Serra de Miramar.

Per a aquest indret tan especial i interessant ja vam descriure fa temps una excursió, ens limitarem a transcriure-la una mica adaptada.
Farem una caminada molt aèria, i ideal per a observar la migració dels ocells planadors, no hem d’apartar la vista del cel ni un moment, sempre en tindrem un bon bocí a l’abast i sempre podrem tenir-hi, més a prop o més lluny, un rapinyaire per a identificar. La marxa serà llarga, però no ens n’adonarem i ben aviat haurem arribat al final, és possible que no trobem el moment de marxar, si fa un dia clar i ens trobem amb una bona confluència de vents. Les dates clau són entre finals d’agost i principis d’octubre, pel que fa a la migració post-nupcial o emigració.
La Serra de Miramar, com ja hem remarcat en diverses ocasions, és sens dubte una de les millors d’Europa i ben segur la millor del Catalunya per a l’observació de rapinyaires migradors, per a entendre’n les causes, sols cal agafar un mapa físic i adonar-se que la gran quantitat de serralades de què disposem al nostre país, esdevenen, a la latitud del Camp de Tarragona, en una sola carena, la de la Serra Carbonària o Serra de Miramar, això fa que els ocells que cerquen per a migrar els corrents ascendents dels vents de vessant hagin de passar, forçosament per aquí.
És clar que el dia que fa molt de sol i no fa vent, els planejadors poden triar molt més ja que poden utilitzar les tèrmiques que pugen per les planes, així, els dies ideals per a veure molts i variats rapinyaires a Miramar són els dies que és cobert de núvols més de la meitat del cel i que fa vent, sobretot al centre del setembre i l’abril. Aleshores, hem pogut arribar a veure 13 espècies diferents de rapinyaires diürns en menys d’una hora.

Accés.

Des de Valls o Montblanc, per la N-240, anirem cap al Coll de Lilla, si venim de Valls, veurem la cruïlla de Miramar poc abans d’arribar al cim, ens queda a mà dreta i és fàcil d’identificar, ja que és asfaltada i puja molt pendent i recta. Si venim de Montblanc, hem de passar el coll i entrar a l’Alt Camp, poc després, ja veurem aquest entrador, ens farà de mal agafar, ho farem amb compte. Després de la primera pujada, molt forta, la carretera és més suau, no cal córrer, però, ja que és estreta i la vegetació és interessant, hi ha teixos a la vora, passarem Cal Balasc i un altre caseta a l’esquerra, amb els voltants molt apriats, poc després, a la dreta, hi ha una pista ampla que és indicada per anar a Figuerola, seguirem amunt, un tomb fort a l’esquerra i serem a Miramar, atansem-nos a la font –senyalitzada- per a agafar aigua, una de les millor de la comarca, juntament amb la de la Font de Jubany, a Querol. Hi ha molt de lloc per a deixar el cotxe, i és molt tranquil, excepte els caps de setmana i a ple estiu.

Descripció.

Començarem a caminar tot seguint els senyals del GR-7, que estan molt ben repassats, ens menaran sense cap problema al peu del Tossal Gros, al Coll de Prenafeta, tot passant pel Mas del Prat. El fet de seguir els senyals del camí de gran recorregut ens permetrà de no distreure’ns en la tasca de l’observació de la Natura per tal d’orientar-nos. El camí és, de moment, prou pla i amb vista, podrem aturar-nos cada cop que un grup de migradors ens doni feina a identificar-los. Esperem que ens entretinguin molts.
Si no hi ha massa migració, sempre podrem observar les espècies que hi viuen sempre, com ara tudons, xixelles, tota mena de mallerengues, el bitxac, la merla blava, als roquissars de damunt del Mas del Prat. Un bon lloc per a mirar bé l’entorn.
El bosc és molt variat, domina, és clar, l’alzinar molt ben conservat, però incendis i polítiques forestals discutibles han fet aparèixer boscos repoblats d’espècies diverses de pins, pinasses, etc. També hi ha pi roig. En general, destaca la presència abundant de servers, aurons, blades, moixeres, etc. També algun cirerer i xipresos, ja ho hem dit, espècies exòtiques. A estones, l’alineació dels arbres és totalment geomètrica, molt natural, tenint en compte que els han plantat tots.
Un cop al Coll de Prenafeta, en una ampla clariana del bosc, surt una pista amunt, cap a la dreta, és la que seguirem per pujar al Tossal gros, hi ha un caminet bastant evident, que puja molt dret, salva quasi 200 m de desnivell en menys de mig Km.
Al cim podrem estar-nos-hi molta estona, si no fa massa vent i fred, ja que si no pot ser difícilment suportable. De vegades hi fa boira, espessa i freda, esperem que no sigui el cas, si, en canvi, hi ha bon temps, la vista serà magnífica i la observació de rapinyaires assegurada.
Els aligots vespers i els aligots comuns són els més abundants, de llarg, seguits de prop pels milans, especialment el negre, i les arpelles, molt difícils de distingir per al principiant, sobretot les femelles. Ben aviat començarem a identificar-los de més lluny, els vespers tenen la cua i el coll més llargs, són una mica més grans i les dues barres primes de la base de la cua són definitives, si aconseguim de veure la cera grisa, serà tot un èxit i un encert total en el diagnòstic. Els milans reials són més grans, i els negres, més foscos, com ens indica el seu nom.
Esparvers, astors, falcons mostatxuts, i fins i tot algun falcó de la reina o àliga pescadora, en migració gairebé tot és possible, no s’hi val a badar, binocles i guia sempre a punt.
Si ens deixen els ocells migradors, també pararem atenció a la vegetació, al cim és un coscollar, molt atacada pel vent. Els altres animals són representats pels rosegadors i els conills, poca cosa més podrem veure, ja que és una zona molt exposada i ells ens veuran de molt més lluny que nosaltres.
Ara seguirem tota la carena recta, pel mateix cim o ben a prop d’ell, el camí és força marcat i no ens podem perdre, és un recorregut vertiginós, amb vista impressionant a banda i banda, però a estones passa enmig d’un bosc de pi roig molt ben conservat, és el Bosc del Rector. Els bolets hi són abundants, si ha plogut, però la gent que els cull també, el sotabosc és molt malmès en alguns sectors per aquest fet, ja que la gent és molt poc respectuosa cercant rovellons, i ho remouen tot.
Passarem per un parell de collets abans d’arribar al coll gran, el Coll del Coloma. Aquest és molt més ample i amb una gran esplanada de la pista que el fa accessible en vehicle. Comprovarem l’impacte ambiental de la proliferació de pistes que hi ha al nostre país, pràcticament no hi ha racó de la nostra natura que no sigui accessible amb tot terreny, i molts amb turisme corrent. L’excusa sol ser la prevenció d’incendis, però en molts casos això és difícil de creure, es fan sense cap criteri lògic i sols seguint els interessos dels propietaris, mai un pla establert i coordinat, tenint en compte tots els factors.
En aquest cas concret, una pista ha fet que deixi de criar a la zona un rapinyaire declarat per llei Sensible i amb Pla de recuperació, en un Espai d’Interès Natural que es va considerar així precisament per la reproducció d’aquesta espècie.
Ara sols hem de seguir la pista avall, cap a Figuerola, però no hi hem d’arribar, agafarem una desviació que va cap a la dreta, planejant tot just abans de passar la cadena que impedeix el pas dels cotxes, per aquesta pista arribarem altre cop a una cruïlla, ara cap a l’esquerra, avall, fins a la propera, a la dreta, ja podem seguir, simplement per la pista millor, bastant pla, fins a Miramar, altre cop, està ben senyalitzat i la direcció és evident ja que sempre tenim molta vista que ens permet punts de referència abundants.
Si encara ens sobra temps i volem tenir un bon punt d’observació, sortirem del poble per la carretera d‘on hem vingut, però la deixarem ben aviat, ja que arribarem a la primera corba passat el cementiri i agafarem el camí que surt just recte, és un camí ombrívol i pla, ens menarà, pel mig d’un alzinar espès, fins a un tallafocs ample i recentment desproveït de vegetació. És un punt de vista ideal per a la migració, es veuen els rapinyaires quan vénen ja des de molt lluny, tot seguint la carena, i ens passen just per damunt.