L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

dijous, 22 de gener de 2009

Rapinyaires diürns I

47. Aligot vesper ; Pernis apivorus; P, E; NR;
Identificació: 56 cm.
Difícil de distingir de l’aligot comú a ulls inexperts, bàsicament, ho farem per la silueta més esvelta, cap més petit i ales més estretes. A més, si el veiem de prop, ajuden molt les dues barres fines prop de la base de la cua i, si el veiem encara millor, la cera grisa és diagnostica.
Situació:
Migrant molt corrent, en grans o petits grups, i en els dos passos, prenupcial i postnupcial. Seria interessant de descobrir, finalment, si pot nidificar a les parts altes de les quatre comarques, sobretot als altiplans boscosos de les Muntanyes de Prades.
Itineraris recomanats:
A la primavera i a la tardor, en dies poc assolellats o amb vent, a la carena de la Serra Carbonària o al Tallat, si fa sol, a qualsevol indret, però sobretot a la plana del Camp.

48. Milà negre ; Milvus migrans; P; NR;
Identificació: 57 cm.
Rapinyaire força característic i inconfusible, tant per la silueta, amb la cua forcada, com per mida i forma de volar. De vegades, recorda una mica una gavina jove amb la cua forcada. De tota manera, no la té tan forcada com el reial, i, de vegades sembla que la tingui acabada recta.
Situació:
Molt corrent en migració, solitari o en grups molt petits, molt més rarament n’hi podria haver d’hivernals.
Itineraris recomanats:
A qualsevol indret, sobretot a les comarques del Camp, li agraden els abocadors, masses d’aigua o indrets on es pugui trobar menjar fàcil.

49. Milà reial ; Milvus milvus; P, H; NR.
Identificació: 64cm.
Rapinyaire gran, més que el milà negre, de coloració contrastada i molt diagnostica, amb la cua molt més forcada que el negre, sempre es veu forcada malgrat que la tingui molt oberta. Forma de vol també similar a les gavines, molt àgil i potent.
Situació:
Similar al Milà negre, però força més escàs. Gairebé sempre solitari.
Itineraris recomanats:
Proximitat de l’aigua, planes conreades alternant amb boscos i bosquets, sobretot de ribera.

50. Aufrany ; Neophron percnopterus; P; R.
Identificació: 65 cm.
Molt fàcil d’identificar si el veiem de prop i es tracta d’un adult, fàcil si es tracta d’un jove. La silueta és característica, amb la cua en forma de tascó, com els corbs, però encara ho és més la coloració dels adults, que s’assembla més a una cigonya que a qualsevol altre rapinyaire que s’observa a la zona. La combinació de blanc a la major part del cos i negre a les primàries és diagnostica. Las mida és similar a una marcenca o una perdiuera, és a dir, com un àliga mitjana-gran.
Situació:
Molt rar en migració. Especialment observat a la primaveral.
Itineraris recomanats:
Com que el més possible és que es presenti en migració, serà més fàcil d’observar-lo a carenes de muntanyes, però, donada la seva raresa i imprevisibilitat, el podrem observar a qualsevol lloc.

51. Voltor comú; Gyps fulvus; P; R.
Identificació: 100 cm.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, fins i tot que l’àliga daurada, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.
Situació:
Molt ocasional, es presenta sobretot en temps de dispersió dels joves, a l’estiu, procedent, molt probablement de les colònies de cria dels Ports.
Itineraris recomanats:
Parts més altes de la muntanya, sobretot carenes, Muntanyes de Prades, Serres de l’Alt Gaià, Miramar, Llaberia, Colldejou i Vandellòs. Però molt sovint es presenta a la línia de costa i és allí on se'n troben més joves perduts que acaben a centres de recuperació.


Trencalòs; Gypaetus barbatus; P; AC.
Identificació: 115 cm.
Totalment inconfusible, molt gran, enorme, però esvelt i ben proporcionat. Cua en forma de tascó i ales llargues i primes, realment espectacular.
Situació:
Absolutament excepcional, accidental.
Itineraris recomanats:
Curiosament, s'ha citat als Aiguamolls de Torredembarra.

51. Voltor negreAeypiuss monachus; AC.
Identificació: 110 cm.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, fins i tot que el voltor comú, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és molt fosca, d'ací el nom, quasi negra, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.
Situació:
Excepcional, una sola cita a Mont-roig.
52. Àliga marcenca ; Circaëtus gallicus; E, P; NR.
Identificació: 65 cm.

 Dins de les dificultats que presenta la identificació dels rapinyaires en vol, la marcenca n’és una mica excepcional, per coloració, sobretot per sota, i per la forma típica de mantenir les ales, sempre una mica tancades, és fàcil de reconèixer en vol, per poc que el veiem de prop. A més, és força més refiat que altres àligues. Per la silueta, amb un cap molt prominent, que el fa semblar una mica un rapinyaire nocturn, el reconeixerem també força bé posat.
Situació:
Estival amb bones poblacions, evidentment, en tractar-se d’un predador especialitzat, no és abundant, però les seves poblacions han augmentat progressivament en el darrers anys fins a assolir un nivell que es pot considerar proper a l’òptim. Arriba a la primera quinzena de març -d'ací el nom- excepcionalment al febrer, i marxa a mig setembre.
Itineraris recomanats:
Boscos de muntanya, els vessants solells, amb bones poblacions de rèptils, li són molt adients, mantenen una periodicitat en l’exploració de l’hàbitat molt regular, essent a les mateixes hores als mateixos llocs dia rere dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...