Papamosques

Papamosques gris ; Muscicapa striata; P, E; NR; Identificació: 14 cm. Insectívor de la mida d’un pardal. Color gris, molt més clar per sota que per damunt. Finament llistat al ventre, al front i a la gola. Comportament i postura característica, quan l’haguem vist un cop, el coneixerem per sempre. Situació: No rar, però tampoc abundant, encara menys com a estival i niador. Itineraris recomanats: Sol criar en construccions humanes, ponts, edificis i fins i tot cases habitades. Papamosques de collar ; Ficedula albicollis; P; AC; Identificació: 13 cm.

Pràcticament igual que el mastegatatxes, però amb el collaret complet i la taca blanca del front més gran. De tota manera, cal estar molt atent, ja que els mastegatatxes meridionals –F. hypoleuca iberiae, els nostres- tenen el collaret quasi complet, a més, tenen la taca del front gran i, per acabar de complicar-ho, hi ha híbrids. Situació: Excepcional, sols ha estat vist un cop a Rojals. Però és interessant, ja que fa pensar un cop més que una millor i més acurada prospecció pot donar resultats. En aquest cas, fixem-nos que les diferències amb l’espècie més corrent són molt subtils, ¿Cal mirar amb els binocles tots els mastegatatxes per a estar segur que no és aquest? ¿Es podria citar el de mig collar? Mastegatatxes ; Ficedula hypoleuca; P, E; NR; Identificació: 13 cm. Com un papamosques gris una mica més petit i de coloració fortament contrastada, pel que fa als mascles, negre al damunt, amb taques blanques a les ales i una de petita al front. Blanc per sota. Situació: Prou abundant en migració, aleshores serà fàcil de veure. Però força més escàs com a niador, gairebé rar en aquesta fenologia. Itineraris recomanats: Boscos de ribera, rouredes humides, castanyers, etc

Pela-roques

Pela-roques ; Tichodroma muraria; P, H; R; Identificació: 13 cm.

Completament inconfusible, únic i espectacular. Quan és posat, sembla un petit insectívor molt normal, amb el bec molt llarg i un bonic color gris blavós, amb un to vermell sang a les ales que es veu molt poc. Però quan vola és quan ens sorprèn amb tota la seva espectacularitat, una mica com la Puput, ja que sembla una enorme papallona vermella, gris, negra i blanca. Preciós. Situació: Hivernal i migrador molt escadusser. Com més fred sigui l’hivern, més fàcil serà que el veiem. Itineraris recomanats: Molt selectiu pel que fa a l’hàbitat, sols el trobarem als cingles.

Reietó i bruel.

Reietó ; Regulus regulus; P, H; NR; Identificació: 9 cm. El nom d’aquest ocell, excepcionalment, es refereix al seu aspecte, no pas a la seva veu. Se’n diu reietó perquè sembla que tingui corona. Sí, aquest és el tret distintiu més espectacular d’aquest petit i discret moixonet, al cap hi té una taca groga en les femelles i taronja en els mascles, envoltada de negre que li dóna un aspecte únic i simpàtic. A banda d’això, sols cal destacar que és molt petitó, un dels més petits que en podem trobar. Situació: A l’hivern o en migració, és força corrent en els hàbitats que li són adients. Itineraris recomanats: Boscos de tota mena, però és ben clar que serà més fàcil de localitzar a boscos formats per arbres de gran talla. Una visita hivernal a la pineda de Pi roig del Bosc de Poblet és gairebé una assegurança de veure’n. Bruel ; Regulus ignicapillus; S, P, H; NR; Identificació: 9 cm. Gairebé podríem repetir el mateix comentari que per al reietó, però en aquest cas s’ha d’afegir una cella blanca força vistent i una ratlla negra a l’ull. Tot plegat, fa un disseny força més elaborat a la cara. De tota manera, en ser nidificadora, la fenologia ens farà distingir-lo més fàcilment segons l’època de l’any. Situació: A l’hivern i en migració, tan corrent com el Reietó, però a la primavera i a l’estiu, serà l’únic que podrem veure als nostres boscos. Itineraris recomanats: El mateix que per al reietó, encara que el bruel no és tan selectiu, és freqüent a qualsevol mena de bosc.

Teixidor

Teixidor ; Remiz pendulinus; S, P; R; Identificació: 11 cm.

També és una mallerenga, però molt especial. A banda de l’hàbitat, que ja comentarem, presenta altres diferències amb els seus parents. Aspecte dominant clar, amb les parts del damunt més fosques, però amb una màscara negra totalment diagnòstica. Reclam molt peculiar, metàl·lic, nasal. Situació: Molt escàs, sobretot com a niador. Itineraris recomanats: Estretament lligat a zones humides, més concretament, necessita arbres del gènere Populus per a instal·lar el seu espectacular niu.

Cria a la conca del Francolí i també, encara que més escassament, al Gaià.

Pardals de bardissa

Pardal de bardissa ; Prunella modularis; H, P; NR; Identificació: 14 cm. Insectívor d’aspecte molt discret, sense trets distintius aparents. Podriem descriure’l com una mena de pit-roig pigallat, amb la meitat del cos per avall vermellosa i la meitat per amunt grisa. Situació: Gens rar com a hivernal i encara menys com a migrador. No cria a la comarca. Itineraris recomanats: Molt adaptable, en general, zones de vegetació baixa, matollars, garrigues, però prop de l’aigua o amb molta humitat. Cercavores ; Prunella collaris; H, P; R; Identificació: 17 cm.

Com un gra n pardal de bardissa, però molt menys discret, tant visualment com auditiva ja que té un cant i un reclam que se senten força i es reconeixen en pocs temps. De lluny, ja ho hem dit, un pardal de bardissa gran. de prop, plomatge molt més detallista i contrastat, pitet gris, bec amb taca groga i vora de la cua blanc. Realment bonic, dins de la discreció. Situació: Rar, molt escàs em migració i gairebé excepcional com a hivernal. Itineraris recomanats: Cims rocallosos, altiplans. A les Muntanyes de Prades i l’Alt Gaià, però a les parts més altes i a l’hivern.

Tords i merles

Merla de pit blanc ; Turdus torquatus; P, H; NR; Identificació: 25 cm. Molt semblant a la merla comuna, però amb una taca blanca molt pròpia com un pitet. Si l’aconseguim veure de prop ens n’adonarem de més diferències, com ara serrells clars a les plomes i un bec diferent, també. Les femelles són molt més clares, sense la franja pectoral tan marcada. Situació: Hivernal rar, però migrant no tan excepcional, sobretot al pas tardoral. Itineraris recomanats: Boscos de pi roig i caducifolis, també ambients de ribera. De fet, en ser un migrant rar, el podrem trobar a gairebé qualsevol indret. Merla comuna ; Turdus merula; S, P, H; NR; Identificació: 26 cm.

No sembla massa necessari de descriure al merla, ja que és un dels ocells més coneguts al nostre país. Ocell petit, però prou gran per ser un moixó. Mascle totalment negre amb bec taronja u anell ocular del mateix color. Femelles molt més clares, però sempre més fosques que els altres tords. A molts llocs, les femelles i els mascles reben noms populars diferents. Situació: Potser actualment és el tord més corrent, si més no com a niador. El fet de ser l’únic que no es pot caçar pot ajudar, però també ajuda el que, darrerament, s’ha acostumat a viure prop de l’home, als seus parcs, jardins i horts. Itineraris recomanats: Conreus de regadiu, però també de secà, parcs, jardins i arbredes urbanes. Molt més freqüent prop de l’aigua, però no és ni molt menys imprescindible. Griva cerdana ; Turdus pilaris; P, H; R; Identificació: 26 cm.

El més rar dels nostres tords. i el segon més gran, a poca distància de la griva. inconfusible, clatell i capell grisos, cua fosca, ales vermelloses i ventre típic de tord, amb taquetes marró fosc sobre fons clar. Va quasi sempre en grups petits, de cinc o sis exemplars. Situació: El més rar dels tords hivernals, però podríem haver-lo catalogat de no rar, ja que cada any se’n veuen pocs o molts exemplars. Itineraris recomanats: Camps oberts a les parts més altes de la comarca. Cerquem als hiverns més crus als camps de cereal del Tallat o de l’Alt Gaià. La seva veu, molt característica, ens podrà ajudar a trobar-lo. Tord comú; Turdus philomelos; H, P, S; NR; Identificació: 21 cm.

Una mica més petit que la merla, marró clar per damunt i amb les parts inferiors molt clares, quasi blanques, pigallades de fosc. Sota les ales, les plomes infracobertores fan una taca d’ant rovellós que ens el farà distingir de l’ala-roig i de la griva. Encara que d’aquesta darrera el diferencia més la mida, és clar. Situació: El més abundant de tots els tords hivernals, però realment escàs com a niador. Itineraris recomanats: A l’hivern, qualsevol mena d’arbreda, però en temps de cria és molt més selectiu, i tria rouredes i alzinars, zones obagues i altes. Tord ala-roig ; Turdus iliacus; P, H; NR; Identificació: 19 cm. Prou semblant al tord comú, el tret més diagnòstic és la coloració sota les ales, que és molt més vermella, color rovell. A més, la mida és una mica més petita, i la cara és també diferent, ja que té cella clara, bigotis clars i una altra ratlla clara que emmarca les galtes per sota. Situació: Ni molt menys tan corrent com el tord comú, però no és rar. Com tots el tords, però, és cada cop més escàs, ja que se’n cacen milers cada any, amb mètodes legals i de dubtosa legalitat, com ara les barraques, tot i que aquest no és el cas de la Conca. Itineraris recomanats: Com el tord comú, boscos de tota mena, conreus de secà i camps oberts. Griva ; Turdus viscivorus; P, H, S; NR; Identificació: 28 cm.

El més gran de tots els tords, a més, és molt més solitari i es posa sovint a llocs alts, com ara fils elèctrics. El pigallat del pit li forma una espècie de collaret, i el color per damunt és una mica més clar. Si en coneixem el reclam, el veurem sovint, amb el seu vol ondulant característic. Situació: Corrent, el més corrent com a niador i el segon més abundant com a hivernal. De tota manera, probablement serà el més fàcil de veure després de la merla. Itineraris recomanats: Conreus i camps oberts amb bosquets entremig a l’hivern. Boscos obacs en temps de cria.

Merla d'aigua

Merla d’aigua ; Cinclus cinclus; S; R; Identificació: 18 cm.

Totalment inconfusible, l’únic ocell petitó que podem veure posar-se dins l’aigua en un riu de muntanya. Marró fosc, gairebé negre, amb un pitet blanc que contrasta fortament. Forma de vol, ràpida i a ran d’aigua, i reclam també totalment únics. Si tenim la sort de veure’l, de segur que no ens confondrem. Situació: Molt escàs, fins i tot en perill. De costums molt sedentaris i territorials. Itineraris recomanats: Rius amb aigua constant i molt, molt neta. En una comarca com la nostra, no calen més pistes.

Picots

Colltort; Jynx torquilla; E, P; NR; Identificació: 17 cm. Molt desonegut, dsicret i totalment críptic en el seu hàbitat. Tot això el fa ser un dels moixons més desconeguts de la nostra avifauna, encara que no sigui precisament rar. De fet, si no en coneixem el cant, probablement mai ens n’adonarem que està criant just a la vora de casa. L’aspecte és totalment semblant a qualsevol altre picot, més petit que tots excepte el garser petit, però la coloració, amb tons grisos i marrons finament barrats i tacats de negre i castany, el fan desaparèixer totalment al bosc, ben al contrari de, per exemple, el picot garser gros, que es veu des de molt lluny. Situació: Corrent, ens arriba a la primavera i no marxa fins al setembre. Itineraris recomanats: Li agraden especialment els boscos vells, també els castanyers, però també el trobarem a boscos de ribera i, en general, a qualsevol lloc amb arbres grans on fer el niu, com ara parcs urbans i jardins grans. Picot verd; Picus viridis. Identificació: 34 cm.

El més conegut dels nostres picots. Tant, que no cal descriure’l gaire, tothom n’ha vist algun. Com que el més fàcil és veure’l volant, direm que un tret característic seu és el seu vol ondulant, com si anés a caure i es remuntés de cop, tancant les ales i tornant a bategar alternativament. Això i la seva mida –com un colom- i coloració quasi totalment verda –té vermell i negre al cap, però això no s’aprecia massa en vol- el fa totalment inconfusible. Bé, hi ha una possibilitat de confusió amb una femella especialment verda d’oriol, però si ens hi podem fixar prou, el reconeixerem bé. Situació: Molt corrent, el més abundant dels picot, tot i que, a dia d’avui, és més present a conreus de secà que al bosc. Itineraris recomanats: Conreus d’arbres de secà –ametllers, oliveres- molt semblant al que s’ha comentat del colltort. I també al seu hàbitat original, suposem, que són els boscos de caducifolis i de ribera. Picot garser gros; Dendrocopos major; S; NR; Identificació: 25 cm. Més petit que el verd, de la mida d’una griva. Amb coloració espectacular i totalment característica, de tons negres, blancs i vermells. Molt vistósd i fàcilment detectable. A més, el reu repicar a la fusta dels arbres morts en temps de zel és constant, molt més audible que el del picot verd, que acostuma a “renillar” molt més que repicar. No es pot confondre amb ningú, ja que el picot garser petit és molt més petit –com un pardal- i el seu repicar també és molt diferent. Situació: Gens rar, però molt localitzat a hàbitats molt concrets. Present tot l’any, i, de fet, molt sedentari i fidel al lloc de cria. Itineraris recomanats: Boscos de ribera; alberedes, gatelledes, etc. També rouredes humides, catanyedes i alzinars amb exemplars grans i varietat de planifolis. Picot garser petit ; Dendrocopos minor; P; R; Identificació: 16 cm.

Un veritable bonsai del picot garser gros. Les diferències, a part de la mida, són subtils. Bàsicament, cal dir que l’esquena és finament barrada de blanc i negre, enlloc de tenir dues grans taques blanques sobre fons negre. També destaca la manca de color vermell sota la cua. Situació: Recentment aparegut, el vàrem citar per primer cop en un recorregut del SACRE (11), en sentir-lo repicar. Encara és força rar, però pot arribar a ser més corrent. Itineraris recomanats: Boscos de ribera, gatelledes, vernedes, etc. Coincidint amb l’exposat per Romero i Gàlvez (15), tant pel que fa a l’hàbitat com pel fet d’haver-lo detectat recentment, malgrat una prospecció constant i des de fa temps.

Falciots

Falciot negre; Apus apus; E, P; NR; Identificació: 18 cm. No cal descriure gaire el falciot, de ben segur que és un dels moixons més fàcils de veure a les nostres terres. En vol, que és quasi l’única forma en què el podem veure, s’assembla a una gran oreneta tota negra, molt esvelta, ràpida, àgil i xiscladora. Amb les ales de la forma característica que li donen nom. Situació: Abundant, cria a pobles i ciutats, en esquerdes i forats d’edificis, i s’alimenta en grup, volant escandalosament els dies d’estiu. Itineraris recomanats: És pràcticament omnipresent, però als pobles i a les ciutats és on és més fàcil de veure. Val a dir que, com que es tracta d’una espècie totalment voladora –no es posa mai- és la millor indicadora del temps atmosfèric. Si vénen tempestes, simplement, se’n van on no plogui, la pluja forta els suposa la mort. Ballester ; Apus melba; E, P; NR; Identificació: 22 cm.

Ben fàcil d’identificar, sols cal descriure un gran falciot, marró i amb el ventre blanc, encara més potent i ràpid amb el seu vol. A més, el seu hàbitat és ben al contrari del falciot, totalment exclusiu. Situació: Rar, però possiblement sempre ho ha estat, ja que es tracta d’una espècie molt fidel a un determinat tipus d’ambient, que no és el més corrent. Itineraris recomanats: Cal anar a les parts més altes de la zona, especialment als cingles de les muntanyes, aleshores, el veurem amb relativa facilitat, tallant l’aire estrepitosament amb el seu vol ràpid.

Segon SOCC de primavera a Pratdip.

Sembla estiu abans d'hora; 18 graus a les 6 del matí. Primeres llums, encara se sent el gamarús, i comencem. La resta, com sempre, un xoriguer, unes quantes gralles de bec vermell i menys tallarols de l'habitual, sens dubte per la neteja de sotabosc que s'ha fet als quatre primers sectors. També trobem a faltar la merla roquera i fins i tot la blava, fa temps que no apareix en cap recorregut de SOCC. Preocupant. Protagonistes els rossinyols, dels que n'han aparegut més, i cantant amb força, que altres anys. De tota manera, i malgrat la calor, fer aquet recorregut és sempre gratificant, el paisatge sol ja s'ho val. Avui, a més, no ens hem trobat ningú. La tranquil·litat del barranc de la Dòvia és impressionant.

Oriol, Oriolus oriolus.

No són les millrs fotos d'oriol que hom pot trobar, però si més no, ens en podem fer una idea de com és aquest ocell.

Nidificació excepcional.

Aquesta parella d'orenetes ciablanques, Delichon urbicum, no ha fet un niu com totes les altres; cada any cria a un forat a la finestra del despatx, com si fos una parella de mallerengues. Bé, allò que importa és que cada any la nidificació té èxit, no?