L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Boscarles i bosquetes


Rossinyol bord ; Cettia cetti; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.
Paga la pena de conèixer el cant d’aquest moixó, monòton, potent i inconfusible del tot. Ja que, en canvi, a més de ser molt difícil de veure ja que és molt amagadís, el seu aspecte és molt discret i marcat de traces distintives. Podríem dir que és com un rossinyol amb la cua diferent, gens vermellosa i amb la vora “dentada”.
Situació:
Freqüent, però molt localitzat als ambients que li són adients. Sedentari, però passa totalment desapercebut fora del temps de cria, quan no canta.
Itineraris recomanats:
Zones humides, tolls, vores de rius i basses, si hi ha canyissar molt millor.

Trist ; Cisticola juncidis; S; NR;
Identificació: 10 cm.
Petit insectívor, molt petit, i sense massa trets distintius. El més visible són unes taques a la vora de la cua, que formen una banda blanca dentegada al final, quan vola segur que la veurem. Allò que ens el farà conèixer, però, és la seva conducta en època de cria, ja que fa un vol de cant ondulant molt típic, on emet una nota monòtona i uniforme quan és al capdamunt de les crestes.
Situació:
Relativament corrent, malgrat que se’l veu poc ja que és molt amagadís fora de l’època de cria. És sedentari, la qual cosa el fa víctima dels hiverns excepcionalment durs.
Itineraris recomanats:
Herbassars, però sense massa exigències. De fet, el més fàcil és veure’l a parcel·les encara abandonades d’urbanitzacions i polígons industrials.

Boscarla mostatxuda ; Acrocephalus melanopogon; H; R;
Identificació: 13 cm.
Típic insectívor d’aiguamoll, de color marró vermellós llistat i tacat de fosc, amb cella, gola i ventre blancs. De la mida d’una tallareta. Es posa al joncs i al canyís.
Situació:
Se’n pot veure escadusserament algun a les zones de canyís de l’Anguera o a altres zones adients, però és molt escàs.
Itineraris recomanats:
Vegetació helofítica, canyissar de boga i canyís. És a dir, alguns indrets del Francolí i l’Anguera, també alguns tolls com ara les graveres de Pira.

Boscarla d’aigua ; Acrocephalus paludicola; P; R;
Identificació: 12 cm.
Per a diferenciar-lo de la mostatxuda, ens fixarem en el cap, capell fosc travessat per una franja clara, a més, les parts superiors molt més contrastades, ratlles fosques i clares. La veu també és força diferent, tant el reclam com el cant, però aquest darrer difícilment el sentirem , ja que sols és un migrador rar.
Situació:
Potser una mica més freqüent que la mostatxuda, però rara, de tota manera.
Itineraris recomanats:
Joncedes i canyissars, val el mateix que hem dit per a la boscarla mostatxuda.

Boscarla de canyar ; Acrocephalus scirpaceus; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.
Aquests dos ocells, ultra la mida, s’assemblen molt. Petit insectívor esvelt i discret, color ant llis, amb una lleugera cella més clara i una mica més fosc a la cua. Canta fort, com si fos enfadat.
Situació:
De tots els Acrocephalus que podem veure a la comarca, el més freqüent, juntament amb el balquer, que és molt més gran, amb la qual cosa el distingirem de seguida. Són els dos únics que cataloguem de no rars, a diferència de com ho vàrem fer el 1992 (1).
Itineraris recomanats:
No cal repetir-nos, el mateix dels altres insectívors de canyissar.

Balquer ; Acrocephalus arundinaceus; P, E; NR;
Identificació: 18 cm.
Com una boscarla de canyar amb un creixement exagerat, enorme, gairebé tan gran com un tord. Realment molt semblant en tota la resta, però amb la cella més evident. El cant també és més potent i groller, molt peculiar, sembla una màquina.
Situació:
Encara més corrent que la boscarla d’aigua. De tota manera, cal considerar que tots aquests moixons són totalment restringits a un hàbitat molt específic i que és molt poc freqüent a la nostra comarca.
Itineraris recomanats:
Ja s’ha dit repetidament, vegetació helofítica.


Bosqueta pàl·lida ; Hippolais pallida; P, E; AC;
Identificació: 13 cm.


Sembla una boscarla, insectívor petit, amb bec molt prim i coloració ant pàl·lida, sense gaires trets distintius.
Situació:
Molt escassa, a més, prou difícil de detectar per costums i facilitat de confusió. Tot plegat, potser no és tant escàs, en qualsevol cas, no és gens corrent.
Itineraris recomanats:
Matollars, boscos de ribera i fins i tot conreus d’arbres. Per a poder-lo observar, serà millor fixar-s’hi bé en totes les bosquetes que veiem que ens semblin diferents de l’habitual.

Bosqueta ; Hippolais polyglotta; P, E; NR;
Identificació: 13 cm.


Com la pàl·lida, però totalment verda per damunt i grogosa per sota. Amagadissa i difícil de veure, però amb un cant molt bonic i fàcil de reconèixer.
Situació:
No rara com a nidificant, però una mica selectiva pel que fa a hàbitat. En canvi, molt més freqüent a la migració, tot i que més difícil de detectar, és clar.
Itineraris recomanats:
Boscos de ribera i rouredes obagues per a criar, però en migració, es pot veure a qualsevol ambient obac.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...