Tords i merles

Merla de pit blanc ; Turdus torquatus; P, H; NR; Identificació: 25 cm. Molt semblant a la merla comuna, però amb una taca blanca molt pròpia com un pitet. Si l’aconseguim veure de prop ens n’adonarem de més diferències, com ara serrells clars a les plomes i un bec diferent, també. Les femelles són molt més clares, sense la franja pectoral tan marcada. Situació: Hivernal rar, però migrant no tan excepcional, sobretot al pas tardoral. Itineraris recomanats: Boscos de pi roig i caducifolis, també ambients de ribera. De fet, en ser un migrant rar, el podrem trobar a gairebé qualsevol indret. Merla comuna ; Turdus merula; S, P, H; NR; Identificació: 26 cm.

No sembla massa necessari de descriure al merla, ja que és un dels ocells més coneguts al nostre país. Ocell petit, però prou gran per ser un moixó. Mascle totalment negre amb bec taronja u anell ocular del mateix color. Femelles molt més clares, però sempre més fosques que els altres tords. A molts llocs, les femelles i els mascles reben noms populars diferents. Situació: Potser actualment és el tord més corrent, si més no com a niador. El fet de ser l’únic que no es pot caçar pot ajudar, però també ajuda el que, darrerament, s’ha acostumat a viure prop de l’home, als seus parcs, jardins i horts. Itineraris recomanats: Conreus de regadiu, però també de secà, parcs, jardins i arbredes urbanes. Molt més freqüent prop de l’aigua, però no és ni molt menys imprescindible. Griva cerdana ; Turdus pilaris; P, H; R; Identificació: 26 cm.

El més rar dels nostres tords. i el segon més gran, a poca distància de la griva. inconfusible, clatell i capell grisos, cua fosca, ales vermelloses i ventre típic de tord, amb taquetes marró fosc sobre fons clar. Va quasi sempre en grups petits, de cinc o sis exemplars. Situació: El més rar dels tords hivernals, però podríem haver-lo catalogat de no rar, ja que cada any se’n veuen pocs o molts exemplars. Itineraris recomanats: Camps oberts a les parts més altes de la comarca. Cerquem als hiverns més crus als camps de cereal del Tallat o de l’Alt Gaià. La seva veu, molt característica, ens podrà ajudar a trobar-lo. Tord comú; Turdus philomelos; H, P, S; NR; Identificació: 21 cm.

Una mica més petit que la merla, marró clar per damunt i amb les parts inferiors molt clares, quasi blanques, pigallades de fosc. Sota les ales, les plomes infracobertores fan una taca d’ant rovellós que ens el farà distingir de l’ala-roig i de la griva. Encara que d’aquesta darrera el diferencia més la mida, és clar. Situació: El més abundant de tots els tords hivernals, però realment escàs com a niador. Itineraris recomanats: A l’hivern, qualsevol mena d’arbreda, però en temps de cria és molt més selectiu, i tria rouredes i alzinars, zones obagues i altes. Tord ala-roig ; Turdus iliacus; P, H; NR; Identificació: 19 cm. Prou semblant al tord comú, el tret més diagnòstic és la coloració sota les ales, que és molt més vermella, color rovell. A més, la mida és una mica més petita, i la cara és també diferent, ja que té cella clara, bigotis clars i una altra ratlla clara que emmarca les galtes per sota. Situació: Ni molt menys tan corrent com el tord comú, però no és rar. Com tots el tords, però, és cada cop més escàs, ja que se’n cacen milers cada any, amb mètodes legals i de dubtosa legalitat, com ara les barraques, tot i que aquest no és el cas de la Conca. Itineraris recomanats: Com el tord comú, boscos de tota mena, conreus de secà i camps oberts. Griva ; Turdus viscivorus; P, H, S; NR; Identificació: 28 cm.

El més gran de tots els tords, a més, és molt més solitari i es posa sovint a llocs alts, com ara fils elèctrics. El pigallat del pit li forma una espècie de collaret, i el color per damunt és una mica més clar. Si en coneixem el reclam, el veurem sovint, amb el seu vol ondulant característic. Situació: Corrent, el més corrent com a niador i el segon més abundant com a hivernal. De tota manera, probablement serà el més fàcil de veure després de la merla. Itineraris recomanats: Conreus i camps oberts amb bosquets entremig a l’hivern. Boscos obacs en temps de cria.

El niu de la griva.

Sempre hi ha hagut nius de griva, Turdus viscivorus, al mas del Molí de Vent. Però aquest any en tenim un més a l'abast que mai. Aquesta parella ha fet el niu a un ametller a la vora mateix de la casa. Esperem que tot vagi bé i puguem seguir tot el procés...si els gats ho permeten.

De moment, només hem vist intents d'agressió de part de gaigs, però la parella els ha aconseguit foragitar.

Cotxa diademada.

Des d'ahir que hi ha una afluència massiva d'ornitòlegs a la bonica població de Constantí, famosa, a més a més, per tenir molta m i poc vi -Pets dixit- i tot és per obra i gràcia del bon amic José Antonio Latorre i el seu avistament d'un moixonet preciós, una Cotxa diademada, Phoenicurus moussieri, una veritable raresa.

No em considero de cap manera un bimbero, llistero, twitxero o com se'n digui, però si una raresa apareix pel Camp de Tarragona, sí que paga la pena un petit desplaçament per a veure-la, no? 
A més a més, en aquest cas es tracta d'un moixonet veritablement agraciat. Si finalment no consegueixo fotografiar-lo jo mateix, demanaré al Camilo Albert una de les fotos que ell ha fet.
Nota del dia 20: Ara sí, amb una foto molt dolenta, però és que no el volíem molestar per tal que la gent que vagi venint la pugui trobar millor.
A l'altre bloc he anotat les coordenades del lloc on se sol moure. Segur que hi serà ja que presenta conducta territorial, avui l'hem vist foragitar bitxacs comuns.

Còlit negre al Montsant.

Per motius que desconec, el Còlit negre, Oenanthe leucura, és cada cop més escàs. Avui, el Pep Aguadé m'envia una foto que ha fet el seu amic Josep M. Llurba, de Cal Guitarreta, d'Ulldemolins, feta ahir mateix al congost de Fraguerau.

Una bona notícia, que encara es pugui fotografiar aquest bonic moixonet a les nostres comarques.

Moltes gràcies a tots dos!

Còlits

Còlit gris ; Oenanthe oenanthe; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.
Insectívor preciós, molt elegant i d’una coloració discretament bella. Gris per damunt, blanc cremós per sota, amb les plomes de vol negres, la cua blanca i negra i una ampla cella negra emmarcada de blanc. Les femelles menys contrastades. Mida de pardal, es posa molt dret i quasi sempre a terra o molt a prop, en posadors baixos, com pedres o marges.
Situació:
Sense ser rar, no es pot dir que sigui un insectívor corrent. Molt més fàcil de veure en migració que a l’estiu, tot i que és molt selectiu quan a l’hàbitat, la qual cosa en pot facilitat la localització.
Itineraris recomanats:
Vinyes entre marges, pedreres abandonades i tarteres.

Còlit ros ; Oenanthe hispanica; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.
S’assembla prou al còlit gris per a haver-nos de fixar una mica per a disti ngir-lo. Potser un pèl més gran i amb la cua més llarga, però el tret més distintiu és el color, amb un to rovellós a les parts on el gris és gris. Hi ha dos tipus diferent, amb la gola negra o amb la gola blanca, tots dos es veuen a la Conca.
Situació:
Similar al gris, però potser encara és més escàs. Es posa més alt, en matolls o fins i tot als arbres o pals de fusta.
Itineraris recomanats:
Matollars, garrigues i conreus com ara vinya i olivera.

Còlit negre ; Oenanthe leucura; S, P, E; NR;
Identificació: 17cm.
El còlit més gran i, ben segur, el més inconfusible. Quasi totalment negre sutge, amb el carpó i cul blancs, les femelles una mica marronoses, però vistes de lluny també semblen negres del tot.
Situació:
Sens dubte, el més rar de tots els còlits, a més, l’únic sedentari.
Itineraris recomanats:
Cingles i roquissars, a les parts més altes de les Muntanyes de Prades, l’Alt Gaià i serres del Tallat i Miramar.

Merla roquera ; Monticola saxatilis; P, E; NR;
Identificació: 18 cm.
Un dels nostres ocells més peculiars i interessants. Com un tord, però amb la cua més curta i el bec molt llarg. Es posa molt dret, canta fort i bé. El plomatge és força espectacular, blau metàl·lic per damunt i vermell per sota, amb una taca blanca a l’esquena. La femella és molt diferent, tacada de blanc, vermellós i negre, veritablement críptica i ben lluny de l’espectacularitat del mascle.
Situació:
Escassa, molt escassa però sense arribar a ser rara. En tenir un hàbitat molt concret, que ens indica el seu nom, serà, però, fàcil de localitzar.
Itineraris recomanats:
Cingleres i roquissars. Parts altes de les nostres serres, però sempre a la roca.

Merla blava ; Monticola solitarius; S, P, H; NR;
Identificació: 22 cm.
Parent “pobre” de la merla roquera, però no per això menys interessant i bella. Forma i hàbits semblants, un pèl més gran, però difícilment ho apreciarem. El plomatge, però, és molt diferent, totalment d’un color blau fosc, com el dels aranyons, totalment únic. La femella és més fosca que la de merla roquera.
Situació:
No tan escassa com la merla roquera, la merla blava, a més, és sedentària, la qual cosa la fa encara més fàcil de veure.
Itineraris recomanats:
Roquissars, cingleres i tarteres, però també masos abandonats i en runes.

Pit-roig, cotxes, bitxacs i altres parents.

Cuaenlairat ; Cercotrichas galactotes; P; R;
Identificació: 16 cm.
Ocell rar, és realment difícil que el veiem, però si ho fem no el podem confondre amb cap altre. Una mena de pit-roig però sense el pit roig i, en canvi, amb una cua llarga amb la punta blanca que sovint manté enlairada com el cargolet, o encara més.
Situació:
Escàs, possiblement podria ser catalogat de no rar, però és molt discret i passa molt desapercebut.
Itineraris recomanats:
Ocell propi de garrigues i matollars, però nosaltres l’hem vist a jardins urbans i a conreus d’arbres de secà.

Pit-roig ; Erithacus rubecula; P, S; NR;
Identificació: 13 cm.

Un dels moixons més coneguts, portada a moltes guies d’ocells i fins i tot a llibres d’altres temes. Tothom n’ha vist anant a buscar bolets. Una mica més petit que un pardal, altiu i elegant, marró per damunt, blanquinós per sota i amb l’inconfusible pitet vermell que li dona nom. Molt poca gent, en canvi, coneix els joves, de plomatge bru pigallat, molt discret.
Situació:
Molt corrent com a hivernal i migrador, molt més escàs, en canvi, co m a nidificador. Alhora que esdevé molt més selectiu pel que fa a ambients.
Itineraris recomanats:
A l’hivern, qualsevol bosc o jerdí, fins i tot garrigues i matollars. A l’època de cria, boscos caducifolis a les parts més altes de la comarca, serralades de Miramar, Alt Gaià i Muntanyes de Prades.

Rossinyol ; Luscinia megarhynchos; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.

Tothom en coneix el cant, que es fa sentir espectacularment de dia i de nit a la primavera. Però poca gent en coneix l’aspecte. és un ocell discret, de la mida d’un pardal, de color ant marronós amb la cua vermellosa, bec típic d’insectívor.
Situació:
Abundant, arriba força aviat a la primavera i també se’n va bastant aviat, a principis de setembre.
Itineraris recomanats:
Torrents, rius i rierols, boscos de ribera, parcs i jardins urbans. En general, qualsevol lloc on hi hagi força vegetació per a amagar-se i criar discretament.

Cotxa blava ; Luscinia svecica; P, H; R;
Identificació: 13 cm.

És pràcticament igual que el pit-roig, però amb el pitet molt més espectacular, de color blau, emmarcat en negre i amb una taca vermella al mig. Una espectacular cella blanca acaba de formar un plomatge molt bell, en un ocell petit i discret.
Situació:
Escàs, però potser, com en el cas del cuaenlairat, podria ser catalogat de no rar.
Itineraris recomanats:
Sempre li agrada d’estar prop de l’aigua, una mica com el cargolet.

Cotxa fumada ; Phoenicurus ochruros; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.
Moixonet totalment inconfusible i d’aspecte ben conegut, encara que la majoria de la gent no sap com es diu.
Per la forma del seu cos es pot dir que s’assembla una mica al pit-roig, però la coloració és totalment diferent, pràcticament negre o negrós del tot, excepte la cua, vermella, i la part central de les plomes de vol, blanquinoses. Molt elegant.
Sacseja la cua quan ens hi atansem i s’espanta i canta d’una forma molt característica, amb un soroll final que recorda el que fa la cel·lofana quan la rebreguem.
Situació:
Molt corrent, però també molt territorial. Això fa que sigui un ocell distribuït pràcticament pertot, però amb una densitat sempre baixa. Se’l veu des de la vora del mar fins als cims més alts dels Pirineus.
Itineraris recomanats:
A qualsevol lloc, però sempre prop de roques nues, runes, pedregams, etc.

Cotxa cua-roja ; Phoenicurus phoenicurus; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.
Com és lògic, s’assembla bastant a la cotxa fumada, per mida i forma, però el plomatge és molt més espectacular, amb el ventre ostensiblement vermell, un pitet negre que li arriba a cobrir l’ull i una mena de “visera” blanca. Veritablement, dels ocells petits més bonics.
Situació:
Força menys corrent que la seva parenta, la cotxa fumada, sense arribar a ser rar.
Itineraris recomanats:
Matollars i garrigues, però clarament molt més amant de la humitat que la fumada. Es veu també molt en migració a boscos caducifolis, parcs, jardins i conreus de regadiu.

Bitxac rogenc ; Saxicola rubetra; P, H; NR;
Identificació: 12 cm.
Molt semblant al bitxac comú, sobretot fora de l’època de cria, que és quan el veurem. Allò que hem de buscar de seguida per a saber que és ell és la cella clara, molt visible en els mascles a l’estiu, però sempre visible per a tots els sexes, edats i èpoques de l’any.
Situació:
Hivernal prou present, i encara més en migració.
Itineraris recomanats:
Garrigues i matollars, conreus de tota mena, però sempre amb espais oberts, defuig els boscos i els espais tancats.

Bitxac comú ; Saxicola torquatus; S, P, H; NR;
Identificació: 12 cm.
Moixonet petit i simpàtic, molt visible amb el seu reclam, la onomatopeia del qual és el seu nom, i el costum de posar-se sempre en llocs alts. El cap negre i el coll blanc contrasten fortament i fan força inconfusibles als mascles. Les femelles són molt més discretes, però tampoc les confondrem.
Situació:
Abundant, és dels més corrents d’entre els petits insectívors.
Itineraris recomanats:
Darrerament, és encara més fàcil de veure a les vinyes, ja que li agrada molt de posar-se als pals que s’utilitzen per a emparrar-les.