Primer SOCC d'hivern a Pratdip.

Vaja, quin embolic, tot plegat, això del coronavirus! Confinats a la comarca, no en podem sortir. Però el SOCC sí que el podem fer, primer, perquè és dins del Baix Camp, i segon, perquè l'ICO ens ha fet uns certificats per si ens atura la policia. No ha passat, no ens ha aturat ningú, i hem pogut fer la feina com sempre. Ara de debò, un privilegi, viure a aquesta comarca, des de la mar i el port de Cambrils, fins als més de 1000 m sobre el nivell de la mateixa Mediterrània a Prades. Podem observar en un mateix dia baldrigues o becs de serra i àligues daurades o pela-roques. No sabem la sort que tenim!

Primer SOCC d'hivern a Arbolí.

Aquest cop han calgut dos intents; dilluns pugem a Arbolí mentre a Cambrils plovisca, amb l'esperança que pari. I no para, a Arbolí també plou, cap a casa. Ep, però la pujada ha pagat la pena, un ramadet de quatre mascles joves de cabirol ens fan parar al mig de la carretera per no atropellar-los, quins animals més macos! Però dimarts el dia és clar, fred, amb vent, però es pot fer. Correcte, els resultats perfectament assimilables als dels altres anys. Ja hem començat doncs una nova temporada, el SOCC continua, i això és el més importants, aquest treball té tot el sentit en una continuïtat. Per ara fem SOCC cada any des que va néixer aquest projecte.

Àguila daurada.

El rapinyaire més gran d'Europa, impressionant!

 

Llenties d'aigua.

 Teníem un veritable problema amb la llentilla d'aigua, Lemna minor, havia cobert totalment la superfície de la llacuna gran als aiguamolls del Pla. Els ocells que passaven volant no podien veure aigua lliure.

Doncs bé, avui entre el vent i un parell de pales de netejar piscines, hem aconseguit que sols cobreixi aproximadament la setena part de la llacuna.

Caldrà anar fent manteniment.

Arpella als aiguamolls del Pla.

 Els aiguamolls del Pla sempre ens donen noves oportunitats. Com hauríem pogut tenir una foto com aquesta sense ells?

Una femella d'Arpella, Circus aeruginosus, amb el poble de Miramar al fons.

L'experiència compta a l'hora de fer fotos a la Natura.

 Arribes a un lloc, en aquest cas a la Torre d'en Dolça, a Vila-seca, i veus això.

Més concretament, això.

I no et passa desapercebut, el detall...

T'atances una mica i fas unes primeres fotos, prou bé.

I, poc a poc, amb molt de compte i paciència, t'hi vas atançant. Aconsegueixes veritables retrats.

És clar, que també compta que s'hi posi bé, perquè de la mateixa manera hauria pogut amagar-se en el canyís al primer intent d'aproximació, que és el que sol passar.

La Natura és molt agraïda.

Així no.

És molt decebedor obrir un llibre sobre rapinyaires publicat fa molt poc (2017), i trobar-te una fotografia com aquesta.

L'àliga perdiuera és catalogada com a espècie molt sensible per la legislació catalana, és prohibit d'observar-la o fotografiar-la sense permís, sobretot en la seva àrea de nidificació. Precisament aquesta parella ha fracassat diversos anys en els seus intents de criar per molèsties humanes.

El primer punt del codi ètic dels fotògrafs associats a la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura diu que la conservació de la tranquil·litat dels éssers vius serà més important que l'obtenció d'imatges. No sembla que fotografiar una parella d'àligues quan estan arranjant el niu sigui la millor forma de preservar la seva tranquil·litat.

En general, els fotògrafs de natura hauríem de deixar d'un cop de fer, i encara més de publicar, fotografies de nius. Especialment d'espècies sensibles o molt sensibles, com és aquest cas. Sense parlar que si la fotografia ha estat obtinguda sense permís estaríem parlant d'un delicte contemplat en el Codi Penal. Imaginem que per aquesta s'hauran obtingut els permisos necessaris, si més no.