Gaudint dels Accipiter.

Mercès a l'excel·lent feina de l'amic Edgar Celada, de Somaguait, hem pogut passar un matí espectacular, gaudint de la presència, a dos metres escassos de distància, de tres mascles i dues femelles d'esparver, Accipiter nisus, i un mascle d'astor, Accipiter gentilis. Les dues espècies de rapinyaires forestals, difícils de veure aturats en condicions normals, a tocar del nostre aguait. Tot fent fotos fins a esgotar les bateries de les càmeres. Una recomanació segura, no em farà quedar malament.

Arpella vulgar.

Aquest mascle d'Arpella vulgar, Circus aeruginosus, ha caigut a Reus i el CAR l'ha dut al CRFS. Aparentment, només està desnerit, probablement el viatge migratori se li ha fet més difícil del compte.

Esperem que es recuperi.

L'aligot de la Roureda.

Malgrat que la migració ja és plenament vigent -avui el primer Cucut a Reus- l'aligot rar de la Roureda encara és al mateix lloc, avui hi ha estat tot el dia.

Ara ja no em sembla rar, és el de casa.

L'aligot "rar".

Fotografies: Albert Cama.

Amb l'Albert Cama i la Matxalen Pauly, vam aconseguir fer més fotos de l'aligot rar que hi ha a la Roureda, avui mateix encara hi era, s'ha posat a terra a un dels carrers del polígon.

Encara no està del tot diagnosticat, falten opinions.

Rapinyaires al Baix Camp.

Un altre voltor amb problemes ens ha caigut al Baix Camp, aquest és jove i l'hem recollit a Montbrió, a la tarda, al matí ja hi havia també un xoriguer comú jove a Cambrils.

Però no solament hi ha ocells amb problemes, també falcons pelegrins, esparvers i marcenques volant tranquil·lament prop del castell d'Escornalbou.

Per cert, i parlant de voltors, mireu quin escrit més interessant ha publicat aquest col·lega:

http://parquenacionalpicosdeeuropa.blogspot.com.es/

Esparver estavellat.

Aquest Esparver, Accipiter nisus, s'ha estavellat contra un gran finestral de vidre a Vandellòs, al Baix Camp. Just al seu costat, hi havia el cadàver d'un mosquiter, també estavellat contra el mateix vidre.

És fàcil saber què ha passat, no cal demanar la presència del CSI.

Quina llàstima!

Han arribat les marcenques.

La migració ja és força interessant, ahir una femella d'Esparver cendrós a Mont-roig, avui un mascle a Reus. I a Arbolí, ja han arribat les marcenques, les de casa, ja cacen als llocs de sempre.

Àligues

l'Àliga cridanera que vam trobar morta a Vistabella (Tarragonès) el 1985.

Àliga daurada; Aquila chrysaetos; S, P, E; R;
Identificació: 85 cm.

Rapinyaire gran, molt gran, però molt ben proporcionat, amb les ales i la cua llargues. Les primàries, molt separades, les manté gairebé sempre característicament corbades cap a dalt. La coloració és una barreja de marrons, daurats i fins i tot blancs, com a les taques que tenen els joves al començament de la cua i sota les ales. El daurat del clatell, més marcat quan més grans són, és el motiu del nom.
Situació:
Molt escassa, sedentària i dispersiva, amb joves procedents de parelles d’altres comarques. Molt discreta, sobretot en temps de cacera.
Itineraris recomanats:
Parts més altes de les comarques, sobretot Muntanyes de Prades, serres de Vandellòs i Llaberia i Alt Gaià, zones de barreja de conreus amb cingles.

Àliga calçada ; Aquila pennata; P, E, H; NR;
Identificació: 47 cm.
Àliga petita, de la mida d’un aligot, però amb aspecte de veritable àliga, ferotge. Dues formes de coloració “fases”, una, clara, molt contrastada, amb primàries i rectrius fosques i la resta del plomatge molt clar, aparentment blanc, fins i tot. L’altra, la fosca, quasi uniformement marró fosca, sense trets distintius.
Situació:
Freqüent en migració, però no pas tant com els aligots o els milans. Més fàcil de veure a la migració primaveral, quan migra en família. Darrerament també corrent a la plana a l'hivern i ja se n'ha comprovat la nidificació a la conca de Barberà.
Itineraris recomanats:
Rapinyaire forestal, però sembla que li agrada més la barreja de bosc amb conreus que no pas les masses contínues de bosc. A l'hivern, el millor lloc per a cercar-la és l'aeroport de Reus.

Àliga perdiuera; Aquila fasciata; S, P; NR;
Identificació: 72 cm.

Àliga gran, de la mateixa mida que la marcenca, és a dir, una mica més petita que la daurada. No obstant això, molt potent, amb grans grapes i bec, capaces de capturar preses de mida considerable. Ben proporcionada i esvelta, de lluny, sembla un gran astor amb les ales excepcionalment llargues.
La coloració és molt fosca per damunt, aparentment negra de lluny, amb el ventre i les cobertores inferiors de les ales blanques. També tenen una taca blanca a l’esquena, més marcada com més edat. Els joves de l’any són d’una tonalitat vermellosa molt especial.
Situació:
Molt escassa, però de moment no tant com la daurada. Concretament, ara mateix nidifiquen unes setze parelles. Sedentària i dispersiva, és a dir, es presenten joves i subadults procedents de parelles llunyanes, a la recerca de territoris desocupats.
Itineraris recomanats:
Muntanyes de Prades, Serres de Llaberia, Colldejou i Vandellòs, atambé del Tallat i Bloc del Gaià. Sovint es presenta també a la plana, a la recerca de preses, sobretot quan els polls estan creixent.

Àliga pescadora ; Pandion haliaetus; P; R;
Identificació: 62 cm.
Àliga gran i contrastada, de coloració i mida una mica similar a la Perdiuera, però amb una silueta de vol molt diferent, de fet, molt diferent de qualsevol altra rapinyaire; Molt “angulosa” i esvelta, amb ales i cua llargues i estretes.
Situació:
Relativament corrent en migració, quasi sempre solitària, encara que de vegades es barreja amb altres rapinyaires, per a carenejar amb corrents de vessant o amb tèrmiques. Si hi ha zones adients, com ara eixamplaments de rius, s’hi pot quedar uns dies a pescar.
Itineraris recomanats:
A les carenes de la Prelitoral, sobretot a la Serra de Miramar en migració, també rius i embassaments. Ocasionalment, a aiguamolls i a la costa.

Àliga pomerània; Aquila pomarina; E; R;

Identificació: 62 cm.
Àguila de mida mitjana, fosca i compacta, més petita que la perdiuera. Ben proporcionada, amb les ales llargues. Les primàries són característicament molt separades. La coloració és una barreja de marrons foscos i clars, amb molts punts blancs en el joves. El més característic és el color, marró fosc amb el cap, el coll i les infracobertores més clares i, sobretot, la taca blanquinosa a la part superior de les primàries.

Situació: De recent aparició, s'han donat intents de nidificació a la Catalunya central. De moment no l'hem vista al Camp de Tarragona, però és qüestió de temps.

Itineraris recomanats: S'ha citat a la zona boscosa del Bages, Solsonès i Osona.

Àliga cridanera; Aquila clanga; P; R;

Identificació: 64 cm.
Rapinyaire gran, d'una mida entremitja entre la daurada i la perdiuera, molt ben proporcionada, amb les ales llargues. Les primàries són característicament molt separades, més que qualsevol altra àliga. La coloració és una barreja de marrons foscos i clars, amb molts punts blancs en el joves.

Situació:Molt rara, dispersiva, sobretot amb joves. Molt discreta.

Itineraris recomanats: S'ha citat a hàbitats diversos, a Vistabella -plana del Tarragonès- i a Farena -enmig de les Muntanyes de Prades- per exemple.

Àliga imperial oriental; Aquila heliaca;P; R;

Identificació: 78 cm.
Àliga gran, molt gran, però desproporcionada, no com la daurada, amb les ales amples, cua relativament curta i cap molt promiment. La silueta és molt característica i inconfusible quan se l'ha vista abans. Coloració semblant a la daurada, sense les espatlles daurades de la imperial ibèrica. Aquí sempre s'han citat joves o immadurs.

Situació:

Molt rara, vista un parell de cops, sols.

Itineraris recomanats: Tots dos cops s'ha citat a ambients molt boscosos de les Muntanyes de Prades, però de ben segur que és degut a què ha estat on hem prospectat més.

Rapinyaires diürns II

Arpella pàl·lida ; Circus cyaneus; P, H; NR
Identificació: 46 cm.
En el cas de les arpelles, ens trobem una certa dificultat en identificar exactament l’espècie, sobretot quan es tracta de joves i femelles de qualsevol edat, però, en canvi, és relativament fàcil de saber que ens trobem davant d’un rapinyaire del gènere Circus.
La seva forma de volar, boiant, és característica, es suspèn a poca alçada, resseguint lentament les irregularitats del terreny amb una elegància i domini del vol incomparables. A més, la seva silueta és totalment diagnostica, molt esvelta, amb la cua i les ales molt llargues i primes i un cos estilitzat.
Per a saber que es tracta de l’arpella pàl·lida ja costa una mica més, si és un mascle ad, ens fixarem en la coloració general gris clara, preciosa, amb sols unes petites taques negres a les puntes de les ales. Si és una femella i/o un jove, el carpó, molt gran i molt blanc, ens ajudaran molt.
Situació:
Migradora regular i hivernal més escassa. El fet de presentar-se a l’hivern ens facilita una mica la identificació. Però, és clar, és molt més freqüent a la migració, encara que, com l’Arpella vulgar, no és precisament el rapinyaire diürn més fàcil de veure.
Itineraris recomanats
Els conreus de cereal són l’indret ideal per a veure aquest bonic rapinyaire, passeu-vos per un camp d’ordi de novembre a febrer, com més alt millor –alçada s. n. m., és clar- Aleshores, podreu tenir la sort de gaudir de les acrobàcies aèries d’aquest caçador de preses molt petites però d’elegància enorme.

Esparver cendrós ; Circus pygargus; P, E; NR;
Identificació: 46 cm.
Per a qui no sigui un ornitòleg una mica experimentat, és molt difícil d’identificar de l’Arpella pàl·lida, sobretot si no és un mascle adult. En general, podem dir que, si ho és, el color gris és més “brut” i amb més zona negra, fins i tot unes ratlles al mig de l’ala. I si no ho és, i és una femella o un jove, el carpó blanc és molt menys visible en vol. Les diferències de mida són tan relativament petites, que sols ens serviran si els estem veien junts i, si els distingim per això per separat, és que ja en sabem prou per a haver-los distingit abans pel seu aspecte.
Situació:
Estival molt rar i molt menys rar com a migrador, en els dos passos és possible de veure’l, encara que no és gens abundant.
Itineraris recomanats
Les grans extensions cerealistes de la “Segarra Tarragonina” són els hàbitats ideals per a trobar-nos amb aquest elegant i espectacular rapinyaire. De tota manera, val el que s’ha dit per a l’Arpella pàl·lida, és força escàs, malgrat que la gran visibilitat de l’ambient que ocupa ens farà una mica més fàcil la localització.
Com a guia, us direm que per a realitzar-ne censos i seguiments s’acostumen a recórrer pistes forestals enmig de camps de cereal amb un cotxe de sostre practicable, drets i mirant sense parar amb els binocles enmig del mar d’espigues.

Arpella vulgar; Circus aeruginosus; P, H; NR;
Identificació: 52 cm. 133 Jon. 84 Sve.
La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar, encara que potser és una mica més potent, més ràpid.
Quant a la coloració, la més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i les “vores d’atac” i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la coloració.
Situació:
Relativament freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l a la tardor, ja que acostumen a migrar en família, i aleshores es tornen una mica menys discrets.
Itineraris recomanats
És difícil recomanar un tipus concret d’hàbitat per a observar aquest ocell, ja que és un rapinyaire molt adaptable i oportunista. De tota manera, lògicament, i pel tipus d’hàbitat on cria, el cercarem a zones de ribera, canyissars, etc. També a les carenes de muntanya en dies de vent que ajuden a la migració més ràpida.

Esparver d’espatlles negres ; Elanus caeruleus; P; R.
Identificació: 33 cm.

Rapinyaire totalment inconfusible, per coloració, silueta i forma de vol. De la mida d’un Xoriguer, però sense cua i amb una forma, quan és posat, que recorda una mica un rapinyaire nocturn. Color blanc amb taques fosques, realment bell.
Situació:
Encara és rar, però sembla que de cada dia se’n veuen més, fins i tot, a nivell nacional, ja s’ha trobat nidificant a Catalunya. Cal fixar-se en aquesta espècie, ja que potser ben aviat formarà part de la nostra avifauna com a no rar. De fet, el 2006 vam veure'n una parella estabilitzada a una zona adient a l'Alt Camp, no hem tornat a prospectar per a assegurar-ne la reproducció.
Itineraris recomanats:
Li agraden força els hàbitats on alternen conreus d’arbres, cereal i bosquets. és ben evident, doncs, que la plana de la Conca li ha de ser ben adient, especialment zones de cereal amb ametllers, on se solen posar per a caçar a l’aguait.

Astor ; Accipiter gentilis; S, P, H; NR;
Identificació: 55 cm.

Rapinyaire de mida mitjana i d’un aspecte realment inconfusible si l’aconseguim de veure de prop, cosa força difícil. Si el veiem volant, la cua llarguíssima i les ales curtes i arrodonides li donen una silueta de vol única, sols semblant a l’esparver, el seu parent petit. Dues mides diferents, la de les femelles, com un aligot, i la dels mascles, una mica més gran que un xoriguer.
Si els veiem parats, la cella prominent i els ulls enfonsats li donen un aspecte ferotge, de rapinyaire implacable, que ho és.
Quant a la coloració, en canvi, no hi ha diferència entre femelles i mascles, sinó entre joves i adults, aquests darrers tenen tonalitats grises i el ventre finament ratllat horitzontalment. Els joves, en canvi, vesteixen tonalitats marrons amb el ventre clar també, però tacat de pinzellades verticals.
Situació:
La Conca de Barberà, sobretot la zona de la “Segarra Tarragonina” és una de les zones del país on hi ha les millors densitats d’Astor, realment, la seva població assoleix aquí nivells propers a l’estat ideal. De tota manera, no ens fem il·lusions, es tracta d’un rapinyaire molt discret, excepte en els vols nupcials.
Itineraris recomanats
Zones de barreja de conreus i boscos a qualsevol indret de la comarca. També és força corrent a boscos de major qualitat, com ara dl bosc de Poblet, però resulta encara més difícil de veure en grans masses, ja que pot viure quasi sense sortir-ne.

Esparver ; Accipiter nisus; S, P, H; NR;
Identificació: 34 cm.
Un veritable astor en petit, de fet, en moltes comarques se l’anomena popularment “astoret”. El mascle adult sí que n’és bastant diferent, amb un color molt blavós, únic, i tonalitats vermelloses per sota, amb un barrat horitzontal molt fi. L’aspecte de la cara és encara més agressiu que el de l’astor, amb un bec diminut però realment tallant, és la silueta d’un caçador de precisió. La femella és molt semblant a la de l’astor, però de la mida d’un xoriguer. Els joves, com els dels astors, són marrons.
Situació:
Molt més escàs que l’astor, es tracta d’una espècie molt sensible a diversos factors, com ara a la contaminació que afecta als insectívors o a la cacera, ja que pel seu estil de vol i la seva mida és molt més víctima de tret que la majoria dels altres rapinyaires.
Itineraris recomanats
En aquest cas sí que recomanem boscos de qualitat, boscos vells i ben conservats, amb arbres alts. També és un ocell discret, però molt més selectiu i constant a l’hora de cercar hàbitat, escull sovint límits o proximitats de clarianes.

Aligot comú; Buteo buteo; H; NR;
Identificació: 52 cm.

Amb molt, el rapinyaire “gran” més corrent de la Conca, com que el veurem sovint, ens serà fàcil reconèixer-lo ben aviat.
La silueta de vol és similar, salvant les distàncies, sobretot de mida, a la d’una Àliga daurada, sense les puntes de les ales tirades per amunt, és clar. Cua curta, coll també curt i ales arrodonides. El color és variable, com en molts rapinyaires, però, en general, podem dir que és marró amb el començament de la cua i la part central de les ales més clars.
Situació:
Encara força corrent, malgrat que ja se’n comença a notar la disminució. Principalment sedentari, però també n’hi ha d’hivernals i, juntament amb l’aligot vesper, és el rapinyaire més corrent en migració, els grans grups en pas són realment difícils de distingir, si no és que els veiem en bones condicions.
Itineraris recomanats:

Com a sedentari, el trobarem a les zones de mosaic entre conreu i bosc de tota la plana de la Conca, de la mateixa manera, a l’hivern podrem reconèixer als hivernals, més clars i més grans. Per a veure’n en migració, en canvi, caldrà anar a les carenes de les muntanyes, sobretot a la Serra de Miramar i al Tallat.

Aligot calçat ; Buteo lagopus; H; R;
Identificació: 55 cm.

S’assembla bastant a l’aligot comú, però és força més gran i més contrastat, és molt característica la presència de dues taques clares prop de vèrtex flexor de les ales. Si hem de ser realistes, però, ens costarà molt de conèixer-lo, ja que no és tant diferent dels altres aligots i, a més, és molt car de veure.
Situació:
Rar, se’n veu algun quasi tots els anys, però no és gens estrany de no veure’n cap en molt de temps. En migració i hivernal, no n’hem vist mai a l’estiu ni a la primavera.
Itineraris recomanats:
Serra del Tallat i Alt Gaià. Zones de cereal i bosc.

Aligot rogenc; Buteo rufinus. P, R.
Identificació: 57 cm.
Com un aligot calçat, gran, més que l'aligot comú. El tret més distintiu és el color de la cua, vermellós uniforme i molt contrastat amb la resta del plomatge.
Situació: Rar, gairebé accidental.
Itineraris recomanats: S'ha vist al Bloc del Gaià, però en ser accidental, probablement es pot trobar arreu.

Aligot de Harris; Parabuteo unicinctus. E.

Identificació: 57 cm.

De la mida d'un aligot autòcton, però molt més esvelt, com un astor. El tret més distintiu és el color xocolata gairebé uniforme, amb blanc a la cua.

Situació: Accidental. Escapat de cetreria.

Rapinyaires diürns I

47. Aligot vesper ; Pernis apivorus; P, E; NR;
Identificació: 56 cm.
Difícil de distingir de l’aligot comú a ulls inexperts, bàsicament, ho farem per la silueta més esvelta, cap més petit i ales més estretes. A més, si el veiem de prop, ajuden molt les dues barres fines prop de la base de la cua i, si el veiem encara millor, la cera grisa és diagnostica.
Situació:
Migrant molt corrent, en grans o petits grups, i en els dos passos, prenupcial i postnupcial. Seria interessant de descobrir, finalment, si pot nidificar a les parts altes de les quatre comarques, sobretot als altiplans boscosos de les Muntanyes de Prades.
Itineraris recomanats:
A la primavera i a la tardor, en dies poc assolellats o amb vent, a la carena de la Serra Carbonària o al Tallat, si fa sol, a qualsevol indret, però sobretot a la plana del Camp.

48. Milà negre ; Milvus migrans; P; NR;
Identificació: 57 cm.
Rapinyaire força característic i inconfusible, tant per la silueta, amb la cua forcada, com per mida i forma de volar. De vegades, recorda una mica una gavina jove amb la cua forcada. De tota manera, no la té tan forcada com el reial, i, de vegades sembla que la tingui acabada recta.
Situació:
Molt corrent en migració, solitari o en grups molt petits, molt més rarament n’hi podria haver d’hivernals.
Itineraris recomanats:
A qualsevol indret, sobretot a les comarques del Camp, li agraden els abocadors, masses d’aigua o indrets on es pugui trobar menjar fàcil.

49. Milà reial ; Milvus milvus; P, H; NR.
Identificació: 64cm.
Rapinyaire gran, més que el milà negre, de coloració contrastada i molt diagnostica, amb la cua molt més forcada que el negre, sempre es veu forcada malgrat que la tingui molt oberta. Forma de vol també similar a les gavines, molt àgil i potent.
Situació:
Similar al Milà negre, però força més escàs. Gairebé sempre solitari.
Itineraris recomanats:
Proximitat de l’aigua, planes conreades alternant amb boscos i bosquets, sobretot de ribera.

50. Aufrany ; Neophron percnopterus; P; R.
Identificació: 65 cm.
Molt fàcil d’identificar si el veiem de prop i es tracta d’un adult, fàcil si es tracta d’un jove. La silueta és característica, amb la cua en forma de tascó, com els corbs, però encara ho és més la coloració dels adults, que s’assembla més a una cigonya que a qualsevol altre rapinyaire que s’observa a la zona. La combinació de blanc a la major part del cos i negre a les primàries és diagnostica. Las mida és similar a una marcenca o una perdiuera, és a dir, com un àliga mitjana-gran.
Situació:
Molt rar en migració. Especialment observat a la primaveral.
Itineraris recomanats:
Com que el més possible és que es presenti en migració, serà més fàcil d’observar-lo a carenes de muntanyes, però, donada la seva raresa i imprevisibilitat, el podrem observar a qualsevol lloc.

51. Voltor comú; Gyps fulvus; P; R.
Identificació: 100 cm.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, fins i tot que l’àliga daurada, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.
Situació:
Molt ocasional, es presenta sobretot en temps de dispersió dels joves, a l’estiu, procedent, molt probablement de les colònies de cria dels Ports.
Itineraris recomanats:
Parts més altes de la muntanya, sobretot carenes, Muntanyes de Prades, Serres de l’Alt Gaià, Miramar, Llaberia, Colldejou i Vandellòs. Però molt sovint es presenta a la línia de costa i és allí on se'n troben més joves perduts que acaben a centres de recuperació.

Trencalòs; Gypaetus barbatus; P; AC.

Identificació: 115 cm.

Totalment inconfusible, molt gran, enorme, però esvelt i ben proporcionat. Cua en forma de tascó i ales llargues i primes, realment espectacular.

Situació:

Absolutament excepcional, accidental.

Itineraris recomanats:

Curiosament, s'ha citat als Aiguamolls de Torredembarra.

51. Voltor negre; Aeypiuss monachus; AC.
Identificació: 110 cm.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, fins i tot que el voltor comú, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és molt fosca, d'ací el nom, quasi negra, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.
Situació:
Excepcional, una sola cita a Mont-roig.

52. Àliga marcenca ; Circaëtus gallicus; E, P; NR.
Identificació: 65 cm.
 Dins de les dificultats que presenta la identificació dels rapinyaires en vol, la marcenca n’és una mica excepcional, per coloració, sobretot per sota, i per la forma típica de mantenir les ales, sempre una mica tancades, és fàcil de reconèixer en vol, per poc que el veiem de prop. A més, és força més refiat que altres àligues. Per la silueta, amb un cap molt prominent, que el fa semblar una mica un rapinyaire nocturn, el reconeixerem també força bé posat.
Situació:
Estival amb bones poblacions, evidentment, en tractar-se d’un predador especialitzat, no és abundant, però les seves poblacions han augmentat progressivament en el darrers anys fins a assolir un nivell que es pot considerar proper a l’òptim. Arriba a la primera quinzena de març -d'ací el nom- excepcionalment al febrer, i marxa a mig setembre.
Itineraris recomanats:
Boscos de muntanya, els vessants solells, amb bones poblacions de rèptils, li són molt adients, mantenen una periodicitat en l’exploració de l’hàbitat molt regular, essent a les mateixes hores als mateixos llocs dia rere dia.