Passerells

Els passerells comuns, Linaria cannabina, són uns fringíl·lids curiosos. A diferència de la majoria de la resta, no viuen a zones amb molts arbres. A ells, el que els agrada de debó són els matollars, les màquiesm garrigues, etc. Fins al punt que, certament, es veuen beneficiats pels incendis forestals.

El seu cant és força bonic, aflautat, i és molt apreciat sobretot a la zona central de Catalunya. A aquestes comarques centrals, Osona, Berguedà i voltants, hi ha una gran tradició de caçar vius passerells i fer-ne compteticions de cant, fins i tot molt més que la cadernera, més utilitzada a les nostres comarques meridionals.

És molt espectacular d'observar les taques roges del pit dels mascles en època de zel, i què diferents són de les discretes femelles.

Però al Camp, a la nostra terra, també en tenim, de passerells comuns. Precisament aquests dies he aconseguit fotografiar-ne mascles i femelles, mitjançant el digiscoping.

En una de les fotos es pot apreciar el que en podriem dir efecte Jonsson, és a dir, el perquè les siluetes dels ocells de la guia de Jonsson són tan diferents de les que il·lustren els dibuixants mediterranis. A Suècia hi fa fred, i aquí es pot veure perfectament quina diferència més gran té la silueta d'un ocell quan la temperatura és alta -les fotos són fetes aquest mes de juliol- i, en canvi, quan s'estarrufa, sovint degut al fred de forma perllongada en el temps, però en aquest cas sols momentàniament, com per a estirar-se.

El que no he acabat d'entendre mai és per què s'asocia el Passerell, el seu nom, amb un caràcter fàcil d'enredar. És a dir, per què als que són ingenus, que no ténen malícia i se'ls pot enganyar fàcilment, se'n diuen passerells. Jo no he notat pas que els C. cannabina siguin més ingenus que altres ocells. En canvi, els Pit-roigs i els Tallarols de casquet sí que m'ho sembla, i el seu nom no s'ha associat mai a aquest caràcter...seguirem investigant.

Els falciots.

L'altre dia se'm va acudir d'intentar fotografiar en vol un falciot, per a provar si es podia aconseguir un resultat prou acceptable.

He de confessar que ho vaig fer animat per la magnífica feina del Danielle Ochiato, un fotògraf italià que ho ha conseguit amb matrícula d'honor.

No es pot dir que les meves fotos hagin estat tan perfectes, però alguna cosa se'n pot treure, per a conèixer com és l'espècie.

El que passa, però, és que aquesta feina m'ha suggerit fer comentaris monogràfics a aquest bloc, més que res per a acompanyar les fotos amb una mica d'informació.

Sempre m'han fascinat, els falciots, al Baix Camp en tenim de tres espècies; el més corrent, el Falciot comú, Apus apus, és molt i molt abundant, cada cop més. I quasi cada dia a l'estiu em donen feina, anat a recollir el que l'usuari en diu una oreneta, un rapinyaire o fins i tot un falcó. Sense anar més lluny, el darrer que vaig anar a recollir era, suposadament, un halcón.

Després hi ha també per la ciutat de Reus i per la costa del Baix Camp i el Tarragonès, el Falciot pàl·lid, Apus pallidus, dinstingible per tenir una coloració més clara, anar en grupets molt més petits -o sol, sovint- i xisclar amb una veu molt més fluixeta i greu

I, finalment, hi ha el més gran i espectacular de tots, el Ballester, Apus melba, un falciot enorme i que no necessita xisclar, si ens passa pel costat sols sentirem el soroll de l'aire com literalment s'obre per a deixar-li pas. Això succeeix a la muntanya, més fàcil a les vores dels cingles, si no, el ceurem sols de molt lluny i el distingirem per la coloració clara al ventre i la seva mida molt més gran.

El més interessant dels falciots és la seva vida, la seva conducta: Són els veritables ocells, els amos de l'aire, hi viuen sempre, hi crien, hi dormen. Els falciots no necessiten parar a terra mai, fins i tot dormen volant. Sols les nostres espècies, les europees, per dir-ho així, han d'aturar-se a edificis, cingles o xaragalls per a poder cercar una esquerda, pondre els ous i covar-los, fins que els pollets volin i no els calgui tornar a aturar el vol fins que ells mateixos vulguin ser pares.

A l'orient, però, fins i tot hiha espècies que coven els ous enlaire, agafant-los entre les seves potetes -apus vol dir, en llatí, sense peus- fins que eclosionen i els pollets ja surten volant.

Increïble!

Bé, unes quantes fotos que vaig poder fer, entremig, el famós falcó que va anar al CRPR, com cal, totes són del Falciot comú, i les vaig fer des de la terrassa de casa.

Monografies

Les monografies sobre una espècie o grups d'espècies en concret són el tercer grau de la bibliografia ornitològica.

Acostumen a reflectir anys i anys de dedicació d'algú a l'estudi d'una espècie. La qualitat és irregular; n'hi ha de bones, de molt bones i de regulars -de dolentes, en general, podem dir que no n'hi ha.

El problema sol ser que les millors són sempre en idiomes forans, generalment en anglès, ens caldrà entendre'l, si més no, ja que podem esperar asseguts si pretenem tenir-les traduïdes al català; el mercat és massa reduït per a fer que una traducció pagui la pena.

Ben aviat -ja fa dies que es diu, però potser ara sí que falta poc- en sortirà una en català sobre l'àliga perdiuera, també n'hi ha una -realment és un pla de recuperació- sobre el trencalòs: Són les excepcions.

Cada dia n'apareixen de noves, i hi ha, naturalment, espècies que en ténen diverses, i d'altres sobre les que ni se n'ha escrit cap ni, probablement, se n'escriurà mai. Normalment obeeix a l'atenció que desperta cada ocell.

Recentment, Omega ha començat una col·lecció de monografies en castellà, traduïdes del francès, que són força interessants i correctes, en general. Aquesta del Falcó pelegrí, per exemple, posa molt d'èmfasi en criticar tot el tema de l'excessiva manipulació i control a què s'està sometent els rapinyaires actualment per part d'ornitòlegs i fotògrafs professionals. Ja és hora que es comencin a aixecar veus autoritzades contra aquests abusos.

Si les voleu trobar totes, essent llibres tan especialitzats, haureu d'anar a llibreries també especialitzades, Oryx, a Barcelona, és la millor opció si no voleu agafar un vol cap a les Illes Britàniques.

Atles.

Si hem de dedicar-nos a observar ocells a Catalunya, és una assignatura obligatòria consultar l'Atles dels Ocells nidificants de Catalunya publicat per l'ICO el 2004 a Barcelona, obra d'una colla d'autors, coordinats pel Vittorio Pedrocchi i el Joan Estrada, amb el treball de camp de quatre-cents noranta-set (497) ornitòlegs i ornitòlogues.

Una obra magnífica i de referència obligada, sobre la base de la qual hem d'adonar-nos de si les observacions que anem fent diàriament són interessants o entren dins la normalitat, per exemple. Aquest llibre no pot faltar a la biblioteca de cap ocellaire català.

És clar que, no obstant això té limitacions. Una d'elles és que es refereix, com ens indica el seu títol, únicament a espècies nidificants, tot just enguany s'ha finalitzat el treball de camp de l'obra que vindrà a solventar aquesta mancança: Per primer cop tindrem un Atles dels ocells hivernals a Catalunya. Pensem que d'atles de nidificants ja se n'havia fet un fa més de vint anys, en canvi, d'hivernals serà el primer.

Mentre esperem que els coordinadors i autors dels textos facin la seva feina i ben aviat el puguem tenir a la mà, gaudim amb el pès i la presència de l'Atles de nidificants. Les il·lustracions del Toni Llobet ajuden molt, a aquest gaudi.

Telescopi

Probablement, el telescopi serà de les darreres eines que comprarem, ja que el seu preu no és precisament baix -la crisi!- però de ben segur que, quan ho haguem fet, no ens en penedirem.

Es tracta d'un estri útil, molt útil, però sobretot molt agraït. La visió amb un bon telescopi d'un ocell que s'està molta estona a l'abast és molt gratificant. A més, és un ajut quasi imprescindible per a il·lustrar, i ara fins i tot per a fotografiar si sols hi afegim una càmera digital compacta i un senzill estri mecànic que ho aguanti tot estable.

Podem anar a moltes marques i models, i tota mena de preus. Però, és clar, en aquest cas es pot dir que no paguem la marca -no estem parlant de moda- i el preu es veu directament reflectit en la qualitat i la durabilitat.

No paga la pena comprar barat si ens n'hem de penedir en poc temps, és millor esperar i comprar el millor que puguem.

Guies especialitzades.

Hi ha, a més de les guies generals d'ocells, de les que ja vam parlar en un altre post, guies especialitzades.
De tots els grups que tenen l'honor de posseir guies especialitzades, no hi ha dubte que els rapinyaires són el grup més sovintejat, ara mateix n'hi ha una de dominant al mercat, que, a més, ha sortit reeditada, és la de Forsman, realment una molt bona guia. També tenim la de Clark amb dibuixos d'Schmitt, de la qual en vaig parlar al meu bloc -és la de la foto- també molt interessant. Totes dues poden ser complementades amb la famosa de Porter et. al: "Flight identification of european raptors", realment molt útil, també.

Cotorres.

Cotorreta de pit gris. Myopsitta monachus. S, NR.
Identificació: 30 cm.
Ocell absolutament únic a la nostra fauna. Una mena de lloro verd lluent amb cua llarga i punxeguda. Front, ventre i pit grisos. Molt cridanera.
Situació:
Localitzat, però no rar. Evidentment escapat de captivitat.
Itineraris recomanats:
Cria a alguns jardins, sobretot als que hi ha palmeres, per exemple als passejos marítims de Cambrils, Salou o jardins a Reus i Riudoms.

La foto és de la colònia dels voltants de Riudoms, el gener de 2010, en vaig comptar 21 exemplars.