma contínua sense haver d'anar enlairant el coll i anar empassant petits glopets que hi caben al bec.

Així és que aquesta foto d'una Tórtora turca és molt més fàcil de fer que la mateixa d'un Pardal, per exemple.

Ajudar als moixons.

2010-01-16T16:43:00.002+01:00

Arran de la consulta d’una educadora, em plantejo explicar una mica com podem ajudar els ocells i, ajudant als moixons, facilitar-nos la feina d’observar-los i aprendre’n coses.
Al nord d’Europa hi ha molta tradició de donar menjar als ocells o instal·lar-los nius artificials als jardins. Aquí tot just comença, aquest costum, ja que els costums que més arrelaven fins ara eren precisament els contraris; enlloc de donar menjar als ocells, que ells ens donin menjar a nosaltres. Afortunadament, com podem observar fàcilment, la tendència s’inverteix, i això es nota fins i tot en la legislació o en les publicacions.
Aquí dalt tenim la portada d’un llibre específic sobre el tema fet al nostre País, però n’hi ha molts d’altres que podem trobar a llibreries especialitzades fets en anglès, alguns traduïts.
De moment, sols tractarem el tema del menjar, deixarem els nius per a una altra ocasió.
Posar menjar als moixons és fàcil i dóna moltes satisfaccions, tant a ells com a nosaltres; A ells els podem arribar a salvar la vida, superant períodes especialment difícils. I nosaltres podrem observar una gran quantitat i varietat d’ocells, molts més dels que en principi pensem. I, si ho fem correctament, fins i tot fotografiar-los.
No és difícil, sols cal tenir presents un parell de punts importants:
Cal evitar absolutament que la menjadora esdevingui una trampa, la farem inaccessible a predadors en general, i, molt especialment, als gats.
Si volem que serveixi d’alguna cosa, cal que sempre hi hagi alguna cosa, no cal que els ocells en depenguin exclusivament, però si la menjadora passa massa temps sense res, els seus comensals hi deixen d’anar, cerquen altres indrets.
Sempre hi hauria d’haver un punt d’aigua líquida accessible. Molt important a l’estiu, amb sequera, o els hiverns durs, quan la majoria dels punts d’aigua es glacen.
Posem la menjadora i l’abeurador en un punt que es pugui veure bé des d’una finestra sense obrir-la, això garantirà bones observacions.
Poca cosa més a dir.
Quant al menjar que s’hi ha de posar, és vàlida qualsevol cosa, ja que hi ha tantes espècies d’aus com tipus de menjar.
Sol ser molt útil tota mena de grana, llavors, baies i fruits. Per a lligar-ho tot és molt pràctic el llard de porc, en podem fer boles barrejades, que atrauran insectívors. Podem anar a una botiga d’animals i comprar el menjar que es ven per als animals domèstics. Però fins i tot sols posant-hi les molles de pa i les restes dels nostres menjars tindrem èxit.
En fi, hi ha documentació disponible i fins i tot ja es poden comprar menjadores i tota mena d’estris, com sempre, el lloc més indicat és la botiga Oryx, especialitzada en aquests temes, hi teniu el lloc web enllaçat a la vora.

Serra de Miramar.

2009-12-20T17:46:00.004+01:00

Farem una caminada molt “aèria”, i ideal per a observar la migració dels ocells planadors, no hem d’apartar la vista del cel ni un moment, sempre en tindrem un bon bocí a l’abast i sempre podrem tenir-hi, més a prop o més lluny, un rapinyaire per a identificar. La marxa serà llarga, però no ens n’adonarem i ben aviat haurem arribat al final, és possible que no trobem el moment de marxar, si fa un dia clar i ens trobem amb una bona confluència de vents. Les dates clau són entre finals d’agost i principis d’octubre, pel que fa a la migració post-nupcial o emigració.
La Serra de Miramar, com ja hem remarcat en diverses ocasions, és sens dubte una de les millors d’Europa i ben segur la millor del Catalunya per a l’observació de rapinyaires migradors, per a entendre’n les causes, sols cal agafar un mapa físic i adonar-se que la gran quantitat de serralades de què disposem al nostre país, esdevenen, a la latitud del Camp de Tarragona, en una sola carena, la de la Serra Carbonària o Serra de Miramar, això fa que els ocells que cerquen per a migrar els corrents ascendents dels vents de vessant hagin de passar, forçosament per aquí.
És clar que el dia que fa molt de sol i no fa vent, els planejadors poden triar molt més ja que poden utilitzar les tèrmiques que pugen per les planes, així, els dies ideals per a veure molts i variats rapinyaires a Miramar són els dies que és cobert de núvols més de la meitat del cel i que fa vent, sobretot al centre del setembre i l’abril. Aleshores, hem pogut arribar a veure 13 espècies diferents de rapinyaires diürns en menys d’una hora.

Accés.

Des de Valls o Montblanc, per la N-240, anirem cap al Coll de Lilla, si venim de Valls, veurem la cruïlla de Miramar poc abans d’arribar al cim, ens queda a mà dreta i és fàcil d’identificar, ja que és asfaltada i puja molt pendent i recta. Si venim de Montblanc, hem de passar el coll i entrar a l’Alt Camp, poc després, ja veurem aquest entrador, ens farà de mal agafar, ho farem amb compte. Després de la primera pujada, molt forta, la carretera és més suau, no cal córrer, però, ja que és estreta i la vegetació és interessant, hi ha teixos a la vora, passarem Cal Balasc i un altre caseta a l’esquerra, amb els voltants molt apriats, poc després, a la dreta, hi ha una pista ampla que és indicada per anar a Figuerola, seguirem amunt, un tomb fort a l’esquerra i serem a Miramar, atansem-nos a la font –senyalitzada- per a agafar aigua, una de les millor de la comarca, juntament amb la de la Font de Jubany, a Querol. Hi ha molt de lloc per a deixar el cotxe, i és molt tranquil, excepte els caps de setmana i a ple estiu.

Descripció.

Començarem a caminar tot seguint els senyals del GR-7, que estan molt ben repassats, ens menaran sense cap problema al peu del Tossal Gros, al Coll de Prenafeta, tot passant pel Mas del Prat. El fet de seguir els senyals del camí de gran recorregut ens permetrà de no distreure’ns en la tasca de l’observació de la Natura per tal d’orientar-nos. El camí és, de moment, prou pla i amb vista, podrem aturar-nos cada cop que un grup de migradors ens doni feina a identificar-los. Esperem que ens entretinguin molts.
Si no hi ha massa migració, sempre podrem observar les espècies que hi viuen sempre, com ara tudons, xixelles, tota mena de mallerengues, el bitxac, la merla blava, als roquissars de damunt del Mas del Prat. Un bon lloc per a mirar bé l’entorn.
El bosc és molt variat, domina, és clar, l’alzinar molt ben conservat, però incendis i polítiques forestals discutibles han fet aparèixer boscos repoblats d’espècies diverses de pins, pinasses, etc. També hi ha pi roig. En general, destaca la presència abundant de servers, aurons, blades, moixeres, etc. També algun cirerer i xipresos, ja ho hem dit, espècies exòtiques. A estones, l’alineació dels arbres és totalment geomètrica, molt natural, tenint en compte que els han plantat tots.
Un cop al Coll de Prenafeta, en una ampla clariana del bosc, surt una pista amunt, cap a la dreta, és la que seguirem per pujar al Tossal gros, hi ha un caminet bastant evident, que puja molt dret, salva quasi 200 m de desnivell en menys de mig Km.
Al cim podrem estar-nos-hi molta estona, si no fa massa vent i fred, ja que si no pot ser difícilment suportable. De vegades hi fa boira, espessa i freda, esperem que no sigui el cas, si, en canvi, hi ha bon temps, la vista serà magnífica i la observació de rapinyaires assegurada.
Els aligots vespers i els aligots comuns són els més abundants, de llarg, seguits de prop pels milans, especialment el negre, i les arpelles, molt difícils de distingir per al principiant, sobretot les femelles. Ben aviat començarem a identificar-los de més lluny, els vespers tenen la cua i el coll més llargs, són una mica més grans i les dues barres primes de la base de la cua són definitives, si aconseguim de veure la cera grisa, serà tot un èxit i un encert total en el diagnòstic. Els milans reials són més grans, i els negres, més foscos, com ens indica el seu nom.
Esparvers, astors, falcons mostatxuts, i fins i tot algun falcó de la reina o àliga pescadora, en migració gairebé tot és possible, no s’hi val a badar, binocles i guia sempre a punt.
Si ens deixen els ocells migradors, també pararem atenció a la vegetació, al cim és un coscollar, molt atacada pel vent. Els altres animals són representats pels rosegadors i els conills, poca cosa més podrem veure, ja que és una zona molt exposada i ells ens veuran de molt més lluny que nosaltres.
Ara seguirem tota la carena recta, pel mateix cim o ben a prop d’ell, el camí és força marcat i no ens podem perdre, és un recorregut vertiginós, amb vista impressionant a banda i banda, però a estones passa enmig d’un bosc de pi roig molt ben conservat, és el Bosc del Rector. Els bolets hi són abundants, si ha plogut, però la gent que els cull també, el sotabosc és molt malmès en alguns sectors per aquest fet, ja que la gent és molt poc respectuosa cercant rovellons, i ho remouen tot.
Passarem per un parell de collets abans d’arribar al coll gran, el Coll del Coloma. Aquest és molt més ample i amb una gran esplanada de la pista que el fa accessible en vehicle. Comprovarem l’impacte ambiental de la proliferació de pistes que hi ha al nostre país, pràcticament no hi ha racó de la nostra natura que no sigui accessible amb tot terreny, i molts amb turisme corrent. L’excusa sol ser la prevenció d’incendis, però en molts casos això és difícil de creure, es fan sense cap criteri lògic i sols seguint els interessos dels propietaris, mai un pla establert i coordinat, tenint en compte tots els factors.
En aquest cas concret, una pista ha fet que deixi de criar a la zona un rapinyaire declarat per llei Sensible i amb Pla de recuperació, en un Espai d’Interès Natural que es va considerar així precisament per la reproducció d’aquesta espècie.
Ara sols hem de seguir la pista avall, cap a Figuerola, però no hi hem d’arribar, agafarem una desviació que va cap a la dreta, planejant tot just abans de passar la cadena que impedeix el pas dels cotxes, per aquesta pista arribarem altre cop a una cruïlla, ara cap a l’esquerra, avall, fins a la propera, a la dreta, ja podem seguir, simplement per la pista millor, bastant pla, fins a Miramar, altre cop, està ben senyalitzat i la direcció és evident ja que sempre tenim molta vista que ens permet punts de referència abundants.
Si encara ens sobra temps i volem tenir un bon punt d’observació, sortirem del poble per la carretera d‘on hem vingut, però la deixarem ben aviat, ja que arribarem a la primera corba passat el cementiri i agafarem el camí que surt just recte, és un camí ombrívol i pla, ens menarà, pel mig d’un alzinar espès, fins a un tallafocs ample i recentment desproveït de vegetació. És un punt de vista ideal per a la migració, es veuen els rapinyaires quan vénen ja des de molt lluny, tot seguint la carena, i ens passen just per damunt.

Pantà del Gaià.

2009-12-18T18:30:00.003+01:00

EL PANTÀ DEL GAIÀ (VILABELLA)

Recorregut.

És ben evident que l’únic embassament amb què comptem no es podia escapar a una visita, l’hem inclòs a l’època que hem cregut més adient, ja que potser a ple hivern seria més productiva quant a quantitat d’espècies d’ocells, sobretot anàtides, corbs marins i ardèids, però al temps de pas, més encara a finals de tardor, hi trobarem més varietat de migrants, amb possibilitat de veure alguna raresa interessant, com ara algun limícol o l’àliga pescadora.
De tota manera, cal considerar sempre com un recurs interessant la visita a l’embassament del Gaià, ja que pot ser productiva a qualsevol època de l’any, a més, és fàcilment accessible amb vehicle, sobretot si disposem d’un tot terreny, si no, sempre ens resta el recurs d’anar a la mateixa presa i, des d’allí, mirar amb els binocles i amb el telescopi cap a les lleres de l’embassament, en els arbres semisubmergits. Si no hi ha massa gent pescant, de segur que en traurem rendiment, del telescopi.
Proposem un parell d’itineraris diferents, depenent del nivell de l’embassament, s’hi accedeix pel mateix camí, per la qual cosa podrem adaptar-nos fàcilment a aquest fet. Tots dos són curts però amb desnivells prou considerables.

Accés.

Des de Valls, anirem per la TV-2034 a Vilabella, passarem per Puigpelat, d’anada, i per Nulles i Bellavista, de tornada, per les TP-2031 i TV-2035. Des de Tarragona, hi anirem per la carretera del pont d’Armentera, la TP-2031, a la cruïlla de Renau ens adreçarem a Vilabella. De Reus, hi podem anar pel Morell, La Secuita i Renau, com si vinguéssim de Tarragona, o bé per Valls.
Un cop a Vilabella, cercarem el camí del Mas de l’Altrera, s’agafa més fàcilment pel carrer que baixa directe des de la plaça del davant de l’església, sempre recte, per davant de l’escola, anirem baixant per una carretereta asfaltada fins a passar sota la via del tren, per un petit pont. Allí esdevé pista forestal, un cop passat aquest pont, anem cap a l’esquerra, seguim el camí, polsegós –si no ha plogut, és clar- que ben aviat passa a fregar per la mateixa timba del congost del riu, davant La Costa, que és aquest paratge on hi ha una presa petita. Aquí és on podem comprovar el nivell del riu, ho veurem perfectament allà, a baix, a la represa. Si baixa molta aigua, probablement, l’embassament estarà a un bon nivell, prop del Mas de la Pau arribarà la cua. Si baixa molt poca, la cua estarà just a sota del Mas de la Altrera.
En el primer cas, deixarem el cotxe prop del Mas de Ramonet, que és un de molt gran on la pista està franquejada a l’esquerra per un marge de pedres molt llarg i fet de poc temps. Hi ha ramat tancat.
En el segon cas, si hi ha poca aigua, anirem fins a la cruïlla del camí que baixa al pantà, passant pel pi de tres branques que assenyala el límit dels tres termes –Vilabella, Renau i Vespella- i pel Pou Renau, d’on es treu aigua per a Tarragona.

Descripció.

En el primer cas, el més probable ja que ens trobem a la tardor, agafarem el camí que va per la dreta d’aquest marge tan ben fet –sembla mentida que encara hi hagi algú que faci marges, però és lloable, sens dubte- És el Mas Ramonet, però no hi hem d’anar, a part que hi ha abelles, de seguida ens desviarem cap a la dreta, per un caminet menys evident, però accessible amb vehicle, encara. Aquest és el que hem de seguir sense deixar-lo, sols trobarem una cruïlla, a la dreta, però nosaltres seguirem avall. Ens endinsem en una zona força feréstega, amb conreus semiabandonats i boscosa, encara que de mala qualitat, molt esclarissats i maltractats per la processionària. Malgrat això, la fauna hi és abundant, per la tranquil·litat de la zona, molts tords, de totes les espècies possibles de veure a la comarca excepte la griva cerdana, que no la trobarem quasi mai tan avall. També molts fringíl·lids i sits, com ara la titella i la cuereta blanca.
Hi ha les restes d’una cadena que barrava el pas, aquí podem anar cap a la dreta i baixar al Mas de la Pau, que té unes vistes immillorables sobre la cua del pantà. Si ens espavilem una mica, entremig del bosc, hi ha senderonets que ens van baixant cap a la vora de l’aigua. Són les millors ocasions per a veure ardèids, polles, ànecs, fins i tot fotges.
Podem triar, ens hi estem bona estona, observant els moixons i altres ocells més grans, i després tornem pel mateix lloc. O bé tornem a pujar fins la cadena, si tenim més temps i ganes de caminar, aleshores seguirem l’altre camí, el de l’esquerra. Ens baixarà, vertiginosament, fins al Pujol i baixarem fins a la zona recreativa de Salomó, un indret molt interessant de bosc de ribera.
En aquesta zona és on és més fàcil de veure l’apuput a l’hivern, ja que l’especial climatologia de la zona fa que els hiverns siguin particularment suaus i facilitin la presència abundant de preses per a aquest animal, cosa que en possibilita la presència tot l’any. A més, cal considerar que el pitjor enemic de l’apuput, per la seva forma de menjar, són les glaçades, i aquí són molt rares.
Des d’aquí podem anar cap amunt, cap al nord-oest, hi ha alguns camins, cal cercar una mica, en resum, es tracta de pujar als Vergerars i baixar per un camí molt evident que va tot dret cap a la Cova del Gatell, travessant les Solanes, allí passarem el riu i pujarem cap al Pont de la Foradada, ja a la pista on hem deixat el cotxe, que és una mica més avall.
En tot cas, ja avisem ara que és una zona resseca i perdedora, ja que els camins i caminets són abundants i confusos, si no ens volem complicar la vida, el millor és tornar pel mateix lloc i després, desfent una mica la pista per la que hem vingut en cotxe, tornar a agafar l’altra camí que surt a la dreta per a baixar al riu, més enllà del del mas de la cua, és un que sembla seguir la direcció que portem, surt cap a la dreta i baixa molt dret, fent siga-sagues cap al riu, podem arribar-hi i remuntar-lo menys d’un Km, aleshores, trobarem un altre camí cap a l’esquerra, a la vora de l’assut, tornarem a pujar cap a la pista principal.
Les vores del riu són ideals per a trobar petjades i marques a terra de diverses espècies de mamífers, com sempre, els més corrents són el senglar i el toixó.
Si no hi ha aigua, com hem dit, el millor és anar sempre per la pista més bona, sempre recte, fins al Mas de l’Altrera, amb les millors vistes sobre l’embassament, de segur que veurem corbs marins, ànecs –no sols el coll-verd, sinó moltes altres, com ara el xarrasclet o el xarxet-, polles, fotges, etc.
Si volem anar a la vora de l’aigua, per a observar la fauna aquàtica i la flora maltractada pels canvis de nivell, cal agafar la darrera cruïlla a l’esquerra que hem passat abans d’arribar al Mas, aquest ens menarà directament a l’embassament.
Les grans carpes destaquen especialment, i fan que hi pugui viure gran quantitat d’animals que s’alimenten de peixos, com els que hem esmenat abans i l’Àliga pescadora, el morell i altres ocells. També són abundants els barbs i els cracs americans, aquests darrers donen supervivència a moltes espècies, com ara el martinet de nit, el blanc, etc. Així com diversos mustèl·lids.
Sempre val més haver anat primer al Mas de l’Altrera, ja que si baixem directament a la vora de l’aigua, probablement espantarem tota la fauna que hi hagi i no la veurem.

Niu de l'Àliga.

2009-12-18T18:21:00.006+01:00

EL REMEI – RIU GLORIETA (ALCOVER)

Recorregut.

Farem un recorregut caminant d’anada i tornada pel mateix camí, i és que no hi ha alternativa si no és que ens podem combinar amb dos vehicles, si és així, podem deixar un vehicle a l’església del Remei, a Alcover, i pujar amb l’altre fins al camp de futbol de Mont-ral. Aleshores, l’excursió és ideal, ja que baixarem per un camí ben senyalitzat i passarem per paratges de gran bellesa, en un recorregut força gratificant i gens esforçat.

És clar que també podem fer just al contrari, per exemple, deixar el cotxe a Mont-ral i baixar amb una bicicleta fins al Remei, després, un cop acabat el recorregut a peu, passar a recollir la bicicleta amb el cotxe, però d’aquesta manera faríem tot el camí de pujada, i hem de recordar que salvem un desnivell d’uns 400 m.

De qualsevol manera, aquest és un dels itineraris més clars i imprescindibles, els Tolls Blaus, el naixement del Glorieta i el Niu de l’Àliga són noms propis amb un ressò inesborrable per tot aquell que els ha trepitjat, a més, les possibilitats de veure i sentir fauna i vegetació són enormes, sobretot a la primavera i a l’estiu, quan aquest paratges esdevenen illes climatològiques.

Accés.

Des d’on siguem, hem d’anar a Alcover, ens endinsarem al poble i trencarem en direcció Nord-oest per la vora de l’església nova, la del campanar inacabat. De cop, el traçat de la carretera de Mont-ral ens obliga a fer un tomb de 90º, nosaltres seguirem tot recte, per una carretera estreteta que va fent tombs, passant per entrades de masos i la de la urbanització, que és a la dreta. No té numeració perquè, en realitat, és una pista asfaltada. Anem pujant i endinsant-nos a la vall del Glorieta, ben aviat ens trobarem amb la vista de l’ermita del Remei, amb una plaça, una font i un bar restaurant amb taules a fora. Aquí podem deixar el vehicle, a l’ombra de les moreres.

L’altra opció és pujar encara més amb el cotxe fins a l’aparcament del Mas de Forès, gran i amb lloc segur, això farà el recorregut a peu una mica més curt.

Descripció.

Abans de començar, podem agafar aigua a la font i fer una mirada a la vall, és una vall oberta a la plana del Camp, hi veiem masos i conreus que alternen amb sectors de bosc, domina el pi blanc, però també hi ha alzines, sobretot, hi ha una gran diferència entre el solell i l’obaga, aquí és ben fàcil de veure-ho.

Començarem a caminar per la pista forestal, bona i molt usada, pararem atenció si hem sortit des de l’ermita, sobretot si és cap de setmana, ja que passen alguns cotxes, motos i altres vehicles. Aquest és un indret molt estimat pels alcoverencs i altres habitants del Camp. Més endavant –de seguida si sortim des del Mas de Forès, trobarem la barrera per a vehicles que no oferirà cap problema per a seguir a peu.

Ens proposarem seguir perfectament la pista sempre pel camí més bo, sempre recte i pujada, en direcció Nord-oest, no hi ha pèrdua, sols on es desvia cap a la pedrera abandonada, prop de quan passem vora una pista de tennis (!), nosaltres hem d’anar cap a la dreta, però ben aviat ens n’adonarem, si ens equivoquem. Aquesta és una ruta força transitada, sobretot els caps de setmana, però serà la millor manera de poder parar la màxima atenció a l’entorn, ja que el camí a seguir serà quasi sempre tan evident, que no ens restarà gens de temps per a orientar-nos.

Trobarem plafons explicatius de la fauna i la flora, són molt pràctics i ens destaquen les espècies principals, més útils per a qui no porta cap mena de guia al damunt.

Es tracta d’un camí que passa quasi íntegrament per bosc, de primer, hi ha bosc de pi blanc força esclarissat alternat amb alguna alzina. Després, hi ha un alzinar força ben conservat, amb roures i moltes altres espècies d’arbres en menor quantitat. Algun roure i alguna alzina de mides considerables ens donaran ombra vora el camí.
Tota l’estona tenim a la vora un bosc de ribera que segueix tot el llarg del Glorieta, molt ben desenvolupat i quasi clímax, això és degut a què no hi ha hagut cap riuada tan important com les del Brugent, aquí han estat de molta menys entitat, i el bosc les ha resistides sense problemes.

El riu és més pobre en cabal, en general, malgrat que en determinats moments ens podem trobar els papers invertits. La riquesa en fauna és, però, similar, també hi podem veure una gran varietat d’espècies piscícoles, encara que no truites, i la merla d’aigua, el blauet, etc. Podem observar els macroinvertebrats i comparar amb els del Brugent, veurem que hi ha poques diferències, la qualitat de l’aigua és alta, també.

Un cop haguem passat el riu, el camí es torna ostensiblement més estret, ara és un veritable sender. Trobarem una desviació a l’esquerra i un caminet que sembla que va més recte, podem agafar qualsevol dels dos, el de l’esquerra ens durà ràpidament a les clarianes de damunt del niu de l’Àliga, directament. Mentre que l’altra, passant per l’antic molí, ens remunta cap a Mont-ral, passat pels Tolls Blaus. Però, un cop siguem al molí, també podem anar cap a les clarianes de baix i arribar al Niu de l’Àliga.

És ben fàcil, anem pujant per totes les clarianes, son d’amplada variable però totes netes de vegetació, sempre per l’esquerra, quan arribem a la més alta, ja tindrem als nostres peus és fantàstic toll del Niu de l’Àliga, amb el salt d’aigua en tota la seva bellesa, una mica malmès per la riuada. Si hi volem baixar, tornarem a l’esplanada de més avall i ja veurem un camí que entra com un embut cap al curs del riu, és molt evident i gens perdedor, travessarem el riu i ja hi serem. El bany és quasi obligat, l’aigua és clara i fresca, ens traurà la suor de la pujada.

Si ens queden forces i temps, avisem que paga molt la pena, tornarem amunt, per l’antiga central, prendrem el camí de pujada cap a Mont-ral, molt trepitjat i senyalitzat de diversos colors, és un PR, però s’ha senyalitzat de diversos colors segons les èpoques i els col·lectius. Els costarà una mica, però en uns vint minuts, comença a planejar i arriba a les planes de l’antiga central, passarem vora la Cova del Soldat, una balma habitable, i pel costat d’una colònia de formigues predadores molt gran. Les planes són una mica similars a les del Niu de l’Àliga, però més grans i amb arbres al mig, haurem de buscar la vista per l’extrem Sud-oest, hi ha roques que sobresurten que ofereixen els millors punts. Per a baixar al riu, que aquí és idíl·lic i paradisíac, hi ha diversos camins, els podem anar provant.
Aquest indret és un reducte dels magnífics rius vius i bells del Camp, amb tota la fauna que s’hi pot esperar, crancs autòctons inclosos, i una vegetació perfectament conservada. Ens haurem d’afanyar, però, ja que aquí també hi ha una gran amenaça que ho pot destrossar tot: Es vol fer una pista forestal que permeti que s’arribi en cotxe, quan és ben clar que si això es conserva així és perquè és dels pocs llocs bonics de riu on encara s’hi ha d’anar a peu.

Si volem seguir, Mont-ral és a una mitja hora, aproximadament, el camí sempre és clar i transcorre enmig d’indrets força vegetats, excepte al final, on ens tocarà una mica el sol. Es tracta d’un antic camí empedrat, molt interessant i sols una mica malmès pel pas de motos, que és prohibit.

De tornada, ja ho hem dit, anirem pel mateix camí avall, ara el farem molt més ràpid, ens semblarà més curt, el desnivell ens és favorable.

Espècies que s'observen:

Totes les mallerengues, diversos tallarols, merla d'aigua, àligues perdiuera i marcenca -aquesta darrera, a l'estiu-, xoriguer, falcó pelegrí, cuereta torrentera, roquerols, tudó, tórtora, picots, etc.