Els Clots de la Barquera.

Després de molts anys (potser més de 20) de sequera, anys en els quals els clots eren totalment secs, no sabem ben bé per què, tornen a estar ben plens d'aigua, tan plens com quan els vàrem descobrir. En aquella època hi havia polles d'aigua, rasclons, cabussets i dues parelles nidificadores de matinet menut, per exemple. Sempre eren plens d'aigua, vam aconseguir que el lloc fos inclòs a l'inventari de zones humides de Catalunya. Doncs bé, ara hi ha exactament la mateixa quantita d'aigua, encara que sembla que els ocells no se n'han adonat encara. Alguns sí; hi hem vist repicatalons i un cabusset. A veure si dura i tornen a ser un lloc fantàstic per a l'avifauna com ho van ser els anys 90.

Millores a la torre d'en Dolça.

Un dels llocs més clàssics per a observar ocells per a tota la gent del Camp de Tarragona, la torre d'en Dolça, acaba de rebre una important millora. L'Ajuntament hi ha fet bastir una pantalla amb sostre d'observació. Serà molt interessant, ja que un dels dèficits més greus de la zona era precisament la dificultat d'observar sense espantar-ho tot. Avui mateix, per exemple, hem tingut una tortuga i un cabusset més a prop que mai. Apa, a treure'n suc.

Balneari de Vallfogona.

Un lloc relativament proper i molt poc conegut: el balneari de Vallfogona. Fa temps vam publicar a la revista de la ruta del Cister un reportatge sobre el riu Corb. El balneari podria ser el lloc més emblemàtic d'aquest riu, un racó ombrívol i fresc, molt agraït a l'estiu sobretot si tenim en copte els paisatges dels que està rodejat. La fauna, òbviament, no n'és desconeixedora; s'hi concentra de forma espectacular. Ens cal una visita de tant en tant a la zona, només ens portarà sorpreses agradables, fins i tot hi hem observat picasoques blau, salamandres i picot garser petit. Sens dubte un lloc magnífic per a fer senderisme amb total tranquil·litat.

Anella olímpica.

Fa uns anys, a Tarragona van "organitzar" una mena de jocs olímpics, jocs mediterranis o alguna cosa així, se'n deien. Sembla ser que hi van anar quatre gats, textualment. I, per tant, la inversió que s'hi va fer podria semblar que va ser inútil. Inútil? No! De quina altra manera hauríem pogut fer aquestes fotos de morell caproig, Aythya ferina, amb les seves cries? De primer, a molt pocs llocs cria, i, després, enlloc més són tan refiats. Doncs bé, uns millonets ben invertits, per a variar, és que ens queixem de vici! Sens dubte, un nou lloc per a observar ocells prop de casa.

Estiu als aiguamolls del Pla.

Sort de la nova llacuna! Ara mateix, als aiguamolls del Pla, la "llacuna de tota la vida", la primera que vam fer, és gairebé seca i totalment coberta de llenties d'aigua.

Fa temps que passa això, i no trobem la manera de solucionar-ho.

Però per sort fa poc vam fer la llacuna nova, més gran, i de moment sense llenties d'aigua, creuem els dits!

Fins i tot totes les tortugues s'hi han traslladat, i , és clar, s'hi veuen molts més ocells.

Dues parelles de cames-llargues i una de cabussets hi crien. I des de l'aguait nou podrem veure tòrtora europea, xixella, trist, tota mena de fringíl·lids, cueretes, etc. etc.

La Palma d'Ebre.

Un lloc remot i desconegut per la majoria de catalans i no catalans. L'embassament de la Palma d'Ebre és un indret sorprenent i especial, molt interessant.

Enmig d'un entorn molt més que secà, una bona extensió d'aigua, amb una tranquil·litat única.

Hi podreu veure cabussons emplomallats en plena època de cria, hi nidifiquen, sí. També cabussets, bernats pescaires, ànecs coll-verds, corbs marins -a l'hivern- corbs de secà, voltors, reinetes, i fins i tot alguna àguila pescadora!

Espectacular. Ara, que us agradi de conduir, sobretot.

El barranc de la Dòvia.

L'altre SOCC que fem cada any és al Prat, és a dir, a Pratdip.

Es tracta del barranc de la Dòvia, amb final de recorregut al racó de la Dòvia. És un indret fascinant, desconegut per la majoria de la gent, però, pel que es veu, molt conegut per a la resta d'animals.

Com ja hem dit al coll de la Creu, els resultats dels diferents SOCC que hem anat fent es poden consultar fàcilment al SIOC de l'ICO, enllaçat al costat, per la qual cosa no cal repetir-los.

I el recorregut, és molt fàcil i intuïtiu, símplement consisteix a anar pujant cap al cim de la vall per la pista forestal des del seu enllaç amb la  carretera de Santa Marina. Si no estem lligats a la feina del cens, poden trencar a l'esquerra a mig camí i pujar sota el cingle, cap al camí dels Forestals, aleshores podem establir un recorregut circular baixant pel PR cap al racó, on acabaríem el recorregut estricte del cens.

Un dels llocs més interessants i salvatges de la comarca del Baix Camp, ben segur.

El coll de la Creu.

Seguint amb els bons llocs que tenim per a observar ocells al Camp de Tarragona, ja potser només queda esmentar els que a dia d'avui tenim establerts per a realitzar el programa SOCC de l'ICO.

Després d'haver iniciat i seguit SOCC's a Poblet, Querol, Farena i la Selva del Camp, ara mateix en fem dos, un a Pratdip, al barranc de la Dòvia, i un a Arbolí, concretament començant des del mateix poble i anant per la carretereta que ens porta a Cornudella, acabant una mica més enllà del coll de la Creu.

En aquests dos casos, no cal explicar massa els recorreguts, ni tampoc els ocells que hi podem observar, ja que només cal anar al SIOC de l'ICO, que trobareu fent clic al llibre del Camp de Tarragona i totes aquestes dades les podem obtenir fàcilment.

Només dir en cada cas algun altre aspecte paral·lel.

En el cas concret del coll de la Creu, direm que el paisatge és magnífic, amb la vista sobre el pantà de Siurana, el poble de Siurana i caminant entre els massissos de les muntanyes de Prades i el Montsant.

La vegetació, entre alguna resta de conreu d'avellaners i poca cosa més, és dominada per boscos de pi blanc i alzinars, amb molts cingles i la vegetació de ribera al lluny.

El recorregut del SOCC és totalment asfaltat, una carretera, però amb molt poc trànsit. Si hi anem entre setmana, és possible que fem el trajecte complert , d'anada i tornada, sense trobar-nos absolutament ningú.

Però si sols hi anem de visita, sense les  limitacions d'una feina de transsecte, podem allargar-nos per alguna de les pistes que ens surten a dreta i esquerra, potser la més recomanable és la que baixa just des del coll cap a l'embassament. O la que puja fins a l'ermita de Sant Pau.

Val a dir que el disseny del SOCC no el vaig fer jo mateix, el vaig heretar de la Nat Argullós.

L'embassament de Siurana.

Aquest embassament no és estrictament al Camp, és al Camp i al Priorat, depenent de la llera on siguem.

Però el que és clar és que en tenim accés des d'Arbolí, per exemple, i, per tant, hi podem observar ocells des del Baix Camp estant.

A més a més de l'interès ornitològic, l'embassament de Siurana té molts altres atractius, i això es nota especialment els caps de setmana de l'estiu.

El paisatge és impressionant, dels millors del País, i la natura hi és rica i variada. Quant a ocells, que és el que ens ocupa, hi podem veure aglunes espècies interessants de llocs humits, com ara bernats pescaires, ànecs, blauet, corbs marins, cabussets, etc. Però també, i això és el que el fa més especial, àligues daurades, perdiueres i marcenques, falcons, merla blava i roquera i picots garsers.

Una visita obligada, sens dubte, i de ben segur que no ens decebrà.

L'embassament de Riudecanyes.

Al Baix Camp també hi ha un embassament; petit, de nivell massa variable, però un embassament, al cap i a la fi.

Des d'un punt de vista ornitològic, sens dubte el més interessant de l'embassament de Riudecanyes és la concentració hivernal de gavines capnegres, Larus melanocephalus. Un dels espectacles ornitològics més destacables i estètics del Camp. 

Milers i milers de gavines s'ajunten per a remullar-se en aigua dolça al capvespre. Després, se'n tornen cap a la platja de Cambrils a dormir.

Només per això sol ja paga la pena la visita a l'embassament, però s'hi poden veure moltes més coses, com ara corbs marins, blauets, cabussets, ànecs de diverses espècies, bernats pescaires, etc.
A més a més d'ocells, hi ha una bona població de tortugues de rierol.
Una visita agraïda, això sí, evitant els caps de setmana, si pot ser.

Anellant als Aiguamolls.

Avui ha fet un dia perfecte per a anellar als Aiguamolls del Pla, amb el Raül, el Miquel Àngel i el Bernat, que ahir havien preparat el lloc per a parar les xarxes i, de bon matí les han parat.

Abans de dinar, ja havíem anellat una trentena de moixons, entre ells aquesta preciosa Cotxa blava, Luscinia sevecica, que ja havia estat anellada l'any passat al mateix lloc, exactament el 20 de novembre, i pesava 16,3 g. mentre que avui ha marcat 16,5 g. O aquest exemplar tan petitò de Teixidor, Remiz pendulinus.

Hem vist també esparver, astor i aligot, però jo he marxat al migdia, gràcies al Raül tenim la relació completa d'espècies:

Sylvia atricapilla 3, Cettia cetti 2 (3), Erithacus rubecula 5 (1), Cisticola juncidis (1), Emberiza schoeniclus 5 (1), Gallinula chloropus 1 (1), Phylloscopus collybita 5, Turdus merula 2, Prunella modularis 1, Remiz pendulinus 1, Parus major 1, Luscinia svecica (1)


Total 34 captures (26 anellaments i 8 controls) de 12 espècies.

Recuperant els Aiguamolls.

Ja s'han fet diverses feines als Aiguamolls del Pla. S'han remogut els fangs de la llacuna i s'ha restablert la circulació de l'aigua, encara no hi ha el nivell que cal, el de sempre, però sembla que ja es va recuperant.

La visibilitat des de l'aguait també ha tornat, ara és útil altre cop.

Hi ha un fet negatiu, però, sembla ser que algú ha arrencat els cartells senyalitzadors i hi entren caçadors. Als Aiguamolls del Pla és prohibit de caçar, caldrà ressenyalitzar-ho i vigilar més.

Ara ja és tot a punt per a fer-hi anellaments i observacions interessants.

L'Alt Gaià.

El riu Gaià és sens dubte el més important des del punt de vista natural del Camp de Tarragona, com el Francolí, neix a la Conca de Barberà, però la major part del recorregut és al Camp.

A la seva part més alta, la Vall del Gaià ofereix immillorables oportunitats per a observar ocells, especialment d'aquelles espècies que poden ser més escasses a altres indrets.

Un exemple ben clar són els rapinyaires; a l'Alt Gaià podrem trobar totes les espècies d'àligues, com la Daurada i la Perdiuera, i moltíssimes altres espècies de rapinyaires, segons l'estació, és clar. Des de l'esparver cendrós fins a l'aligot calçat i passant per tota mena de falcons.

També hi podrem cercar Merla roquera, Merla blava, Còlit negre i, al mateix riu, Blauet i Merla d'aigua.

A la zona hi vam dissenyar i vam seguir un SOCC durant uns quants anys, es pot trobar l'itinerari d'aquest SOCC al web de l'ICO, ja que encara es fa. Ens va saber greu haver-lo de deixar, ja que els resultats hi eren molt bons, però el vam canviar pel de la Dòvia, a Pratdip, més a prop de casa.

http://www.sioc.cat/estacions.php

Recórrer aquest itinerari és una de les recomanacions més clares, allargant-lo potser pujant al cim de Formigosa, ens donarà moltes satisfaccions per les vistes de paisatges i pels ocells que hi veurem.

Un altre itinerari molt recomanable és pujar als castells de Salmella i Saburella, indrets molt especials i poc transitats.

Veure les àligues daurades volant per damunt nostre en aquests paratges desconeguts i despoblats és un dels espectacles més autèntics que encara es poden gaudir a la segona zona més poblada de Catalunya.

Estany Gelat de Mont-roig.

En temps de migració, com ho és avui mateix, quan escric aquesta entrada, és agraït de visitar petits indrets, racons particulars de la costa. En un moment que quasi no hi ha gent, ja, perquè els estiuejants humans majoritàriament han marxat, a més, hi ha una tranquil·litat a les platges que es troba a faltar durant l'estiu.

Indrets com l'Estany Gelat, inclosos a la xarxa Natura 2000 i declarat Espai d'Interès Natural, són, doncs, visites sempre profitoses, a la tardor i a la primavera, especialment.

El lloc és realment reduït, es tracta de l'embocadura del barranc de l'Estany Gelat, nom que prové de la forma de pronunciar a Mont-roig Salat. En realitat, doncs, no cal pensar en una llacuna d'aigües fredes, sinó uns aiguamolls salabrosos, amb aigua mig dolça i mig salada.

En aquestes condicions, és evident que ens trobarem amb la millor població de Fartet del Baix Camp, i una de les reserves d'aquest peix a nivell nacional.

Però els fartets difícilment els veurem, en canvi, ens serà molt fàcil d'observar-hi moltes espècies d'aus limícoles, com el Cames-llargues o el Corriol gros, Charadrius hiaticula, de la foto.

També tota mena de gavines i xatracs -més al mar, però també a l'estany- i una gran varietat de moixons petits, com ara fringíl·lids, cueretes, sits, etc.

Quant a vegetació, hi trobarem el típic canyís i salicorniar, envoltat de bosc de pins i matolls diversos. Una veritable illa enmig de l'asfalt i el ciment.

Per a accedir-hi, el més fàcil és anar per la N-240, la de Tarragona a Castelló, de nord a sud, just a l'entrada de Miami platja, podem agafar el desviament a la dreta que ens permet de creuar-la, la carretera i la via, i anar cap a l'aparcament que hi ha a la mateixa vora de l'espai, on hi ha també els plafons explicatius. podrem recórrer-lo a peu, no pas amb vehicle, però és molt petit.

Una visita fàcil, propera, però de la qual no ens en penedirem.

Sèquia Major de Vila-seca.

La Sèquia Major de Vila-seca és un espai molt interessant que ha sofert una variació enorme amb el pas dels anys.

Antigament, a la zona de la Pineda, hi havia un estany espectacular, molt gran, del qual en tenien els drets de pesca els monjos del Monestir de Poblet. Per les raons que tots coneixem de principis de fa dos segles, i com a molts altres llocs, l’estany es va dessecar pràcticament en la seva totalitat.

Posteriorment, van quedar unes restes de zones humides amb la Sèquia Major com a zona més àmplia d’aigües obertes.

La degradació ha anat augmentant amb el creixement urbanístic dels anys seixanta –ens n’hem d’adonar que som a la costa catalana- i fins i tot amb la bombolla urbanística de finals del segle passat, la que acaba d’esclatar.

Com a nota positiva, en el darrer capítol de la destrucció d’aquest espai, hi ha la instal·lació d’un camp de golf del complex Port Aventura. La part positiva es refereix a que aquesta empresa accepta de col·laborar en una certa restauració de l’espai, una restauració que, en alguns aspectes fins i tot ha millorat l'ecosistema afegint varietat.

Els efectes d’aquesta restauració es poden veure perfectament a dia d’avui, i estan ben explicats en forma de plafons sobre el mateix terreny.

El problema és que la zona és majoritàriament dins terrenys privats, i les visites sols es poden fer guiades i de forma totalment controlada. De tota manera, hi ha un petit espai, el del mirador que es pot veure a la foto, que és obert a tothom.

Per a anar-hi des de fora és fàcil, sols cal cercar els indicadors de La Pineda i tot plegat és darrere mateix del Parc Aquàtic.

Encara que només fem una petita volteta, pujant al mirador i fent una ullada per damunt del pont de la Sèquia, podem veure espècies molt interessants, com la Polla blava, la Fotja, l'Arpella, totes les espècies d’ardèids i molts ocells petits, com les boscarles, etc.
De fet, si voleu conèixer millor les espècies que s'hi poden observar podeu consultar el SOCC de Salou que fa l'Eduardo Gràcia, que es pot veure al SIOC de l'ICO, tot fent clic a l'enllaç del costat, el recorregut comença a la platja, però acaba a la Sèquia.

En definitiva, un racó que paga la pena de visitar, a més, pot ser un complement perfecte a la visita a la Torre d’en Dolça, que és molt a prop.

La Sallida.

La Sallida és la zona humida que es crea a l'Aiguabarreig dels rius Francolí i Anguera, molt a prop de Montblanc, a la Conca de Barberà.

Fa cinc o sis anys, juntament amb el CHNCB vam iniciar un projecte de millora i protecció d'aquesta zona humida.

Bàsicament, els treballs consistien en l'eliminació de vegetació al·lòctona invasora -canya americana-, senyalització amb plafons i itineraris, buidatge dels sediments que reblien l'assut i instal·lació d'un aguait per a l'observació d'ocells.

A dia d'avui, l'acció del temps cronològic i atmosfèric i els brètols han desmuntat moltes de les coses que es van fer. Encara hi ha l'aguait i algunes de les peces de senyalització.

De tota manera, l'espai és molt interessant i val ben bé més d'una visita. A més, s'hi pot arribar a peu des de Montblanc.

S'hi poden observar tota mena d'ocells d'aiguamoll, des de Balquers o Boscarles fins a ardeids o limícoles. El Xoriguer comú i l'aligot són trobades segures i, en migració, ens pot sorprendre qualsevol raresa.

A més d'ocells, hi podem localitzar moltes papallones i libèl·lules. I, és clar, la simple observació del paisatge ja val el desplaçament, és un bocí del Francolí d'abans, d'aquell Francolí que desapareix com a riu quan travessa l'estret de La Riba i entra al Camp de Tarragona.

Darreres notícies:
A data d'avui, maig del 2012, l'aguait ja no és tal, és una caseta de tros per als pescadors del riu.

Aiguamolls de Torredembarra.

Divendres passat, a la ràdio, vam parlar dels Aiguamolls de Torredembarra en la sèrie que estem fent amb el Jordi de llocs on anar a veure natura. Em vaig comprometre a explicar-ho al bloc per tal que qui vulgui ho pugui consultar i, a més a més, hi  trobi enllaços interessants a webs o blogs. I així ho fem ara.

L'excursió als Aiguamolls de Torredembarra és pràcticament obligada per a tothom que vulgui conèixer bé la Natura del Camp de Tarragona, són, sens dubte, els aiguamolls més ben conservats del Camp, i els quarts en importància de Catalunya. A més, són veritablement molt a prop tant de Reus com de Tarragona i Valls, i les possibilitats de veure ocells són enormes.

Per autopista, ens hi arribarem en menys d'un quart d'hora des de Reus i en cinc minuts des de Tarragona, a més, és de franc, ja que recollirem el ticket a l'entrada i amb ell sortirem sense pagar. Després, cal agafar la N-240 i, quan ja se'ns acaba el poble en direcció N, sortim al barri de la Marina, deixem el cotxe i podem començar a caminar per la zona de dunes i observar les dunes, els Muntanyans, els Salats, etc.

És un lloc on val més no anar-hi a ple estiu, des de finals de juny fins a principis de setembre, però la resta de l'any hi estarem prou bé i tranquils.

Hi ha ànecs coll-verds, fotges, cabussets, tota mena de gavines i ardèids, limícols i moltes altres espècies, la llista seria interminable. També podrem veure, segons l'època de l'any, sargantana cua-roja, lliris de mar i altres animals i plantes interessants.

A més a més, el paisatge en sí mateix també és força recomanable, poques platges a Catalunya presenten aquest estat de conservació. Les postes de sol són especialment espectaculars.

Després, podem menjar a un dels molts llocs bons que hi ha per fer-ho al poble, recordem que Torredembarra és un poble força turístic, però no tan massificat com altres de la costa Tarragonina.

Si el que volem és una visita breu però intensa per a observar ocells, no cal que parem al poble, seguim N-240 amunt fins a la urbanització, hi entrem, la travessem tota i aparquem just al final, passarem sota la via del tren i la feina està servida.

http://litoral.torredembarra.cat/index.php?menu=1&sm=0&ssm=0&contenido=2

http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/extractives/restauracio_torredembarra.jsp

http://muntanyans.gepec.org/files/creixell/pla_especial_platja_torredembarra.pdf

http://joanmolar.wordpress.com/2009/04/04/platja-dels-muntanyans/

De fet, posant a un cercador Aiguamolls de Torredembarra en trobareu informació abundosa.

Serra de Miramar.

Per a aquest indret tan especial i interessant ja vam descriure fa temps una excursió, ens limitarem a transcriure-la una mica adaptada.
Farem una caminada molt aèria, i ideal per a observar la migració dels ocells planadors, no hem d’apartar la vista del cel ni un moment, sempre en tindrem un bon bocí a l’abast i sempre podrem tenir-hi, més a prop o més lluny, un rapinyaire per a identificar. La marxa serà llarga, però no ens n’adonarem i ben aviat haurem arribat al final, és possible que no trobem el moment de marxar, si fa un dia clar i ens trobem amb una bona confluència de vents. Les dates clau són entre finals d’agost i principis d’octubre, pel que fa a la migració post-nupcial o emigració.
La Serra de Miramar, com ja hem remarcat en diverses ocasions, és sens dubte una de les millors d’Europa i ben segur la millor del Catalunya per a l’observació de rapinyaires migradors, per a entendre’n les causes, sols cal agafar un mapa físic i adonar-se que la gran quantitat de serralades de què disposem al nostre país, esdevenen, a la latitud del Camp de Tarragona, en una sola carena, la de la Serra Carbonària o Serra de Miramar, això fa que els ocells que cerquen per a migrar els corrents ascendents dels vents de vessant hagin de passar, forçosament per aquí.
És clar que el dia que fa molt de sol i no fa vent, els planejadors poden triar molt més ja que poden utilitzar les tèrmiques que pugen per les planes, així, els dies ideals per a veure molts i variats rapinyaires a Miramar són els dies que és cobert de núvols més de la meitat del cel i que fa vent, sobretot al centre del setembre i l’abril. Aleshores, hem pogut arribar a veure 13 espècies diferents de rapinyaires diürns en menys d’una hora.

Accés.

Des de Valls o Montblanc, per la N-240, anirem cap al Coll de Lilla, si venim de Valls, veurem la cruïlla de Miramar poc abans d’arribar al cim, ens queda a mà dreta i és fàcil d’identificar, ja que és asfaltada i puja molt pendent i recta. Si venim de Montblanc, hem de passar el coll i entrar a l’Alt Camp, poc després, ja veurem aquest entrador, ens farà de mal agafar, ho farem amb compte. Després de la primera pujada, molt forta, la carretera és més suau, no cal córrer, però, ja que és estreta i la vegetació és interessant, hi ha teixos a la vora, passarem Cal Balasc i un altre caseta a l’esquerra, amb els voltants molt apriats, poc després, a la dreta, hi ha una pista ampla que és indicada per anar a Figuerola, seguirem amunt, un tomb fort a l’esquerra i serem a Miramar, atansem-nos a la font –senyalitzada- per a agafar aigua, una de les millor de la comarca, juntament amb la de la Font de Jubany, a Querol. Hi ha molt de lloc per a deixar el cotxe, i és molt tranquil, excepte els caps de setmana i a ple estiu.

Descripció.

Començarem a caminar tot seguint els senyals del GR-7, que estan molt ben repassats, ens menaran sense cap problema al peu del Tossal Gros, al Coll de Prenafeta, tot passant pel Mas del Prat. El fet de seguir els senyals del camí de gran recorregut ens permetrà de no distreure’ns en la tasca de l’observació de la Natura per tal d’orientar-nos. El camí és, de moment, prou pla i amb vista, podrem aturar-nos cada cop que un grup de migradors ens doni feina a identificar-los. Esperem que ens entretinguin molts.
Si no hi ha massa migració, sempre podrem observar les espècies que hi viuen sempre, com ara tudons, xixelles, tota mena de mallerengues, el bitxac, la merla blava, als roquissars de damunt del Mas del Prat. Un bon lloc per a mirar bé l’entorn.
El bosc és molt variat, domina, és clar, l’alzinar molt ben conservat, però incendis i polítiques forestals discutibles han fet aparèixer boscos repoblats d’espècies diverses de pins, pinasses, etc. També hi ha pi roig. En general, destaca la presència abundant de servers, aurons, blades, moixeres, etc. També algun cirerer i xipresos, ja ho hem dit, espècies exòtiques. A estones, l’alineació dels arbres és totalment geomètrica, molt natural, tenint en compte que els han plantat tots.
Un cop al Coll de Prenafeta, en una ampla clariana del bosc, surt una pista amunt, cap a la dreta, és la que seguirem per pujar al Tossal gros, hi ha un caminet bastant evident, que puja molt dret, salva quasi 200 m de desnivell en menys de mig Km.
Al cim podrem estar-nos-hi molta estona, si no fa massa vent i fred, ja que si no pot ser difícilment suportable. De vegades hi fa boira, espessa i freda, esperem que no sigui el cas, si, en canvi, hi ha bon temps, la vista serà magnífica i la observació de rapinyaires assegurada.
Els aligots vespers i els aligots comuns són els més abundants, de llarg, seguits de prop pels milans, especialment el negre, i les arpelles, molt difícils de distingir per al principiant, sobretot les femelles. Ben aviat començarem a identificar-los de més lluny, els vespers tenen la cua i el coll més llargs, són una mica més grans i les dues barres primes de la base de la cua són definitives, si aconseguim de veure la cera grisa, serà tot un èxit i un encert total en el diagnòstic. Els milans reials són més grans, i els negres, més foscos, com ens indica el seu nom.
Esparvers, astors, falcons mostatxuts, i fins i tot algun falcó de la reina o àliga pescadora, en migració gairebé tot és possible, no s’hi val a badar, binocles i guia sempre a punt.
Si ens deixen els ocells migradors, també pararem atenció a la vegetació, al cim és un coscollar, molt atacada pel vent. Els altres animals són representats pels rosegadors i els conills, poca cosa més podrem veure, ja que és una zona molt exposada i ells ens veuran de molt més lluny que nosaltres.
Ara seguirem tota la carena recta, pel mateix cim o ben a prop d’ell, el camí és força marcat i no ens podem perdre, és un recorregut vertiginós, amb vista impressionant a banda i banda, però a estones passa enmig d’un bosc de pi roig molt ben conservat, és el Bosc del Rector. Els bolets hi són abundants, si ha plogut, però la gent que els cull també, el sotabosc és molt malmès en alguns sectors per aquest fet, ja que la gent és molt poc respectuosa cercant rovellons, i ho remouen tot.
Passarem per un parell de collets abans d’arribar al coll gran, el Coll del Coloma. Aquest és molt més ample i amb una gran esplanada de la pista que el fa accessible en vehicle. Comprovarem l’impacte ambiental de la proliferació de pistes que hi ha al nostre país, pràcticament no hi ha racó de la nostra natura que no sigui accessible amb tot terreny, i molts amb turisme corrent. L’excusa sol ser la prevenció d’incendis, però en molts casos això és difícil de creure, es fan sense cap criteri lògic i sols seguint els interessos dels propietaris, mai un pla establert i coordinat, tenint en compte tots els factors.
En aquest cas concret, una pista ha fet que deixi de criar a la zona un rapinyaire declarat per llei Sensible i amb Pla de recuperació, en un Espai d’Interès Natural que es va considerar així precisament per la reproducció d’aquesta espècie.
Ara sols hem de seguir la pista avall, cap a Figuerola, però no hi hem d’arribar, agafarem una desviació que va cap a la dreta, planejant tot just abans de passar la cadena que impedeix el pas dels cotxes, per aquesta pista arribarem altre cop a una cruïlla, ara cap a l’esquerra, avall, fins a la propera, a la dreta, ja podem seguir, simplement per la pista millor, bastant pla, fins a Miramar, altre cop, està ben senyalitzat i la direcció és evident ja que sempre tenim molta vista que ens permet punts de referència abundants.
Si encara ens sobra temps i volem tenir un bon punt d’observació, sortirem del poble per la carretera d‘on hem vingut, però la deixarem ben aviat, ja que arribarem a la primera corba passat el cementiri i agafarem el camí que surt just recte, és un camí ombrívol i pla, ens menarà, pel mig d’un alzinar espès, fins a un tallafocs ample i recentment desproveït de vegetació. És un punt de vista ideal per a la migració, es veuen els rapinyaires quan vénen ja des de molt lluny, tot seguint la carena, i ens passen just per damunt.