Alliberament, fotos del Pep Aguadé.

Ahir vaig poder col·laborar amb els Agents Rurals, amb el David Rullo vam anar a l'escola Vitxeta, de Reus, per a alliberar un aligot que ha passat pel Centre de Recuperació de Vallcalent. Gràcies a que també va venir el Pep Aguadé, tenim aquestes fotos de qualitat. Un goig poder ensenyar a l'alumnat com cal cuidar la Natura.

Protegint el corriol camanegre.

El nostre pa de cada dia.

Corriol camanegre?

Un dels molts gossos que es poden veure cada dia corrent per la platja de la Pineda, aquí passant a la vora del cartell que indica que no hi pot ser. Ah, ara va lligat, però a la platja corria solt.

Més òlibes.

Amb el Juan Muñoz, entusiasta i treballador, ja vam fer l'any passat una reintroducció assistida d'òlibes a Vallmoll. Bé, de fet la feina la va fer ell, bàsicament, nosaltres hi vam col·laborar. Va anar tot bé, tant, que enguany hi tornem, cinc olibetes més a punt d'augmentar el cens de l'Alt Camp.

Civisme?

Aquest cartell hi és a diverses platges del nostre país. Els corriols camanegres tenen el vici de voler criar a la platja, a la sorra, on els humans s'estiren gairebé -o del tot- despullats per a agafar càncer de pell. Bé, això no és gaire nociu per als corriols, el que sí que ho és és passejar els gossos deslligats per la platja, cosa que és totalment prohibida, i hi ha cartells que ho indiquen. Doncs res, la gent ni cas. És un miracle que cada any aconsegueixin créixer alguns pollets d'aquesta espècie catalogada en perill. Un moixonet preciós, per cert.

Protecció del corriol camanegre.

Zona humida de les Madrigueres, on intenta de criar el corriol camanegre, espècie catalogada en perill.

Les basses del Pedret.

No tot han de ser males notícies. A Reus, acaben d'inaugurar aquest dissabte les basses del Pedret. Això s'enmarca en la iniciativa RENATUReus, i es tracta de crear un espai humit, uns aiguamolls, aprofitant les aigües que surten de la depuradora municipal. Això ens sona molt...i és una acció molt interessant, que augmenta molt la biodiversitat de l'entorn i que molts ajuntaments podrien imitar amb poc cost i resultats sorprenentment bons. Reus ho ha fet, i nosaltres els felicitem, aquest Ajuntament sembla que està a anys llum en aquest aspecte d'altres no massa llunyans. A Reus, per exemple, han partit pràcticament de zero per a crear aquest espai, igual que ha passat al Pla de Santa Maria fa anys. En canvi, a Torredembarra i el Creixell, per citar els exemples que ens semblen més colpidors, tenen un espai natural que sols caldria gestionar una mica, ja que en aquest cas no es parteix de zero, i el seu estat d'abandonament és deplorable. És cert que falta alguna cosa a millorar, com ara que el camí cap a les pantalles d'observació fos separat de la vista de les llacunes d'alguna manera, preferentment natural, amb vegetació, però sens dubte que aquest indret esdevé, a partir d'ara, una visita obligada per als naturalistes i afecccionats de la zona, que fins i tot poden venir a peu des de la ciutat. Moltes gràcies i moltes felicitats per aquesta iniciativa.

Pèrdua de biodiversitat a Torredembarra.

Una llàstima i/o una vergonya: mentre a d'altres llocs no llunyans s'està renaturalitzant i fent un esforç per a augmentar la biodiversitat, a Torredembarra la pèrdua és evident. Aquestes ortofotos demostren com en pocs anys, del 2008 a avui, els quatre estanys més importants dels Muntanyans pràcticament han desaparegut per manca total de gestió. El que podria ser (i ha estat) un espai importantíssim de biodiversitat i un refugi per a ocells migradors és ara un canyissar pràcticament impenetrable amb una minúscula superficie d'aigua, on hi viuen unes poques espècies. A dalt, el Saler, a sota, Sol, Clarà i el Gaianet. Però bona notícia: té solució fàcil, sols cal una mica de voluntat.

Ajuntaments Vs Medi Ambient.

Aquesta és la sensibilitat ambiental de la majoria dels ajuntaments...i altres administracions. No calen paraules.

El xoriguer atrapat.

Amb l'ajuda dels treballadors de l'empresa, alliberem la femella de xoriguer que havia quedat atrapada a la lletra P de la nau. Ja vola sense problemes.

Llenties d'aigua.

 Teníem un veritable problema amb la llentilla d'aigua, Lemna minor, havia cobert totalment la superfície de la llacuna gran als aiguamolls del Pla. Els ocells que passaven volant no podien veure aigua lliure.

Doncs bé, avui entre el vent i un parell de pales de netejar piscines, hem aconseguit que sols cobreixi aproximadament la setena part de la llacuna.

Caldrà anar fent manteniment.

Tutorial d'aguaits.

Si haguéssim de fer un tutorial de com s'ha de posar un observatori d'ocells en un espai natural, podríem posar aquesta foto, així és, exactament. Aquest observatori compleix absolutament totes les normes que NO ha de seguir un aguait per a observar ocells:

1- Quan hi arribes, tots els ocells presents a la bassa et veuen venir.

2- Un cop hi ets, et continuen veient tota l'estona.

3- Tenint un espai descobert de vegetació per a poder observar perfectament la llacuna, l'observatori és darrere del canyissar, amb nula vista sobre l'aigua oberta.

4- No hi ha cap mena de seient per a estar-hi còmodes una estona.

5- Si plou o fa vent, et mulles tu i el teu equip tant com els mateixos ànecs.

Perfecte, doncs, mai poseu un observatori així si gestioneu un espai.

La ventada!

Vaja, una visita a la base del CAR al Baix Camp ens fa adonar d'una mala notícia.

El niu artificial que vam instal·lar al gran pi de la Roureda, vora la carretera de Tarragona a Reus, ha estat víctima de la ventada. El fort temporal d'aquesta tardor l'ha vençut.

Aquest niu havia possibilitat que la parella de xoriguers de la zona pugués envolar quatre o cinc pollets cada any des que, amb l'ajut de l'Ajuntament de Reus, els Bombers i la propietat de la finca, el vam poder posar. El motiu fou que es van enderrocar les sitges on criava la parella des de feia molts anys.
En aquest mateix bloc en podeu seguir la història.

Ara haurem de cercar una zona adient per a tornar a posar el niu artificial. Cosa difícil, perquè no és fàcil de trobar un lloc a prou alçada i amb garantia de tranquil·litat.

Una llàstima.

Nou atles català.

Enguany és el darrer de treball de camp per a l'Atles dels nidificants nou. Si sabeu dintingir que en aquesta foto hi ha dues espècies diferents de pardal, ja en sabeu prou per a col·laborar

Ep! I si no ho sabeu, també!

Penseu que conèixer on i quan tenim cada espoècie nidificant no és sols per curiositat, és una eina insubstituïble per a poder  aplicar criteris de gestió al territori.

Entreu al bloc de l'amic Abel Julien que explica molt bé com podeu ajudar a fer el millor atles d'ocells nidificants que s'hagi fet mai. El teniu enllaçat al costat.

Per cert, el de l'esquerra és un pardal comú, Passer domesticus, i el de la dreta un pardal xarrec, Passer montanus.

Bonics, no?