L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Serra de Miramar.







Per a aquest indret tan especial i interessant ja vam descriure fa temps una excursió, ens limitarem a transcriure-la una mica adaptada.
Farem una caminada molt aèria, i ideal per a observar la migració dels ocells planadors, no hem d’apartar la vista del cel ni un moment, sempre en tindrem un bon bocí a l’abast i sempre podrem tenir-hi, més a prop o més lluny, un rapinyaire per a identificar. La marxa serà llarga, però no ens n’adonarem i ben aviat haurem arribat al final, és possible que no trobem el moment de marxar, si fa un dia clar i ens trobem amb una bona confluència de vents. Les dates clau són entre finals d’agost i principis d’octubre, pel que fa a la migració post-nupcial o emigració.
La Serra de Miramar, com ja hem remarcat en diverses ocasions, és sens dubte una de les millors d’Europa i ben segur la millor del Catalunya per a l’observació de rapinyaires migradors, per a entendre’n les causes, sols cal agafar un mapa físic i adonar-se que la gran quantitat de serralades de què disposem al nostre país, esdevenen, a la latitud del Camp de Tarragona, en una sola carena, la de la Serra Carbonària o Serra de Miramar, això fa que els ocells que cerquen per a migrar els corrents ascendents dels vents de vessant hagin de passar, forçosament per aquí.
És clar que el dia que fa molt de sol i no fa vent, els planejadors poden triar molt més ja que poden utilitzar les tèrmiques que pugen per les planes, així, els dies ideals per a veure molts i variats rapinyaires a Miramar són els dies que és cobert de núvols més de la meitat del cel i que fa vent, sobretot al centre del setembre i l’abril. Aleshores, hem pogut arribar a veure 13 espècies diferents de rapinyaires diürns en menys d’una hora.

Accés.

Des de Valls o Montblanc, per la N-240, anirem cap al Coll de Lilla, si venim de Valls, veurem la cruïlla de Miramar poc abans d’arribar al cim, ens queda a mà dreta i és fàcil d’identificar, ja que és asfaltada i puja molt pendent i recta. Si venim de Montblanc, hem de passar el coll i entrar a l’Alt Camp, poc després, ja veurem aquest entrador, ens farà de mal agafar, ho farem amb compte. Després de la primera pujada, molt forta, la carretera és més suau, no cal córrer, però, ja que és estreta i la vegetació és interessant, hi ha teixos a la vora, passarem Cal Balasc i un altre caseta a l’esquerra, amb els voltants molt apriats, poc després, a la dreta, hi ha una pista ampla que és indicada per anar a Figuerola, seguirem amunt, un tomb fort a l’esquerra i serem a Miramar, atansem-nos a la font –senyalitzada- per a agafar aigua, una de les millor de la comarca, juntament amb la de la Font de Jubany, a Querol. Hi ha molt de lloc per a deixar el cotxe, i és molt tranquil, excepte els caps de setmana i a ple estiu.

Descripció.

Començarem a caminar tot seguint els senyals del GR-7, que estan molt ben repassats, ens menaran sense cap problema al peu del Tossal Gros, al Coll de Prenafeta, tot passant pel Mas del Prat. El fet de seguir els senyals del camí de gran recorregut ens permetrà de no distreure’ns en la tasca de l’observació de la Natura per tal d’orientar-nos. El camí és, de moment, prou pla i amb vista, podrem aturar-nos cada cop que un grup de migradors ens doni feina a identificar-los. Esperem que ens entretinguin molts.
Si no hi ha massa migració, sempre podrem observar les espècies que hi viuen sempre, com ara tudons, xixelles, tota mena de mallerengues, el bitxac, la merla blava, als roquissars de damunt del Mas del Prat. Un bon lloc per a mirar bé l’entorn.
El bosc és molt variat, domina, és clar, l’alzinar molt ben conservat, però incendis i polítiques forestals discutibles han fet aparèixer boscos repoblats d’espècies diverses de pins, pinasses, etc. També hi ha pi roig. En general, destaca la presència abundant de servers, aurons, blades, moixeres, etc. També algun cirerer i xipresos, ja ho hem dit, espècies exòtiques. A estones, l’alineació dels arbres és totalment geomètrica, molt natural, tenint en compte que els han plantat tots.
Un cop al Coll de Prenafeta, en una ampla clariana del bosc, surt una pista amunt, cap a la dreta, és la que seguirem per pujar al Tossal gros, hi ha un caminet bastant evident, que puja molt dret, salva quasi 200 m de desnivell en menys de mig Km.
Al cim podrem estar-nos-hi molta estona, si no fa massa vent i fred, ja que si no pot ser difícilment suportable. De vegades hi fa boira, espessa i freda, esperem que no sigui el cas, si, en canvi, hi ha bon temps, la vista serà magnífica i la observació de rapinyaires assegurada.
Els aligots vespers i els aligots comuns són els més abundants, de llarg, seguits de prop pels milans, especialment el negre, i les arpelles, molt difícils de distingir per al principiant, sobretot les femelles. Ben aviat començarem a identificar-los de més lluny, els vespers tenen la cua i el coll més llargs, són una mica més grans i les dues barres primes de la base de la cua són definitives, si aconseguim de veure la cera grisa, serà tot un èxit i un encert total en el diagnòstic. Els milans reials són més grans, i els negres, més foscos, com ens indica el seu nom.
Esparvers, astors, falcons mostatxuts, i fins i tot algun falcó de la reina o àliga pescadora, en migració gairebé tot és possible, no s’hi val a badar, binocles i guia sempre a punt.
Si ens deixen els ocells migradors, també pararem atenció a la vegetació, al cim és un coscollar, molt atacada pel vent. Els altres animals són representats pels rosegadors i els conills, poca cosa més podrem veure, ja que és una zona molt exposada i ells ens veuran de molt més lluny que nosaltres.
Ara seguirem tota la carena recta, pel mateix cim o ben a prop d’ell, el camí és força marcat i no ens podem perdre, és un recorregut vertiginós, amb vista impressionant a banda i banda, però a estones passa enmig d’un bosc de pi roig molt ben conservat, és el Bosc del Rector. Els bolets hi són abundants, si ha plogut, però la gent que els cull també, el sotabosc és molt malmès en alguns sectors per aquest fet, ja que la gent és molt poc respectuosa cercant rovellons, i ho remouen tot.
Passarem per un parell de collets abans d’arribar al coll gran, el Coll del Coloma. Aquest és molt més ample i amb una gran esplanada de la pista que el fa accessible en vehicle. Comprovarem l’impacte ambiental de la proliferació de pistes que hi ha al nostre país, pràcticament no hi ha racó de la nostra natura que no sigui accessible amb tot terreny, i molts amb turisme corrent. L’excusa sol ser la prevenció d’incendis, però en molts casos això és difícil de creure, es fan sense cap criteri lògic i sols seguint els interessos dels propietaris, mai un pla establert i coordinat, tenint en compte tots els factors.
En aquest cas concret, una pista ha fet que deixi de criar a la zona un rapinyaire declarat per llei Sensible i amb Pla de recuperació, en un Espai d’Interès Natural que es va considerar així precisament per la reproducció d’aquesta espècie.
Ara sols hem de seguir la pista avall, cap a Figuerola, però no hi hem d’arribar, agafarem una desviació que va cap a la dreta, planejant tot just abans de passar la cadena que impedeix el pas dels cotxes, per aquesta pista arribarem altre cop a una cruïlla, ara cap a l’esquerra, avall, fins a la propera, a la dreta, ja podem seguir, simplement per la pista millor, bastant pla, fins a Miramar, altre cop, està ben senyalitzat i la direcció és evident ja que sempre tenim molta vista que ens permet punts de referència abundants.
Si encara ens sobra temps i volem tenir un bon punt d’observació, sortirem del poble per la carretera d‘on hem vingut, però la deixarem ben aviat, ja que arribarem a la primera corba passat el cementiri i agafarem el camí que surt just recte, és un camí ombrívol i pla, ens menarà, pel mig d’un alzinar espès, fins a un tallafocs ample i recentment desproveït de vegetació. És un punt de vista ideal per a la migració, es veuen els rapinyaires quan vénen ja des de molt lluny, tot seguint la carena, i ens passen just per damunt.

divendres, 18 de desembre de 2009

Pantà del Gaià.




EL PANTÀ DEL GAIÀ (VILABELLA)

Recorregut.

És ben evident que els embassaments amb què comptem no es poden escapar a una visita, aquest l’hem inclòs a l’època que hem cregut més adient, ja que potser a ple hivern seria més productiva quant a quantitat d’espècies d’ocells, sobretot anàtides, corbs marins i ardèids, però al temps de pas, més encara a finals de tardor, hi trobarem més varietat de migrants, amb possibilitat de veure alguna raresa interessant, com ara algun limícol o l’àliga pescadora.
De tota manera, cal considerar sempre com un recurs interessant la visita a l’embassament del Gaià, ja que pot ser productiva a qualsevol època de l’any, a més, és fàcilment accessible amb vehicle, sobretot si disposem d’un tot terreny, si no, sempre ens resta el recurs d’anar a la mateixa presa i, des d’allí, mirar amb els binocles i amb el telescopi cap a les lleres de l’embassament, en els arbres semisubmergits. Si no hi ha massa gent pescant, de segur que en traurem rendiment, del telescopi.
Proposem un parell d’itineraris diferents, depenent del nivell de l’embassament, s’hi accedeix pel mateix camí, per la qual cosa podrem adaptar-nos fàcilment a aquest fet. Tots dos són curts però amb desnivells prou considerables.

Accés.

Des de Valls, anirem per la TV-2034 a Vilabella, passarem per Puigpelat, d’anada, i per Nulles i Bellavista, de tornada, per les TP-2031 i TV-2035. Des de Tarragona, hi anirem per la carretera del pont d’Armentera, la TP-2031, a la cruïlla de Renau ens adreçarem a Vilabella. De Reus, hi podem anar pel Morell, La Secuita i Renau, com si vinguéssim de Tarragona, o bé per Valls.
Un cop a Vilabella, cercarem el camí del Mas de l’Altrera, s’agafa més fàcilment pel carrer que baixa directe des de la plaça del davant de l’església, sempre recte, per davant de l’escola, anirem baixant per una carretereta asfaltada fins a passar sota la via del tren, per un petit pont. Allí esdevé pista forestal, un cop passat aquest pont, anem cap a l’esquerra, seguim el camí, polsegós –si no ha plogut, és clar- que ben aviat passa a fregar per la mateixa timba del congost del riu, davant La Costa, que és aquest paratge on hi ha una presa petita. Aquí és on podem comprovar el nivell del riu, ho veurem perfectament allà, a baix, a la represa. Si baixa molta aigua, probablement, l’embassament estarà a un bon nivell, prop del Mas de la Pau arribarà la cua. Si baixa molt poca, la cua estarà just a sota del Mas de la Altrera.
En el primer cas, deixarem el cotxe prop del Mas de Ramonet, que és un de molt gran on la pista està franquejada a l’esquerra per un marge de pedres molt llarg i fet de poc temps. Hi ha ramat tancat.
En el segon cas, si hi ha poca aigua, anirem fins a la cruïlla del camí que baixa al pantà, passant pel pi de tres branques que assenyala el límit dels tres termes –Vilabella, Renau i Vespella- i pel Pou Renau, d’on es treu aigua per a Tarragona.

Descripció.

En el primer cas, el més probable ja que ens trobem a la tardor, agafarem el camí que va per la dreta d’aquest marge tan ben fet –sembla mentida que encara hi hagi algú que faci marges, però és lloable, sens dubte- És el Mas Ramonet, però no hi hem d’anar, a part que hi ha abelles, de seguida ens desviarem cap a la dreta, per un caminet menys evident, però accessible amb vehicle, encara. Aquest és el que hem de seguir sense deixar-lo, sols trobarem una cruïlla, a la dreta, però nosaltres seguirem avall. Ens endinsem en una zona força feréstega, amb conreus semiabandonats i boscosa, encara que de mala qualitat, molt esclarissats i maltractats per la processionària. Malgrat això, la fauna hi és abundant, per la tranquil·litat de la zona, molts tords, de totes les espècies possibles de veure a la comarca excepte la griva cerdana, que no la trobarem quasi mai tan avall. També molts fringíl·lids i sits, com ara la titella i la cuereta blanca.
Hi ha les restes d’una cadena que barrava el pas, aquí podem anar cap a la dreta i baixar al Mas de la Pau, que té unes vistes immillorables sobre la cua del pantà. Si ens espavilem una mica, entremig del bosc, hi ha senderonets que ens van baixant cap a la vora de l’aigua. Són les millors ocasions per a veure ardèids, polles, ànecs, fins i tot fotges.
Podem triar, ens hi estem bona estona, observant els moixons i altres ocells més grans, i després tornem pel mateix lloc. O bé tornem a pujar fins la cadena, si tenim més temps i ganes de caminar, aleshores seguirem l’altre camí, el de l’esquerra. Ens baixarà, vertiginosament, fins al Pujol i baixarem fins a la zona recreativa de Salomó, un indret molt interessant de bosc de ribera.
En aquesta zona és on és més fàcil de veure l’apuput a l’hivern, ja que l’especial climatologia de la zona fa que els hiverns siguin particularment suaus i facilitin la presència abundant de preses per a aquest animal, cosa que en possibilita la presència tot l’any. A més, cal considerar que el pitjor enemic de l’apuput, per la seva forma de menjar, són les glaçades, i aquí són molt rares.
Des d’aquí podem anar cap amunt, cap al nord-oest, hi ha alguns camins, cal cercar una mica, en resum, es tracta de pujar als Vergerars i baixar per un camí molt evident que va tot dret cap a la Cova del Gatell, travessant les Solanes, allí passarem el riu i pujarem cap al Pont de la Foradada, ja a la pista on hem deixat el cotxe, que és una mica més avall.
En tot cas, ja avisem ara que és una zona resseca i perdedora, ja que els camins i caminets són abundants i confusos, si no ens volem complicar la vida, el millor és tornar pel mateix lloc i després, desfent una mica la pista per la que hem vingut en cotxe, tornar a agafar l’altra camí que surt a la dreta per a baixar al riu, més enllà del del mas de la cua, és un que sembla seguir la direcció que portem, surt cap a la dreta i baixa molt dret, fent siga-sagues cap al riu, podem arribar-hi i remuntar-lo menys d’un Km, aleshores, trobarem un altre camí cap a l’esquerra, a la vora de l’assut, tornarem a pujar cap a la pista principal.
Les vores del riu són ideals per a trobar petjades i marques a terra de diverses espècies de mamífers, com sempre, els més corrents són el senglar i el toixó.
Si no hi ha aigua, com hem dit, el millor és anar sempre per la pista més bona, sempre recte, fins al Mas de l’Altrera, amb les millors vistes sobre l’embassament, de segur que veurem corbs marins, ànecs –no sols el coll-verd, sinó moltes altres, com ara el xarrasclet o el xarxet-, polles, fotges, etc.
Si volem anar a la vora de l’aigua, per a observar la fauna aquàtica i la flora maltractada pels canvis de nivell, cal agafar la darrera cruïlla a l’esquerra que hem passat abans d’arribar al Mas, aquest ens menarà directament a l’embassament.
Les grans carpes destaquen especialment, i fan que hi pugui viure gran quantitat d’animals que s’alimenten de peixos, com els que hem esmenat abans i l’Àliga pescadora, el morell i altres ocells. També són abundants els barbs i els cracs americans, aquests darrers donen supervivència a moltes espècies, com ara el martinet de nit, el blanc, etc. Així com diversos mustèl·lids.
Sempre val més haver anat primer al Mas de l’Altrera, ja que si baixem directament a la vora de l’aigua, probablement espantarem tota la fauna que hi hagi i no la veurem.

Niu de l'Àliga.






EL REMEI – RIU GLORIETA (ALCOVER)

Recorregut.

Farem un recorregut caminant d’anada i tornada pel mateix camí, i és que no hi ha alternativa si no és que ens podem combinar amb dos vehicles, si és així, podem deixar un vehicle a l’església del Remei, a Alcover, i pujar amb l’altre fins al camp de futbol de Mont-ral. Aleshores, l’excursió és ideal, ja que baixarem per un camí ben senyalitzat i passarem per paratges de gran bellesa, en un recorregut força gratificant i gens esforçat.
És clar que també podem fer just al contrari, per exemple, deixar el cotxe a Mont-ral i baixar amb una bicicleta fins al Remei, després, un cop acabat el recorregut a peu, passar a recollir la bicicleta amb el cotxe, però d’aquesta manera faríem tot el camí de pujada, i hem de recordar que salvem un desnivell d’uns 400 m.
De qualsevol manera, aquest és un dels itineraris més clars i imprescindibles, els Tolls Blaus, el naixement del Glorieta i el Niu de l’Àliga són noms propis amb un ressò inesborrable per tot aquell que els ha trepitjat, a més, les possibilitats de veure i sentir fauna i vegetació són enormes, sobretot a la primavera i a l’estiu, quan aquest paratges esdevenen illes climatològiques.

Accés.

Des d’on siguem, hem d’anar a Alcover, ens endinsarem al poble i trencarem en direcció Nord-oest per la vora de l’església nova, la del campanar inacabat. De cop, el traçat de la carretera de Mont-ral ens obliga a fer un tomb de 90º, nosaltres seguirem tot recte, per una carretera estreteta que va fent tombs, passant per entrades de masos i la de la urbanització, que és a la dreta. No té numeració perquè, en realitat, és una pista asfaltada. Anem pujant i endinsant-nos a la vall del Glorieta, ben aviat ens trobarem amb la vista de l’ermita del Remei, amb una plaça, una font i un bar restaurant amb taules a fora. Aquí podem deixar el vehicle, a l’ombra de les moreres.
L’altra opció és pujar encara més amb el cotxe fins a l’aparcament del Mas de Forès, gran i amb lloc segur, això farà el recorregut a peu una mica més curt.

Descripció.

Abans de començar, podem agafar aigua a la font i fer una mirada a la vall, és una vall oberta a la plana del Camp, hi veiem masos i conreus que alternen amb sectors de bosc, domina el pi blanc, però també hi ha alzines, sobretot, hi ha una gran diferència entre el solell i l’obaga, aquí és ben fàcil de veure-ho.
Començarem a caminar per la pista forestal, bona i molt usada, pararem atenció si hem sortit des de l’ermita, sobretot si és cap de setmana, ja que passen alguns cotxes, motos i altres vehicles. Aquest és un indret molt estimat pels alcoverencs i altres habitants del Camp. Més endavant –de seguida si sortim des del Mas de Forès, trobarem la barrera per a vehicles que no oferirà cap problema per a seguir a peu.
Ens proposarem seguir perfectament la pista sempre pel camí més bo, sempre recte i pujada, en direcció Nord-oest, no hi ha pèrdua, sols on es desvia cap a la pedrera abandonada, prop de quan passem vora una pista de tennis (!), nosaltres hem d’anar cap a la dreta, però ben aviat ens n’adonarem, si ens equivoquem. Aquesta és una ruta força transitada, sobretot els caps de setmana, però serà la millor manera de poder parar la màxima atenció a l’entorn, ja que el camí a seguir serà quasi sempre tan evident, que no ens restarà gens de temps per a orientar-nos.
Trobarem plafons explicatius de la fauna i la flora, són molt pràctics i ens destaquen les espècies principals, més útils per a qui no porta cap mena de guia al damunt.
Es tracta d’un camí que passa quasi íntegrament per bosc, de primer, hi ha bosc de pi blanc força esclarissat alternat amb alguna alzina. Després, hi ha un alzinar força ben conservat, amb roures i moltes altres espècies d’arbres en menor quantitat. Algun roure i alguna alzina de mides considerables ens donaran ombra vora el camí.
Tota l’estona tenim a la vora un bosc de ribera que segueix tot el llarg del Glorieta, molt ben desenvolupat i quasi clímax, això és degut a què no hi ha hagut cap riuada tan important com les del Brugent, aquí han estat de molta menys entitat, i el bosc les ha resistides sense problemes.
El riu és més pobre en cabal, en general, malgrat que en determinats moments ens podem trobar els papers invertits. La riquesa en fauna és, però, similar, també hi podem veure una gran varietat d’espècies piscícoles, encara que no truites, i la merla d’aigua, el blauet, etc. Podem observar els macroinvertebrats i comparar amb els del Brugent, veurem que hi ha poques diferències, la qualitat de l’aigua és alta, també.
Un cop haguem passat el riu, el camí es torna ostensiblement més estret, ara és un veritable sender. Trobarem una desviació a l’esquerra i un caminet que sembla que va més recte, podem agafar qualsevol dels dos, el de l’esquerra ens durà ràpidament a les clarianes de damunt del niu de l’Àliga, directament. Mentre que l’altra, passant per l’antic molí, ens remunta cap a Mont-ral, passat pels Tolls Blaus. Però, un cop siguem al molí, també podem anar cap a les clarianes de baix i arribar al Niu de l’Àliga.
És ben fàcil, anem pujant per totes les clarianes, son d’amplada variable però totes netes de vegetació, sempre per l’esquerra, quan arribem a la més alta, ja tindrem als nostres peus és fantàstic toll del Niu de l’Àliga, amb el salt d’aigua en tota la seva bellesa, una mica malmès per la riuada. Si hi volem baixar, tornarem a l’esplanada de més avall i ja veurem un camí que entra com un embut cap al curs del riu, és molt evident i gens perdedor, travessarem el riu i ja hi serem. El bany és quasi obligat, l’aigua és clara i fresca, ens traurà la suor de la pujada.
Si ens queden forces i temps, avisem que paga molt la pena, tornarem amunt, per l’antiga central, prendrem el camí de pujada cap a Mont-ral, molt trepitjat i senyalitzat de diversos colors, és un PR, però s’ha senyalitzat de diversos colors segons les èpoques i els col·lectius. Els costarà una mica, però en uns vint minuts, comença a planejar i arriba a les planes de l’antiga central, passarem vora la Cova del Soldat, una balma habitable, i pel costat d’una colònia de formigues predadores molt gran. Les planes són una mica similars a les del Niu de l’Àliga, però més grans i amb arbres al mig, haurem de buscar la vista per l’extrem Sud-oest, hi ha roques que sobresurten que ofereixen els millors punts. Per a baixar al riu, que aquí és idíl·lic i paradisíac, hi ha diversos camins, els podem anar provant.
Aquest indret és un reducte dels magnífics rius vius i bells del Camp, amb tota la fauna que s’hi pot esperar, crancs autòctons inclosos, i una vegetació perfectament conservada. Ens haurem d’afanyar, però, ja que aquí també hi ha una gran amenaça que ho pot destrossar tot: Es vol fer una pista forestal que permeti que s’arribi en cotxe, quan és ben clar que si això es conserva així és perquè és dels pocs llocs bonics de riu on encara s’hi ha d’anar a peu.
Si volem seguir, Mont-ral és a una mitja hora, aproximadament, el camí sempre és clar i transcorre enmig d’indrets força vegetats, excepte al final, on ens tocarà una mica el sol. Es tracta d’un antic camí empedrat, molt interessant i sols una mica malmès pel pas de motos, que és prohibit.
De tornada, ja ho hem dit, anirem pel mateix camí avall, ara el farem molt més ràpid, ens semblarà més curt, el desnivell ens és favorable.
Espècies que s'observen:
Totes les mallerengues, diversos tallarols, merla d'aigua, àligues perdiuera i marcenca -aquesta darrera, a l'estiu-, xoriguer, falcó pelegrí, cuereta torrentera, roquerols, tudó, tórtora, picots, etc.



 

dissabte, 12 de desembre de 2009

El Pont de Goi, al riu Francolí.







Aquest indret que té molta història, tant des del punt de vista històric estricte, com des del punt de vista de la relació de la gent de l’Alt Camp i la Natura. Efectivament, visitarem el sector actualment més ben conservat d’un riu on ens havíem banyat, el Francolí. El Pont de Goi i la fàbrica abandonada d’Alcover són un indret on el riu s’enxampla i acull una vegetació i una fauna inesperades per a un riu postindustrial.
Si ens resta temps, visitarem també la font de Sant Bernat, un racó on tots els escolars de generacions i generacions havíem anat a berenar, un racó ombrívol i amable.
Hem de remarcar, però, que aquest és, de tots els itineraris proposats, el que més clarament es pot fer des de Valls mateix a peu, ocupant mig dia bo. Des del Portal Nou, baixarem pel carrer de la Violeta o per la baixada del Torrent fins al barri de les Comarques, començarem a fer la carretera de Picamoixons i, a mà esquerra, veurem una pujada molt forta que va tot recte per on veníem, l’agafarem, ben aviat planeja i esdevé una pista bona, anirem sempre recte, sempre de cara a les Muntanyes de Prades, passarem prop de la Granja Dolldellops (Udol-de-llops) i baixarem, per un cingle argilós, al riu Francolí. Seguirem riu amunt per la seva esquerra fins el Pont de Goi, no ens serà gaire difícil d’anar cercant el camí per l’esquerra del riu, per a pujar cap al mirador de Serradalt i gaudir de l’indret, farem l’itinerari al revés de com l’hem proposat, és clar, però en gaudirem molt més.

Accés.

Des de Valls, ens adreçarem a Picamoixons per la mateixa carretera que ens va dur a La Riba i Farena, després d’una llarga recta on estarem veient les maltractades muntanyes de Picamoixons, amb les pedreres que han destrossat l’ermita de i la Cova de l’Argent –ben aviat aquest sector de comarca serà tan pla com el terme d’Alió-, ens trobarem, just abans de començar una sèrie de corbes molt tancades, una cruïlla a l’esquerra que ens du al Pont de Goi, és a dir, a travessar el Francolí per anar a la carretera de Valls a Alcover. Hi anirem, seguirem aquesta carretereta estreta, és la TV-7421, fins passar l’històric Pont de Goi, aquí podem fer una ullada, és possible que hi hagi ardèids, ànecs, etc.
Un cop passat el pont, a molts pocs metres, veurem una carretereta encimentada que puja molt pendent cap a la dreta, l’agafem, també, i seguim tot recte, passarem per una urbanització, sense comentaris, seguirem recte i passarem una cruïlla, a la segona, anem cap a la dreta fins que puguem, després a l’esquerra i així sempre, a dreta i esquerra tot cercant la fi de la urbanització, el punt on s’acaba pel Nord-oest. Hi trobarem un grup de pins que és a la vora d’un cingle, aquí podem deixar el cotxe.

Descripció.

Abans de començar, i quan acabem, aprofitem aquest balcó tan estratègicament situat, fixem-nos que dominem un bon tros de riu, des de sota la carretera de Montblanc a Alcover, fins ben bé al Pont de Goi mateix, passant per un sector molt interessant de bosc de ribera que volta una antiga fàbrica, aquí, quasi sota nostre. A més del relicte de bosc de pi que suposem que voltava tota la llera abans de la que la seva progressiva desaparició es notés tant.
Situats en aquest mirador, no ens serà difícil de veure martinets blancs, esplugabous, bernats pescaires, ànecs coll-verds, polles d’aigua, cabussets…però també, i molt més a prop, xixelles, todons, abellerols, xoriguers, estornells i, potser, un aligot o una àliga perdiuera, fins i tot.
Ja podem baixar, trobarem un camí que, entrant pel mig del bosquet que tenim a l’esquerra, va baixant bastant fort, l’agafem i tirem avall, a poc a poc, ens adreçarà a la fàbrica abandonada, aquesta que té una gran xemeneia que seria ideal per a instal·lar un niu de cigonya, ens hi arribarem, el camí és una mica intuïtiu, d’anar-lo cercant. Però no baixem massa dret, ja que faríem cap immediatament al riu, pel marge dret i a l’extrem E de la fàbrica, cerquem precisament el contrari, és a dir, arribar a la fàbrica per damunt, pel seu extrem Oest. Un cop allí la rodejarem, per l’esquerra, hi donarem tot el tomb. Podrem contemplar el magnífic bosc de ribera que hi ha, moltes espècies d’arbres i alguns exemplars de talla considerable, roures i alzines, però també xops, pins i àlbers, sargues i molta frescor. Per la mateixa vora de la fàbrica, per un canal que en duia aigua al riu, baixarem fins al nivell de la resclosa, aquí també hi ha un bon “aguait natural” per a observar ocells, bé, ocells i altres animals, com les rates d’aigua, granotes, mosteles, tortugues de rierol, teixidors, etc.
Altre cop una mica d’intuïció, travessem el riu i, a l’altra llera, remuntarem una estona, com a mínim fins una barraca de pedra seca que hi ha al límit del conreu de vellaners. Serveix de punt de guaita i de referència.
Tornem enrere, aigües avall, seguint el curs del riu per la seva esquerra –no oblidem que els rius es miren en direcció a l’embocadura, és a dir, posem l’esquena al lloc d’on ve l’aigua i mirem cap on va, així tindrem correctament els dos costats localitzats- Baixarem ben bé fins el Pont de Goi, hi ha lloses nues, conreus, algun bosquet de pins i tolls, tolls interessants on l’aigua es calma i podem contemplar bé la fauna.
Ens sorprendrà l’abundància de crancs, és clar que es tracta del cranc americà, el roig. Com ja sabem, el cranc autòcton és un bon bioindicador, ens assenyala que l’aigua és completament neta, fins i tot potable, ja que, si no és així, no sobreviu. El cas del cranc americà és totalment contrari; Aquesta espècie resisteix gairebé qualsevol nivell de contaminació, encara més, assimila els metalls pesants i els utilitza per a generar la closca. Això vol dir que és una menja força perillosa, ja que els metalls pesants no s’eliminen, i es van acumulant al llarg de la cadena tròfica. Tot això que hem dit afecta als bernats i altres ardèids, que en mengen moltíssims, però també als humans, ja que el cranc americà es pot pescar, amb llicència.
A part de crancs, també hi ha peixos, bàsicament carpes, algunes arriben a mides considerables, però també bagres i fins i tot truites irisades, sí, el riu Francolí és viu, ha deixat de ser una pura claveguera de colors, encara que, de moment, sols hi viuen espècies força resistents a la contaminació.
Per a tornar, ho farem, de moment, pel mateix lloc, però un cop haguem travessat el Francolí per la resclosa, seguirem aquest camí tan dret que puja directament cap al lloc on hem començat, a la fi de la urbanització Serradalt. Tornem a fer una ullada abans de marxar, si hi ha bona visibilitat, es veuen alguns vessants de les Muntanyes de Prades i de la serra de Miramar, la Torre del Pedrol, les Guixeres, el Motlló…amb les obres, ens farem una idea dels ecosistemes que està destrossant el recorregut del tren de gran velocitat, ja se sap. És el progrés?

dimecres, 25 de novembre de 2009

Els Aiguamolls del Pla.













Aquest indret és força atípic, ja ho sabem, tenim de fons la indústria, Valls, el Pla. Molta influència antròpica i poca natura verge, però hem d’aprendre de tot, a tot arreu podem observar coses interessants, això és un dels mèrits d’un veritable naturalista; No cal ser gaire espavilat per a descobrir alguna cosa nova o important en un Parc Nacional, costa una mica més a prop d’una ciutat, o això és el que creu el profà!
Caminarem per l’autèntica plana del Camp, el Camp de Tarragona de sempre, de tota la vida, amb una mica d’imaginació ens podrem abstreure i reviure aquell Camp dels nostres avantpassats, el que va donar nom a la comarca: Terres molt fèrtils, regades per un Francolí abundós i potable, que permetien de guanyar-s’hi molt bé la vida amb l’agricultura. Sense anar més lluny, de petits, nosaltres mateixos ens havíem banyat al Francolí i hi havíem pescat anguiles, i ens manca molt per a la jubilació, encara!
Caminarem un parell d’hores per la Capona i les Planes, entre Vila-rodona, el Pla i Alió a poc més de 200 m s.n.m. i sobre un terreny gairebé totalment pla, descobrint els únics veritables aiguamolls d’interior de la comarca, encara que siguin artificials.
Des de Valls, anirem per la C-240 cap al Pla, quan tot just haguem passat l’únic tomb que hi ha, el Tomb del Pagès, trobarem l’entrada, a la dreta,de la indústria Schutz, senyalitzada i gran, no hi ha pèrdua. Podem deixar el cotxe al gran aparcament que hi ha a l’entrada, des d’allí caminarem.
Si venim del Pla, igual, anirem cap a Valls, i a sols 2 Km, aquest cop a l’esquerra, ja trobarem l’entrada. De fet, si venim del Pla ho podem fer en bicicleta o fins i tot a peu, ja que és ben a prop.
Més que fer un itinerari ens proposarem una mica anar descobrint els indrets al nostre gust, ja que depèn molt del dia, de la meteorologia, de l’activitat humana, etc. Això vol dir que, si decidíssim començar per un recorregut als aiguamolls podria ser que ens ensopeguéssim que el pagès de la vora fa alguna activitat molesta per a la fauna i no veiéssim gaire cosa, aleshores pagaria més la pena anar primer a caminar pel Torrent de Fonollosa o per la zona de la Capona, així és que, malgrat el que direm tot seguit, cal fiar-se totalment del propi sentit comú, i, potser, variar totalment l’ordre i la durada del recorregut. El que proposem és un itinerari-tipus, ideal si no hi intervé per a res el Sr. Murphy.
Un cop deixat el cotxe, caminarem un trosset cap al Corral del Branca, és un Mas gran apariat i restaurat que hi ha passada la indústria en direcció al Pla, allí anirem cap al rec que porta l’aigua que surt de la depuradora cap al Canyissar, és molt recomanable endinsar-s’hi (compte! Hi corre l’aigua) i esperar una estona per a veure algun rascló, polla d’aigua o petit moixó de canyissar. Després, anirem cap al talús llarg verd que tenim en direcció E, el resseguirem cap a Valls fins al final, aleshores, tindrem davant la llacuna, resseguirem el talús pel caminet que hi ha a mitja alçada dels aiguamolls. Depenent de la migració i de la tranquil·litat, podrem començar a observar molta quantitat i varietat d’ocells, l’ànec coll-verd, la polla d’aigua i diverses cueretes són gairebé segurs, però no cal desesperar de veure l’oreneta de ribera, el repicatalons –si tenim uns bons binocles, gaudirem de debò, ja que el podrem veure de ben a prop-, i, és clar, el cabusset.
Una mica com podem, seguirem en direcció al poble, rodejant tota la superfície dels aiguamolls, en algun punt, podem baixar a la vora de l’aigua i comprovar els amfibis que hi viuen, hi ha granota verda és omnipresent i cridanera, però també ens pot sorprendre la presència d’una reineta o, fins i tot, d’una tortuga de rierol.
Hores d’ara ja ens haurem fet a l’idea de com es varen originar aquests aiguamolls, va ser amb la construcció de les indústries a la zona, cap als anys 70, ja que es va fer sobre terrenys permeables molt fins amb una capa més fonda de “lluanca” pedra totalment impermeable que va embassar l’aigua residual que s’hi abocava lliurement a cel obert, sumant-se a la fecal del poble. Això originà el nom que li donàrem originàriament en descobrir-los; Merdamolls, ja que l’aigua que els omplia era fecal i d’abocaments industrials.
Bé, ja haurem rodejat l’aiguamoll de baix i tornem a ser davant el cotxe, ara podem dirigir-nos a la pista bona que du cap a la Capona, és la que limita la zona pel sud, allà podem endinsar-nos cap a Les Planes, on hi trobarem bosquets, conreus diversos de secà i una granja d’estruços, com a curiositat. Hi ha també el camí dels Muntanyesos, que és el que va cap a Aiguamúrcia, passa per sota de l’autopista i va a trobar el torrent de Fonollosa, molt interessant, on ha criat l’oreneta cua-rogenca i podem observar també el gaig blau. Entre d’altres espècies, podrem gaudir de l’abundant presència de todons, estornells i algun xoriguer i aligot, atenem, també, a la vegetació
Podem tornar al cotxe una mica al nostre aire, travessant camps, camins i erms, segur que serà força interessant i sorprenent, la varietat de flors i herbes és inabastable, no les reconeixerem totes, segur, a més, molts insectes, rèptils –serp blanca, sargantanes, etc.- i ocells. Quan tornem als aiguamolls, potser ens espantarà un bernat pescaire o un grupet de martinets blancs, algun limícola, fins i tot.
En resum, amarem-nos del Camp, el camp amb majúscula, el Camp de Tarragona.
Recomanacions especials.
Ja ho hem dit, molta pressió antròpica, això vol dir atenció màxima; Respectar propietats privades, no tocar el que no calgui i no malmetre tanques, marges, conreus, ni res.
Si voleu utilitzar l’aguait, cal demanar les claus a l’Ajuntament del Pla, us les deixaran i les haureu de tornar, gràcies per fer-ho.
A més, ja se sap, és molt més perillós l’home i el seu entorn que la fauna salvatge, gossos domèstics, propietaris enfadats…el que hem dit, respecte i compte.
Altres interessos opcionals.
Molt interessant l’església de Sant Ramon del Pla, Romànica, sens dubte molt estètica i cuidada, s’hi arriba travessant el poble fins al final, a l’entrada de la carretera de Figuerola.

dilluns, 9 de novembre de 2009

La Torre d'en Dolça, a Vila-seca.








La Torre d’en Dolça és un espai humit artificial, creat per l’Ajuntament de Vila-seca prop del Parc de Port Aventura, i s’hi accedeix per la carretera de Vila-seca a La Pineda, molt a prop de l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda.
L'entorn no és el més ideal per a una activitat naturalística, rodejats d'indústria química. No obstant això, cal dir que a pocs llocs on podem arribar a deu minuts de Reus o Tarragona podrem observar tantes espècies diferents d'ocells. I menys encara si cerquem limícols i altres ocells aqüàtics.
En aquest espai, on se celebren curses de cavalls cada any per Sant Antoni, hi trobarem quatre estanys artificials que mantenen tot l’any el mateix nivell i on hi ha aigua, si més no aparentment, en molt bon estat. I estan completament rodejats de boga i canyís.
Aquest fet, per si sol, ja representa, com tot ornitòleg pot comprendre, un gran motiu per a atraure ocells de diverses espècies. Però, a més, aquest indret ja està començant a representar un reducte dels ambients rurals del Tarragonès. A la vella Torre d’en Dolça, que dóna nom a tot l’espai, hi cria una colònia de Gralles, Corvus monedula, i una parella de Xoriguers, Falco tinnunculus.
S’hi poden veure fàcilment espècies típiques d’ecotons agroforestals que ara mateix ja comencen a ser rares a nivell nacional, com la Xixella, Columba oenas, el Picot verd, Picus viridis o el Cucut reial, Clamator glandarius.
És clar, però, que el major atractiu de l’espai són els ocells d’ambients humits, personalment, hi hem vist freqüentment moltes espècies de gavines, pràcticament tots els ardèids, la majoria dels ràl·lids -inclosa la Polla blava- i moltíssims limícols.
És molt interessant de portar telescopi, ja que molts cops cal esperar una estona a que els ocells es refiïn i es deixin observar a una certa distància. Aquest lloc demana a crits un aguait per a observar ocells, seria sens dubte molt productiu.
A les fotos una vista d’un dels estanys, una Xixella amb un Abellerol, Cames-llargues i dos Agrons blancs fotografiats aquesta setmana.


dijous, 16 de juliol de 2009

Passerells








Els passerells comuns, Linaria cannabina, són uns fringíl·lids curiosos. A diferència de la majoria de la resta, no viuen a zones amb molts arbres. A ells, el que els agrada de debó són els matollars, les màquiesm garrigues, etc. Fins al punt que, certament, es veuen beneficiats pels incendis forestals.
El seu cant és força bonic, aflautat, i és molt apreciat sobretot a la zona central de Catalunya. A aquestes comarques centrals, Osona, Berguedà i voltants, hi ha una gran tradició de caçar vius passerells i fer-ne compteticions de cant, fins i tot molt més que la cadernera, més utilitzada a les nostres comarques meridionals.
És molt espectacular d'observar les taques roges del pit dels mascles en època de zel, i què diferents són de les discretes femelles.
Però al Camp, a la nostra terra, també en tenim, de passerells comuns. Precisament aquests dies he aconseguit fotografiar-ne mascles i femelles, mitjançant el digiscoping.
En una de les fotos es pot apreciar el que en podriem dir efecte Jonsson, és a dir, el perquè les siluetes dels ocells de la guia de Jonsson són tan diferents de les que il·lustren els dibuixants mediterranis. A Suècia hi fa fred, i aquí es pot veure perfectament quina diferència més gran té la silueta d'un ocell quan la temperatura és alta -les fotos són fetes aquest mes de juliol- i, en canvi, quan s'estarrufa, sovint degut al fred de forma perllongada en el temps, però en aquest cas sols momentàniament, com per a estirar-se.
El que no he acabat d'entendre mai és per què s'asocia el Passerell, el seu nom, amb un caràcter fàcil d'enredar. És a dir, per què als que són ingenus, que no ténen malícia i se'ls pot enganyar fàcilment, se'n diuen passerells. Jo no he notat pas que els C. cannabina siguin més ingenus que altres ocells. En canvi, els Pit-roigs i els Tallarols de casquet sí que m'ho sembla, i el seu nom no s'ha associat mai a aquest caràcter...seguirem investigant.

divendres, 10 de juliol de 2009

Els falciots.











L'altre dia se'm va acudir d'intentar fotografiar en vol un falciot, per a provar si es podia aconseguir un resultat prou acceptable.
He de confessar que ho vaig fer animat per la magnífica feina del Danielle Ochiato, un fotògraf italià que ho ha conseguit amb matrícula d'honor.
No es pot dir que les meves fotos hagin estat tan perfectes, però alguna cosa se'n pot treure, per a conèixer com és l'espècie.
El que passa, però, és que aquesta feina m'ha suggerit fer comentaris monogràfics a aquest bloc, més que res per a acompanyar les fotos amb una mica d'informació.
Sempre m'han fascinat, els falciots, al Baix Camp en tenim de tres espècies; el més corrent, el Falciot comú, Apus apus, és molt i molt abundant, cada cop més. I quasi cada dia a l'estiu em donen feina, anat a recollir el que l'usuari en diu una oreneta, un rapinyaire o fins i tot un falcó. Sense anar més lluny, el darrer que vaig anar a recollir era, suposadament, un halcón.
Després hi ha també per la ciutat de Reus i per la costa del Baix Camp i el Tarragonès, el Falciot pàl·lid, Apus pallidus, dinstingible per tenir una coloració més clara, anar en grupets molt més petits -o sol, sovint- i xisclar amb una veu molt més fluixeta i greu
I, finalment, hi ha el més gran i espectacular de tots, el Ballester, Apus melba, un falciot enorme i que no necessita xisclar, si ens passa pel costat sols sentirem el soroll de l'aire com literalment s'obre per a deixar-li pas. Això succeeix a la muntanya, més fàcil a les vores dels cingles, si no, el ceurem sols de molt lluny i el distingirem per la coloració clara al ventre i la seva mida molt més gran.
El més interessant dels falciots és la seva vida, la seva conducta: Són els veritables ocells, els amos de l'aire, hi viuen sempre, hi crien, hi dormen. Els falciots no necessiten parar a terra mai, fins i tot dormen volant. Sols les nostres espècies, les europees, per dir-ho així, han d'aturar-se a edificis, cingles o xaragalls per a poder cercar una esquerda, pondre els ous i covar-los, fins que els pollets volin i no els calgui tornar a aturar el vol fins que ells mateixos vulguin ser pares.
A l'orient, però, fins i tot hiha espècies que coven els ous enlaire, agafant-los entre les seves potetes -apus vol dir, en llatí, sense peus- fins que eclosionen i els pollets ja surten volant.
Increïble!
Bé, unes quantes fotos que vaig poder fer, entremig, el famós falcó que va anar al CRPR, com cal, totes són del Falciot comú, i les vaig fer des de la terrassa de casa.

divendres, 17 d’abril de 2009

Monografies


Les monografies sobre una espècie o grups d'espècies en concret són el tercer grau de la bibliografia ornitològica.
Acostumen a reflectir anys i anys de dedicació d'algú a l'estudi d'una espècie. La qualitat és irregular; n'hi ha de bones, de molt bones i de regulars -de dolentes, en general, podem dir que no n'hi ha.
El problema sol ser que les millors són sempre en idiomes forans, generalment en anglès, ens caldrà entendre'l, si més no, ja que podem esperar asseguts si pretenem tenir-les traduïdes al català; el mercat és massa reduït per a fer que una traducció pagui la pena.
Ben aviat -ja fa dies que es diu, però potser ara sí que falta poc- en sortirà una en català sobre l'àliga perdiuera, també n'hi ha una -realment és un pla de recuperació- sobre el trencalòs: Són les excepcions.
Cada dia n'apareixen de noves, i hi ha, naturalment, espècies que en ténen diverses, i d'altres sobre les que ni se n'ha escrit cap ni, probablement, se n'escriurà mai. Normalment obeeix a l'atenció que desperta cada ocell.
Recentment, Omega ha començat una col·lecció de monografies en castellà, traduïdes del francès, que són força interessants i correctes, en general. Aquesta del Falcó pelegrí, per exemple, posa molt d'èmfasi en criticar tot el tema de l'excessiva manipulació i control a què s'està sometent els rapinyaires actualment per part d'ornitòlegs i fotògrafs professionals. Ja és hora que es comencin a aixecar veus autoritzades contra aquests abusos.
Si les voleu trobar totes, essent llibres tan especialitzats, haureu d'anar a llibreries també especialitzades, Oryx, a Barcelona, és la millor opció si no voleu agafar un vol cap a les Illes Britàniques.



dilluns, 6 d’abril de 2009

Atles.


Si hem de dedicar-nos a observar ocells a Catalunya, és una assignatura obligatòria consultar l'Atles dels Ocells nidificants de Catalunya publicat per l'ICO el 2004 a Barcelona, obra d'una colla d'autors, coordinats pel Vittorio Pedrocchi i el Joan Estrada, amb el treball de camp de quatre-cents noranta-set (497) ornitòlegs i ornitòlogues.
Una obra magnífica i de referència obligada, sobre la base de la qual hem d'adonar-nos de si les observacions que anem fent diàriament són interessants o entren dins la normalitat, per exemple. Aquest llibre no pot faltar a la biblioteca de cap ocellaire català.
És clar que, no obstant això té limitacions. Una d'elles és que es refereix, com ens indica el seu títol, únicament a espècies nidificants, tot just enguany s'ha finalitzat el treball de camp de l'obra que vindrà a solventar aquesta mancança: Per primer cop tindrem un Atles dels ocells hivernals a Catalunya. Pensem que d'atles de nidificants ja se n'havia fet un fa més de vint anys, en canvi, d'hivernals serà el primer.
Mentre esperem que els coordinadors i autors dels textos facin la seva feina i ben aviat el puguem tenir a la mà, gaudim amb el pès i la presència de l'Atles de nidificants. Les il·lustracions del Toni Llobet ajuden molt, a aquest gaudi.

dimarts, 31 de març de 2009

Telescopi


Probablement, el telescopi serà de les darreres eines que comprarem, ja que el seu preu no és precisament baix -la crisi!- però de ben segur que, quan ho haguem fet, no ens en penedirem.
Es tracta d'un estri útil, molt útil, però sobretot molt agraït. La visió amb un bon telescopi d'un ocell que s'està molta estona a l'abast és molt gratificant. A més, és un ajut quasi imprescindible per a il·lustrar, i ara fins i tot per a fotografiar si sols hi afegim una càmera digital compacta i un senzill estri mecànic que ho aguanti tot estable.
Podem anar a moltes marques i models, i tota mena de preus. Però, és clar, en aquest cas es pot dir que no paguem la marca -no estem parlant de moda- i el preu es veu directament reflectit en la qualitat i la durabilitat.
No paga la pena comprar barat si ens n'hem de penedir en poc temps, és millor esperar i comprar el millor que puguem.

dimecres, 25 de març de 2009

Guies especialitzades.

Hi ha, a més de les guies generals d'ocells, de les que ja vam parlar en un altre post, guies especialitzades.
De tots els grups que tenen l'honor de posseir guies especialitzades, no hi ha dubte que els rapinyaires són el grup més sovintejat, ara mateix n'hi ha una de dominant al mercat, que, a més, ha sortit reeditada, és la de Forsman, realment una molt bona guia. També tenim la de Clark amb dibuixos d'Schmitt, de la qual en vaig parlar al meu bloc -és la de la foto- també molt interessant. Totes dues poden ser complementades amb la famosa de Porter et. al: "Flight identification of european raptors", realment molt útil, també.


dimarts, 3 de març de 2009

Cotorres.


Cotorreta de pit gris. Myopsitta monachus. S, NR.
Identificació: 30 cm.
Ocell absolutament únic a la nostra fauna. Una mena de lloro verd lluent amb cua llarga i punxeguda. Front, ventre i pit grisos. Molt cridanera.

Situació:
Localitzat, però no rar. Evidentment escapat de captivitat.
Itineraris recomanats:
Cria a alguns jardins, sobretot als que hi ha palmeres, per exemple als passejos marítims de Cambrils, Salou o jardins a Reus i Riudoms.
La foto és de la colònia dels voltants de Riudoms, el gener de 2010, en vaig comptar 21 exemplars.

dilluns, 2 de març de 2009

Ganga i Xurra.


Ganga ; Pterocles alchata; P, H; AC;
Identificació: 30 cm.
Vist de front o per darrere, sembla una mena de perdiu esvelta, però de costat, és més com una tòrtora, esvelt i bon volador. Molt característic el "pitet" taronja orlat de negre.
Situació:
Raríssim, citat uns pocs camins a la timoneda, ara desapareguda, del camp d'aviació de Valls.
Itineraris recomanats:
Planes de vegetació baixa, semideserts, timonedes.

Xurra ; Pterocles orientalis; P, H; AC;
Identificació: 3 cm.
Més gran que la ganga, una mica semblant, però amb tot el ventre negre i el pitet gris enlloc de taronja.
Situació:
Més rara encara, sols n'hem vist una, trobada morta a Bràfim.
Itineraris recomanats:
El mateix hàbitat que la ganga, indrets semidesèrtics amb vegetació baixa.

dissabte, 28 de febrer de 2009

Guies


A dia d'avui, ningú en el Món ornitològic dubta que la guia de referència, la preferida pels ornitòlegs europeus, és la d'Sevensson i Mullarney, amb Zetterström i Grant.
Jo hi estic bàsicament d'acord, passada l'etapa llarga de la Peterson, fins a l'aparició de la Jonsson, amb els ocells més grassos que s'han dibuixat mai, ara és l'època d'Svensson.
Realment la guia és bona, molt bona, boníssima, vaja. Els dibuixos són encertadíssims, els textos ratllen la perfecció, i, encara més, els petits dibuixets d'a més a més, aquells que volen il·lustrar el moment en què detectes l'espècie, són realment ideals, acostumen a ser diagnòstics.
Defectes...és clar, en té, un, el més important, és que no ha estat traduïda al català. Els d'Omega sembla que consideren que amb la traducció al castellà ja n'hi ha prou. Jo me la veig comprar de seguida que va sortir en anglès, idioma original. Més tard, me n'he comprat una altra quan ha sortit en castellà, i ara sembla que hi haurà aquesta primavera -o estiu?- una segona edició que corregirà els petits errors de la primera i, a més, ampliarà informació. Per cert, es pot aconseguir en format DIN-A4 de manera que es gaudeix encara més dels dibuixos.
De tota manera, encara hi ha incondicionals de la Peterson, de la Jonsson i fins i tot d'altres guies que no han tingut tant d'èxirt, com la de Bruun i Singer o la de Heinzel, Fitter i Parslow.
En general, no ténen massa acceptació les guies que en lloc d'Il·lustracions, es basen en fotografies, així és que no solen ser massa utilitzades, si més no amb finalitats d'identificació.
Tot això quant a guies, un altre dia ja parlarem d'Atles, guies especialitzades, monografies, etc.
Un tema també molt interessant són els llibres comarcals. Avui he acabat una feina que fa temps volia fer, i és digitalitzar completament el nostre primer llibre "Els Ocells a l'Alt Camp" que vam publicar emb il·lustracions del Manel Concernau aquell llunyà 1982, quan tots dos teniem vint anys. Va tenir un èxit que va superar àmpliament les nostres espectatives, i es va exhaurir en poc temps. Molta gent ens ha anat demanant com es pot aconseguir, i l'IEV no n'ha volgut saber res mai, de reeditar-lo.
Afortunadament, la tecnologia d'avui ens permet de posar-lo a l'abast de tothom en un format diferent, en un àlbum de Picasa, l'enllaç el teniu directament en aquest bloc, senzillament clicant a la seva portada.

dijous, 19 de febrer de 2009

Binocles


Els binocles: Molts els creuen imprescindibles, es pot dir que quasi ho són, però nosaltres no els descriurem així perquè podria semblar que menystenim la importància de les veus; Realment, i depenent de l'època de l'any, un ornitòleg una mica expert pot detectar més del 85% de totes les espècies presents en una zona concreta amb sols un parell d'hores escoltant. Paga la pena no oblidar-ho.
De tota manera, els binocles són una eina molt útil per a la tasca, però gairebé imprescindible per a gaudir de l'observació. És clar que un Blauet, per exemple, el reconeixerem de molt lluny, per forma, color, moviments i veu. Però serà un espectacle si el podem contemplar de prop amb uns bons binocles.
La tria dels binocles és una feina molt complicada i que respon a diversos criteris, al mercat n'hi ha des de poc més de 100 EUR. fins a més de 5.000 EUR. És evident que, de entrada si més no, no farem una despesa tan gran, però tampoc no anem al més senzill, després ens en podem penedir. Pensem que, molts cops, un preu superior es veu reflectit en una durabilitat més gran, amb la qual cosa surt a compte, a la llarga.
Les xifres que descriuen els binocles són dues separades per un símbol de multiplicació. La primera són els augments, és a dir, els cops que l'objecte que mirem aparenta estar més a prop del que realment és. Per entendre'ns, la nostra vista equival a una focal 50 mm en fotografia -l'objectiu normal. Doncs uns binocles de 8X és com si miréssim amb la càmera amb un objectiu de 400 mm, és a dir, 8 augments, 8 cops més a prop.
La segona xifra és el diàmetre en mil·límetres de l'objectiu, la lent del davant. L'ocular és el que ens posem a l'ull. Aquest diàmetre ens indicarà directament la lluminositat dels binocles, com més diàmetre, més llum. Però també més pes i preu, és clar.
Si esteu en una comarca mitjana, sense grans muntanyes ni grans extensions obertes, haureu d'escollir uns binocles de compromís, que no siguin massa grans ni massa foscos o poc potents, el millor serà uns 8X40 o uns 10X40. Si teniu grans espais, trieu uns 10X50 i si no voleu arrossegar massa pes, uns 8X30.
Es pot dir que n’hi ha de dos tipus principals, els de prismes de porro, amb la forma clàssica del doble angle recte, i els de prismes de sostre, amb els dos tubs rectes, sense angles. Dins d’aquest darrer tipus, podem dividir-los en els que tenen enfocament intern, en els quals no es mou cap element extern quan enfoquem, i la resta, on podem veure com els oculars es mouen per a enfocar.
Els més usats entre els ornitòlegs són els 10X42 de prismes de sostre i enfocament intern, ja que són els més equilibrats i resistents. Entre la resta de naturalistes i altres afeccionats més ocasionals, s’usen molt els 10X25 plegables, amb les mateixes característiques que els altres, però molt més petits i lleugers. Això els fa aptes per a portar-los sempre al damunt, fins i tot si ja carreguem amb altres equips que necessitem per una altra tasca principal o si el motiu del nostre viatge no és sols veure ocells.

En qualsevol cas, no aconsellem augments inferiors a 7 ni pesos superiors a 1 Kg. si no és que sempre aneu en cotxe. Tampoc aconsellem els zoom, són més pesats, delicats, cars i de menys qualitat. Aquest comentari no val per als nous duovid de Leica que no són zoom, sinó de doble focal, sense entremig. De moment, per pes i preu, tampoc aconsellem els que incorporen estabilitzadors.
El que sí que és clar és que és una de les eines tradicionalment més lligades a l'ornitòleg, és important de saber-los triar. No us ha de fer vergonya de demanar al botiguer de torn que us els deixi provar a l'exterior, us han de convèncer a la primera, han d'ésser petits i manejables, però de construcció sòlida. I, sobretot, han de ser clars i nítids, sense aberracions que puguin fer ballar la vista. Penseu que, al cap d'hores d'observació, aquella sensació rara es pot esdevenir mal de cap, els binocles no han de cansar la vista, ens hi hem de sentir bé, mirant-hi. No dubteu a dedicar-hi un bon pressupost, potser ho agraireu molts cops.
Les millors marques, aposta segura, són Zeiss, Leica i Swarovski, binocles de qualitat màxima, que ens donaran la millor visió tota la vida. La majoria ofereixen trenta anys de garantia, garantia real, ho he comprovat personalment, si més no a Zeiss. Però, és clar, estem parlant de força diners.
Si no ens volem gastar tant, hi ha altres marques amb una excel·lent relació qualitat-preu, a mi, particularment, m'agraden molt els Minox -segona marca de Leica-, els Opticron i els Optolith. Són quasi tan bons com els tres primers, però molt més barats.
Recentment, ha aparegut amb força una nova marca, Kite, jo no en puc parlar perquè encara no l’he provada, però diuen que és molt bona, a poca distància de les tres clàssiques.
Finalment, hi ha altres marques prou acceptables, i que, segons amb qui parlem, les defensaran a mort o les abominaran, són, per exemple Nikon, Bushnell, Minolta, Olympus, Pentax o Kowa.
Evidentment, n'hi ha moltes més, de totes qualitats i preus. És per això que cal anar a una botiga especialitzada, i l'única que hi ha a aquest país és Oryx, de la qual en teniu l'enllaç al costat. Ben bé val una visita

dijous, 12 de febrer de 2009

Sits


Sit blanc ; Plectrophenax nivalis; P, H; AC;
Identificació: 16 cm.
Molt fàcil de conèixer, una mica més gran que un pardal, però amb un plomatge blanc i negre totalment diagnòstic, amb ales blanques amb puntes negres.
Situació:
Raríssim, citat sols un parell de cops a hiverns molt rigorosos i als cims de la comarca.
Itineraris recomanats:
Tot i que sembla que al nostre país tendeix a ser citat en zones d’aiguamoll litoral, això pot ser degut a una evident major prospecció en aquest ambients, nosaltres l’aniríem a cercar als altiplans amb poca vegetació.

Verderola ; Emberiza citrinella; P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Molt característic, com un pardal amb el cap groc finament ratllat i el carpó vermell rovellós. femelles més difícilment detectables, de lluny poden semblar gafarrons grans.
Situació:
De tots els sits que hem catalogat de no rars, aquest és el menys abundant. Es relativament probable de veure’l en migració, però ja és més difícil que en trobem d’hivernals.
Itineraris recomanats:
Herbassars i matollars baixos, tendeix a triar indrets alts i humits.

Gratapalles ; Emberiza cirlus; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
De la mida i forma d’un pardal, però inconfusiblement acolorit, amb tons marrons vermellosos, grocs, negres i grisos. Femelles molt més discretes, més pigallades. La cara recorda una mica la del sit negre, però amb groc enlloc de gris. Gola negra molt visible en els mascles.
Situació:
Freqüent, el tipus d’hàbitat que li agrada és abundant a la nostra comarca, encara que de cada cop menys. Tot l’any n’hi ha, però és més fàcilment visible a la primavera.
Itineraris recomanats:
Allò que li agrada més són les bardisses, els matollars de separació de camps de conreu. Però també és corrent a garrigues, matollars i clarianes de boscos.

Sit negre ; Emberiza cia; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
Ocell una mica més gran que un pardal, tacat de marró, blanc i negre per damunt i vermellós per sota. Allò que el fa destacar més , però, és el disseny del plomatge del cap, amb una triple ratlla negra sobre fons gris, que li dibuixa una cara inconfusible. Femelles molt més discretes.
Situació:
Corrent, dels més corrents de tots els sits a la comarca. es pot veure tot l’any.
Itineraris recomanats:
Qualsevol zona de muntanya, gairebé a qualsevol ambient, però especialment garrigues i zones de matoll.

Hortolà ; Emberiza hortulana; P, E; NR;
Identificació: 15 cm.

Una mica de barreja de verderola i passerell. Mascles i femelles força diferents, els mascles amb cap gris verdós. Les femelles més tacades, amb bigoti groc. De tota manera, és força escàs, un dels més escassos de tots els sits.
Situació:
Gens freqüent com a nidificador, però és més fàcil de veure’l en migració.
Itineraris recomanats:
Zones de contacte entre boscos i conreus. Clarianes i pistes de travessen el bosc, especialment als boscos caducifolis.

Repicatalons ; Emberiza schoeniclus; H, P; NR;
Identificació: 14 cm.
Com que pràcticament sols el veurem a l’hivern o en migració, cal que ens mirem a les guies l’aspecte que té en plomatge hivernal. En aquest plomatge, es pot confondre amb mols altres Sits, cal fixar-se en les restes del pitet fosc del plomatge estival i en la combinació de collaret i bigotis blancs. El bec és gris i molt gruixut. No ens enganyem, però, és una mica difícil de detectar per al no iniciat, més encara si recordem que no és gens corrent. No obstant això, ajudarà molt l’hàbitat.
Situació:
Com s’ha dit, hivernal rar i migrant no tant rar.
Itineraris recomanats:
Hàbitat totalment exclusiu, canyissars i vegetació baixa de la vora dels rius i aiguamolls. Bons llocs per a cercar-lo a l'hivern són els Aiguamolls del Pla, la Sallida o els Aiguamolls de Torredembarra i el Creixell.

Repicatalons petit. Emberiza pusilla. P, AC.
Identificació: 13 cm.

El més petit de tots, a la pràctica, però, això no ens farà més fàcil de distingir-lo d'un repicatalons a l'hivern. S'assemblen molt, sols es dintingeixen per una estructura diferent del plomatge del cap i per la forma del bec.

Situació:Accidental, citat sols un cop.

Itineraris recomanats:Observat als Aiguamolls del Pla

Cruixidell; Miliaria calandra; S, P, H; NR;
Identificació: 17 cm.

Moixó amb aspecte de Pardal, però totalment inconfusible si ens hi fixem una mica. De fet, hi ha molts trets distintius que fan fàcil de conèixer-lo:
D’entrada, el seu costum de cantar insistentment des de la part alta d’un arbre a la vora d’un sembrat de cereal. Al migdia, serà pràcticament l’únic que sentirem.
La coloració, marró groguenca apagada i la bona mida, així com el seu bec gros i les potes clares, si el veiem de prop, ens acabaran d’ajudar.
Situació:
Molt corrent, sobretot a les parts altes, cosa lògica si tenim en compte el seu hàbitat preferit.
Itineraris recomanats:
Conreus de cereals, amb o sense marges ben poblats de vegetació. Encara que, lògicament, serà molt més freqüent si els marges són poblats d’arbres i arbustos.

Fringíl·lids






Pinsà ; Fringilla coelebs; P, H, S; NR;
Identificació: 15 cm.
Entrem a la família dels fringíl·lids, i aquest n’és un de molt abundant, prou conegut, doncs. Mida del pardal, amb coloració general marró vermellós, ales contrastades, amb negre i blanc, clatell gris i ventre i galtes vermelloses. Femelles i joves molt més descolorits, però amb disseny semblant.
Situació:
Dels ocells més corrents de la nostra ornitofauna, sobretot a l’hivern, en estols. Però també en nidificació, encara que aleshores ocupa ambients diferents i és més escàs.
Itineraris recomanats:
A l’estiu, com a niador, boscos de qualsevol mena, especialment pi roig. A l’hivern, on n’hi ha més és als conreus, sobretot de cereal.

Pinsà mec ; Fringilla montifringilla; P, H; NR;
Identificació: 15 cm.

Com que només el veurem a l’hivern , les diferències amb el pinsà comú són subtils, la més importants és el carpó blanc i, si el veiem bé i posat, el pit i les ales també són d’un to molt diferent.
Situació:
Força escàs, n’hi ha alguns de tant en tant barrejats amb els esbarts de pinsà comú o solitaris. Hivernal i migrador, sols.
Itineraris recomanats:
Conreus de cereal, altiplans i conreus d’arbres de secà.

Gafarró ; Serinus serinus; S, P, H; NR;
Identificació: 11 cm.

Cant molt inconfusible, monòton i potent, que el fa ser fàcilment detectat. Fringíl·lid molt petit, el més petit, de color verd groguenc i grisós, amb un bec diminut.
Situació:
Abundant, dels més corrents de tots els fringíl·lids, a més, li agrada de viure prop de l’home.
Itineraris recomanats:
Jardins i parcs urbans, conreus d’arbres, com oliverars o avellaners. Horts i boscos, molt adaptable. li agraden molt els xipresos per a posar el niu.

Llucareta ; Serinus citrinella; P, H; AC;
Identificació: 12 cm. 508 Jon, 350 Sve.
Una mena de barreja de verdum i gafarró, quasi tan petit com ell, característic amb el clatell gris i el ventre i gola grocs verdosos.
Situació:
Raríssim en migració i excepcional a l’hivern.
Itineraris recomanats:
Boscos de tota mena, però especialment de pi roig.

Verdum ; Chloris chloris; S, P, H; NR;
Identificació: 15 cm.
Gran, per a ser un fringíl·lid, és clar. Tot verd, amb el bec gros i unes taques grogues molt visibles a la cua i a les vores de les ales. Cant inconfusible, monòtons i potent, que es pot confondre una mica, al principi, amb el cruixidell.
Situació:
Molt corrent, encara que no tant com el gafarró o la cadernera.
Itineraris recomanats:
Parcs i jardins, conreus d’arbres. Com qualsevol fringíl·lid, però sembla que cerca més els arbres grans.

Cadernera ; Carduelis carduelis; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.
Molt coneguda, portada a moltes guies d’ocells i, en aquest país nostre, molt popular com l’ocell autòcton més usat per a gàbia. Cara vermella, marró al cos, ales grogues i negres amb un disseny molt espectacular. Es poden conèixer els mascles i les femelles, però les diferències són subtils, com a molt altres fringíl·lids.
Situació:
Freqüent, juntament amb el gafarró, el més corrent de la seva família.
Itineraris recomanats:
Jardins i parcs urbans. Places dels pobles amb arbres, conreus de secà amb arbres. Moreres i altres arbres exòtics els agraden molt per a fer el niu.

Lluer ; Spinus spinus; P, H; NR;
Identificació: 12 cm.

Com una cadernera amb els colors del gafarró. El capell i la perilla negres ens el fan conèixer ben aviat si el veiem de prop. Si és de lluny, ens hi haurem de fixar més per a no confondre’ns amb el gafarró.
Situació:
Hivernal corrent, però depenent dels anys, és una mica invasiu, i hi ha anys en què n’hi ha moltíssims i anys en que quasi no se’n veuen.
Itineraris recomanats:
Punts d’aigua enmig de zones de secà. Horts i conreus. Matollars.

Passerell ; Linaria cannabina; S, P, H; NR;
Identificació: 13 cm.

El menys conegut de la família dels que crien a casa. Com un pardal elegant i esvelt, amb una espectacular taca vermella al front i al pit, els mascles sols. Cant bonic i fàcilment reconeixible.
Situació:
Més corrent del que sembla, encara que, com que no viu a prop de l’home, no se’l coneix tant.
Itineraris recomanats:
Matollars, clarianes de boscos, bardisses.

Trencapinyes ; Loxia curvirostra; S, P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Interessantíssim ocell, molt peculiar per costums i aspecte. fringíl·lid gran, dels més grans, els mascles amb un color vermellós únic, i les femelles verdes, com un verdum pigallat. Tots dos sexes amb una silueta característica –cap molt gros- i un bec totalment endèmic d’aquest gènere a Europa, en el que les mandíbules es creuen sense cap patologia.
Situació:
No rar, però molt localitzat i variable amb els anys. Sedentari però invasiu amb anys de molta més densitat que altres, depenent de la producció de pinyes i del fred al nord del continent.
Itineraris recomanats:
Pinedes de pi roig, sens dubte, són els boscos que li agraden més pel que fa als autòctons, però és clar que li agraden pins introduïts, procedents de zones on el trencapinyes és freqüent.

Pinsà borroner ; Pyrrhula pyrrhula; P, H; NR;
Identificació: 16 cm.
Un dels fringil·lids més bonics i espectaculars, els mascles amb el cap negre, l’esquena gris blavós i el ventre vermell més fort i vistós que el pit-roig.
Situació:
No se’n veuen gaires, però alguns hiverns en podrem veure, fins i tot estar-se alguns dies entre nosaltres. La veu, també molt peculiar, ens el farà detectar cas que n’hi hagi. Molt més amagadís que altres fringil·lids.
Itineraris recomanats:
Boscos caducifolis i obacs, també de ribera.

Durbec ; Coccotrhaustes coccotrhaustes; P, H; NR;
Identificació: 17 cm.
El més gran i espectacular de tots els nostres fringíl·lids. Inconfusible amb el seu enorme bec i el seu plomatge bellament acolorit, especialment els mascles, és clar.
Situació:
Un dels més rars, el veurem amb més facilitat els hiverns més durs.
Itineraris recomanats:
Li agraden molt els horts, però el seu ambient natural són els boscos de planifolis, com rouredes, castanyedes, etc.

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...