L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

divendres, 10 de juliol de 2009

Els falciots.











L'altre dia se'm va acudir d'intentar fotografiar en vol un falciot, per a provar si es podia aconseguir un resultat prou acceptable.
He de confessar que ho vaig fer animat per la magnífica feina del Danielle Ochiato, un fotògraf italià que ho ha conseguit amb matrícula d'honor.
No es pot dir que les meves fotos hagin estat tan perfectes, però alguna cosa se'n pot treure, per a conèixer com és l'espècie.
El que passa, però, és que aquesta feina m'ha suggerit fer comentaris monogràfics a aquest bloc, més que res per a acompanyar les fotos amb una mica d'informació.
Sempre m'han fascinat, els falciots, al Baix Camp en tenim de tres espècies; el més corrent, el Falciot comú, Apus apus, és molt i molt abundant, cada cop més. I quasi cada dia a l'estiu em donen feina, anat a recollir el que l'usuari en diu una oreneta, un rapinyaire o fins i tot un falcó. Sense anar més lluny, el darrer que vaig anar a recollir era, suposadament, un halcón.
Després hi ha també per la ciutat de Reus i per la costa del Baix Camp i el Tarragonès, el Falciot pàl·lid, Apus pallidus, dinstingible per tenir una coloració més clara, anar en grupets molt més petits -o sol, sovint- i xisclar amb una veu molt més fluixeta i greu
I, finalment, hi ha el més gran i espectacular de tots, el Ballester, Apus melba, un falciot enorme i que no necessita xisclar, si ens passa pel costat sols sentirem el soroll de l'aire com literalment s'obre per a deixar-li pas. Això succeeix a la muntanya, més fàcil a les vores dels cingles, si no, el ceurem sols de molt lluny i el distingirem per la coloració clara al ventre i la seva mida molt més gran.
El més interessant dels falciots és la seva vida, la seva conducta: Són els veritables ocells, els amos de l'aire, hi viuen sempre, hi crien, hi dormen. Els falciots no necessiten parar a terra mai, fins i tot dormen volant. Sols les nostres espècies, les europees, per dir-ho així, han d'aturar-se a edificis, cingles o xaragalls per a poder cercar una esquerda, pondre els ous i covar-los, fins que els pollets volin i no els calgui tornar a aturar el vol fins que ells mateixos vulguin ser pares.
A l'orient, però, fins i tot hiha espècies que coven els ous enlaire, agafant-los entre les seves potetes -apus vol dir, en llatí, sense peus- fins que eclosionen i els pollets ja surten volant.
Increïble!
Bé, unes quantes fotos que vaig poder fer, entremig, el famós falcó que va anar al CRPR, com cal, totes són del Falciot comú, i les vaig fer des de la terrassa de casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...