L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

divendres, 30 de gener del 2009

Coloms i tòrtores.



Colom roquer ; Columba livia; S; R;
Identificació: 33 cm.

El roquer és el colom més conegut, potser fins i tot un dels ocells més coneguts. De fet, el colom domèstic, el de poble o ciutat és ben bé igual que el Colom roquer salvatge. És clar que estem parlant dels coloms domèstics que tenen la coloració original, no de les varietats que s’han aconseguit posteriorment, blanques, roges, fosques, etc. Costa tant de distingir que, a la pràctica, reconeixerem com a colom roquer aquell que pertanyi a una colònia que criï en un lloc veritablement salvatge, com ara un cingle allunyat de qualsevol poble.
Situació:
Molt escàs, com s’ha dit a la descripció, el veritable colom roquer nidifica en hàbitats allunyats de l’home, ja que la seva proximitat facilita la competència i fins i tot la hibridació amb el domèstic.
Itineraris recomanats:
Cingleres i roquissars de les Muntanyes de Prades i de l’Alt Gaià.

Xixella ; Columba oenas; S, P; NR;
Identificació: 30 cm.
A primer cop de vista, s’assembla força al Colom roquer, però ben aviat ens n’adonarem de les diferències. De entrada, és més petit, però això pot ser difícil d’apreciar. El més notable és que no té el carpó blanc ni les dues ratlles fosques a la part superior de les ales. El lloc on els observarem també és diferent, ja que la xixella és un colom de bosc, malgrat que, ocasionalment, també el trobarem en cingles.
Situació:
Corrent, com a niador, no és gens rar, i en podrem observar grups més o menys grans a qualsevol bosc.
Itineraris recomanats:
Qualsevol zona de bosc, i qualsevol mena de bosc, tot i que potser és més corrent a les pinedes de pi roig i els alzinars.
Tudó ; Columba palumbus; S, P, H; NR;
Identificació: 40 cm. 302 Jon, 200 Sve.
El més gran i fort de tots els coloms, i això es fa notar especialment quan alça el vol enmig del bosc. Sols amb el soroll de batre les ales ja el reconeixerem, però, si no n’hi ha prou amb la mida i el soroll, hi ha més trets distintius: les dues ratlles blanques que travessen les ales i també una barra fosca al final de la cua i l’absència de carpó, tot això en vol, ja que posat, amb la mida i la taca als costats del coll n’hi haurà ben bé prou.
Situació:
Molt corrent, i de cada cop més, ja que s’han adaptat a la cria a jardins i parcs urbans, no defugint la presència de l’home.
Itineraris recomanats:
Qualsevol bosc, però no cal anar gaire lluny, ja que, com hem dit, n’hi ha als jardins urbans.

Tórtora turca ; Streptopelia decaocto; S, P; NR;
Identificació: 33 cm.

Com que es tracta d’una espècie molt propera a l’home, ens serà fàcil de veure’l, i també molt fàcil d’identificar si atenem un parell de dades importants.
De primer, cal considerar que és molt més gran que la tòrtora comuna, concretament, és de la mida del colom domèstic. Però a diferència d’aquell és molt més esvelta i de coloració sempre marró clar amb un collaret negre molt característic, i, a diferència de l’altra tòrtora, té la cua molt menys contrastada, amb les vores blanques, però molt menys vistoses. El cant és molt diferent, també, molt més agut i xisclant.
Situació: Actualment molt corrent, espècie que ha colonitzat recentment la Conca, cap als anys 80, però que ha crescut fortament degut a què s’ha adaptat molt bé a la proximitat de l’home, aprofitant-se del seu menjar i la seva protecció.
Itineraris recomanats: Jardins i parcs propers a pobles, zones amb cereal també prop de nuclis habitats.

Tórtora comuna; Streptopelia turtur; E, P; NR;
Identificació: 26 cm.

Molt més petita, esvelta i de coloració contrastada que la tòrtora turca. La cua és molt inconfusible, amb un contrast molt fort entre les vores més externes blanques i la part interna, gris i negra. Les parts superiors, marrons i negres amb un disseny molt vistós i el coll, que també presenta un “collaret” però aquest discontinu, negre i blanc.
Situació: Curiosament, la nostra tòrtora més pròpia, és ara molt més escassa que la turca. Això és degut a dos factors principals. En primer lloc, i a diferència d’aquella, la tòrtora comuna es pot caçar. I en segon lloc, és molt més “salvatge” i no acostuma a freqüentar la presència de l’home, amb la qual cosa no es refugia de la cacera per l’efecte “zona de seguretat”, on no es pot caçar.
És obvi que la situació reclama a crits un canvi en l’status proteccionista d’aquest ocell, cal prohibir-ne la cacera si no es vol veure com desapareix en poc temps.
Itineraris recomanats: Zones de barreja entre conreu i bosc. Sol ser fàcil de veure en pistes o carreteres que travessen boscos, millor encara si aquests boscos estan alternant amb conreus de cereal.

dijous, 29 de gener del 2009

Xatracs i fumarells.


Xatrac comú ; Sterna hirundo; P; R;
Identificació: 35 cm.
Ocell molt elegant, per a descriure’l podríem dir que és una mena de oreneta gran de color blanc, amb un vol àgil, ràpid i elegant. No és en debades que el seu nom científic és hirundo.
Situació:
Enlloc de rara la podríem classificar tranquil·lament d’excepcional, ja que és molt difícil de veure-la a aquesta comarca nostra, realment d’interior.
Itineraris recomanats:
En els rius Francolí i Anguera, els llocs on s’enxampla.

Fumarell alablanc ; Chilidonias leucopterus; P; AC;
Identificació: 22 cm.
Veritablement molt semblant al Xatrac comú, però encara més esvelt i elegant. La coloració és diferent, amb el cos fosc i sols les ales blanques, però la silueta, semblant a una oreneta, i la forma de volar són molt semblants.
Situació:
Com el Xatrac comú, però potser no tan excepcional.
Itineraris recomanats:
Tolls grans de rius.

Xatrac bec-llarg; Sterna ; P; R;
Identificació: 35 cm.
Ocell molt elegant, per a descriure’l podríem dir que és una mena de oreneta gran de color blanc, amb un vol àgil, ràpid i elegant. No és en debades que el seu nom científic és hirundo.
Situació:
Enlloc de rara la podríem classificar tranquil·lament d’excepcional, ja que és molt difícil de veure-la a aquesta comarca nostra, realment d’interior.
Itineraris recomanats:
En els rius Francolí i Anguera, els llocs on s’enxampla.

Fumarell comú; Chilidonias niger; P; AC;
Identificació: 22 cm.
Veritablement molt semblant al Situació:
Com el Xatrac comú, però potser no tan excepcional.
Itineraris recomanats:
Tolls grans de rius.

dimecres, 28 de gener del 2009

Gavines


Gavina vulgar; Chroicocephalus ridibundus; P, H; NR;
Identificació: 37 cm.
Gavina petita, de les més petites, però hem de tenir en compte que les gavines són, en general, ocells grans. Si no ens volem complicar la vida, a nivell comarcal, en tenim prou amb aquest tret diagnòstic, la mida, ja que és la única gavina d’aquesta mida que ens trobarem amb relativa facilitat. Les altres dues, els dos gavians, són molt més grans. A més, també podem dir que és la més freqüent, això facilita també la identificació.
Situació:
Força corrent a l'hivern, també en migració. A qualsevol platja o port.
Itineraris recomanats:
Sobretot Cambrils, Torredembarra i també Tarragona.

Gavià fosc ; Larus fuscus; P; R;
Identificació: 52 cm.
Gavina gran, de les més grans –si considerem que els gavinots són excepcionals a la nostra fauna- això la fa pràcticament inconfusible. Per a diferenciar-la del Gavià argentat, que és gairebé igual, ho podrem fer fàcilment si és adulta, ja que, com ens indica el seu nom, el Gavià fosc és quasi negre per damunt, i blanc al ventre i sota les ales. mentre que l’argentat té la capa (part del damunt) de color gris platejat. Totes dues tenen un gran bec groc amb una taca groga. Els joves, que molt probablement veurem, són indistingibles per a qui no n’estigui molt avesat.
Situació:
Hivernal prou freqüent, sobretot als ports i zones properes.
Itineraris recomanats: Port de Tarragona, port de Cambrils,

Gavià argentat de potes grogues ; Larus cachinnans; P, H; AC;
Identificació: 56 cm.
Gavina molt gran. Especialment impressionant fora de context, és a dir, ens semblarà un ocell molt més gran quan el veiem a l'interior que quan el veiem a mar.
Adults elegants, vol pesat però àgil, contrast de gris platejat i blanc. Joves marrons a taques, llegiu també el comentari del Gavià fosc.
Situació:
Hivernal molt corrent, s'endinsa molt a l'interior, però és molt més freqüent als ports, és clar.
Itineraris recomanats: Ports de Tarragona, Torredembarra i Cambrils, també segueix els rius cap a l'interior.


Gavina menuda; Hydrocoloeus minutus; P, H; NR;
Identificació: 27 cm.
Gavina petita, la més petita, de la mida d'un colom. Si no ens volem complicar la vida, a nivell comarcal, en tenim prou amb aquest tret diagnòstic, la mida, ja que és la única gavina d’aquesta mida que ens podrem trobar. Les altres dues -capnegra i vulgar- són molt més grans.
Situació:
Força rara, ni tan sols se'n veuen tots els anys. Es barreja amb altres espècies.
Itineraris recomanats:
Ports i platges, Tarragona, Cambrils, etc.

Gavinot polar ; Larus glaucoides; P; AC;
Identificació: 52 cm.
Gavina forta, corpulenta, amb cap i coll grossos. Els joves finament pigallats, després completament blanca
Situació.
Raríssima, una sola cita però molt aprofitada, el febrer de 2009.
Itineraris recomanats:
Vista al port de Cambrils.


 
Gavina corsa; Larus audouinii; P, H; NR;
Identificació: 37 cm.
Gavina d'una mida quasi semblant a un gavià, però d'aspecte més esvelt. Podíem dir que és un entremig entre gavià i gavina. Gris platejada, puntes de les ales negres, bec roig fosc amb la punta negra.
Situació:
Prou freqüent sobretot a l'hivern i en migració, quan és més fàcil de veure és a l’hivern, sobretot en dies de temporal de llevant, quan la mar és molt dolenta i les gavines van a la recerca de noves possibilitats per a trobar menjar.
Itineraris recomanats:
El lloc més adient és a les platges tranquil·les, com més al sud, més fàcil, per exemple, a l'Almadrava.

Gavià argentat de potes roses ; Larus argentatus; P; AC;
Identificació: 52 cm.
Gavina gran, de les més grans –si considerem que els gavinots són excepcionals a la nostra fauna- això la fa pràcticament inconfusible. Per a diferenciar-la del Gavià argentat, que és gairebé igual, ho podrem fer fàcilment si és adulta, ja que, com ens indica el seu nom, el Gavià fosc és quasi negre per damunt, i blanc al ventre i sota les ales. mentre que l’argentat té la capa (part del damunt) de color gris platejat. Totes dues tenen un gran bec groc amb una taca groga. Els joves, que molt probablement veurem, són indistingibles per a qui no n’estigui molt avesat.
Situació:
Molt rar, de tant en tant se'n veu algun, sobretot al POrt de Tarragona.
Itineraris recomanats: Port de Tarragona.

Gavina cendrosa; Larus canus; P, H; R;
Identificació: 45 cm.
Gavina gran. Molt semblant a la Corsa, bec groc amb la punta negra. Triangle negre a la punta de les ales amb una taca blanca ben visible.
Situació:
Rara, se'n veuen algunes cada any barrejades amb altres espècies, sobretot gavines vulgars i capnegres.
Itineraris recomanats: Cambrils, Torredembarra i Tarragona, sobretot a les platges.

dimarts, 27 de gener del 2009

Paràsits

Foto d'un paràsit cuaample cedida per l'Alber Cama.

Paràsit cuapunxegut; Stercorarius parasiticus; P, H; R;
Identificació: 42 cm.
És com una gavina -de la mida de la corsa- totalment fosca, amb ales punxegudes i que vola com un falcó.
Situació:
Poc freqüent en migració, quan és més fàcil de veure és a l’hivern, sobretot en dies de temporal de llevant, quan la mar és molt dolenta.
Itineraris recomanats:
Platges, Cap de Salou, Punta de la Pixerota.

Paràsit gros ; Stercorarius skua; P; R;
Identificació: 56 cm.
Com un gavià, però molt fosc, corpulent, gran, el més gran. Amb taques blanques al començament de les primàries si el veiem bé. De tota manera, els paràsits entre ells són indistingibles per a qui no n’estigui avesat.
Situació:
Com el cuapunxegut, potser una mica més rar.
Itineraris recomanats:
Caps i platges amb vista mar endins.

Paràsit cuaample; Larus cachinnans; P, H; R;
Identificació: 46 cm.
Com una gravina mitjana-gran -la corsa, per exemple. No tan fosc com els altres dos, si no és un jove, és clar.
Situació:
El més rar de tots tres, unes poques cites a Cambrils, suposem que, senzillament perquè és on hi ha hagut més prospecció al mar.
Itineraris recomanats:
Mar endins, el podem veure, igual que els altres, en punts de la costa que dominin força horitzó sobretot els dies de mala mar.

Escuraflascons

Escuraflascons bec-fi; Phalaropus lobatus. P. AC.
Identificació. 18 cm.
Similar a un Territ variant, en la mida, però es veu més clar, més llis i amb unes taques negres al cap, perquè quan el podem veure aquí és a l'hivern.
Situació.
Molt rar, s'ha observat a Creixell, als aiguamolls.
Itineraris recomanats.
Aiguamolls litorals.

dilluns, 26 de gener del 2009

Limícols II


Territ gros; Calidris canutus; P, H; NR;
Identificació: 24 cm.
Limícol grasset i de potes curtes, més gran que el Territ variant, potes verd-gris, bec curt i fosc, plomatge gris molt discret, a l'hivern.
Situació:
Prou freqüent en migració, sobretot en els passos tadorals.
Itineraris recomanats:
Aiguamolls litorals i platges tranquil·les.

Territ tresdits ; Calidris alba; P, H; NR;
Identificació: 20 cm.
Petit i rabassudet, potes i bec molt foscos i el bec, gruixut. Molt discret, nerviós.
Situació:
En migració, no és rar, sí que ho és una mica més a l'hivern.
Itineraris recomanats:
Platges tranquil·les -el Torn o les de Mont-roig, a l'hivern són força adients. També aiguamolls litorals, però no tant.

Territ menut; Calidris minuta; P, H. NR.

Identificació: 15 cm.

El més petitó dels territs corrents, també el més nerviós, es mou molt ràpid i és molt discret, costa de veure. Peus foscos, característiques ratlles blanques a la part superior del plomatge.

Situació.

Freqüent com a migrador, en els dos passos, més rar com a hivernal.

Itineraris recomanats.

Quasi exclusivament a la platja, però potser també en aiguamolls. Estany gelat, Muntanyans i La Pineda poden ser els millors llocs.

Territ de Temminck; Calidris temiminckii; P; AC;

Identificació: 14 cm.

El més petitò de tots, però molt rar. Potes clares i "pitet" característic, cap una mica marró. Difícil de distingir.
Situació:

Excepcional, citat un parell de cops.

Itineraris recomanats:

S'ha vist dos cops als Aiguamolls de Torredembarra.


Territ bec-llarg; Calidris ferruginea. P, H; NR;
Identificació: 21 cm.
Una mica més gran que el variant, amb el bec més llarg, potes molt fosques i carpó blanc uniforme característic.
Situació:
No rar, però sí un dels menys freqüents dels territs.
Itineraris recomanats:
Se'l veu a aiguamolls litorals i platges, com els altres.

Batallaire; Philomachus pugnax; P; NR;

Identificació: 231 cm.

Gran limícol, amb el coll llarg i el cap petit, potes clares, grogues o taronges. Plomatge molt discret, a l'hivern. Però espectacular en temps de cria, pel que fa als mascles, sols. La cua per damunt presenta una "V" blanca diagnòstica.
Situació:

Prou freqüent en migració, sobretot en els passos primaverals.

Itineraris recomanats:Aiguamolls litorals i platges tranquil·les.




diumenge, 25 de gener del 2009

Limícols I


Territ variant ; Calidris alpina; P, H; R.
Identificació; 19 cm.
Ocell complicat, cal tenir present que estem parlant d’un limícol, aquest és un grup on les identificacions són especialment difícils, tant com per als rapinyaires, ja que la variabilitat dels plomatges és molt gran, per sexes, edats i èpoques de l’any. De tota manera, allò més probable, amb diferència , és que el veiem en plomatge hivernal, ja que és l’aspecte que presenta en migració i a l’hivern. Així doncs, el podem descriure com un limícol més aviat petit, de clor gris clar per damunt i blanc per sota, amb bec i potes llargs i molt foscos, podríem dir negres. Si el podem veure de prop i amb calma, cosa bastant difícil, notarem que en realitat el gris del damunt és finament llistat, i que té una “cella” subtil clareta. En vol sí que és molt característic, amb la cua bàsicament clara amb una barra fosca a tot al llarg del seu centre, per damunt, és clar, i una triple barra fosca, blanca i fosca a la vora de les ales, també per damunt.
De tota manera, no és un moixó massa freqüent, per la qual cosa ens pagarà poc la pena d’intentar conèixer-lo bé.
Situació:
Hivernal molt rar i migrador una mica més freqüent. És molt més present en aquells hiverns especialment durs, on podem arribar-ne a veure esbarts amb un comportament molt similar a les fredelugues i en els mateixos hàbitats
Itineraris recomanats
A l’hivern, camps oberts, conreus de cereal, guarets i erms. Com a migrador, molt més a prop de l’aigua, aiguamolls.

Becadell comú ; Gallinago gallinago; P, H; NR.
Identificació: 26 cm.
Uns espècie de barreja de Becada i Territ. És a dir, un limícol més aviat petit amb bec i potes llargs –de color marró- i de tons bruns, blancs i negres, molt críptics. En general, podem dir que destaca el seu dors barrat de blanc i fosc, els seus flacs amb fines ratlles negres sobre fons clar i el seu ventre gris clar.
Si el veiem bé, és molt diagnòstic el cap, barrat de marró crema i negre de forma longitudinal, és a dir, al llarg. Ben diferent de la Becada, que és barrada transversalment. A més, és molt més petit que la becada.
Situació:
Migrant força corrent als llocs d’aigua, de qualsevol mida. Molt més escàs, però sense arribar a ser rar, a l’hivern.
Itineraris recomanats:
Els esmentats repetidament quan parlem d’ocells aquàtics.

Becadell sord ; Lymnocryptes minimus; P; R;.
Identificació: 19 cm.
Per l’ornitòleg principiant, força difícil de diferenciar del becadell comú. Bàsicament, ultra la mida, la diferència de la qual és molt difícil de notar si no és que els veiem junts, els distingirem pel bec més curt i per no tenir la llista del capdamunt del cap (pil·li) clara, només té dues barres laterals, just damunt de l’ull, clares i una de fosca al capdamunt. Ja ho diem, una mica difícil, ja que cal veure’l bé, i, si pot ser, de prop.
Situació:
Aquí facilitarem la identificació, en veurem un o dos per cada cent becadells comuns, si més no. És un migrant veritablement rar, encara que ja se sap, les estadístiques no són ni veritat ni mentida, són estadístiques, i port ser que tot just vosaltres, en llegir aquest treball, us passeu mesos veient sols becadells sords i cap becadell comú.
Itineraris recomanats:
Molt lligat a l’aigua, val el comentari del comú, encara que aquest el podem trobar en rius vius, no necessàriament quiets.

Becada ; Scolopax rusticola; P, H; NR.
Identificació: 36 cm.
Molt característic i fàcilment identificable. A primer cop de vista, el podem confondre amb una perdiu, si la visió és fugissera o llunyana. Però per poc que el puguem veure una estona i/o de prop, ben aviat ens adonarem que no ho és. De entrada, el bec és molt llarg, molt més semblant al d’un limícol que al d’un ocell granívor, la coloració general, tot i que també la podríem definir com a críptica, de tons bruns, negres i blancs, és, però, diferent. No hi ha vermell ni gairebé cap zona de color uniforme, sense taques, i el cap, amb les franges transversals, la cella clara i els ulls, petitons i molt tirats enrere, és totalment inconfusible.
Val a dir, però, que difícilment el podrem veure bé parat, ja que és molt discret i amagadís, cosa que ve ajudada perquè és molt críptic. Si vola, però, el coneixerem per un vol ràpid i erràtic, com per a despistar un predador potencial.
Situació:
No gens rar a l’hivern, tot i que cada dia més. Molt més freqüent al nord d’Europa que ací, de caça molt preuada, fins i tot existeix una raça de gos específica per a aquest ocell, és el Cocker-spaniel anglès (en anglès, la becada es diu Wood-cock).
Itineraris recomanats:
Es tracta d’un ocell molt boscà, el trobarem especialment en clarianes o dins del bosc, molt millor si són obagues i més als de planifolis (alzinars, rouredes, etc.).
Els boscos de “rebolls” de la part obaga de la serra del Tallat són bons, també les obagues de les Muntanyes de Prades, serres de Llaberia, Pradell, etc.

Gamba roja vulgar; Tringa totanus; P; R;
Identificació: 25 cm.
Limícol de mida mitjana, de forma totalment típica, amb les potes molt llargues, estilitzat i el bec llarg, encara que no exageradament llarg. El color de les potes, vermell tant a l’hivern com a l’estiu en els exemplars adults, és el que li dóna nom i un dels trets distintius més fiables, ja que és el més freqüent de la seva mida a Catalunya.
Quan vola, és molt característica la coloració per damunt, amb un tascó blanc a l’esquena i vores blanques molt amples, en forma de falç, a les ales, que contrasten fortament amb el to general gris més o menys fosc. De fet, un tret molt distintiu, també, és el reclam que emet quan el fem volar, espantat, un “tiuu” fort i poc confusible.
Situació:
Tot i que es tracta d’un dels limícols més abundants al nostre país, tant a l’hivern com en migració. També cal dir que és molt típicament d’aiguamoll, per la qual cosa, és clar, és molt escàs a la nostra comarca i sols el trobarem de pas, en parades obligades en les seves llargues rutes migratòries.
Itineraris recomanats:
Sols llocs on puguem aplicar aquest mot d’aiguamoll de forma inequívoca.

Xivita ; Tringa ochropus; P, H; NR.
Identificació: 22 cm.
Tot i que podríem dir que s’assembla prou a la gamba roja, en versió reduïda, en realitat, presenta grans diferències amb la seva parenta. De primer, a banda de la mida, les potes són verdes, detall que, malgrat el que pugui semblar, es nota des de molt lluny. A més, és més contrastat, més fosc per damunt i, quan vola, ja els veurem totalment diferents, ja que la Xivita és pràcticament tota fosca per damunt, sols amb un carpó blanc molt visible, però res de blanc ni a l’esquena ni a les ales.
Situació:
En aquest apartat encara trobarem més diferències amb la gamba roja, ja que aquesta és molt més present a la comarca, en migració i fins i tot hivernal.
Itineraris recomanats:
Molt menys exigent quant a hàbitat que la gamba roja, la podrem trobar a qualsevol lloc amb aigua a prop, rius, torrents i fins i tot tolls temporals les temporades de molta pluja.

Xivitona; Actitis hypoleucos; P; NR.
Identificació: 19 cm. 244 Jon, 144 Sve.
Versió encara més reduïda que les altres dues Tringa, forma semblant, coloració similar a la xivita, però més clara. Ens haurem de fixar en les ales per damunt quan vola, amb una ratlla blanca molt vistent sobre fons fosc, més fosc que la resta del cos. I, quan està parat, una entrada blanca que separa la part davant de les ales del “pitet”. De tota manera, això de quiet és una manera de parlar, ja que aquest ocell quasi mai no para de moure el cul amunt i avall, cosa que ens ajudarà a diferenciar-lo encara millor que el seu aspecte.
Situació:
Amb diferència, el més abundant dels veritables limícols a les comarques interios, molt més corrent que totes les altres espècies juntes.
Itineraris recomanats:
El podrem observar a qualsevol curs d’aigua, permanent o temporal, en graveres, basses, etc. Gairebé tot l’any.
Valona; Tringa glareola; P, H; NR.
Identificació: 20 cm.
Tot i que podríem dir que s’assembla prou a la gamba roja, en realitat, presenta grans diferències amb la seva parenta. De primer, a banda de la mida, les potes són verdes, detall que, malgrat el que pugui semblar, es nota des de molt lluny.
A més, és més contrastat, més tacat de forma basta i fosc per damunt i, quan vola, ja els veurem totalment diferents, ja que la Valona és pràcticament tota fosca per damunt, sols amb un carpó blanc molt visible, però res de blanc ni a l’esquena ni a les ales. Finalment, molt característica és la cella molt marcada per darrera de l'ull.
Situació:En aquest apartat encara trobarem més diferències amb la gamba roja, ja que aquesta és molt més rara a la comarca, en migració i fins i tot hivernal.
Itineraris recomanats: La podrem trobar a qualsevol lloc amb aigua a prop, rius, torrents i fins i tot tolls temporals les temporades de molta pluja.

dissabte, 24 de gener del 2009

Daurades i fredeluga.

Fredeluga; Vanellus vanellus; P, H; NR;
Identificació: 30 cm.

Limícol rabassut i una mica “diferent”, tant pel que fa ala coloració com per la forma i els costums. Té coses típiques dels altres limícols, com ho són els costums gregaris i el menjar a terra en grups, però no necessita aigua a prop. Però la seva silueta, amb ales arrodonides i grans, i la seva forma de volar, una mica “papallonejant” és ben especial. De tota manera, és inconfusible, amb el seu elegant vestit, fosc, quasi negre, i blanc, amb el contrast estudiat i el plomall del cap, no hi ha cap altre ocell d’aquesta mida i color que es pugui veure als conreus de la Conca.
Situació
Corrent, cada hivern se’n veuen grups menjant i sobrevolant els camps de cereal i els erms de les nostres comarques. Com més fred és l’hivern més se’n veuen, perquè, com és natural, cap al nord d’Europa és molt més dur que a la nostra Mediterrània, i les fredelugues no es poden alimentar amb el terra gelat.
Itineraris recomanats
Camps de cereal, erms i guarets, no necessàriament de gran extensió, sols cal un petit camp d’ordi enmig d’una gran extensió de bosc o conreus arbrats.

Daurada grossa; Pluvialis apricaria; P, H; NR;
Identificació: 27 cm.
Limícol rabassut i, com que el veurem a l'hivern, podem dir que discret, de tons marronosos i grisosos, molt críptic.

Situació
No rar, grups més o menys grans i més freqüent els hiverns més durs.
Itineraris recomanats
No necessàriament aiguamolls, també present a camps de cereal, erms, aeroports i guarets.
Pigre gris; Pluvialis squatarola; P, H; R;
Identificació: 27 cm.
Bec gruixut, ventre i gola negres, resta del cos gris clar.
Situació
Rar, grups més o menys grans i més freqüent els hiverns més durs.
Itineraris recomanats
Aiguamolls litorals, ha estat observat als de Torredembarra.

Corriols.

Corriol pit-roig ; Charadrius morinellus; P, H; R;
Identificació; 25 cm.
Ocell molt especial, és un limícol d’alta muntanya. De mida mitjana i coloració críptica i molt variable, com passa a tots els limícols, encara que a nosaltres sols ens interessa el plomatge d’hivern, que és el més discret i semblant a qualsevol altre veritable limícol dels “de veritat”, és a dir, de platja.
Situació
Molt rar, és realment una veritable loteria de veure’n un, però comprarem molts números si sovintegem l’alta muntanya en els dies més durs de sobreviure-hi.
Itineraris recomanats
Les parts més altes de la zona, a les Muntanyes de Prades i a l’Alt Gaià, però sempre on hi hagi espais oberts, encara que també l’hem vist en clarianes de bosc i a l'aeroport de Reus, per exemple.
Corriol petit ; Charadrius dubius; P, H; R;
Identificació; 16 cm.
Corriol típic, petitó, com un pardal, cames grogues i, si el veiem de prop, el més característic és l'anell ocular groc, en temps de cria, és clar
Situació
Rar, però no excepcional, sel sol veure a les platges, és clar, però també a aiguamolls més que altres corriols.
Itineraris recomanats
Platges i aiguamolls, vist als Aiguamolls del Pla.

Corriol gros; Charadrius hiaticula; P, H; NR;
Identificació; 18 cm.
Més gran que els altres corriols, amb la base del bec groga i les potes més taronges que no pas grogues.
Situació
No rar, sobretot en pas.
Itineraris recomanats.
Platges, més rar als aiguamolls.

Corriol camanegre ; Charadrius alexandrinus; P, H, S; NR;
Identificació; 16 cm.
Petitó com el petit, però potes grises o negres, sense el pitet negre i amb el clatell castany característic.
Situació
No rar, l'únic que cria a la zona.
Itineraris recomanats
Platges, especialment Torredembarra i el Torn.

Perdiu de mar

Perdiu de mar ; Glareola pratincola; P; R; Identificació; 26 cm.
Moixó molt característic, diferent de la majoria d'ocells d'aiguamoll. Sembla, en posat, el que diu el seu nom, és a dir, una mena de perdiu. Però en vol és més semblant a una tòrtora turca, més gran i esvelta, amb ales quasi com un xatrac i vol ràpid.
Situació Rar, ocell exclusivamednt d'aiguamoll litoral. Itineraris recomanats Malgrat el que s'ha dit més amunt, l'hem vist en una ocasió als Aiguamolls del Pla, a l'Alt Camp.

Torlit

Torlit ; Burhinus oedicnemus; P, S; NR;
Identificació; 42 cm.
Espectacular ocell, els seus costums crepusculars i fins i tot nocturns el fan molt més fàcil de sentir que de veure. El seu so, un xiulet potent i inconfusible, el coneixerem ben aviat.
Gran i esvelt, de coloració molt críptica, amb tons marrons, negres i blancs que el fan invisible en els camps secs que l’acullen.
De vegades, el detectarem pels seus grans ulls grocs, que semblen els d’un rapinyaire nocturn. Sovint solitari, però s’agrupa en esbarts força grans a l’hivern.

És curiós que sovint se sent el nom d'aquest ocell pronunciat amb l'accent pla, quan tant per grafia -no porta accent- com per lògica ornitològica -el nom és una onomatopeia del seu cant, que és "accentuat" al final- és clarament una paraula aguda.
Situació
No rar, però tampoc massa corrent, nidifica a l'Alt i al Baix Camp, si més no.
Itineraris recomanats
Camps de cereal, grans extensions, i conreus diversos, fins i tot d’arbres. Però, sobretot, erms i guarets, que són els ambients que més li agraden.

Cames-llargues


Cames-llargues ; Himantopus himantopus; P, S; NR;
Identificació; 35 cm. .
Ocell molt bonic, esvelt i amb diagnosi fàcil. El seu nom ho diu tot, cames molt llargues i cos negre per damunt i blanc per sota, bec llarg i recte.
Situació
No és rar,però està molt localitzat al seu hàbitat i sols es veu a uns pocs punts.
Itineraris recomanats
Aiguamolls, litorals o no, ha estat vist als del Pla, per exemple

Bec d'alena ; Recurvirostra avosetta; P; NR;
Identificació; 44 cm.
Ocell veritablement molt peculiar i, per això mateix, inconfusible. Més gran que el camesllargues i més blanc, el bec és el més característic, pren el nom de l'eina utilitzada per a compondre les xarxes els pescadors, corbat per amunt.
Situació
Poc corrent, però no rar, és clar que sols a hàbitats adients.
Itineraris recomanats
Aiguamolls litorals.

Garsa de mar

Garsa de mar ; Haematopus ostralegus; P; R;
Identificació; 42 cm.
Ocell veritablement molt peculiar i certament difícil de confondre. Una mena d'híbrid d'una perdiu -per la mida- i una garsa -pels colors. El nom ho diu tot, blanc i negre com una garsa, a la platja o a un aiguamoll, el reconeixerem de seguida.

Situació
Rar, en migració, si tenim molta sort, en podrem veure algun grup estar-se unes hores o fins i tot algun dia si els cal en els seus viatges dispersius.
Itineraris recomanats
A la platja o a aiguamolls litorals.

Sisó

Sisó ; Tetrax tetrax; P; R;
Identificació; 42 cm.
Ocell veritablement molt peculiar i, per això mateix, inconfusible. Per a l’iniciat, podrem dir que és com una miniatura de Pioc salvatge, però això no serà gaire útil per a qui no conegui aquest espectacular ocell estèpic. També podem dir que és un Torlit molt més gras, és a dir, una espècie de limícol de terra endins, ocell gran, amb potes i coll llargs, i que camina molt més que vola, encara que si el veiem volar ens impressionarà per la seva potència i majestuositat. Els colors són marrons molt discrets, tret de si el veiem en plomatge nupcial, cosa molt poc probable a les nostres comarques.
Situació
Força rar, en migració, si tenim molta sort, en podrem veure algun grup estar-se unes hores o fins i tot algun dia si els cal en els seus viatges dispersius.
Itineraris recomanats
Extensions de cereal de la Baixa Segarra, ocasionalment més avall, a la plana de la conca pròpiament dita. Encara que també se n'han vist a l'Alt Camp, prop del Camp d'aviació.

Grua

Fotografia de l'Anna Gallès, penjada al seu bloc:

Grua ; Grus grus; P; R;
Identificació; 110 cm.
Inconfusible, pràcticament és l’únic ocell gran –enorme- que vola amb les ales i el coll estirats. Sols s’assembla una mica la cigonya, però la grua no és blanca i negra i és més desgarbada. Alguns trets diagnòstics, com que sempre la veurem en migració són el fet que o vola mai sola, sempre en grups més o menys grans i cridaners, en formació en “V”.
Situació
Migrant rar, però no tant com hom pensa. Realment, el que passa és que com que mai no s’atura en la seva migració, sols el veurem si, casualment, estem a l’aguait quan en passa un grup i això, és clar, és més difícil.
Itineraris recomanats
Impossible recomanar un itinerari, en tot cas, llocs oberts i amb bona visibilitat i atenció als passos primaveral i estival.

divendres, 23 de gener del 2009

Polles i rasclons.

Rascló ; Rallus aquaticus; S, P, H; NR;
Identificació; 25 cm.
Ocell difícil de veure, molt més fàcil que ens adonem que existeix pel soroll, que fa sovint i que és fàcil de reconèixer. Si aconseguim de veure’l, però, ens assemblarà una polla d’aigua amb els colors d’una guatlla i la mida d’una perdiu. Bec llarg, tons verdosos i marrons i potes i dits molt llargs. Es mou tranquil·lament i espasmòdicament, i rarament surt del canyissar.
Situació
Escàs, però no tant com sembla. ja que és relativament difícil de detectar. Es pot dir que és corrent si el cerquem als hàbitats adients, que són pocs.
Itineraris recomanats
Rius amb aigües tranquil·les, que tenen abundant vegetació psammófila (canyissar). Graveres i basses amb força vegetació.

Polla d’aigua ; Gallinula chloropus; S, P, H; NR;
Identificació; 34 cm.
Inconfusible, una mena d’ànec verd fosc, amb bec punxegut de color groc i vermell i dues fines ratlles clares als costats. Una espècie d’escut blanc molt visible es belluga sota la cua quan la mou amunt i avall sense parar, també de forma característica.
És força desconfiat en primera instància, i s’amaguen totes quan apareixem, però si tenim paciència i ens estem quiets, tornaran ben aviat i les podrem veure bé.
Situació
Molt corrent, present com a niadora a qualsevol lloc on hi hagi aigua, corrent o no, i gairebé sense tenir en compte la seva qualitat.
Itineraris recomanats
Rius, torrents i fins i tot basses on pugui trobar menjar. Cal tenir en compte que és molt més fàcil d’observar com més petit sigui el punt d’aigua, en aquest sentit, són especialment rendibles les visites a graveres abandonades esdevingudes aiguamolls o els petits tolls litorals o de rius.

Fotja; Fulica atra; P, H, S; R;
Identificació; 36 cm.
Una mica semblant a la Polla d’aigua, però per poc que ens hi fixem i la puguem veure bé, aviat en sabrem trobar les diferències. La silueta ja és diferent, molt més rabassuda i gran, amb l’esquena més recta. El color, molt més contrastat, sols negre i blanc, sense les característiques ratlles als costats de la Polla ni el seu to verdós, la placa frontal també és sols blanca, no groga ni vermella.
Situació
Molt més escàs que la polla, sols el podrem veure a uns quants punts concrets, a l’hivern i en migració.
Itineraris recomanats
Aiguamolls litorals, molt especialment la Torre d'en Dolça i els Aiguamolls de Torredembarra.

Polla pintada; Porzana porzana; P, H; R;
Identificació; 22 cm.
Ocell difícil de veure, a més, és molt discret també pel so, encara que això sí que ho podrem detectar, un xiulet característic. Si el veiem, és més petit i amb el bec més curt que el rascló. Es mou tranquil·lament i espasmòdicament, i rarament surt del canyissar.
Situació
Escàs, però no tant com sembla. ja que és relativament difícil de detectar. Es podria dir que no és rar si el cerquem als hàbitats adients, que són pocs.
Itineraris recomanats
Aiguamolls on hi hagi molt de canyissar, al litoral o als Aiguamolls del Pla, on l'hem fotografiat.

Rasclet ; Porzana pusilla; P, H; R;
Identificació; 17 cm.
Com un diminut rascló, l'hem de veure de prop, aleshores ens n'adonarem que el bec no té gens de vermell. Com que és força rar, ens serà difícil de conèixer-lo a la zona.
Situació
Molt rar, sols en zones amb molt de canyissar.
Itineraris recomanats
Aiguamolls litorals amb grans extensions de canyís, com a Torredembarra o la Pineda. També, per exemple, a la Sallida, a Montblanc.

Polla blava; Porphyrio porphyrio. P, H; NR.

Identificació; 47 cm.

Totalment inconfusible, enorme ràl·lid -anava a escriure una altra cosa, però me n'he estat- d'un espectacular color blau metàl·lic, amb llargues potes i dits vermells i el dessota de la cua blanc. No n'hi ha cap d'igual.

Situació.

No havia estat mai citat a la zona, ni al nostre llibre del 88, ni a anuaris o altres treballs antics. Des de la seva reintroducció als Aiguamolls de l'Empordà, s'ha anat escampant i a dia d'avui ha esdevingut una espècie relativament corrent. Itineraris recomanats.

Nosaltres l'hem vist a la Torre d'en Dolça, però es pot veure a qualsevol aiguamoll.

Perdius

Perdiu roja; Alectoris rufa; S; NR;
Identificació: 33 cm.
No ens distraurem que estem parlant d’un dels ocells més coneguts per la majoria de la gent. Ocell rabassut i molt terrestre, poc volador, la qual cosa es nota fins i tot en el seu aspecte. De tons grisos, blans, negres i, és clar, rojos, sobretot al ventre i sota la cua. Sotagola amb un disseny blanc i negre de fines taquetes i costats barrats de negre, blanc i roig.
Vol potent però curt, sorollós com pocs.
Situació
Amb molts problemes, però encara no és un ocell escàs, malgrat que cada cop és més difícil de trobar-ne exemplars genèticament purs, ja que se n’alliberen molts de procedències diverses.
Itineraris recomanats
Zones obertes, conreus de cereals i clarianes de bosc, la zona de la Baixa Segarra pot ser la millor de la conca, encara que a la plana se’n veuen força, també.

Guatlla ; Coturnix coturnix; P, E; NR;
Identificació: 17 cm.

Encara que, a primer cop de vista, pot semblar una perdiu en petit. En realitat, quan ens hi fixem no s’hi assembla tant. En primer lloc veurem que la seva coloració és molt més discreta, molt més críptica. I el seu cos és més esvelt, amb ales més llargues, la qual cosa ens revelarà que és molt millor voladora, com correspon a una espècie migradora. Per sota és més clara que per damunt, i els mascles tenen la gola negra, molt distingible. Volen ràpid i molt bé, però segurament no les veurem massa, en vol, ja que es mouen preferentment per terra, tret de quan han d’emigrar.
Situació
Actualment molt escassa, quan havia estat una espècie corrent. Ara encara és força fàcil de detectar en migració, però és molt més rara com a estival i niadora, localitzant-se en uns pocs indrets adients.
Itineraris recomanats
Sens dubte, les grans extensions de cereals són els millors indrets per a localitzar-la, però de vegades sorprèn amb bones densitats en petits conreus de cereal o prats rodejats de bosquets. Per exemple, podem anar a Belltall, Passanant i Forès, a escoltar el seu cant característic –vuit per vuit-.


Francolí; Francolinus francolinus; Extingit;
Identificació: 35 cm.
Una mena de barreja de faisà i perdiu, pel que fa a coloració i aspecte general, encara que sense la seva cua, és clar. De la mida de la perdiu, coloració discreta a les femelles, espectacularment negra per sota, amb taca blanca auricular als mascles
Situació
Prova vivent que es pot arribar a extingir una espècie sols per la cacera. El Francolí va desaparèixer el S. XVIII, i un autor (Asso) ja comenta que ha desaparegut per la inobservança de les mesures legals de protecció de què era objecte, les primeres de la història -una constitució catalana de 1456. El fet real és que el perfecccionament de les armes i el seu vol franc -d'ací el nom- va fer que se'l cacés fins a l'extinció.
Itineraris recomanats
Se'n troba a col·lecions particulars, ja que viu en llibertat al pròxim orient.

Faisà; Phasianus colchicus; P, E; NR;
Identificació: 80 cm.
Com una perdiu gegant i amb la cua llarguíssima. Els mascles, bellament acolorits, molt diferents de les femelles, molt més petites i discretes
Situació
Actualment molt escassa, quan havia estat una espècie corrent. Ara encara és força fàcil de detectar en migració, però és molt més rara com a estival i niadora, localitzant-se en uns pocs indrets adients.
Itineraris recomanats
Sens dubte, les grans extensions de cereals són els millors indrets per a localitzar-la, però de vegades sorprèn amb bones densitats en petits conreus de cereal o prats rodejats de bosquets. Per exemple, podem anar a Belltall, Passanant i Forès, a escoltar el seu cant característic –vuit per vuit-.

Falcons

Xoriguer petit ; Falco naumanni; P; R;
Identificació: 30 cm.
Petit falconet molt difícil de diferenciar del Xoriguer comú, de fet, cal ser una mica especialitzat per a fer un diagnòstic ràpid i fiable. Si el veiem de molt a prop, hi ha un tret totalment infal·lible; les ungles blanques. Si el veiem d’una mica més lluny i tenim la sort que es tracta d’un mascle adult, l’absència de taques negres a l’espatlla i l’esquena, i la franja gris que separa el vermellós del cos del negre de les primàries.
Situació:
Escàs en migració, potser no tan escàs com sembla, ja que, com hem dit, costa força de distingir-lo.
Itineraris recomanats:
A les zones on cria, és un ocell de conreus, hàbitats humanitzats i fins i tot ciutats, gregari.

Xoriguer comú; Falco tinnunculus; S, P, H; NR;
Identificació: 35 cm.
El popular ”esparver” és sens dubte el rapinyaire més comú de la Conca de Barberà, se’l pot veure posat, en un pal de línia elèctrica, o volant, amb el típic vol “cernit”, quan es queda parat en l’aire a la recerca d’una presa de la mida adient.
Petit i esvelt, forma característica de falcó, amb ales llargues i punxegudes i cua molt, molt llarga, la més llarga de tots els falcons que podem veure a la comarca.
Coloració marró vermellosa i negre, força diferent en femelles i joves que la de la mascles, que presenten tons grisos.
Situació:
Ocell corrent, si es té en compte que estem parlant d’un predador, és a dir, la seva densitat no pot ser pas tan gran com la d’un insectívor, encara que ell també mengi alguns insectes. Sedentari, hivernal i migrador, és a l’hivern, doncs, quan n’hi ha més, ja que els que crien són tots sedentaris.
Itineraris recomanats:
Extraordinàriament adaptable, se’l pot trobar a qualsevol ambient, des del més humanitzat fins al més feréstec, per tant, no cal que el cerquem a cap indret concret, sols cal que inspeccionem els pals telefònics i de línies elèctriques arreu.

Falcó cama-roig ; Falco vespertinus; P; R;
Identificació: 30 cm.
Molt difícil de veure, el Falcó cama-roig es pot descriure com una mena de Xoriguer comú amb la cua més curta i uns colors més contrastats, amb bigotis destacats. Quan estan posats, és força diagnòstic el fet que la cua és més curta que les ales, cosa que no és gens corrent en un falcó. Les femelles molt més discretes que els mascles, també ajuda força a la identificació que gairebé mai no es cerneixen.
Situació
Molt rar, se’l pot veure a l’hivern o en migració, però és força escàs i sols es veu ocasionalment. De fet, els Països Catalans s’allunyen molt de la seva ruta migratòria habitual.
Itineraris recomanats
En ser ocasional, no es poden recomanar rutes per a veure’l, però sempre l’hem vist en zones de conreu i gairebé sempre vora pobles petits, d’ambient rural però no salvatge.

Esmerla ; Falco columbarius; P, H; NR;
Identificació: 26 cm.
Una veritable miniatura del Falcó pelegrí o, més ben dit, del Grifó, el més gran dels falcons. Diminut però d’aspecte ferotge, amb cella prominent i ulls enfonsats que li donen un aspecte agressiu.
Gris blavós per damunt, amb les primàries més fosques i la cua barrada. Ataronjat per sota amb petites taques, bigoti quasi imperceptible –això ens el farà diferenciar del Falcó mostatxut- Val a dir, però, que és molt discret i extraordinàriament àgil i ràpid, la qual cosa el fa difícilment detectable. Per a no equivocar-nos amb el mostatxut, però, el més fàcil és recordar la diferent fenologia de cadascun, ja que difícilment veurem un mostatxut a l’hivern o una esmerla a l’estiu.
Situació
Relativament escàs, molt probablement menys escàs del que es pensa, però se’l veu molt poc. Hivernal raríssim i més fàcilment visible en migració, a qualsevol dels dos passos.
Itineraris recomanats
Li agraden les zones altes i amb poca vegetació, també els conreus de cereal, que compleixen a la Conca aquestes dues condicions.

Falcó mostatxut ; Falco subbuteo; P, E; NR;
Identificació: 32 cm.
En vol, la seva silueta és inconfusible; És pràcticament un falciot gegant i molt musculós, amb la mateixa forma d’ales i, fins i tot, una forma de volar molt semblant. La coloració recorda el Falcó pelegrí, però amb el plomatge de les potes i sota la cua vermellós i el bigoti encara més visible, i, és clar, de la mida d’un Xoriguer. Molt discret i difícil de veure, per la seva conducta nerviosa i el seu vol àgil i ràpid.
Situació
Rar, però no excepcional. A l’estiu n’hi ha cada cop menys, però la migració encara és relativament freqüent, ja que al nord d’Europa n’hi ha una població força bona que se’n va cada any a l’Àfrica a hivernar.
Itineraris recomanats
Li agraden molt els cingles i, a diferència d’altres falcons, no defuig del bosc, per la qual cosa els indrets més adients, potser, són els que combinen ambdós ambients. Per exemple, les Muntanyes de Prades, la Serra del Tallat, etc. És determinant que hi hagi molta disponibilitat de preses, com ara orenetes, falciots, estornells, etc.

Falcó de la reina ; Falco eleonorae; P; AC;
Identificació: 40 cm.

En vol es coneix per la seva silueta, ales llarguíssimes i cua també molt llarga. És com un falcó pelegrí escanyolit, esvelt i una mica petit. Vol espectacular, potser un dels més àgils de tots els ocells. Posat, també té aspecte de pelegrí aprimat, però és més vermellós per sota i, a més, cal considerar que existeix una fase fosca, totalment inconfusible per la seva coloració quasi totalment negre marronosa.
Situació
Completament excepcional, se l’ha vist en molt poques ocasions, encara que podria ser que, precisament per ser tant rar, hagi passat desapercebut algun cop en ser confós amb un pelegrí.
Itineraris recomanats
No es poden recomanar itineraris en un ocell excepcional.

Falcó pelegrí; Falco peregrinus; S, P, H; NR;
Identificació: 45 cm.

Rapinyaire de mida relativament petita –més que un aligot, per exemple- però d’aspecte imponent i poderós. Molt “Quadrat”, amb espatlles amples i pit que fa notar que ha de tenir molta força a les ales. Joves i adults molt diferents de coloració, els primers, marronosos amb pit tacat com “de llàgrimes”. Els adults, en canvi, de tons gris blavosos i barrat horitzontal al pit. Femelles molt més gran que els mascles.
En posat, fins i tot de lluny, es veu el bigoti fosc sobre fons de galtes i gola blancs. En vol les ales són molt punxegudes amb base ampla, i la cua llarga.
Situació
No rar, després d’una època dura, en la qual van desaparèixer gairebé totes les parelles de la comarca, ara sembla que s’han anat recuperant i s’ha assolit una densitat força correcta, tot i que encara es tracta d’una espècie que, evidentment, s’ha de protegir.
Itineraris recomanats
Zones de cingles vora espais oberts, no rebutja totalment el bosc, però si pot, escull zones on les preses no se li puguin amagar, malgrat que molts cops caça a tanta alçada que tan li fa la vegetació que hi ha “allà baix”. Bloc del Gaià i Muntanyes de Prades són zones adients, sens dubte.

Àligues

l'Àliga cridanera que vam trobar morta a Vistabella (Tarragonès) el 1985.

Àliga daurada; Aquila chrysaetos; S, P, E; R;
Identificació: 85 cm.
Rapinyaire gran, molt gran, però molt ben proporcionat, amb les ales i la cua llargues. Les primàries, molt separades, les manté gairebé sempre característicament corbades cap a dalt. La coloració és una barreja de marrons, daurats i fins i tot blancs, com a les taques que tenen els joves al començament de la cua i sota les ales. El daurat del clatell, més marcat quan més grans són, és el motiu del nom.
Situació:
Molt escassa, sedentària i dispersiva, amb joves procedents de parelles d’altres comarques. Molt discreta, sobretot en temps de cacera.
Itineraris recomanats:
Parts més altes de les comarques, sobretot Muntanyes de Prades, serres de Vandellòs i Llaberia i Alt Gaià, zones de barreja de conreus amb cingles.

Àliga calçada ; Aquila pennata; P, E, H; NR;
Identificació: 47 cm.
Àliga petita, de la mida d’un aligot, però amb aspecte de veritable àliga, ferotge. Dues formes de coloració “fases”, una, clara, molt contrastada, amb primàries i rectrius fosques i la resta del plomatge molt clar, aparentment blanc, fins i tot. L’altra, la fosca, quasi uniformement marró fosca, sense trets distintius.
Situació:
Freqüent en migració, però no pas tant com els aligots o els milans. Més fàcil de veure a la migració primaveral, quan migra en família. Darrerament també corrent a la plana a l'hivern i ja se n'ha comprovat la nidificació a la conca de Barberà.
Itineraris recomanats:
Rapinyaire forestal, però sembla que li agrada més la barreja de bosc amb conreus que no pas les masses contínues de bosc. A l'hivern, el millor lloc per a cercar-la és l'aeroport de Reus.

Àliga perdiuera; Aquila fasciata; S, P; NR;
Identificació: 72 cm.
Àliga gran, de la mateixa mida que la marcenca, és a dir, una mica més petita que la daurada. No obstant això, molt potent, amb grans grapes i bec, capaces de capturar preses de mida considerable. Ben proporcionada i esvelta, de lluny, sembla un gran astor amb les ales excepcionalment llargues.
La coloració és molt fosca per damunt, aparentment negra de lluny, amb el ventre i les cobertores inferiors de les ales blanques. També tenen una taca blanca a l’esquena, més marcada com més edat. Els joves de l’any són d’una tonalitat vermellosa molt especial.
Situació:
Molt escassa, però de moment no tant com la daurada. Concretament, ara mateix nidifiquen unes setze parelles. Sedentària i dispersiva, és a dir, es presenten joves i subadults procedents de parelles llunyanes, a la recerca de territoris desocupats.
Itineraris recomanats:
Muntanyes de Prades, Serres de Llaberia, Colldejou i Vandellòs, atambé del Tallat i Bloc del Gaià. Sovint es presenta també a la plana, a la recerca de preses, sobretot quan els polls estan creixent.

Àliga pescadora ; Pandion haliaetus; P; R;
Identificació: 62 cm.
Àliga gran i contrastada, de coloració i mida una mica similar a la Perdiuera, però amb una silueta de vol molt diferent, de fet, molt diferent de qualsevol altra rapinyaire; Molt “angulosa” i esvelta, amb ales i cua llargues i estretes.
Situació:
Relativament corrent en migració, quasi sempre solitària, encara que de vegades es barreja amb altres rapinyaires, per a carenejar amb corrents de vessant o amb tèrmiques. Si hi ha zones adients, com ara eixamplaments de rius, s’hi pot quedar uns dies a pescar.
Itineraris recomanats:
A les carenes de la Prelitoral, sobretot a la Serra de Miramar en migració, també rius i embassaments. Ocasionalment, a aiguamolls i a la costa.



Àliga pomeràniaAquila pomarina; E; R;
Identificació: 62 cm.
Àguila de mida mitjana, fosca i compacta, més petita que la perdiuera. Ben proporcionada, amb les ales llargues. Les primàries són característicament molt separades. La coloració és una barreja de marrons foscos i clars, amb molts punts blancs en el joves. El més característic és el color, marró fosc amb el cap, el coll i les infracobertores més clares i, sobretot, la taca blanquinosa a la part superior de les primàries.
Situació: De recent aparició, s'han donat intents de nidificació a la Catalunya central. De moment no l'hem vista al Camp de Tarragona, però és qüestió de temps.
Itineraris recomanats: S'ha citat a la zona boscosa del Bages, Solsonès i Osona.

Àliga cridanera; Aquila clanga; P; R;
Identificació: 64 cm.
Rapinyaire gran, d'una mida entremitja entre la daurada i la perdiuera, molt ben proporcionada, amb les ales llargues. Les primàries són característicament molt separades, més que qualsevol altra àliga. La coloració és una barreja de marrons foscos i clars, amb molts punts blancs en el joves.
Situació:Molt rara, dispersiva, sobretot amb joves. Molt discreta.
Itineraris recomanats: S'ha citat a hàbitats diversos, a Vistabella -plana del Tarragonès- i a Farena -enmig de les Muntanyes de Prades- per exemple.

Àliga imperial oriental; Aquila heliaca;P; R;
Identificació: 78 cm.
Àliga gran, molt gran, però desproporcionada, no com la daurada, amb les ales amples, cua relativament curta i cap molt promiment. La silueta és molt característica i inconfusible quan se l'ha vista abans. Coloració semblant a la daurada, sense les espatlles daurades de la imperial ibèrica. Aquí sempre s'han citat joves o immadurs.
Situació:
Molt rara, vista un parell de cops, sols.
Itineraris recomanats: Tots dos cops s'ha citat a ambients molt boscosos de les Muntanyes de Prades, però de ben segur que és degut a què ha estat on hem prospectat més.

dijous, 22 de gener del 2009

Rapinyaires diürns II


Arpella pàl·lida ; Circus cyaneus; P, H; NR
Identificació: 46 cm.
En el cas de les arpelles, ens trobem una certa dificultat en identificar exactament l’espècie, sobretot quan es tracta de joves i femelles de qualsevol edat, però, en canvi, és relativament fàcil de saber que ens trobem davant d’un rapinyaire del gènere Circus.
La seva forma de volar, boiant, és característica, es suspèn a poca alçada, resseguint lentament les irregularitats del terreny amb una elegància i domini del vol incomparables. A més, la seva silueta és totalment diagnostica, molt esvelta, amb la cua i les ales molt llargues i primes i un cos estilitzat.
Per a saber que es tracta de l’arpella pàl·lida ja costa una mica més, si és un mascle ad, ens fixarem en la coloració general gris clara, preciosa, amb sols unes petites taques negres a les puntes de les ales. Si és una femella i/o un jove, el carpó, molt gran i molt blanc, ens ajudaran molt.
Situació:
Migradora regular i hivernal més escassa. El fet de presentar-se a l’hivern ens facilita una mica la identificació. Però, és clar, és molt més freqüent a la migració, encara que, com l’Arpella vulgar, no és precisament el rapinyaire diürn més fàcil de veure.
Itineraris recomanats
Els conreus de cereal són l’indret ideal per a veure aquest bonic rapinyaire, passeu-vos per un camp d’ordi de novembre a febrer, com més alt millor –alçada s. n. m., és clar- Aleshores, podreu tenir la sort de gaudir de les acrobàcies aèries d’aquest caçador de preses molt petites però d’elegància enorme.

Esparver cendrós ; Circus pygargus; P, E; NR;
Identificació: 46 cm.
Per a qui no sigui un ornitòleg una mica experimentat, és molt difícil d’identificar de l’Arpella pàl·lida, sobretot si no és un mascle adult. En general, podem dir que, si ho és, el color gris és més “brut” i amb més zona negra, fins i tot unes ratlles al mig de l’ala. I si no ho és, i és una femella o un jove, el carpó blanc és molt menys visible en vol. Les diferències de mida són tan relativament petites, que sols ens serviran si els estem veien junts i, si els distingim per això per separat, és que ja en sabem prou per a haver-los distingit abans pel seu aspecte.
Situació:
Estival molt rar i molt menys rar com a migrador, en els dos passos és possible de veure’l, encara que no és gens abundant.
Itineraris recomanats
Les grans extensions cerealistes de la “Segarra Tarragonina” són els hàbitats ideals per a trobar-nos amb aquest elegant i espectacular rapinyaire. De tota manera, val el que s’ha dit per a l’Arpella pàl·lida, és força escàs, malgrat que la gran visibilitat de l’ambient que ocupa ens farà una mica més fàcil la localització.
Com a guia, us direm que per a realitzar-ne censos i seguiments s’acostumen a recórrer pistes forestals enmig de camps de cereal amb un cotxe de sostre practicable, drets i mirant sense parar amb els binocles enmig del mar d’espigues.

Arpella vulgar; Circus aeruginosus; P, H; NR;
Identificació: 52 cm. 133 Jon. 84 Sve.
La forma és la típica de qualsevol rapinyaire del gènere Circus, amb la cua llarga i les ales esveltes. Però en aquest cas la mida és una mica més gran i més corpulent. També és molt similar la forma de volar, encara que potser és una mica més potent, més ràpid.
Quant a la coloració, la més coneguda és la de la femella adulta, amb el característic to xocolatat i les “vores d’atac” i el clatell crema. Però el mascle adult també és molt diagnòstic, amb un plomatge fortament contrastat i acolorit, molt diferent del gris quasi uniforme de l’Esparver cendrós i l’Arpella pàl·lida. Els joves hauran de ser identificats per la silueta, trigarem temps a conèixer-ne la coloració.
Situació:
Relativament freqüent a qualsevol dels dos passos migratoris, però potser és més fàcil de veure’l a la tardor, ja que acostumen a migrar en família, i aleshores es tornen una mica menys discrets.
Itineraris recomanats
És difícil recomanar un tipus concret d’hàbitat per a observar aquest ocell, ja que és un rapinyaire molt adaptable i oportunista. De tota manera, lògicament, i pel tipus d’hàbitat on cria, el cercarem a zones de ribera, canyissars, etc. També a les carenes de muntanya en dies de vent que ajuden a la migració més ràpida.

Esparver d’espatlles negres ; Elanus caeruleus; P; R.
Identificació: 33 cm.
Rapinyaire totalment inconfusible, per coloració, silueta i forma de vol. De la mida d’un Xoriguer, però sense cua i amb una forma, quan és posat, que recorda una mica un rapinyaire nocturn. Color blanc amb taques fosques, realment bell.
Situació:
Encara és rar, però sembla que de cada dia se’n veuen més, fins i tot, a nivell nacional, ja s’ha trobat nidificant a Catalunya. Cal fixar-se en aquesta espècie, ja que potser ben aviat formarà part de la nostra avifauna com a no rar. De fet, el 2006 vam veure'n una parella estabilitzada a una zona adient a l'Alt Camp, no hem tornat a prospectar per a assegurar-ne la reproducció.
Itineraris recomanats:
Li agraden força els hàbitats on alternen conreus d’arbres, cereal i bosquets. és ben evident, doncs, que la plana de la Conca li ha de ser ben adient, especialment zones de cereal amb ametllers, on se solen posar per a caçar a l’aguait.

Astor ; Accipiter gentilis; S, P, H; NR;
Identificació: 55 cm.
Rapinyaire de mida mitjana i d’un aspecte realment inconfusible si l’aconseguim de veure de prop, cosa força difícil. Si el veiem volant, la cua llarguíssima i les ales curtes i arrodonides li donen una silueta de vol única, sols semblant a l’esparver, el seu parent petit. Dues mides diferents, la de les femelles, com un aligot, i la dels mascles, una mica més gran que un xoriguer.
Si els veiem parats, la cella prominent i els ulls enfonsats li donen un aspecte ferotge, de rapinyaire implacable, que ho és.
Quant a la coloració, en canvi, no hi ha diferència entre femelles i mascles, sinó entre joves i adults, aquests darrers tenen tonalitats grises i el ventre finament ratllat horitzontalment. Els joves, en canvi, vesteixen tonalitats marrons amb el ventre clar també, però tacat de pinzellades verticals.
Situació:
La Conca de Barberà, sobretot la zona de la “Segarra Tarragonina” és una de les zones del país on hi ha les millors densitats d’Astor, realment, la seva població assoleix aquí nivells propers a l’estat ideal. De tota manera, no ens fem il·lusions, es tracta d’un rapinyaire molt discret, excepte en els vols nupcials.
Itineraris recomanats
Zones de barreja de conreus i boscos a qualsevol indret de la comarca. També és força corrent a boscos de major qualitat, com ara dl bosc de Poblet, però resulta encara més difícil de veure en grans masses, ja que pot viure quasi sense sortir-ne.

Esparver ; Accipiter nisus; S, P, H; NR;
Identificació: 34 cm.
Un veritable astor en petit, de fet, en moltes comarques se l’anomena popularment “astoret”. El mascle adult sí que n’és bastant diferent, amb un color molt blavós, únic, i tonalitats vermelloses per sota, amb un barrat horitzontal molt fi. L’aspecte de la cara és encara més agressiu que el de l’astor, amb un bec diminut però realment tallant, és la silueta d’un caçador de precisió. La femella és molt semblant a la de l’astor, però de la mida d’un xoriguer. Els joves, com els dels astors, són marrons.
Situació:
Molt més escàs que l’astor, es tracta d’una espècie molt sensible a diversos factors, com ara a la contaminació que afecta als insectívors o a la cacera, ja que pel seu estil de vol i la seva mida és molt més víctima de tret que la majoria dels altres rapinyaires.
Itineraris recomanats
En aquest cas sí que recomanem boscos de qualitat, boscos vells i ben conservats, amb arbres alts. També és un ocell discret, però molt més selectiu i constant a l’hora de cercar hàbitat, escull sovint límits o proximitats de clarianes.

Aligot comú; Buteo buteo; H; NR;
Identificació: 52 cm.
Amb molt, el rapinyaire “gran” més corrent de la Conca, com que el veurem sovint, ens serà fàcil reconèixer-lo ben aviat.
La silueta de vol és similar, salvant les distàncies, sobretot de mida, a la d’una Àliga daurada, sense les puntes de les ales tirades per amunt, és clar. Cua curta, coll també curt i ales arrodonides. El color és variable, com en molts rapinyaires, però, en general, podem dir que és marró amb el començament de la cua i la part central de les ales més clars.
Situació:
Encara força corrent, malgrat que ja se’n comença a notar la disminució. Principalment sedentari, però també n’hi ha d’hivernals i, juntament amb l’aligot vesper, és el rapinyaire més corrent en migració, els grans grups en pas són realment difícils de distingir, si no és que els veiem en bones condicions.
Itineraris recomanats:
Com a sedentari, el trobarem a les zones de mosaic entre conreu i bosc de tota la plana de la Conca, de la mateixa manera, a l’hivern podrem reconèixer als hivernals, més clars i més grans. Per a veure’n en migració, en canvi, caldrà anar a les carenes de les muntanyes, sobretot a la Serra de Miramar i al Tallat.

Aligot calçat ; Buteo lagopus; H; R;
Identificació: 55 cm.
S’assembla bastant a l’aligot comú, però és força més gran i més contrastat, és molt característica la presència de dues taques clares prop de vèrtex flexor de les ales. Si hem de ser realistes, però, ens costarà molt de conèixer-lo, ja que no és tant diferent dels altres aligots i, a més, és molt car de veure.
Situació:
Rar, se’n veu algun quasi tots els anys, però no és gens estrany de no veure’n cap en molt de temps. En migració i hivernal, no n’hem vist mai a l’estiu ni a la primavera.
Itineraris recomanats:
Serra del Tallat i Alt Gaià. Zones de cereal i bosc.

Aligot rogenc; Buteo rufinus. P, R.
Identificació: 57 cm.
Com un aligot calçat, gran, més que l'aligot comú. El tret més distintiu és el color de la cua, vermellós uniforme i molt contrastat amb la resta del plomatge.
Situació: Rar, gairebé accidental.
Itineraris recomanats: S'ha vist al Bloc del Gaià, però en ser accidental, probablement es pot trobar arreu.

Aligot de HarrisParabuteo unicinctus. E.
Identificació: 57 cm.
De la mida d'un aligot autòcton, però molt més esvelt, com un astor. El tret més distintiu és el color xocolata gairebé uniforme, amb blanc a la cua.
Situació: Accidental. Escapat de cetreria.



Rapinyaires diürns I

47. Aligot vesper ; Pernis apivorus; P, E; NR;
Identificació: 56 cm.
Difícil de distingir de l’aligot comú a ulls inexperts, bàsicament, ho farem per la silueta més esvelta, cap més petit i ales més estretes. A més, si el veiem de prop, ajuden molt les dues barres fines prop de la base de la cua i, si el veiem encara millor, la cera grisa és diagnostica.
Situació:
Migrant molt corrent, en grans o petits grups, i en els dos passos, prenupcial i postnupcial. Seria interessant de descobrir, finalment, si pot nidificar a les parts altes de les quatre comarques, sobretot als altiplans boscosos de les Muntanyes de Prades.
Itineraris recomanats:
A la primavera i a la tardor, en dies poc assolellats o amb vent, a la carena de la Serra Carbonària o al Tallat, si fa sol, a qualsevol indret, però sobretot a la plana del Camp.

48. Milà negre ; Milvus migrans; P; NR;
Identificació: 57 cm.
Rapinyaire força característic i inconfusible, tant per la silueta, amb la cua forcada, com per mida i forma de volar. De vegades, recorda una mica una gavina jove amb la cua forcada. De tota manera, no la té tan forcada com el reial, i, de vegades sembla que la tingui acabada recta.
Situació:
Molt corrent en migració, solitari o en grups molt petits, molt més rarament n’hi podria haver d’hivernals.
Itineraris recomanats:
A qualsevol indret, sobretot a les comarques del Camp, li agraden els abocadors, masses d’aigua o indrets on es pugui trobar menjar fàcil.

49. Milà reial ; Milvus milvus; P, H; NR.
Identificació: 64cm.
Rapinyaire gran, més que el milà negre, de coloració contrastada i molt diagnostica, amb la cua molt més forcada que el negre, sempre es veu forcada malgrat que la tingui molt oberta. Forma de vol també similar a les gavines, molt àgil i potent.
Situació:
Similar al Milà negre, però força més escàs. Gairebé sempre solitari.
Itineraris recomanats:
Proximitat de l’aigua, planes conreades alternant amb boscos i bosquets, sobretot de ribera.

50. Aufrany ; Neophron percnopterus; P; R.
Identificació: 65 cm.
Molt fàcil d’identificar si el veiem de prop i es tracta d’un adult, fàcil si es tracta d’un jove. La silueta és característica, amb la cua en forma de tascó, com els corbs, però encara ho és més la coloració dels adults, que s’assembla més a una cigonya que a qualsevol altre rapinyaire que s’observa a la zona. La combinació de blanc a la major part del cos i negre a les primàries és diagnostica. Las mida és similar a una marcenca o una perdiuera, és a dir, com un àliga mitjana-gran.
Situació:
Molt rar en migració. Especialment observat a la primaveral.
Itineraris recomanats:
Com que el més possible és que es presenti en migració, serà més fàcil d’observar-lo a carenes de muntanyes, però, donada la seva raresa i imprevisibilitat, el podrem observar a qualsevol lloc.

51. Voltor comú; Gyps fulvus; P; R.
Identificació: 100 cm.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, fins i tot que l’àliga daurada, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és una mica semblant, per damunt, a la de l’àliga marcenca, encara que potser més contrastada, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.
Situació:
Molt ocasional, es presenta sobretot en temps de dispersió dels joves, a l’estiu, procedent, molt probablement de les colònies de cria dels Ports.
Itineraris recomanats:
Parts més altes de la muntanya, sobretot carenes, Muntanyes de Prades, Serres de l’Alt Gaià, Miramar, Llaberia, Colldejou i Vandellòs. Però molt sovint es presenta a la línia de costa i és allí on se'n troben més joves perduts que acaben a centres de recuperació.


Trencalòs; Gypaetus barbatus; P; AC.
Identificació: 115 cm.
Totalment inconfusible, molt gran, enorme, però esvelt i ben proporcionat. Cua en forma de tascó i ales llargues i primes, realment espectacular.
Situació:
Absolutament excepcional, accidental.
Itineraris recomanats:
Curiosament, s'ha citat als Aiguamolls de Torredembarra.

51. Voltor negreAeypiuss monachus; AC.
Identificació: 110 cm.
Totalment inconfusible, molt més gran que qualsevol altre rapinyaire, fins i tot que el voltor comú, quan vola, i segons com el veiem, sembla que no tingui ni cua ni cap, de forma que sembla una gran ala. La coloració és molt fosca, d'ací el nom, quasi negra, però també és característica la seva forma de volar, amb batre d’ales molt escadusser i potent, lent. I un planeig perfecte, resseguint tèrmiques o corrents de vessant.
Situació:
Excepcional, una sola cita a Mont-roig.
52. Àliga marcenca ; Circaëtus gallicus; E, P; NR.
Identificació: 65 cm.

 Dins de les dificultats que presenta la identificació dels rapinyaires en vol, la marcenca n’és una mica excepcional, per coloració, sobretot per sota, i per la forma típica de mantenir les ales, sempre una mica tancades, és fàcil de reconèixer en vol, per poc que el veiem de prop. A més, és força més refiat que altres àligues. Per la silueta, amb un cap molt prominent, que el fa semblar una mica un rapinyaire nocturn, el reconeixerem també força bé posat.
Situació:
Estival amb bones poblacions, evidentment, en tractar-se d’un predador especialitzat, no és abundant, però les seves poblacions han augmentat progressivament en el darrers anys fins a assolir un nivell que es pot considerar proper a l’òptim. Arriba a la primera quinzena de març -d'ací el nom- excepcionalment al febrer, i marxa a mig setembre.
Itineraris recomanats:
Boscos de muntanya, els vessants solells, amb bones poblacions de rèptils, li són molt adients, mantenen una periodicitat en l’exploració de l’hàbitat molt regular, essent a les mateixes hores als mateixos llocs dia rere dia.

dimecres, 21 de gener del 2009

Ànecs III.

Èider; Somateria mollissima. P, H. R.
Identificació: 65 cm.
Com que el veurem en plomatge hivernal, ens hem de fixar en trets distintius d'aquest plomatge, no pas en el tan característic de l'estiu i la primavera. Gran, més encara que un collverd, forma especial de bec, amb la punta clara.
Situació:Ja el vam citar al llibre de 1988, es veu escassament, però no és excepcional.
Itineraris recomanats: Sovint al mar, aigües tranquil·les, als ports.

Ànec cuallarg; Anas acuta. P, H. NR.
Identificació: 56 cm.
Un dels ànecs més bonics, el cos és mitjanet, però amb la cua tan llarga i el coll alt, dona la sensació de ser més gran. Molt elegant amb el seu color clar, cap i coll fosc i la zona blanca que li puja del ventre fins al clatell.
Situació: Hivernal i migrador, rar, però no pas tant com sembla.
Itineraris recomanats: Aiguamolls, litorals o no, citat als del Pla de Cabra, per exemple.
Ànec mandarí; Aix galericulata ; AC. Escapat de captivitat?
Identificació: 45 cm.
Petit anec realment difícil de confondre, espectacularment acolorit. Els mascles semblen fins i tot massa acolorits, com artificials.
Situació:
Observat un sol cop, sortint del forat d'una casa a Valls, per la seva freqüència de ser usat com a espècies ornamental i l'abundància de col·lecionistes, suposem que ha estat excapat decaptivitat.
Itineraris recomanats:
Excepcional, vist terra endins a Valls. On cria, ho fa en forats d'arbres.

Xibec; Netta rufina. P, H. NR.
Identificació: 56 cm.
Ànec bastant gran, fàcil d'identificar pel seu característic cap gran, arrodonit i vermell, amb un bec de color corall. És clar que la femella és molt més discreta, amb uns tons marrons ben discrets.
Situació:
No rar, a qualsevol riu o zona amb aigua permanent, no rebutja aigües contaminades, sempre que el grau no sigui excessiu. Corrent com a hivernal i en migració.
Itineraris recomanats:
Rius de les comarques, aiguamolls i embassaments.

Morell cap-roig ; Aythia ferina; P, H; R;
Identificació: 46 cm.
Ànec cabussador típic, és a dir, neda amb el cul enfonsat, amb la cua quasi invisible. Combinació de colors inconfusible si el veiem bé, clar al mig i fosc als extrems si el veiem de lluny. Femelles marró pel davant i gris marronós pel darrere.
Situació:
Rar, és difícil de localitzar-lo a la zona, més fàcil a grans basses o als embassaments que als rius o als aiguamolls, sempre amb presència de peixos, és clar.
Itineraris recomanats:
Grans basses amb peixos, embassaments.
Ànec capblanc, Oxyura leucocephala. AC, P.
Identificació:
Inconfusible totalment, petit aneguet d'un color marró fosc característic, amb una silueta molt especial, bec blau.
Situació:
Citat sols un parell de cops, excepcional.
Itineraris recomanats:
Llacunes interiors, embassaments, aigua dolça.

dimarts, 20 de gener del 2009

Ànecs II.

Ànec negre ; Melanitta fusca. P. R.
Identificació: 50 cm.
Ànec prou gran, gairebé com un collverd, però molt fosc, com ens diu el seu nom.
Situació:
Realment poc corrent, podem dir que quasi accidental, sols en temps de pas.
Itineraris recomanats:
Quasi exclusivament al mar.

Ànec fosc; Melanitta fusca. P, H. R.
Identificació: cm.
Com el negre, però més gran, amb el coll més llarg i una o dues taquetes més clares al cap. Realment difícil de distingir del fosc, ja que el veurem poc sovint i quasi segur de lluny.
Situació:
Tant rar com el fosc, potser fins i tot més.
Itineraris recomanats:
També marí.

Xarrasclet; Anas querquedula. P, H. R.
Identificació: 40 cm.
Petit ànec bellament acolorit, realment bonic, a trets generals, diriem que brunós amb una taca blanca força visible cap al final -popa- i una mena de màscara entre l'ull i el naixement del bec també blanca.
Situació:
Rar, però no massa, hivernal i en migració.
Itineraris recomanats:
Rius, embassaments i, més encara, aiguamolls litorals

38. Bec de serra mitjà ; Mergus serrator; P; NR;
Identificació: 55 cm.
Ànec gran i esvelt, molt característic amb el seu bec fi i el seu plomatge molt clar, quasi blanc, excepte el cap i el coll , marronosos.
Situació:
No rar, es pot observar ocasionalment al mar o fins i tot en grans masses d’aigua, com els altres ànecs.
Itineraris recomanats:
Marí, però ocasionalment embassaments.

39. Morell de plomall; Aythia fuligula; P, H, S; NR;
Identificació: 44 cm.
Ànec capbussador mitjanet, molt fosc, aparentment negrós, els mascles a l'estiu sí que ho són, excepte el ventre blanc.
Situació:
Rar, difícil de localitzar-lo, més fàcil a grans basses que als rius, sempre amb presència de peixos, és clar. Ha criat per primer cop a Catalunya a l'Alt Camp, el 2007.
Itineraris recomanats:
Com els altres ànecs, però no li agraden les aigües poc fondes, així és que el trobarem a embassaments o basses prou fondes, no tan a rius i aiguamolls.

40. Ànec blanc; Tadorna tadorna. P, H. R.
Identificació: 58 cm.
Ànec molt gran i de color molt especial, molt esvelt. Blanc amb una faixa marró al pit i el coll verd lluent, primàries negres amb espill verd.
Situació:
Rar, però no pas massa, se'l pot veure a l'hivern o en migració.
Itineraris recomanats:
Aiguamolls litorals, però també al mar mateix, als ports.

41. Ànec xiulador; Anas penelope. P, H. R.
Identificació: 45 cm.
Ànec mitjà, els mascles a l'estiu bellament acolorits, amb coll i cap vermells, cos gris ratllat molt espectacular si el veiem de prop, cua negra i franja blanca cap al final.
Situació:
No massa corrent, se'n veuen parelles en temps de pas i algunes també hivernals.
Itineraris recomanats:
Aiguamolls, sobretot els que estan més a prop del mar.

42. Ànec griset ; Anas strepera. P, H. NR.
Identificació: 45 cm.
Aneguet mitjanet, discret i críptic, fins i tot els mascles a l'estiu. Espill blanc molt diagnòstic, encara que pot ser petit.
Situació:
No rar, relativament corrent en migració, en els dos passos, i fins i tot hivernal a llocs adients, com ara remansos de rius, estanys, embassaments o aiguamolls.
Itineraris recomanats:
Aiguamolls, embassaments, estanys.

43. Ànec cuallarg; Anas acuta. P, H. NR.
Identificació: 56 cm.
Un dels ànecs més bonics, el cos és mitjanet, però amb la cua tan llarga i el coll alt, dona la sensació de ser més gran. Molt elegant amb el seu color clar, cap i coll fosc i la zona blanca que li puja del ventre fins al clatell.
Situació:
Hivernal i migrador, rar, però no pas tant com sembla.
Itineraris recomanats:
Aiguamolls, litorals o no, citat als del Pla de Cabra, per exemple.

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...