L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Serra de Miramar.







Per a aquest indret tan especial i interessant ja vam descriure fa temps una excursió, ens limitarem a transcriure-la una mica adaptada.
Farem una caminada molt aèria, i ideal per a observar la migració dels ocells planadors, no hem d’apartar la vista del cel ni un moment, sempre en tindrem un bon bocí a l’abast i sempre podrem tenir-hi, més a prop o més lluny, un rapinyaire per a identificar. La marxa serà llarga, però no ens n’adonarem i ben aviat haurem arribat al final, és possible que no trobem el moment de marxar, si fa un dia clar i ens trobem amb una bona confluència de vents. Les dates clau són entre finals d’agost i principis d’octubre, pel que fa a la migració post-nupcial o emigració.
La Serra de Miramar, com ja hem remarcat en diverses ocasions, és sens dubte una de les millors d’Europa i ben segur la millor del Catalunya per a l’observació de rapinyaires migradors, per a entendre’n les causes, sols cal agafar un mapa físic i adonar-se que la gran quantitat de serralades de què disposem al nostre país, esdevenen, a la latitud del Camp de Tarragona, en una sola carena, la de la Serra Carbonària o Serra de Miramar, això fa que els ocells que cerquen per a migrar els corrents ascendents dels vents de vessant hagin de passar, forçosament per aquí.
És clar que el dia que fa molt de sol i no fa vent, els planejadors poden triar molt més ja que poden utilitzar les tèrmiques que pugen per les planes, així, els dies ideals per a veure molts i variats rapinyaires a Miramar són els dies que és cobert de núvols més de la meitat del cel i que fa vent, sobretot al centre del setembre i l’abril. Aleshores, hem pogut arribar a veure 13 espècies diferents de rapinyaires diürns en menys d’una hora.

Accés.

Des de Valls o Montblanc, per la N-240, anirem cap al Coll de Lilla, si venim de Valls, veurem la cruïlla de Miramar poc abans d’arribar al cim, ens queda a mà dreta i és fàcil d’identificar, ja que és asfaltada i puja molt pendent i recta. Si venim de Montblanc, hem de passar el coll i entrar a l’Alt Camp, poc després, ja veurem aquest entrador, ens farà de mal agafar, ho farem amb compte. Després de la primera pujada, molt forta, la carretera és més suau, no cal córrer, però, ja que és estreta i la vegetació és interessant, hi ha teixos a la vora, passarem Cal Balasc i un altre caseta a l’esquerra, amb els voltants molt apriats, poc després, a la dreta, hi ha una pista ampla que és indicada per anar a Figuerola, seguirem amunt, un tomb fort a l’esquerra i serem a Miramar, atansem-nos a la font –senyalitzada- per a agafar aigua, una de les millor de la comarca, juntament amb la de la Font de Jubany, a Querol. Hi ha molt de lloc per a deixar el cotxe, i és molt tranquil, excepte els caps de setmana i a ple estiu.

Descripció.

Començarem a caminar tot seguint els senyals del GR-7, que estan molt ben repassats, ens menaran sense cap problema al peu del Tossal Gros, al Coll de Prenafeta, tot passant pel Mas del Prat. El fet de seguir els senyals del camí de gran recorregut ens permetrà de no distreure’ns en la tasca de l’observació de la Natura per tal d’orientar-nos. El camí és, de moment, prou pla i amb vista, podrem aturar-nos cada cop que un grup de migradors ens doni feina a identificar-los. Esperem que ens entretinguin molts.
Si no hi ha massa migració, sempre podrem observar les espècies que hi viuen sempre, com ara tudons, xixelles, tota mena de mallerengues, el bitxac, la merla blava, als roquissars de damunt del Mas del Prat. Un bon lloc per a mirar bé l’entorn.
El bosc és molt variat, domina, és clar, l’alzinar molt ben conservat, però incendis i polítiques forestals discutibles han fet aparèixer boscos repoblats d’espècies diverses de pins, pinasses, etc. També hi ha pi roig. En general, destaca la presència abundant de servers, aurons, blades, moixeres, etc. També algun cirerer i xipresos, ja ho hem dit, espècies exòtiques. A estones, l’alineació dels arbres és totalment geomètrica, molt natural, tenint en compte que els han plantat tots.
Un cop al Coll de Prenafeta, en una ampla clariana del bosc, surt una pista amunt, cap a la dreta, és la que seguirem per pujar al Tossal gros, hi ha un caminet bastant evident, que puja molt dret, salva quasi 200 m de desnivell en menys de mig Km.
Al cim podrem estar-nos-hi molta estona, si no fa massa vent i fred, ja que si no pot ser difícilment suportable. De vegades hi fa boira, espessa i freda, esperem que no sigui el cas, si, en canvi, hi ha bon temps, la vista serà magnífica i la observació de rapinyaires assegurada.
Els aligots vespers i els aligots comuns són els més abundants, de llarg, seguits de prop pels milans, especialment el negre, i les arpelles, molt difícils de distingir per al principiant, sobretot les femelles. Ben aviat començarem a identificar-los de més lluny, els vespers tenen la cua i el coll més llargs, són una mica més grans i les dues barres primes de la base de la cua són definitives, si aconseguim de veure la cera grisa, serà tot un èxit i un encert total en el diagnòstic. Els milans reials són més grans, i els negres, més foscos, com ens indica el seu nom.
Esparvers, astors, falcons mostatxuts, i fins i tot algun falcó de la reina o àliga pescadora, en migració gairebé tot és possible, no s’hi val a badar, binocles i guia sempre a punt.
Si ens deixen els ocells migradors, també pararem atenció a la vegetació, al cim és un coscollar, molt atacada pel vent. Els altres animals són representats pels rosegadors i els conills, poca cosa més podrem veure, ja que és una zona molt exposada i ells ens veuran de molt més lluny que nosaltres.
Ara seguirem tota la carena recta, pel mateix cim o ben a prop d’ell, el camí és força marcat i no ens podem perdre, és un recorregut vertiginós, amb vista impressionant a banda i banda, però a estones passa enmig d’un bosc de pi roig molt ben conservat, és el Bosc del Rector. Els bolets hi són abundants, si ha plogut, però la gent que els cull també, el sotabosc és molt malmès en alguns sectors per aquest fet, ja que la gent és molt poc respectuosa cercant rovellons, i ho remouen tot.
Passarem per un parell de collets abans d’arribar al coll gran, el Coll del Coloma. Aquest és molt més ample i amb una gran esplanada de la pista que el fa accessible en vehicle. Comprovarem l’impacte ambiental de la proliferació de pistes que hi ha al nostre país, pràcticament no hi ha racó de la nostra natura que no sigui accessible amb tot terreny, i molts amb turisme corrent. L’excusa sol ser la prevenció d’incendis, però en molts casos això és difícil de creure, es fan sense cap criteri lògic i sols seguint els interessos dels propietaris, mai un pla establert i coordinat, tenint en compte tots els factors.
En aquest cas concret, una pista ha fet que deixi de criar a la zona un rapinyaire declarat per llei Sensible i amb Pla de recuperació, en un Espai d’Interès Natural que es va considerar així precisament per la reproducció d’aquesta espècie.
Ara sols hem de seguir la pista avall, cap a Figuerola, però no hi hem d’arribar, agafarem una desviació que va cap a la dreta, planejant tot just abans de passar la cadena que impedeix el pas dels cotxes, per aquesta pista arribarem altre cop a una cruïlla, ara cap a l’esquerra, avall, fins a la propera, a la dreta, ja podem seguir, simplement per la pista millor, bastant pla, fins a Miramar, altre cop, està ben senyalitzat i la direcció és evident ja que sempre tenim molta vista que ens permet punts de referència abundants.
Si encara ens sobra temps i volem tenir un bon punt d’observació, sortirem del poble per la carretera d‘on hem vingut, però la deixarem ben aviat, ja que arribarem a la primera corba passat el cementiri i agafarem el camí que surt just recte, és un camí ombrívol i pla, ens menarà, pel mig d’un alzinar espès, fins a un tallafocs ample i recentment desproveït de vegetació. És un punt de vista ideal per a la migració, es veuen els rapinyaires quan vénen ja des de molt lluny, tot seguint la carena, i ens passen just per damunt.

divendres, 18 de desembre del 2009

Pantà del Gaià.




EL PANTÀ DEL GAIÀ (VILABELLA)

Recorregut.

És ben evident que els embassaments amb què comptem no es poden escapar a una visita, aquest l’hem inclòs a l’època que hem cregut més adient, ja que potser a ple hivern seria més productiva quant a quantitat d’espècies d’ocells, sobretot anàtides, corbs marins i ardèids, però al temps de pas, més encara a finals de tardor, hi trobarem més varietat de migrants, amb possibilitat de veure alguna raresa interessant, com ara algun limícol o l’àliga pescadora.
De tota manera, cal considerar sempre com un recurs interessant la visita a l’embassament del Gaià, ja que pot ser productiva a qualsevol època de l’any, a més, és fàcilment accessible amb vehicle, sobretot si disposem d’un tot terreny, si no, sempre ens resta el recurs d’anar a la mateixa presa i, des d’allí, mirar amb els binocles i amb el telescopi cap a les lleres de l’embassament, en els arbres semisubmergits. Si no hi ha massa gent pescant, de segur que en traurem rendiment, del telescopi.
Proposem un parell d’itineraris diferents, depenent del nivell de l’embassament, s’hi accedeix pel mateix camí, per la qual cosa podrem adaptar-nos fàcilment a aquest fet. Tots dos són curts però amb desnivells prou considerables.

Accés.

Des de Valls, anirem per la TV-2034 a Vilabella, passarem per Puigpelat, d’anada, i per Nulles i Bellavista, de tornada, per les TP-2031 i TV-2035. Des de Tarragona, hi anirem per la carretera del pont d’Armentera, la TP-2031, a la cruïlla de Renau ens adreçarem a Vilabella. De Reus, hi podem anar pel Morell, La Secuita i Renau, com si vinguéssim de Tarragona, o bé per Valls.
Un cop a Vilabella, cercarem el camí del Mas de l’Altrera, s’agafa més fàcilment pel carrer que baixa directe des de la plaça del davant de l’església, sempre recte, per davant de l’escola, anirem baixant per una carretereta asfaltada fins a passar sota la via del tren, per un petit pont. Allí esdevé pista forestal, un cop passat aquest pont, anem cap a l’esquerra, seguim el camí, polsegós –si no ha plogut, és clar- que ben aviat passa a fregar per la mateixa timba del congost del riu, davant La Costa, que és aquest paratge on hi ha una presa petita. Aquí és on podem comprovar el nivell del riu, ho veurem perfectament allà, a baix, a la represa. Si baixa molta aigua, probablement, l’embassament estarà a un bon nivell, prop del Mas de la Pau arribarà la cua. Si baixa molt poca, la cua estarà just a sota del Mas de la Altrera.
En el primer cas, deixarem el cotxe prop del Mas de Ramonet, que és un de molt gran on la pista està franquejada a l’esquerra per un marge de pedres molt llarg i fet de poc temps. Hi ha ramat tancat.
En el segon cas, si hi ha poca aigua, anirem fins a la cruïlla del camí que baixa al pantà, passant pel pi de tres branques que assenyala el límit dels tres termes –Vilabella, Renau i Vespella- i pel Pou Renau, d’on es treu aigua per a Tarragona.

Descripció.

En el primer cas, el més probable ja que ens trobem a la tardor, agafarem el camí que va per la dreta d’aquest marge tan ben fet –sembla mentida que encara hi hagi algú que faci marges, però és lloable, sens dubte- És el Mas Ramonet, però no hi hem d’anar, a part que hi ha abelles, de seguida ens desviarem cap a la dreta, per un caminet menys evident, però accessible amb vehicle, encara. Aquest és el que hem de seguir sense deixar-lo, sols trobarem una cruïlla, a la dreta, però nosaltres seguirem avall. Ens endinsem en una zona força feréstega, amb conreus semiabandonats i boscosa, encara que de mala qualitat, molt esclarissats i maltractats per la processionària. Malgrat això, la fauna hi és abundant, per la tranquil·litat de la zona, molts tords, de totes les espècies possibles de veure a la comarca excepte la griva cerdana, que no la trobarem quasi mai tan avall. També molts fringíl·lids i sits, com ara la titella i la cuereta blanca.
Hi ha les restes d’una cadena que barrava el pas, aquí podem anar cap a la dreta i baixar al Mas de la Pau, que té unes vistes immillorables sobre la cua del pantà. Si ens espavilem una mica, entremig del bosc, hi ha senderonets que ens van baixant cap a la vora de l’aigua. Són les millors ocasions per a veure ardèids, polles, ànecs, fins i tot fotges.
Podem triar, ens hi estem bona estona, observant els moixons i altres ocells més grans, i després tornem pel mateix lloc. O bé tornem a pujar fins la cadena, si tenim més temps i ganes de caminar, aleshores seguirem l’altre camí, el de l’esquerra. Ens baixarà, vertiginosament, fins al Pujol i baixarem fins a la zona recreativa de Salomó, un indret molt interessant de bosc de ribera.
En aquesta zona és on és més fàcil de veure l’apuput a l’hivern, ja que l’especial climatologia de la zona fa que els hiverns siguin particularment suaus i facilitin la presència abundant de preses per a aquest animal, cosa que en possibilita la presència tot l’any. A més, cal considerar que el pitjor enemic de l’apuput, per la seva forma de menjar, són les glaçades, i aquí són molt rares.
Des d’aquí podem anar cap amunt, cap al nord-oest, hi ha alguns camins, cal cercar una mica, en resum, es tracta de pujar als Vergerars i baixar per un camí molt evident que va tot dret cap a la Cova del Gatell, travessant les Solanes, allí passarem el riu i pujarem cap al Pont de la Foradada, ja a la pista on hem deixat el cotxe, que és una mica més avall.
En tot cas, ja avisem ara que és una zona resseca i perdedora, ja que els camins i caminets són abundants i confusos, si no ens volem complicar la vida, el millor és tornar pel mateix lloc i després, desfent una mica la pista per la que hem vingut en cotxe, tornar a agafar l’altra camí que surt a la dreta per a baixar al riu, més enllà del del mas de la cua, és un que sembla seguir la direcció que portem, surt cap a la dreta i baixa molt dret, fent siga-sagues cap al riu, podem arribar-hi i remuntar-lo menys d’un Km, aleshores, trobarem un altre camí cap a l’esquerra, a la vora de l’assut, tornarem a pujar cap a la pista principal.
Les vores del riu són ideals per a trobar petjades i marques a terra de diverses espècies de mamífers, com sempre, els més corrents són el senglar i el toixó.
Si no hi ha aigua, com hem dit, el millor és anar sempre per la pista més bona, sempre recte, fins al Mas de l’Altrera, amb les millors vistes sobre l’embassament, de segur que veurem corbs marins, ànecs –no sols el coll-verd, sinó moltes altres, com ara el xarrasclet o el xarxet-, polles, fotges, etc.
Si volem anar a la vora de l’aigua, per a observar la fauna aquàtica i la flora maltractada pels canvis de nivell, cal agafar la darrera cruïlla a l’esquerra que hem passat abans d’arribar al Mas, aquest ens menarà directament a l’embassament.
Les grans carpes destaquen especialment, i fan que hi pugui viure gran quantitat d’animals que s’alimenten de peixos, com els que hem esmenat abans i l’Àliga pescadora, el morell i altres ocells. També són abundants els barbs i els cracs americans, aquests darrers donen supervivència a moltes espècies, com ara el martinet de nit, el blanc, etc. Així com diversos mustèl·lids.
Sempre val més haver anat primer al Mas de l’Altrera, ja que si baixem directament a la vora de l’aigua, probablement espantarem tota la fauna que hi hagi i no la veurem.

Niu de l'Àliga.






EL REMEI – RIU GLORIETA (ALCOVER)

Recorregut.

Farem un recorregut caminant d’anada i tornada pel mateix camí, i és que no hi ha alternativa si no és que ens podem combinar amb dos vehicles, si és així, podem deixar un vehicle a l’església del Remei, a Alcover, i pujar amb l’altre fins al camp de futbol de Mont-ral. Aleshores, l’excursió és ideal, ja que baixarem per un camí ben senyalitzat i passarem per paratges de gran bellesa, en un recorregut força gratificant i gens esforçat.
És clar que també podem fer just al contrari, per exemple, deixar el cotxe a Mont-ral i baixar amb una bicicleta fins al Remei, després, un cop acabat el recorregut a peu, passar a recollir la bicicleta amb el cotxe, però d’aquesta manera faríem tot el camí de pujada, i hem de recordar que salvem un desnivell d’uns 400 m.
De qualsevol manera, aquest és un dels itineraris més clars i imprescindibles, els Tolls Blaus, el naixement del Glorieta i el Niu de l’Àliga són noms propis amb un ressò inesborrable per tot aquell que els ha trepitjat, a més, les possibilitats de veure i sentir fauna i vegetació són enormes, sobretot a la primavera i a l’estiu, quan aquest paratges esdevenen illes climatològiques.

Accés.

Des d’on siguem, hem d’anar a Alcover, ens endinsarem al poble i trencarem en direcció Nord-oest per la vora de l’església nova, la del campanar inacabat. De cop, el traçat de la carretera de Mont-ral ens obliga a fer un tomb de 90º, nosaltres seguirem tot recte, per una carretera estreteta que va fent tombs, passant per entrades de masos i la de la urbanització, que és a la dreta. No té numeració perquè, en realitat, és una pista asfaltada. Anem pujant i endinsant-nos a la vall del Glorieta, ben aviat ens trobarem amb la vista de l’ermita del Remei, amb una plaça, una font i un bar restaurant amb taules a fora. Aquí podem deixar el vehicle, a l’ombra de les moreres.
L’altra opció és pujar encara més amb el cotxe fins a l’aparcament del Mas de Forès, gran i amb lloc segur, això farà el recorregut a peu una mica més curt.

Descripció.

Abans de començar, podem agafar aigua a la font i fer una mirada a la vall, és una vall oberta a la plana del Camp, hi veiem masos i conreus que alternen amb sectors de bosc, domina el pi blanc, però també hi ha alzines, sobretot, hi ha una gran diferència entre el solell i l’obaga, aquí és ben fàcil de veure-ho.
Començarem a caminar per la pista forestal, bona i molt usada, pararem atenció si hem sortit des de l’ermita, sobretot si és cap de setmana, ja que passen alguns cotxes, motos i altres vehicles. Aquest és un indret molt estimat pels alcoverencs i altres habitants del Camp. Més endavant –de seguida si sortim des del Mas de Forès, trobarem la barrera per a vehicles que no oferirà cap problema per a seguir a peu.
Ens proposarem seguir perfectament la pista sempre pel camí més bo, sempre recte i pujada, en direcció Nord-oest, no hi ha pèrdua, sols on es desvia cap a la pedrera abandonada, prop de quan passem vora una pista de tennis (!), nosaltres hem d’anar cap a la dreta, però ben aviat ens n’adonarem, si ens equivoquem. Aquesta és una ruta força transitada, sobretot els caps de setmana, però serà la millor manera de poder parar la màxima atenció a l’entorn, ja que el camí a seguir serà quasi sempre tan evident, que no ens restarà gens de temps per a orientar-nos.
Trobarem plafons explicatius de la fauna i la flora, són molt pràctics i ens destaquen les espècies principals, més útils per a qui no porta cap mena de guia al damunt.
Es tracta d’un camí que passa quasi íntegrament per bosc, de primer, hi ha bosc de pi blanc força esclarissat alternat amb alguna alzina. Després, hi ha un alzinar força ben conservat, amb roures i moltes altres espècies d’arbres en menor quantitat. Algun roure i alguna alzina de mides considerables ens donaran ombra vora el camí.
Tota l’estona tenim a la vora un bosc de ribera que segueix tot el llarg del Glorieta, molt ben desenvolupat i quasi clímax, això és degut a què no hi ha hagut cap riuada tan important com les del Brugent, aquí han estat de molta menys entitat, i el bosc les ha resistides sense problemes.
El riu és més pobre en cabal, en general, malgrat que en determinats moments ens podem trobar els papers invertits. La riquesa en fauna és, però, similar, també hi podem veure una gran varietat d’espècies piscícoles, encara que no truites, i la merla d’aigua, el blauet, etc. Podem observar els macroinvertebrats i comparar amb els del Brugent, veurem que hi ha poques diferències, la qualitat de l’aigua és alta, també.
Un cop haguem passat el riu, el camí es torna ostensiblement més estret, ara és un veritable sender. Trobarem una desviació a l’esquerra i un caminet que sembla que va més recte, podem agafar qualsevol dels dos, el de l’esquerra ens durà ràpidament a les clarianes de damunt del niu de l’Àliga, directament. Mentre que l’altra, passant per l’antic molí, ens remunta cap a Mont-ral, passat pels Tolls Blaus. Però, un cop siguem al molí, també podem anar cap a les clarianes de baix i arribar al Niu de l’Àliga.
És ben fàcil, anem pujant per totes les clarianes, son d’amplada variable però totes netes de vegetació, sempre per l’esquerra, quan arribem a la més alta, ja tindrem als nostres peus és fantàstic toll del Niu de l’Àliga, amb el salt d’aigua en tota la seva bellesa, una mica malmès per la riuada. Si hi volem baixar, tornarem a l’esplanada de més avall i ja veurem un camí que entra com un embut cap al curs del riu, és molt evident i gens perdedor, travessarem el riu i ja hi serem. El bany és quasi obligat, l’aigua és clara i fresca, ens traurà la suor de la pujada.
Si ens queden forces i temps, avisem que paga molt la pena, tornarem amunt, per l’antiga central, prendrem el camí de pujada cap a Mont-ral, molt trepitjat i senyalitzat de diversos colors, és un PR, però s’ha senyalitzat de diversos colors segons les èpoques i els col·lectius. Els costarà una mica, però en uns vint minuts, comença a planejar i arriba a les planes de l’antiga central, passarem vora la Cova del Soldat, una balma habitable, i pel costat d’una colònia de formigues predadores molt gran. Les planes són una mica similars a les del Niu de l’Àliga, però més grans i amb arbres al mig, haurem de buscar la vista per l’extrem Sud-oest, hi ha roques que sobresurten que ofereixen els millors punts. Per a baixar al riu, que aquí és idíl·lic i paradisíac, hi ha diversos camins, els podem anar provant.
Aquest indret és un reducte dels magnífics rius vius i bells del Camp, amb tota la fauna que s’hi pot esperar, crancs autòctons inclosos, i una vegetació perfectament conservada. Ens haurem d’afanyar, però, ja que aquí també hi ha una gran amenaça que ho pot destrossar tot: Es vol fer una pista forestal que permeti que s’arribi en cotxe, quan és ben clar que si això es conserva així és perquè és dels pocs llocs bonics de riu on encara s’hi ha d’anar a peu.
Si volem seguir, Mont-ral és a una mitja hora, aproximadament, el camí sempre és clar i transcorre enmig d’indrets força vegetats, excepte al final, on ens tocarà una mica el sol. Es tracta d’un antic camí empedrat, molt interessant i sols una mica malmès pel pas de motos, que és prohibit.
De tornada, ja ho hem dit, anirem pel mateix camí avall, ara el farem molt més ràpid, ens semblarà més curt, el desnivell ens és favorable.
Espècies que s'observen:
Totes les mallerengues, diversos tallarols, merla d'aigua, àligues perdiuera i marcenca -aquesta darrera, a l'estiu-, xoriguer, falcó pelegrí, cuereta torrentera, roquerols, tudó, tórtora, picots, etc.



 

dissabte, 12 de desembre del 2009

El Pont de Goi, al riu Francolí.







Aquest indret que té molta història, tant des del punt de vista històric estricte, com des del punt de vista de la relació de la gent de l’Alt Camp i la Natura. Efectivament, visitarem el sector actualment més ben conservat d’un riu on ens havíem banyat, el Francolí. El Pont de Goi i la fàbrica abandonada d’Alcover són un indret on el riu s’enxampla i acull una vegetació i una fauna inesperades per a un riu postindustrial.
Si ens resta temps, visitarem també la font de Sant Bernat, un racó on tots els escolars de generacions i generacions havíem anat a berenar, un racó ombrívol i amable.
Hem de remarcar, però, que aquest és, de tots els itineraris proposats, el que més clarament es pot fer des de Valls mateix a peu, ocupant mig dia bo. Des del Portal Nou, baixarem pel carrer de la Violeta o per la baixada del Torrent fins al barri de les Comarques, començarem a fer la carretera de Picamoixons i, a mà esquerra, veurem una pujada molt forta que va tot recte per on veníem, l’agafarem, ben aviat planeja i esdevé una pista bona, anirem sempre recte, sempre de cara a les Muntanyes de Prades, passarem prop de la Granja Dolldellops (Udol-de-llops) i baixarem, per un cingle argilós, al riu Francolí. Seguirem riu amunt per la seva esquerra fins el Pont de Goi, no ens serà gaire difícil d’anar cercant el camí per l’esquerra del riu, per a pujar cap al mirador de Serradalt i gaudir de l’indret, farem l’itinerari al revés de com l’hem proposat, és clar, però en gaudirem molt més.

Accés.

Des de Valls, ens adreçarem a Picamoixons per la mateixa carretera que ens va dur a La Riba i Farena, després d’una llarga recta on estarem veient les maltractades muntanyes de Picamoixons, amb les pedreres que han destrossat l’ermita de i la Cova de l’Argent –ben aviat aquest sector de comarca serà tan pla com el terme d’Alió-, ens trobarem, just abans de començar una sèrie de corbes molt tancades, una cruïlla a l’esquerra que ens du al Pont de Goi, és a dir, a travessar el Francolí per anar a la carretera de Valls a Alcover. Hi anirem, seguirem aquesta carretereta estreta, és la TV-7421, fins passar l’històric Pont de Goi, aquí podem fer una ullada, és possible que hi hagi ardèids, ànecs, etc.
Un cop passat el pont, a molts pocs metres, veurem una carretereta encimentada que puja molt pendent cap a la dreta, l’agafem, també, i seguim tot recte, passarem per una urbanització, sense comentaris, seguirem recte i passarem una cruïlla, a la segona, anem cap a la dreta fins que puguem, després a l’esquerra i així sempre, a dreta i esquerra tot cercant la fi de la urbanització, el punt on s’acaba pel Nord-oest. Hi trobarem un grup de pins que és a la vora d’un cingle, aquí podem deixar el cotxe.

Descripció.

Abans de començar, i quan acabem, aprofitem aquest balcó tan estratègicament situat, fixem-nos que dominem un bon tros de riu, des de sota la carretera de Montblanc a Alcover, fins ben bé al Pont de Goi mateix, passant per un sector molt interessant de bosc de ribera que volta una antiga fàbrica, aquí, quasi sota nostre. A més del relicte de bosc de pi que suposem que voltava tota la llera abans de la que la seva progressiva desaparició es notés tant.
Situats en aquest mirador, no ens serà difícil de veure martinets blancs, esplugabous, bernats pescaires, ànecs coll-verds, polles d’aigua, cabussets…però també, i molt més a prop, xixelles, todons, abellerols, xoriguers, estornells i, potser, un aligot o una àliga perdiuera, fins i tot.
Ja podem baixar, trobarem un camí que, entrant pel mig del bosquet que tenim a l’esquerra, va baixant bastant fort, l’agafem i tirem avall, a poc a poc, ens adreçarà a la fàbrica abandonada, aquesta que té una gran xemeneia que seria ideal per a instal·lar un niu de cigonya, ens hi arribarem, el camí és una mica intuïtiu, d’anar-lo cercant. Però no baixem massa dret, ja que faríem cap immediatament al riu, pel marge dret i a l’extrem E de la fàbrica, cerquem precisament el contrari, és a dir, arribar a la fàbrica per damunt, pel seu extrem Oest. Un cop allí la rodejarem, per l’esquerra, hi donarem tot el tomb. Podrem contemplar el magnífic bosc de ribera que hi ha, moltes espècies d’arbres i alguns exemplars de talla considerable, roures i alzines, però també xops, pins i àlbers, sargues i molta frescor. Per la mateixa vora de la fàbrica, per un canal que en duia aigua al riu, baixarem fins al nivell de la resclosa, aquí també hi ha un bon “aguait natural” per a observar ocells, bé, ocells i altres animals, com les rates d’aigua, granotes, mosteles, tortugues de rierol, teixidors, etc.
Altre cop una mica d’intuïció, travessem el riu i, a l’altra llera, remuntarem una estona, com a mínim fins una barraca de pedra seca que hi ha al límit del conreu de vellaners. Serveix de punt de guaita i de referència.
Tornem enrere, aigües avall, seguint el curs del riu per la seva esquerra –no oblidem que els rius es miren en direcció a l’embocadura, és a dir, posem l’esquena al lloc d’on ve l’aigua i mirem cap on va, així tindrem correctament els dos costats localitzats- Baixarem ben bé fins el Pont de Goi, hi ha lloses nues, conreus, algun bosquet de pins i tolls, tolls interessants on l’aigua es calma i podem contemplar bé la fauna.
Ens sorprendrà l’abundància de crancs, és clar que es tracta del cranc americà, el roig. Com ja sabem, el cranc autòcton és un bon bioindicador, ens assenyala que l’aigua és completament neta, fins i tot potable, ja que, si no és així, no sobreviu. El cas del cranc americà és totalment contrari; Aquesta espècie resisteix gairebé qualsevol nivell de contaminació, encara més, assimila els metalls pesants i els utilitza per a generar la closca. Això vol dir que és una menja força perillosa, ja que els metalls pesants no s’eliminen, i es van acumulant al llarg de la cadena tròfica. Tot això que hem dit afecta als bernats i altres ardèids, que en mengen moltíssims, però també als humans, ja que el cranc americà es pot pescar, amb llicència.
A part de crancs, també hi ha peixos, bàsicament carpes, algunes arriben a mides considerables, però també bagres i fins i tot truites irisades, sí, el riu Francolí és viu, ha deixat de ser una pura claveguera de colors, encara que, de moment, sols hi viuen espècies força resistents a la contaminació.
Per a tornar, ho farem, de moment, pel mateix lloc, però un cop haguem travessat el Francolí per la resclosa, seguirem aquest camí tan dret que puja directament cap al lloc on hem començat, a la fi de la urbanització Serradalt. Tornem a fer una ullada abans de marxar, si hi ha bona visibilitat, es veuen alguns vessants de les Muntanyes de Prades i de la serra de Miramar, la Torre del Pedrol, les Guixeres, el Motlló…amb les obres, ens farem una idea dels ecosistemes que està destrossant el recorregut del tren de gran velocitat, ja se sap. És el progrés?

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...