Arpella pàl·lida ; Circus cyaneus; P, H; NR
Identificació: 46 cm.
En el cas de les arpelles, ens trobem una certa dificultat en identificar exactament l’espècie, sobretot quan es tracta de joves i femelles de qualsevol edat, però, en canvi, és relativament fàcil de saber que ens trobem davant d’un rapinyaire del gènere Circus.
La seva forma de volar, boiant, és característica, es suspèn a poca alçada, resseguint lentament les irregularitats del terreny amb una elegància i domini del vol incomparables. A més, la seva silueta és totalment diagnostica, molt esvelta, amb la cua i les ales molt llargues i primes i un cos estilitzat.
Per a saber que es tracta de l’arpella pàl·lida ja costa una mica més, si és un mascle ad, ens fixarem en la coloració general gris clara, preciosa, amb sols unes petites taques negres a les puntes de les ales. Si és una femella i/o un jove, el carpó, molt gran i molt blanc, ens ajudaran molt.
Situació:
Migradora regular i hivernal més escassa. El fet de presentar-se a l’hivern ens facilita una mica la identificació. Però, és clar, és molt més freqüent a la migració, encara que, com l’Arpella vulgar, no és precisament el rapinyaire diürn més fàcil de veure.
Itineraris recomanats
Els conreus de cereal són l’indret ideal per a veure aquest bonic rapinyaire, passeu-vos per un camp d’ordi de novembre a febrer, com més alt millor –alçada s. n. m., és clar- Aleshores, podreu tenir la sort de gaudir de les acrobàcies aèries d’aquest caçador de preses molt petites però d’elegància enorme.
Esparver cendrós ; Circus pygargus; P, E; NR;
Identificació: 46 cm.
Per a qui no sigui un ornitòleg una mica experimentat, és molt difícil d’identificar de l’Arpella pàl·lida, sobretot si no és un mascle adult. En general, podem dir que, si ho és, el color gris és més “brut” i amb més zona negra, fins i tot unes ratlles al mig de l’ala. I si no ho és, i és una femella o un jove, el carpó blanc és molt menys visible en vol. Les diferències de mida són tan relativament petites, que sols ens serviran si els estem veien junts i, si els distingim per això per separat, és que ja en sabem prou per a haver-los distingit abans pel seu aspecte.
Situació:
Estival molt rar i molt menys rar com a migrador, en els dos passos és possible de veure’l, encara que no és gens abundant.
Itineraris recomanats
Les grans extensions cerealistes de la “Segarra Tarragonina” són els hàbitats ideals per a trobar-nos amb aquest elegant i espectacular rapinyaire. De tota manera, val el que s’ha dit per a l’Arpella pàl·lida, és força escàs, malgrat que la gran visibilitat de l’ambient que ocupa ens farà una mica més fàcil la localització.
Com a guia, us direm que per a realitzar-ne censos i seguiments s’acostumen a recórrer pistes forestals enmig de camps de cereal amb un cotxe de sostre practicable, drets i mirant sense parar amb els binocles enmig del mar d’espigues.
Arpella vulgar; Circus aeruginosus; P, H; NR;
Identificació: 52 cm. 133 Jon. 84 Sve.
La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar, encara que potser és una mica més potent, més ràpid.
Quant a la coloració, la més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i les “vores d’atac” i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la coloració.
Situació:
Relativament freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l a la tardor, ja que acostumen a migrar en família, i aleshores es tornen una mica menys discrets.
Itineraris recomanats
És difícil recomanar un tipus concret d’hàbitat per a observar aquest ocell, ja que és un rapinyaire molt adaptable i oportunista. De tota manera, lògicament, i pel tipus d’hàbitat on cria, el cercarem a zones de ribera, canyissars, etc. També a les carenes de muntanya en dies de vent que ajuden a la migració més ràpida.
Esparver d’espatlles negres ; Elanus caeruleus; P; R.
Identificació: 33 cm.
Identificació: 46 cm.
En el cas de les arpelles, ens trobem una certa dificultat en identificar exactament l’espècie, sobretot quan es tracta de joves i femelles de qualsevol edat, però, en canvi, és relativament fàcil de saber que ens trobem davant d’un rapinyaire del gènere Circus.
La seva forma de volar, boiant, és característica, es suspèn a poca alçada, resseguint lentament les irregularitats del terreny amb una elegància i domini del vol incomparables. A més, la seva silueta és totalment diagnostica, molt esvelta, amb la cua i les ales molt llargues i primes i un cos estilitzat.
Per a saber que es tracta de l’arpella pàl·lida ja costa una mica més, si és un mascle ad, ens fixarem en la coloració general gris clara, preciosa, amb sols unes petites taques negres a les puntes de les ales. Si és una femella i/o un jove, el carpó, molt gran i molt blanc, ens ajudaran molt.
Situació:
Migradora regular i hivernal més escassa. El fet de presentar-se a l’hivern ens facilita una mica la identificació. Però, és clar, és molt més freqüent a la migració, encara que, com l’Arpella vulgar, no és precisament el rapinyaire diürn més fàcil de veure.
Itineraris recomanats
Els conreus de cereal són l’indret ideal per a veure aquest bonic rapinyaire, passeu-vos per un camp d’ordi de novembre a febrer, com més alt millor –alçada s. n. m., és clar- Aleshores, podreu tenir la sort de gaudir de les acrobàcies aèries d’aquest caçador de preses molt petites però d’elegància enorme.
Esparver cendrós ; Circus pygargus; P, E; NR;
Identificació: 46 cm.
Per a qui no sigui un ornitòleg una mica experimentat, és molt difícil d’identificar de l’Arpella pàl·lida, sobretot si no és un mascle adult. En general, podem dir que, si ho és, el color gris és més “brut” i amb més zona negra, fins i tot unes ratlles al mig de l’ala. I si no ho és, i és una femella o un jove, el carpó blanc és molt menys visible en vol. Les diferències de mida són tan relativament petites, que sols ens serviran si els estem veien junts i, si els distingim per això per separat, és que ja en sabem prou per a haver-los distingit abans pel seu aspecte.
Situació:
Estival molt rar i molt menys rar com a migrador, en els dos passos és possible de veure’l, encara que no és gens abundant.
Itineraris recomanats
Les grans extensions cerealistes de la “Segarra Tarragonina” són els hàbitats ideals per a trobar-nos amb aquest elegant i espectacular rapinyaire. De tota manera, val el que s’ha dit per a l’Arpella pàl·lida, és força escàs, malgrat que la gran visibilitat de l’ambient que ocupa ens farà una mica més fàcil la localització.
Com a guia, us direm que per a realitzar-ne censos i seguiments s’acostumen a recórrer pistes forestals enmig de camps de cereal amb un cotxe de sostre practicable, drets i mirant sense parar amb els binocles enmig del mar d’espigues.
Arpella vulgar; Circus aeruginosus; P, H; NR;
Identificació: 52 cm. 133 Jon. 84 Sve.
La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar, encara que potser és una mica més potent, més ràpid.
Quant a la coloració, la més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i les “vores d’atac” i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la coloració.
Situació:
Relativament freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l a la tardor, ja que acostumen a migrar en família, i aleshores es tornen una mica menys discrets.
Itineraris recomanats
És difícil recomanar un tipus concret d’hàbitat per a observar aquest ocell, ja que és un rapinyaire molt adaptable i oportunista. De tota manera, lògicament, i pel tipus d’hàbitat on cria, el cercarem a zones de ribera, canyissars, etc. També a les carenes de muntanya en dies de vent que ajuden a la migració més ràpida.
Esparver d’espatlles negres ; Elanus caeruleus; P; R.
Identificació: 33 cm.
Rapinyaire totalment inconfusible, per coloració, silueta i forma de vol. De la mida d’un Xoriguer, però sense cua i amb una forma, quan és posat, que recorda una mica un rapinyaire nocturn. Color blanc amb taques fosques, realment bell.
Situació:
Encara és rar, però sembla que de cada dia se’n veuen més, fins i tot, a nivell nacional, ja s’ha trobat nidificant a Catalunya. Cal fixar-se en aquesta espècie, ja que potser ben aviat formarà part de la nostra avifauna com a no rar. De fet, el 2006 vam veure'n una parella estabilitzada a una zona adient a l'Alt Camp, no hem tornat a prospectar per a assegurar-ne la reproducció.
Itineraris recomanats:
Li agraden força els hàbitats on alternen conreus d’arbres, cereal i bosquets. és ben evident, doncs, que la plana de la Conca li ha de ser ben adient, especialment zones de cereal amb ametllers, on se solen posar per a caçar a l’aguait.
Astor ; Accipiter gentilis; S, P, H; NR;
Identificació: 55 cm.
Situació:
Encara és rar, però sembla que de cada dia se’n veuen més, fins i tot, a nivell nacional, ja s’ha trobat nidificant a Catalunya. Cal fixar-se en aquesta espècie, ja que potser ben aviat formarà part de la nostra avifauna com a no rar. De fet, el 2006 vam veure'n una parella estabilitzada a una zona adient a l'Alt Camp, no hem tornat a prospectar per a assegurar-ne la reproducció.
Itineraris recomanats:
Li agraden força els hàbitats on alternen conreus d’arbres, cereal i bosquets. és ben evident, doncs, que la plana de la Conca li ha de ser ben adient, especialment zones de cereal amb ametllers, on se solen posar per a caçar a l’aguait.
Astor ; Accipiter gentilis; S, P, H; NR;
Identificació: 55 cm.
Rapinyaire de mida mitjana i d’un aspecte realment inconfusible si l’aconseguim de veure de prop, cosa força difícil. Si el veiem volant, la cua llarguíssima i les ales curtes i arrodonides li donen una silueta de vol única, sols semblant a l’esparver, el seu parent petit. Dues mides diferents, la de les femelles, com un aligot, i la dels mascles, una mica més gran que un xoriguer.
Si els veiem parats, la cella prominent i els ulls enfonsats li donen un aspecte ferotge, de rapinyaire implacable, que ho és.
Quant a la coloració, en canvi, no hi ha diferència entre femelles i mascles, sinó entre joves i adults, aquests darrers tenen tonalitats grises i el ventre finament ratllat horitzontalment. Els joves, en canvi, vesteixen tonalitats marrons amb el ventre clar també, però tacat de pinzellades verticals.
Situació:
La Conca de Barberà, sobretot la zona de la “Segarra Tarragonina” és una de les zones del país on hi ha les millors densitats d’Astor, realment, la seva població assoleix aquí nivells propers a l’estat ideal. De tota manera, no ens fem il·lusions, es tracta d’un rapinyaire molt discret, excepte en els vols nupcials.
Itineraris recomanats
Zones de barreja de conreus i boscos a qualsevol indret de la comarca. També és força corrent a boscos de major qualitat, com ara dl bosc de Poblet, però resulta encara més difícil de veure en grans masses, ja que pot viure quasi sense sortir-ne.
Esparver ; Accipiter nisus; S, P, H; NR;
Identificació: 34 cm.
Un veritable astor en petit, de fet, en moltes comarques se l’anomena popularment “astoret”. El mascle adult sí que n’és bastant diferent, amb un color molt blavós, únic, i tonalitats vermelloses per sota, amb un barrat horitzontal molt fi. L’aspecte de la cara és encara més agressiu que el de l’astor, amb un bec diminut però realment tallant, és la silueta d’un caçador de precisió. La femella és molt semblant a la de l’astor, però de la mida d’un xoriguer. Els joves, com els dels astors, són marrons.
Situació:
Molt més escàs que l’astor, es tracta d’una espècie molt sensible a diversos factors, com ara a la contaminació que afecta als insectívors o a la cacera, ja que pel seu estil de vol i la seva mida és molt més víctima de tret que la majoria dels altres rapinyaires.
Itineraris recomanats
En aquest cas sí que recomanem boscos de qualitat, boscos vells i ben conservats, amb arbres alts. També és un ocell discret, però molt més selectiu i constant a l’hora de cercar hàbitat, escull sovint límits o proximitats de clarianes.
Aligot comú; Buteo buteo; H; NR;
Identificació: 52 cm.
Si els veiem parats, la cella prominent i els ulls enfonsats li donen un aspecte ferotge, de rapinyaire implacable, que ho és.
Quant a la coloració, en canvi, no hi ha diferència entre femelles i mascles, sinó entre joves i adults, aquests darrers tenen tonalitats grises i el ventre finament ratllat horitzontalment. Els joves, en canvi, vesteixen tonalitats marrons amb el ventre clar també, però tacat de pinzellades verticals.
Situació:
La Conca de Barberà, sobretot la zona de la “Segarra Tarragonina” és una de les zones del país on hi ha les millors densitats d’Astor, realment, la seva població assoleix aquí nivells propers a l’estat ideal. De tota manera, no ens fem il·lusions, es tracta d’un rapinyaire molt discret, excepte en els vols nupcials.
Itineraris recomanats
Zones de barreja de conreus i boscos a qualsevol indret de la comarca. També és força corrent a boscos de major qualitat, com ara dl bosc de Poblet, però resulta encara més difícil de veure en grans masses, ja que pot viure quasi sense sortir-ne.
Esparver ; Accipiter nisus; S, P, H; NR;
Identificació: 34 cm.
Un veritable astor en petit, de fet, en moltes comarques se l’anomena popularment “astoret”. El mascle adult sí que n’és bastant diferent, amb un color molt blavós, únic, i tonalitats vermelloses per sota, amb un barrat horitzontal molt fi. L’aspecte de la cara és encara més agressiu que el de l’astor, amb un bec diminut però realment tallant, és la silueta d’un caçador de precisió. La femella és molt semblant a la de l’astor, però de la mida d’un xoriguer. Els joves, com els dels astors, són marrons.
Situació:
Molt més escàs que l’astor, es tracta d’una espècie molt sensible a diversos factors, com ara a la contaminació que afecta als insectívors o a la cacera, ja que pel seu estil de vol i la seva mida és molt més víctima de tret que la majoria dels altres rapinyaires.
Itineraris recomanats
En aquest cas sí que recomanem boscos de qualitat, boscos vells i ben conservats, amb arbres alts. També és un ocell discret, però molt més selectiu i constant a l’hora de cercar hàbitat, escull sovint límits o proximitats de clarianes.
Aligot comú; Buteo buteo; H; NR;
Identificació: 52 cm.
Amb molt, el rapinyaire “gran” més corrent de la Conca, com que el veurem sovint, ens serà fàcil reconèixer-lo ben aviat.
La silueta de vol és similar, salvant les distàncies, sobretot de mida, a la d’una Àliga daurada, sense les puntes de les ales tirades per amunt, és clar. Cua curta, coll també curt i ales arrodonides. El color és variable, com en molts rapinyaires, però, en general, podem dir que és marró amb el començament de la cua i la part central de les ales més clars.
Situació:
Encara força corrent, malgrat que ja se’n comença a notar la disminució. Principalment sedentari, però també n’hi ha d’hivernals i, juntament amb l’aligot vesper, és el rapinyaire més corrent en migració, els grans grups en pas són realment difícils de distingir, si no és que els veiem en bones condicions.
Itineraris recomanats:
La silueta de vol és similar, salvant les distàncies, sobretot de mida, a la d’una Àliga daurada, sense les puntes de les ales tirades per amunt, és clar. Cua curta, coll també curt i ales arrodonides. El color és variable, com en molts rapinyaires, però, en general, podem dir que és marró amb el començament de la cua i la part central de les ales més clars.
Situació:
Encara força corrent, malgrat que ja se’n comença a notar la disminució. Principalment sedentari, però també n’hi ha d’hivernals i, juntament amb l’aligot vesper, és el rapinyaire més corrent en migració, els grans grups en pas són realment difícils de distingir, si no és que els veiem en bones condicions.
Itineraris recomanats:
Com a sedentari, el trobarem a les zones de mosaic entre conreu i bosc de tota la plana de la Conca, de la mateixa manera, a l’hivern podrem reconèixer als hivernals, més clars i més grans. Per a veure’n en migració, en canvi, caldrà anar a les carenes de les muntanyes, sobretot a la Serra de Miramar i al Tallat.
Aligot calçat ; Buteo lagopus; H; R;
Identificació: 55 cm.
Aligot calçat ; Buteo lagopus; H; R;
Identificació: 55 cm.
S’assembla bastant a l’aligot comú, però és força més gran i més contrastat, és molt característica la presència de dues taques clares prop de vèrtex flexor de les ales. Si hem de ser realistes, però, ens costarà molt de conèixer-lo, ja que no és tant diferent dels altres aligots i, a més, és molt car de veure.
Situació:
Rar, se’n veu algun quasi tots els anys, però no és gens estrany de no veure’n cap en molt de temps. En migració i hivernal, no n’hem vist mai a l’estiu ni a la primavera.
Itineraris recomanats:
Serra del Tallat i Alt Gaià. Zones de cereal i bosc.
Situació:
Rar, se’n veu algun quasi tots els anys, però no és gens estrany de no veure’n cap en molt de temps. En migració i hivernal, no n’hem vist mai a l’estiu ni a la primavera.
Itineraris recomanats:
Serra del Tallat i Alt Gaià. Zones de cereal i bosc.
Aligot rogenc; Buteo rufinus. P, R.
Identificació: 57 cm.
Com un aligot calçat, gran, més que l'aligot comú. El tret més distintiu és el color de la cua, vermellós uniforme i molt contrastat amb la resta del plomatge.
Situació: Rar, gairebé accidental.
Itineraris recomanats: S'ha vist al Bloc del Gaià, però en ser accidental, probablement es pot trobar arreu.
Aligot de Harris; Parabuteo unicinctus. E.
Identificació: 57 cm.
De la mida d'un aligot autòcton, però molt més esvelt, com un astor. El tret més distintiu és el color xocolata gairebé uniforme, amb blanc a la cua.
Situació: Accidental. Escapat de cetreria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada