Cada dia hi ha més espècies d'ocells que es tornen com nosaltres, és a dir, urbanites.Fa més o menys trenta anys que em dedico a observar ocells i, quan vaig començar, la Merla i el Tudó, per exemple, eren moixons de bosc, sols els veia quan agafava la bicicleta o la moto i aconseguia endinsar-me al bosc, ja sigui a la serra de Miramar, al pantà del Gaià o a Farena, que eren els llocs on anava més.
A dia d'avui, si vols veure una merla o un tudó només cal que miris per la finestra de casa o que passegis per un carrer qualsevol d'un poble o ciutat.
Això per no parlar de la tórtora turca, que no n'hi havia enlloc, o de les caderneres, verdums i gafarrons, que ja hi eren, als pobles, però no pas tan freqüents com ara.
Suposo que això és una prova més de l'adaptació, de l'evolució de les espècies. La majoria deuen haver "pensat" que, si no els pots vèncer, uneix-te a ells. És a dir, si els humans ens estan destrossant els nostres hàbitats, el que cal fer és adaptar-nos-hi, si no, haurem de desaparèixer.
Al cap i a la fi, estar prop d'aquests mamífers tan abundants -els humans- pot portar molts avantatges, per exemple aconseguir menjar fàcil, protecció contra els -altres- predadors i moltes altres coses. També problemes, és clar, per això totes les espècies no ho aconsegueixen.
Però el fet real és que els que sí que ho fan augmenten espectacularment la seva població, i de forma ràpida. Hem pogut veure una parella de tudons treure endavant tres postes, cadascuna de dos pollets.
Per contra, evidentment, les espècies més sensibles a la presència humana, les que no la toleren, cada dia són més escasses. Per exemple, la Xixella, molt similar al tudó però cada dia més difícil de veure.
Suposo que és una tendència inevitable, tal i com van les coses.
