L’any 1988, gràcies a la decisiva intervenció de la Fina Masdéu i del Ramon Salvat, vàrem poder publicar, finalment, el llibre Els ocells al Camp de Tarragona. Malgrat que havia estat redactat i treballat des de 1983, no va ser fins aquell any que el Centre de Lectura es va decidir a publicar-lo.

Des d’aleshores, òbviament, el coneixement de les poblacions d’ocells al Camp de Tarragona ha variat molt, fins i tot el mateix poblament d’espècies ornitològiques ha variat i està variant.

Ara, mercès al format digital, podem oferir de forma totalment actualitzable al dia i interactiva, un recull de les dades existents sobre ocells al Camp, Quins hi ha, quan i on són i fins i tot quants n’hi ha alguns cops. Aquesta és la intenció d’aquest blog.

diumenge, 25 de gener de 2009

Limícols I


Territ variant ; Calidris alpina; P, H; R.
Identificació; 19 cm.
Ocell complicat, cal tenir present que estem parlant d’un limícol, aquest és un grup on les identificacions són especialment difícils, tant com per als rapinyaires, ja que la variabilitat dels plomatges és molt gran, per sexes, edats i èpoques de l’any. De tota manera, allò més probable, amb diferència , és que el veiem en plomatge hivernal, ja que és l’aspecte que presenta en migració i a l’hivern. Així doncs, el podem descriure com un limícol més aviat petit, de clor gris clar per damunt i blanc per sota, amb bec i potes llargs i molt foscos, podríem dir negres. Si el podem veure de prop i amb calma, cosa bastant difícil, notarem que en realitat el gris del damunt és finament llistat, i que té una “cella” subtil clareta. En vol sí que és molt característic, amb la cua bàsicament clara amb una barra fosca a tot al llarg del seu centre, per damunt, és clar, i una triple barra fosca, blanca i fosca a la vora de les ales, també per damunt.
De tota manera, no és un moixó massa freqüent, per la qual cosa ens pagarà poc la pena d’intentar conèixer-lo bé.
Situació:
Hivernal molt rar i migrador una mica més freqüent. És molt més present en aquells hiverns especialment durs, on podem arribar-ne a veure esbarts amb un comportament molt similar a les fredelugues i en els mateixos hàbitats
Itineraris recomanats
A l’hivern, camps oberts, conreus de cereal, guarets i erms. Com a migrador, molt més a prop de l’aigua, aiguamolls.

Becadell comú ; Gallinago gallinago; P, H; NR.
Identificació: 26 cm.
Uns espècie de barreja de Becada i Territ. És a dir, un limícol més aviat petit amb bec i potes llargs –de color marró- i de tons bruns, blancs i negres, molt críptics. En general, podem dir que destaca el seu dors barrat de blanc i fosc, els seus flacs amb fines ratlles negres sobre fons clar i el seu ventre gris clar.
Si el veiem bé, és molt diagnòstic el cap, barrat de marró crema i negre de forma longitudinal, és a dir, al llarg. Ben diferent de la Becada, que és barrada transversalment. A més, és molt més petit que la becada.
Situació:
Migrant força corrent als llocs d’aigua, de qualsevol mida. Molt més escàs, però sense arribar a ser rar, a l’hivern.
Itineraris recomanats:
Els esmentats repetidament quan parlem d’ocells aquàtics.

Becadell sord ; Lymnocryptes minimus; P; R;.
Identificació: 19 cm.
Per l’ornitòleg principiant, força difícil de diferenciar del becadell comú. Bàsicament, ultra la mida, la diferència de la qual és molt difícil de notar si no és que els veiem junts, els distingirem pel bec més curt i per no tenir la llista del capdamunt del cap (pil·li) clara, només té dues barres laterals, just damunt de l’ull, clares i una de fosca al capdamunt. Ja ho diem, una mica difícil, ja que cal veure’l bé, i, si pot ser, de prop.
Situació:
Aquí facilitarem la identificació, en veurem un o dos per cada cent becadells comuns, si més no. És un migrant veritablement rar, encara que ja se sap, les estadístiques no són ni veritat ni mentida, són estadístiques, i port ser que tot just vosaltres, en llegir aquest treball, us passeu mesos veient sols becadells sords i cap becadell comú.
Itineraris recomanats:
Molt lligat a l’aigua, val el comentari del comú, encara que aquest el podem trobar en rius vius, no necessàriament quiets.

Becada ; Scolopax rusticola; P, H; NR.
Identificació: 36 cm.
Molt característic i fàcilment identificable. A primer cop de vista, el podem confondre amb una perdiu, si la visió és fugissera o llunyana. Però per poc que el puguem veure una estona i/o de prop, ben aviat ens adonarem que no ho és. De entrada, el bec és molt llarg, molt més semblant al d’un limícol que al d’un ocell granívor, la coloració general, tot i que també la podríem definir com a críptica, de tons bruns, negres i blancs, és, però, diferent. No hi ha vermell ni gairebé cap zona de color uniforme, sense taques, i el cap, amb les franges transversals, la cella clara i els ulls, petitons i molt tirats enrere, és totalment inconfusible.
Val a dir, però, que difícilment el podrem veure bé parat, ja que és molt discret i amagadís, cosa que ve ajudada perquè és molt críptic. Si vola, però, el coneixerem per un vol ràpid i erràtic, com per a despistar un predador potencial.
Situació:
No gens rar a l’hivern, tot i que cada dia més. Molt més freqüent al nord d’Europa que ací, de caça molt preuada, fins i tot existeix una raça de gos específica per a aquest ocell, és el Cocker-spaniel anglès (en anglès, la becada es diu Wood-cock).
Itineraris recomanats:
Es tracta d’un ocell molt boscà, el trobarem especialment en clarianes o dins del bosc, molt millor si són obagues i més als de planifolis (alzinars, rouredes, etc.).
Els boscos de “rebolls” de la part obaga de la serra del Tallat són bons, també les obagues de les Muntanyes de Prades, serres de Llaberia, Pradell, etc.

Gamba roja vulgar; Tringa totanus; P; R;
Identificació: 25 cm.
Limícol de mida mitjana, de forma totalment típica, amb les potes molt llargues, estilitzat i el bec llarg, encara que no exageradament llarg. El color de les potes, vermell tant a l’hivern com a l’estiu en els exemplars adults, és el que li dóna nom i un dels trets distintius més fiables, ja que és el més freqüent de la seva mida a Catalunya.
Quan vola, és molt característica la coloració per damunt, amb un tascó blanc a l’esquena i vores blanques molt amples, en forma de falç, a les ales, que contrasten fortament amb el to general gris més o menys fosc. De fet, un tret molt distintiu, també, és el reclam que emet quan el fem volar, espantat, un “tiuu” fort i poc confusible.
Situació:
Tot i que es tracta d’un dels limícols més abundants al nostre país, tant a l’hivern com en migració. També cal dir que és molt típicament d’aiguamoll, per la qual cosa, és clar, és molt escàs a la nostra comarca i sols el trobarem de pas, en parades obligades en les seves llargues rutes migratòries.
Itineraris recomanats:
Sols llocs on puguem aplicar aquest mot d’aiguamoll de forma inequívoca.

Xivita ; Tringa ochropus; P, H; NR.
Identificació: 22 cm.
Tot i que podríem dir que s’assembla prou a la gamba roja, en versió reduïda, en realitat, presenta grans diferències amb la seva parenta. De primer, a banda de la mida, les potes són verdes, detall que, malgrat el que pugui semblar, es nota des de molt lluny. A més, és més contrastat, més fosc per damunt i, quan vola, ja els veurem totalment diferents, ja que la Xivita és pràcticament tota fosca per damunt, sols amb un carpó blanc molt visible, però res de blanc ni a l’esquena ni a les ales.
Situació:
En aquest apartat encara trobarem més diferències amb la gamba roja, ja que aquesta és molt més present a la comarca, en migració i fins i tot hivernal.
Itineraris recomanats:
Molt menys exigent quant a hàbitat que la gamba roja, la podrem trobar a qualsevol lloc amb aigua a prop, rius, torrents i fins i tot tolls temporals les temporades de molta pluja.

Xivitona; Actitis hypoleucos; P; NR.
Identificació: 19 cm. 244 Jon, 144 Sve.
Versió encara més reduïda que les altres dues Tringa, forma semblant, coloració similar a la xivita, però més clara. Ens haurem de fixar en les ales per damunt quan vola, amb una ratlla blanca molt vistent sobre fons fosc, més fosc que la resta del cos. I, quan està parat, una entrada blanca que separa la part davant de les ales del “pitet”. De tota manera, això de quiet és una manera de parlar, ja que aquest ocell quasi mai no para de moure el cul amunt i avall, cosa que ens ajudarà a diferenciar-lo encara millor que el seu aspecte.
Situació:
Amb diferència, el més abundant dels veritables limícols a les comarques interios, molt més corrent que totes les altres espècies juntes.
Itineraris recomanats:
El podrem observar a qualsevol curs d’aigua, permanent o temporal, en graveres, basses, etc. Gairebé tot l’any.
Valona; Tringa glareola; P, H; NR.
Identificació: 20 cm.
Tot i que podríem dir que s’assembla prou a la gamba roja, en realitat, presenta grans diferències amb la seva parenta. De primer, a banda de la mida, les potes són verdes, detall que, malgrat el que pugui semblar, es nota des de molt lluny.
A més, és més contrastat, més tacat de forma basta i fosc per damunt i, quan vola, ja els veurem totalment diferents, ja que la Valona és pràcticament tota fosca per damunt, sols amb un carpó blanc molt visible, però res de blanc ni a l’esquena ni a les ales. Finalment, molt característica és la cella molt marcada per darrera de l'ull.
Situació:En aquest apartat encara trobarem més diferències amb la gamba roja, ja que aquesta és molt més rara a la comarca, en migració i fins i tot hivernal.
Itineraris recomanats: La podrem trobar a qualsevol lloc amb aigua a prop, rius, torrents i fins i tot tolls temporals les temporades de molta pluja.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també voleu veure

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...