L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

dissabte, 12 de desembre de 2009

El Pont de Goi, al riu Francolí.







Aquest indret que té molta història, tant des del punt de vista històric estricte, com des del punt de vista de la relació de la gent de l’Alt Camp i la Natura. Efectivament, visitarem el sector actualment més ben conservat d’un riu on ens havíem banyat, el Francolí. El Pont de Goi i la fàbrica abandonada d’Alcover són un indret on el riu s’enxampla i acull una vegetació i una fauna inesperades per a un riu postindustrial.
Si ens resta temps, visitarem també la font de Sant Bernat, un racó on tots els escolars de generacions i generacions havíem anat a berenar, un racó ombrívol i amable.
Hem de remarcar, però, que aquest és, de tots els itineraris proposats, el que més clarament es pot fer des de Valls mateix a peu, ocupant mig dia bo. Des del Portal Nou, baixarem pel carrer de la Violeta o per la baixada del Torrent fins al barri de les Comarques, començarem a fer la carretera de Picamoixons i, a mà esquerra, veurem una pujada molt forta que va tot recte per on veníem, l’agafarem, ben aviat planeja i esdevé una pista bona, anirem sempre recte, sempre de cara a les Muntanyes de Prades, passarem prop de la Granja Dolldellops (Udol-de-llops) i baixarem, per un cingle argilós, al riu Francolí. Seguirem riu amunt per la seva esquerra fins el Pont de Goi, no ens serà gaire difícil d’anar cercant el camí per l’esquerra del riu, per a pujar cap al mirador de Serradalt i gaudir de l’indret, farem l’itinerari al revés de com l’hem proposat, és clar, però en gaudirem molt més.

Accés.

Des de Valls, ens adreçarem a Picamoixons per la mateixa carretera que ens va dur a La Riba i Farena, després d’una llarga recta on estarem veient les maltractades muntanyes de Picamoixons, amb les pedreres que han destrossat l’ermita de i la Cova de l’Argent –ben aviat aquest sector de comarca serà tan pla com el terme d’Alió-, ens trobarem, just abans de començar una sèrie de corbes molt tancades, una cruïlla a l’esquerra que ens du al Pont de Goi, és a dir, a travessar el Francolí per anar a la carretera de Valls a Alcover. Hi anirem, seguirem aquesta carretereta estreta, és la TV-7421, fins passar l’històric Pont de Goi, aquí podem fer una ullada, és possible que hi hagi ardèids, ànecs, etc.
Un cop passat el pont, a molts pocs metres, veurem una carretereta encimentada que puja molt pendent cap a la dreta, l’agafem, també, i seguim tot recte, passarem per una urbanització, sense comentaris, seguirem recte i passarem una cruïlla, a la segona, anem cap a la dreta fins que puguem, després a l’esquerra i així sempre, a dreta i esquerra tot cercant la fi de la urbanització, el punt on s’acaba pel Nord-oest. Hi trobarem un grup de pins que és a la vora d’un cingle, aquí podem deixar el cotxe.

Descripció.

Abans de començar, i quan acabem, aprofitem aquest balcó tan estratègicament situat, fixem-nos que dominem un bon tros de riu, des de sota la carretera de Montblanc a Alcover, fins ben bé al Pont de Goi mateix, passant per un sector molt interessant de bosc de ribera que volta una antiga fàbrica, aquí, quasi sota nostre. A més del relicte de bosc de pi que suposem que voltava tota la llera abans de la que la seva progressiva desaparició es notés tant.
Situats en aquest mirador, no ens serà difícil de veure martinets blancs, esplugabous, bernats pescaires, ànecs coll-verds, polles d’aigua, cabussets…però també, i molt més a prop, xixelles, todons, abellerols, xoriguers, estornells i, potser, un aligot o una àliga perdiuera, fins i tot.
Ja podem baixar, trobarem un camí que, entrant pel mig del bosquet que tenim a l’esquerra, va baixant bastant fort, l’agafem i tirem avall, a poc a poc, ens adreçarà a la fàbrica abandonada, aquesta que té una gran xemeneia que seria ideal per a instal·lar un niu de cigonya, ens hi arribarem, el camí és una mica intuïtiu, d’anar-lo cercant. Però no baixem massa dret, ja que faríem cap immediatament al riu, pel marge dret i a l’extrem E de la fàbrica, cerquem precisament el contrari, és a dir, arribar a la fàbrica per damunt, pel seu extrem Oest. Un cop allí la rodejarem, per l’esquerra, hi donarem tot el tomb. Podrem contemplar el magnífic bosc de ribera que hi ha, moltes espècies d’arbres i alguns exemplars de talla considerable, roures i alzines, però també xops, pins i àlbers, sargues i molta frescor. Per la mateixa vora de la fàbrica, per un canal que en duia aigua al riu, baixarem fins al nivell de la resclosa, aquí també hi ha un bon “aguait natural” per a observar ocells, bé, ocells i altres animals, com les rates d’aigua, granotes, mosteles, tortugues de rierol, teixidors, etc.
Altre cop una mica d’intuïció, travessem el riu i, a l’altra llera, remuntarem una estona, com a mínim fins una barraca de pedra seca que hi ha al límit del conreu de vellaners. Serveix de punt de guaita i de referència.
Tornem enrere, aigües avall, seguint el curs del riu per la seva esquerra –no oblidem que els rius es miren en direcció a l’embocadura, és a dir, posem l’esquena al lloc d’on ve l’aigua i mirem cap on va, així tindrem correctament els dos costats localitzats- Baixarem ben bé fins el Pont de Goi, hi ha lloses nues, conreus, algun bosquet de pins i tolls, tolls interessants on l’aigua es calma i podem contemplar bé la fauna.
Ens sorprendrà l’abundància de crancs, és clar que es tracta del cranc americà, el roig. Com ja sabem, el cranc autòcton és un bon bioindicador, ens assenyala que l’aigua és completament neta, fins i tot potable, ja que, si no és així, no sobreviu. El cas del cranc americà és totalment contrari; Aquesta espècie resisteix gairebé qualsevol nivell de contaminació, encara més, assimila els metalls pesants i els utilitza per a generar la closca. Això vol dir que és una menja força perillosa, ja que els metalls pesants no s’eliminen, i es van acumulant al llarg de la cadena tròfica. Tot això que hem dit afecta als bernats i altres ardèids, que en mengen moltíssims, però també als humans, ja que el cranc americà es pot pescar, amb llicència.
A part de crancs, també hi ha peixos, bàsicament carpes, algunes arriben a mides considerables, però també bagres i fins i tot truites irisades, sí, el riu Francolí és viu, ha deixat de ser una pura claveguera de colors, encara que, de moment, sols hi viuen espècies força resistents a la contaminació.
Per a tornar, ho farem, de moment, pel mateix lloc, però un cop haguem travessat el Francolí per la resclosa, seguirem aquest camí tan dret que puja directament cap al lloc on hem començat, a la fi de la urbanització Serradalt. Tornem a fer una ullada abans de marxar, si hi ha bona visibilitat, es veuen alguns vessants de les Muntanyes de Prades i de la serra de Miramar, la Torre del Pedrol, les Guixeres, el Motlló…amb les obres, ens farem una idea dels ecosistemes que està destrossant el recorregut del tren de gran velocitat, ja se sap. És el progrés?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...