L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Hivernals a la Conca.











Tot esperant l'Altles dels ocells de Catalunya a l'hivern, avui hem fet una sortideta a fotografiar uns quants moixonets hivernals.

Amb els dits glaçats, hem aconseguit alguna imatge aprofitable, deixo dalt de tot una foto que podria ser perfectament un quadre de l'època blava d'algun pintor famós. El fred de primera hora ha donat una dominat blava que, sumada a l'ocellet en qüestió, fan que la foto es pugui entitolar de forma totalment coherent: Blava.

El que s'amaga més és un Tord comú, la resta es poden identificar bé.

Ja que hi sóc, he inclòs una llista de blocs interessants, anirem incorporant-ne a poc a poc.

divendres, 24 de setembre del 2010

Estany Gelat de Mont-roig.


En temps de migració, com ho és avui mateix, quan escric aquesta entrada, és agraït de visitar petits indrets, racons particulars de la costa. En un moment que quasi no hi ha gent, ja, perquè els estiuejants humans majoritàriament han marxat, a més, hi ha una tranquil·litat a les platges que es troba a faltar durant l'estiu.
Indrets com l'Estany Gelat, inclosos a la xarxa Natura 2000 i declarat Espai d'Interès Natural, són, doncs, visites sempre profitoses, a la tardor i a la primavera, especialment.
El lloc és realment reduït, es tracta de l'embocadura del barranc de l'Estany Gelat, nom que prové de la forma de pronunciar a Mont-roig Salat. En realitat, doncs, no cal pensar en una llacuna d'aigües fredes, sinó uns aiguamolls salabrosos, amb aigua mig dolça i mig salada.
En aquestes condicions, és evident que ens trobarem amb la millor població de Fartet del Baix Camp, i una de les reserves d'aquest peix a nivell nacional.
Però els fartets difícilment els veurem, en canvi, ens serà molt fàcil d'observar-hi moltes espècies d'aus limícoles, com el Cames-llargues o el Corriol gros, Charadrius hiaticula, de la foto.
També tota mena de gavines i xatracs -més al mar, però també a l'estany- i una gran varietat de moixons petits, com ara fringíl·lids, cueretes, sits, etc.
Quant a vegetació, hi trobarem el típic canyís i salicorniar, envoltat de bosc de pins i matolls diversos. Una veritable illa enmig de l'asfalt i el ciment.
Per a accedir-hi, el més fàcil és anar per la N-240, la de Tarragona a Castelló, de nord a sud, just a l'entrada de Miami platja, podem agafar el desviament a la dreta que ens permet de creuar-la, la carretera i la via, i anar cap a l'aparcament que hi ha a la mateixa vora de l'espai, on hi ha també els plafons explicatius. podrem recórrer-lo a peu, no pas amb vehicle, però és molt petit.
Una visita fàcil, propera, però de la qual no ens en penedirem.

divendres, 10 de setembre del 2010

Sèquia Major de Vila-seca.








La Sèquia Major de Vila-seca és un espai molt interessant que ha sofert una variació enorme amb el pas dels anys.
Antigament, a la zona de la Pineda, hi havia un estany espectacular, molt gran, del qual en tenien els drets de pesca els monjos del Monestir de Poblet. Per les raons que tots coneixem de principis de fa dos segles, i com a molts altres llocs, l’estany es va dessecar pràcticament en la seva totalitat.
Posteriorment, van quedar unes restes de zones humides amb la Sèquia Major com a zona més àmplia d’aigües obertes.
La degradació ha anat augmentant amb el creixement urbanístic dels anys seixanta –ens n’hem d’adonar que som a la costa catalana- i fins i tot amb la bombolla urbanística de finals del segle passat, la que acaba d’esclatar.
Com a nota positiva, en el darrer capítol de la destrucció d’aquest espai, hi ha la instal·lació d’un camp de golf del complex Port Aventura. La part positiva es refereix a que aquesta empresa accepta de col·laborar en una certa restauració de l’espai, una restauració que, en alguns aspectes fins i tot ha millorat l'ecosistema afegint varietat.
Els efectes d’aquesta restauració es poden veure perfectament a dia d’avui, i estan ben explicats en forma de plafons sobre el mateix terreny.
El problema és que la zona és majoritàriament dins terrenys privats, i les visites sols es poden fer guiades i de forma totalment controlada. De tota manera, hi ha un petit espai, el del mirador que es pot veure a la foto, que és obert a tothom.
Per a anar-hi des de fora és fàcil, sols cal cercar els indicadors de La Pineda i tot plegat és darrere mateix del Parc Aquàtic.
Encara que només fem una petita volteta, pujant al mirador i fent una ullada per damunt del pont de la Sèquia, podem veure espècies molt interessants, com la Polla blava, la Fotja, l'Arpella, totes les espècies d’ardèids i molts ocells petits, com les boscarles, etc.
De fet, si voleu conèixer millor les espècies que s'hi poden observar podeu consultar el SOCC de Salou que fa l'Eduardo Gràcia, que es pot veure al SIOC de l'ICO, tot fent clic a l'enllaç del costat, el recorregut comença a la platja, però acaba a la Sèquia.
En definitiva, un racó que paga la pena de visitar, a més, pot ser un complement perfecte a la visita a la Torre d’en Dolça, que és molt a prop.



dimecres, 4 d’agost del 2010

La Sallida.




La Sallida és la zona humida que es crea a l'Aiguabarreig dels rius Francolí i Anguera, molt a prop de Montblanc, a la Conca de Barberà.
Fa cinc o sis anys, juntament amb el CHNCB vam iniciar un projecte de millora i protecció d'aquesta zona humida.
Bàsicament, els treballs consistien en l'eliminació de vegetació al·lòctona invasora -canya americana-, senyalització amb plafons i itineraris, buidatge dels sediments que reblien l'assut i instal·lació d'un aguait per a l'observació d'ocells.
A dia d'avui, l'acció del temps cronològic i atmosfèric i els brètols han desmuntat moltes de les coses que es van fer. Encara hi ha l'aguait i algunes de les peces de senyalització.
De tota manera, l'espai és molt interessant i val ben bé més d'una visita. A més, s'hi pot arribar a peu des de Montblanc.
S'hi poden observar tota mena d'ocells d'aiguamoll, des de Balquers o Boscarles fins a ardeids o limícoles. El Xoriguer comú i l'aligot són trobades segures i, en migració, ens pot sorprendre qualsevol raresa.
A més d'ocells, hi podem localitzar moltes papallones i libèl·lules. I, és clar, la simple observació del paisatge ja val el desplaçament, és un bocí del Francolí d'abans, d'aquell Francolí que desapareix com a riu quan travessa l'estret de La Riba i entra al Camp de Tarragona.

Darreres notícies:
A data d'avui, maig del 2012, l'aguait ja no és tal, és una caseta de tros per als pescadors del riu.

dimarts, 25 de maig del 2010

Ocells urbans.




Cada dia hi ha més espècies d'ocells que es tornen com nosaltres, és a dir, urbanites.
Fa més o menys trenta anys que em dedico a observar ocells i, quan vaig començar, la Merla i el Tudó, per exemple, eren moixons de bosc, sols els veia quan agafava la bicicleta o la moto i aconseguia endinsar-me al bosc, ja sigui a la serra de Miramar, al pantà del Gaià o a Farena, que eren els llocs on anava més.
A dia d'avui, si vols veure una merla o un tudó només cal que miris per la finestra de casa o que passegis per un carrer qualsevol d'un poble o ciutat.
Això per no parlar de la tórtora turca, que no n'hi havia enlloc, o de les caderneres, verdums i gafarrons, que ja hi eren, als pobles, però no pas tan freqüents com ara.
Suposo que això és una prova més de l'adaptació, de l'evolució de les espècies. La majoria deuen haver "pensat" que, si no els pots vèncer, uneix-te a ells. És a dir, si els humans ens estan destrossant els nostres hàbitats, el que cal fer és adaptar-nos-hi, si no, haurem de desaparèixer.
Al cap i a la fi, estar prop d'aquests mamífers tan abundants -els humans- pot portar molts avantatges, per exemple aconseguir menjar fàcil, protecció contra els -altres- predadors i moltes altres coses. També problemes, és clar, per això totes les espècies no ho aconsegueixen.
Però el fet real és que els que sí que ho fan augmenten espectacularment la seva població, i de forma ràpida. Hem pogut veure una parella de tudons treure endavant tres postes, cadascuna de dos pollets.
Per contra, evidentment, les espècies més sensibles a la presència humana, les que no la toleren, cada dia són més escasses. Per exemple, la Xixella, molt similar al tudó però cada dia més difícil de veure.
Suposo que és una tendència inevitable, tal i com van les coses.

dilluns, 24 de maig del 2010

Aiguamolls de Torredembarra.




Divendres passat, a la ràdio, vam parlar dels Aiguamolls de Torredembarra en la sèrie que estem fent amb el Jordi de llocs on anar a veure natura. Em vaig comprometre a explicar-ho al bloc per tal que qui vulgui ho pugui consultar i, a més a més, hi  trobi enllaços interessants a webs o blogs. I així ho fem ara.
L'excursió als Aiguamolls de Torredembarra és pràcticament obligada per a tothom que vulgui conèixer bé la Natura del Camp de Tarragona, són, sens dubte, els aiguamolls més ben conservats del Camp, i els quarts en importància de Catalunya. A més, són veritablement molt a prop tant de Reus com de Tarragona i Valls, i les possibilitats de veure ocells són enormes.
Per autopista, ens hi arribarem en menys d'un quart d'hora des de Reus i en cinc minuts des de Tarragona, a més, és de franc, ja que recollirem el ticket a l'entrada i amb ell sortirem sense pagar. Després, cal agafar la N-240 i, quan ja se'ns acaba el poble en direcció N, sortim al barri de la Marina, deixem el cotxe i podem començar a caminar per la zona de dunes i observar les dunes, els Muntanyans, els Salats, etc.
És un lloc on val més no anar-hi a ple estiu, des de finals de juny fins a principis de setembre, però la resta de l'any hi estarem prou bé i tranquils.
Hi ha ànecs coll-verds, fotges, cabussets, tota mena de gavines i ardèids, limícols i moltes altres espècies, la llista seria interminable. També podrem veure, segons l'època de l'any, sargantana cua-roja, lliris de mar i altres animals i plantes interessants.
A més a més, el paisatge en sí mateix també és força recomanable, poques platges a Catalunya presenten aquest estat de conservació. Les postes de sol són especialment espectaculars.
Després, podem menjar a un dels molts llocs bons que hi ha per fer-ho al poble, recordem que Torredembarra és un poble força turístic, però no tan massificat com altres de la costa Tarragonina.
Si el que volem és una visita breu però intensa per a observar ocells, no cal que parem al poble, seguim N-240 amunt fins a la urbanització, hi entrem, la travessem tota i aparquem just al final, passarem sota la via del tren i la feina està servida.

De fet, posant a un cercador Aiguamolls de Torredembarra en trobareu informació abundosa.

dijous, 25 de març del 2010

Plomissol.

Aquest preciós ànec, l'Èider, Somateria mollissima, és l'ocell del qual en surt el producte estrella que ens protegeix del fred.
Molt abans de la invenció de les fibres tècniques, i amb més efectivitat, el plomissol ha estat i és un aïllant tèrmic únic. Tothom que l'hagi provat, sabrà que un bon anorac de ploma natural sí que aïlla de debò.
Per a recollir el plomissol no cal, evidentment, matar l'ocell. S'agafa del recobriment que fan les femelles als seus nius, que elles s'arrenquen a si mateixes del pit. Se'n fa unes quantes recol·leccions fins que ja se'ls deixa en pau per a que, finalment, criïn. I ja està.
Veient com viuen els ocells als Països freds, ja s'entén ràpidament que les plomes són efectives. Es crea una capa d'aire entre les plomes exteriors i la pell mitjançant el plomissol. Aquesta capa és variable, els ocells poden estarrufar-se i augmentar-la, o prémer les plomes grans contra el cos i aprimar-la, depenent de la temperatura. A més, hi ha plomes que contenen un sistema aïllant també de l'aigua, per a veure això només cal observar la Merla d'aigua, Cinclus cinclus, com surt de l'aigua gelada dels torrents després d'una immersió, completament seca.

diumenge, 7 de març del 2010

Nius artificials.


Al Mas del Segimon, a l'Aleixar, enmig de la plana del Baix Camp, hi tenim instal·lats, amb l'Albert Manent, el propietari, un total de set nius artificials d'insectívors i dos de grans, per a rapinyaires. A més d'una caixa de fusta dins d'una caseta de tros condicionada per a la nidificació de les òlibes.

Avui mateix hi hem passat per a comprovar-los, en sis dels set nius d'insectívor ja hi ha material per a pondre-hi ous, un d'ells és ja completament acabat, sols hi falta la posta. L'any passat ja hi era, i ens va sortir el moixonet de dins.

Els dos nius grans també són ocupats, encara que no sembla que per rapinyaires, sino que també per moixons, malgrat que el forat d'entrada és molt gran.

De moment, i amb els anys que fa que hi són, és un èxit total, cada any els utilitzen tots, els que instal·lem.

Això fa pensar per què la Generalitat no potencia aaquest tema. Hi ha força gent que m'ho pregunta sovint, on pot aconseguir nius artificials per a insectívors, i certament hi ha formes d'aconseguir-los. Fins i tot és molt fàcil de fer-los amb material reciclat o molt barat.

Però això no treu que estaria bé que l'administració en facilités, sobretot donat l'èxit i la utilitat de posar-ne.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Rateres.


Sí, som al segle XXI, però encara hi ha gent que no se n'ha assabentat. Convenis de Wasington, de Bonn, de Berna, Lleis nacionals i internacionals, Llistes roges, Catàlegs d'espècies amenaçades...què és tot això?
On estiguin uns bons "pajaritos fritos" que es deixin anar de proteccions i altres martingales.
Avui mateix, dia dos de febrer de dos-mil deu, una persona capturava tres Pits-roigs, dos Tallarols de capnegre i tres Tallarols de garriga amb rateres -també dites ballestes- fabricades artesanalment per ell mateix.
Potser la crisi afavoreix les ànsies d'aconseguir proteïnes?
Deplorable!

dijous, 28 de gener del 2010

Tórtores bevent.


Tothom ha vist beure algun ocell. És allò típic que agafen aigua amb el bec acotxant el cap, després l'enlairen per a empasar-se-la.
Això ho fan tots. Bé, quasi tots.
Els columbiformes, dels quals els més coneguts són les tórtores i els coloms, són els únics ocells que tenen un sistema a la gola que els permet de beure de forma contínua sense haver d'anar enlairant el coll i anar empassant petits glopets que hi caben al bec.
Així és que aquesta foto d'una Tórtora turca és molt més fàcil de fer que la mateixa d'un Pardal, per exemple.

dissabte, 16 de gener del 2010

Ajudar als moixons.


Arran de la consulta d’una educadora, em plantejo explicar una mica com podem ajudar els ocells i, ajudant als moixons, facilitar-nos la feina d’observar-los i aprendre’n coses.
Al nord d’Europa hi ha molta tradició de donar menjar als ocells o instal·lar-los nius artificials als jardins. Aquí tot just comença, aquest costum, ja que els costums que més arrelaven fins ara eren precisament els contraris; enlloc de donar menjar als ocells, que ells ens donin menjar a nosaltres. Afortunadament, com podem observar fàcilment, la tendència s’inverteix, i això es nota fins i tot en la legislació o en les publicacions.
Aquí dalt tenim la portada d’un llibre específic sobre el tema fet al nostre País, però n’hi ha molts d’altres que podem trobar a llibreries especialitzades fets en anglès, alguns traduïts.
De moment, sols tractarem el tema del menjar, deixarem els nius per a una altra ocasió.
Posar menjar als moixons és fàcil i dóna moltes satisfaccions, tant a ells com a nosaltres; A ells els podem arribar a salvar la vida, superant períodes especialment difícils. I nosaltres podrem observar una gran quantitat i varietat d’ocells, molts més dels que en principi pensem. I, si ho fem correctament, fins i tot fotografiar-los.
No és difícil, sols cal tenir presents un parell de punts importants:
Cal evitar absolutament que la menjadora esdevingui una trampa, la farem inaccessible a predadors en general, i, molt especialment, als gats.
Si volem que serveixi d’alguna cosa, cal que sempre hi hagi alguna cosa, no cal que els ocells en depenguin exclusivament, però si la menjadora passa massa temps sense res, els seus comensals hi deixen d’anar, cerquen altres indrets.
Sempre hi hauria d’haver un punt d’aigua líquida accessible. Molt important a l’estiu, amb sequera, o els hiverns durs, quan la majoria dels punts d’aigua es glacen.
Posem la menjadora i l’abeurador en un punt que es pugui veure bé des d’una finestra sense obrir-la, això garantirà bones observacions.
Poca cosa més a dir.
Quant al menjar que s’hi ha de posar, és vàlida qualsevol cosa, ja que hi ha tantes espècies d’aus com tipus de menjar.
Sol ser molt útil tota mena de grana, llavors, baies i fruits. Per a lligar-ho tot és molt pràctic el llard de porc, en podem fer boles barrejades, que atrauran insectívors. Podem anar a una botiga d’animals i comprar el menjar que es ven per als animals domèstics. Però fins i tot sols posant-hi les molles de pa i les restes dels nostres menjars tindrem èxit.
En fi, hi ha documentació disponible i fins i tot ja es poden comprar menjadores i tota mena d’estris, com sempre, el lloc més indicat és la botiga Oryx, especialitzada en aquests temes, hi teniu el lloc web enllaçat a la vora.

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...